Arxiu d'etiquetes: escriptors catalans

La citació: Mercè Boixareu (2)

No hi ha cap composició dedicada a l’estudi a l’estiu, el temps del sol i de la llum, de la calor i dels fruits, com tampoc no hi havia cap composició concebuda en el temps del migdia. […] I és que la vida de Màrius Torres no va tenir estiu. Va passar de l’esclat joiós d’una primavera, tot just començada, a una tardor de quasi set anys.

Mercè Boixareu. Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona: Selecta,  1968. P. 91-92.

La citació: Mercè Boixareu (1)

La natura és, sense cap mena de dubte, el tema que es tracta més extensament en l’obra de Màrius Torres: apareix en quasi totes les composicions, i en cada una d’elles té un motiu, un valor i significació diferents. […] Aquesta «natura», però, no té mai valor per ella mateixa. No és mai simple bellesa, com un quadre bonic per a descriure. La natura és vista a través de l’esperit del poeta i actua sempre en funció d’aquest, sigui per reflectir-lo, sigui per contarposar-s’hi.

Mercè Boixareu. Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona: Selecta, 1968. P. 79-81.

Sala de lectura, 130: Vida i obra de Màrius Torres, de Mercè Boixareu

Tal dia com avui, fa cent anys, naixia un dels nostres poetes de més anomenada, Màrius Torres. Com ja és habitual, la catosfera s’ha posat en marxa per retre-li homenatge i recordar-lo, i, també, per donar-lo a conèixer a qui no el conegués. No és el meu cas, per una vegada: avisat amb temps he fet els deures, uns deures pendents des que vaig llegir ja fa anys les cançons a Mahalta.

Així començava l’apunt que hauria publicat, si no hi hagués hagut tota una sèrie de circumstàncies que al final ho impediren, el 30 d’agost, dia assenyalat per a la commemoració del centenari del naixement de Màrius Torres, el poeta lleidatà. Un poeta que, per mi, sempre ha estat envoltat d’aquell halo romàntic que encara continua arrossegant la tuberculosi. Un poeta que, d’altra banda, conec poc: he repetit fins al cansament que no sóc gaire lector de poesia, per no dir que no ho sóc gens —que no seria veritat d’altra banda—; aquests homenatges catosfèrics tenen la virtut de posar-nos davant dels nassos les nostres mancances lectores i es converteixen, també, en un repte. Finalment, però, la poesia de Torres quedà al prestatge i només vaig arribar a llegir la meitat dels deures que m’havia autoimposat: l’estudi que en féu la filòloga Mercè Boixareu els anys seixanta del segle passat.

Vida i obra de Màrius Torres té dues parts ben diferenciades. La primera part té dos apartats: al primer Boixareu ens explica la vida del poeta, basant-se no només en el que s’havia publicat fins llavors sinó també en entrevistes, documents inèdits i correspondència amb persones que havien conegut Torres. Hi trobem la infantesa, l’adolescència i la maduresa del poeta, la família i les amistats, l’amor, i les creences religioses que, d’una manera més evident cap al final de la seva vida, amaren la seva poesia. Al segon apartat, en descriu l’obra a grans trets.

La poesia de Màrius Torres té la primera raó de ser en la seva capacitat per a sentir d’una manera especialment intensa cada moment de la seva existència. [p. 66]

A la segona part del llibre, Boixareu descriu la temàtica de l’obra poètica classificant-la en deu grans temes: estats d’ànim, natura, música, arts plàstiques, pàtria, família i amics, amor, sentiment de la vida i consciència del temps, mort i religiositat. Cadascun d’aquests apartats està dividit en subtemes, tots explicats i il·lustrats amb citacions de la poesia de Torres, tant de la ja estava publicada a l’època com de la que romania inèdita —alguna de la qual, diu l’autora, només la cita a manera d’exemple ja que no està a l’alçada de la resta de l’obra de Torres.

La sofrença és el primer factor circumstancial al qual devem la poesia de Màrius Torres, com la de tants altres poetes. És sempre el dolor el que ens obliga a sortir de tot el que és superficial, per fer-nos conscients del veritable sentit de la vida; ens fa comprendre millor les seves desgràcies i ens fa valorar més les seves felicitats. [p. 79]

El llibre acaba amb dos apèndixs, després de les conclusions, amb poemes inèdits de Màrius Torres i algunes de les seves composicions musicals.

Tot i els anys que fa que es va publicar, m’ha semblat una bona introducció a la vida i l’obra de Màrius Torres. En algun moment m’ha semblat que tenia un to una mica carrincló —potser per causa de la manera d’expressar-se en alguns moments, una mica allunyada de l’actual— i he trobat a faltar que l’autora es mullés una mica més a l’hora de citar les fonts de les seves afirmacions, que atribueix, de tant en tant, a uns plurals genèrics («ens expliquen que», «ens diuen també que») que amageun les fonts. Possiblement es degui al fet que en el moment de la publicació del llibre aquestes fonts eren encara vives i preferien mantenir l’anonimat. Aquests peròs, però, són obstacles menors a l’hora de llegir aquest assaig i aprendre una mica més sobre Màrius Torres.

El llibre:

  • Mercè Boixareu. Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona: Selecta, 1968. 279 p.

PD. D’això se’n diu arribar a misses dites, però val més tard que mai…

Jesús Moncada

Vet aquí que avui tocava escriure alguna cosa en record de la mort de Jesús Moncada fa cinc anys i, al final, poc més i ho he de deixar córrer. Havia pensat fer una mena de sala de lectura aprofitant la lectura fa poc de Calaveres atònites i confiant que hauria pogut acabar a temps de llegir Estremida memòria, però no ha pogut ser.

Ja quan vaig llegir Camí de sirga, ara fa quatre anys, em va sorprendre la riquesa del llenguatge que utilitzava Moncada i, sobretot, el sentit de l’humor que traspuava la novel·la, sentit de l’humor que és gairebé un protagonista més de Calaveres atònites. El sentit de l’humor que constitueix una de les moltes vies de reconstruir el passat, un humor agredolç, però, m’atreviria a dir que un humor tragicòmic; sobretot, en aquesta reconstrucció de la mítica Mequinensa de Moncada, ja desapareguda, a partir del retrat d’alguns dels seus habitants. Tragicòmic perquè malgrat el somriure, o la riallada fins i tot, que arranquen algunes de les peripècies dels mequinensans que conegué el secretari judicial barceloní Mallor Fontcalda, en el fons, en molts dels casos, hi ha una petita tragèdia al darrere: la solitud, la vellesa, l’enveja, l’odi… i tot en el marc opressiu de la postguerra, on encara està viu el record de la guerra civil i del que significà per al poble i els seus habitants.

D’Estremida memòria poc en puc dir encara. Em sembla, però, que poc d’humor hi trobaré: més aviat, la via tràgica de la reconstrucció de la memòria. Però d’això caldrà parlar-ne un altre dia; ara, us deixo amb dues recomanacions: llegir Moncada si encara no ho heu fet, i donar un cop d’ull al web Jesús Moncada. Espais literaris, on, entre d’altre coses, trobareu fragments de les seves obres. En copio un aquí de Calaveres atònites i enllaço la versió llegida del fragment:

El 1931, quan la República, el món va trontollar, i val més que no parlem de guerra. Un desastre, cregui’m. Amb la victòria de Franco, les aigües van tornar a mare: vam separar un altre cop el cementiri religiós del civil. Ara, vam haver de fer els ulls grossos amb els descreguts que s’havien esmunyit on no els corresponia durant aquells anys de confusió i desgavell. Costa d’empassar, jove, però, ¿com destries els ossos d’una bona persona dels d’un republicà? Tret d’això, gràcies a Déu, ja podíem tornar a viure i a morir-nos com abans.

(llegit per Cristina Rodés)

La iniciativa de l’homenatge, aquesta vegada, partia d’en Pere de Provisionalsi Jesús Moncada, què?»).

Posa cara al teu perfil

Els membres de LibraryThing no ens dediquem només a catalogar els nostres llibres i ensenyar-los al món, sinó que també ens dediquem a omplir les pàgines d’autor, sobretot dels nostres autors, amb tantes dades com sabem i trobem. Només hem trobat una limitació: per aquelles coses de les lleis de propietat intel·lectual, no podem posar imatges dels autors que no siguin nostres. I com que entre els membres catalans de LibraryThing hi ha gent amb bones idees i bones iniciatives —un canal de Twitter, un bloc i una pàgina de Facebook són les darreres pensades de la bibliotecària Gamoia i de Jacme el del Basar—, s’ha posat en marxa una campanya anomenada Posa cara al teu perfil.

Posa cara al teu perfil es dirigeix sobretot als autors catalans que puguin llegir-nos, i els anima a donar-se d’alta a LT i a omplir, ampliar o corregir les dades que consten a les pàgines d’autor respectives i, sobretot, els convida a pujar una imatge a la pàgina, perquè tots poguem conèixer-los. Podeu llegir la descripció de la campanya al bloc LibraryThing en català, a l’apunt que comença així:

Ets un autor? Has escrit algun llibre, sigui de la temàtica que sigui? Doncs et convidem a posar cara al teu perfil!

A LibraryThing convergeixen les biblioteques personals de milions de persones. És un lloc de trobada per a lectors de tota mena de gustos. I, com tu ja saps, als lectors ens agrada conèixer una mica de la vida dels autors, veure’ls la cara i saber-ne les principals fites biogràfiques. Res que no s’expliqui a les solapes dels llibres impresos.

Podeu llegir la resta de l’apunt aquí: «Posa cara al teu perfil».

Recordant Salvador Espriu

Avui fa vint-i-cinc anys de la mort de Salvador Espriu, com ens recordava Roser Caño al bloc Antaviana fa vora un mes («25 anys sense Espriu: 22 de febrer»), alhora que llançava la proposta de retre-li homenatge com s’havia fet anteriorment amb Joan Brossa i Carles Riba. Aquí, a ca l’Un que passava, que ens apuntem a un bombardeig, hem trigat a reaccionar però decidírem no deixar passar l’efemèride i participar en l’homenatge blocaire a l’escriptor de Sinera i Lavínia, Konilòsia, Alfaranja i Sefarad.

El problema principal amb què ens hem trobat és com fer l’homenatge. I és que malgrat la nostra trajectòria lectora, no som lectors habituals de poesia, i d’Espriu en coneixem només alguna obra de teatre i alguna narració. Res més. Vergonya, senyors, vergonya. Però no ens rendim. Remenem l’escassa biblioteca espriuana, recollim alguns enllaços que ens semblen interessants (a Delicious: Salvador Espriu), i comencem. Obrim un llibre i n’obrim un altre, saltem d’un vers d’aquí a un altre d’allà, cercant aquell mot que ens faci aturar-nos i rellegir, des del començament, el poema que acabarà per il·lustrar aquest homenatge, «M’han demanat que parli de la meva Europa»:

Jo sóc d’una petita terra

sense rius de debò, sovintt assedegada de pluja,

escassa de planures, excessiva de muntanyes,

estesa per llevant al llarg de la vella mar

que atansa el difícil i sangonós diàleg

de tres continents.

Unes palmeres que amb els ulls closos

miro sempre immòbils sota l’oreig

tanquen el meu país pel migjorn.

Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol

hi ha unes altres terres que anuncien el desert,

les nobles, agostades, espirituals terres germanes

que jo estimo tant.

Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,

però una mateixa llengua és encara

parlada a banda i banda,

i en unes clares illes endinsades en el mar antic,

i en una contrada també insular, més llunyana,

que avui pertany a un tercer poder.

Que diversa la meva petita terra

i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,

la violència dels diversos pobles,

les aspres guerres civils enceses dintre dels seus límits

i més enllà del palmerar i els aiguamolls,

de la seca altiplanura i de les ones!

Perquè prou sap el nostre llarg dolor

que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,

la més estranya o grandiosa lluita

que s’abrandi entre els homes,

és tan sols una guerra civil

i ens porta a tots patiment i tristesa,

la destrucció i la mort.

Per això ara és tan profunda la nostra esperança

—en el meu somni, ja contemplada realitat—

d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,

salvades la nostra llengua i la nostra història,

en una unitat superior que duu el nom,

obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor,

que un savi esguard veié prodigiosament passar

de la costa fenícia a les platges de Creta.

Quan arribi el dia, haurem fet el primer

i inesborrable pas vers la suprema

unió i igualtat entre tots els homes.

I potser aleshores ens serà permès de començar,

sense classes socials, ni odis religiosos,

ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,

la nostra peregrinació a través de l’espai,

cap a la pensada llum,

i de seguir sense temença les misterioses

vies interiors de Déu, del no-res,

els infinits i lliures i alhora

necessaris camins veritables de la bondat.

Que no sigui decebuda la nostra esperança,

que no sigui escarnida la nostra confiança:

així molt humilment ho demanem.

Actualització 24.02.2010: la llista de participants ha arribat als 305: «22F – Blogs participants».

Homenatge a Carles Riba

Avui fa cinquanta anys que va morir Carles Riba, com ens han recordat en Puigmalet i altres blogaires per diferents vies. Dir que Riba fou un dels intel·lectuals més grans que ha donat la nostra cultura és com no dir res, ateses les nombroses iniciatives que va emprendre, el mestratge que va exercir sobre altres escriptors, les seves aportacions literàries, etc. Potser una de les facetes més desconegudes, és la de professor de l’Escola de Bibliotecàries (en parla la Gamoia al seu homenatge), en una època en què els estudis de biblioteconomia incloïen assignatures de cultura general, de literatura, d’història, de llatí, etc.

Fou a l’Escola de Bibliotecàries on es conegueren ell i una poetessa de qui fou guia, conseller i amic: Rosa Leveroni. La relació de mestratge va anar més enllà, fins al punt que Riba, en un moment de la seva relació, sembla enamorar-se de Rosa Leveroni, tot i estar casat amb Clementina Arderiu. Ell mateix ho diu al pròleg que escriu pel llibre de Leveroni Epigrames i cançons: «la primera poetessa que vaig descobrir […] vaig voler-la meva per a sempre […] m’hi vaig casar. I de bursada, per sortir-ne aviat, afegiré que amb les altres poetesses que he anat trobant pel meu camí, se m’ha repetit el sentiment; és clar que no la possibilitat».¹ Sembla que a partir d’un determinat moment, després que Riba retornés de l’exili, els sentiments envers la poetessa s’accentuen i se li insinuà, però ella el rebutjà (reconeguem-ho, potser sense massa força) perquè tenia una relació amb Francesc Ferran Soldevila.

I això és un homenatge? Sí, ho és: que fos Rosa Leveroni o fos una altra no té importància (bé, sí que en té, atès el guiatge de Riba sobre la poesia de Rosa Leveroni); en té la constatació que rere la figura immensa de l’intel·lectual, que entre tots hem posat dalt d’un pedestal, hi havia un home amb la fortalesa i la debilitat de qualsevol altre ésser humà. I no crec que això signifiqui menystenir la seva figura; el fa més proper i ens ofereix nous punts de vista per fer-ne el retrat.²

1. Riba, Carles. Carta-pròleg. A Rosa Leveroni. Presència i record. Barcelona: Els Llibres de l’Óssa Menor, 1952. p. 7. Ho diu «irònicament», diuen Enric Pujol i Abraham Mohino a l’edició de Confessions i quaderns íntims de Rosa Leveroni (Tres i Quatre, 1997; p. 25).

2. Aquest apunt me l’ha inspirat el record de la lectura de les Confessions i quaderns íntims de Rosa Leveroni, editat per Enric Pujol i Abraham Mohino, llibre del qual vaig parlar fa temps a «Sala de lectura, lix: Confessions i quaderns íntims, de Rosa Leveroni».

Sala de lectura, 92: Cartes completes (1960-1983) de Mercè Rodoreda i Joan Sales

O gairebé completes, hauríem de dir, ja que no totes les cartes que van enviar Mercè Rodoreda i Joan Sales s’han conservat, com avisa la curadora del volum, Montserrat Casals, al pròleg. Són, tot i això, 567 cartes, la majoria de Joan Sales, ordenades per any, precedit cadascun per una breu introducció de la curadora: vint-i-tres anys de correspondència entre dos dels principals escriptors catalans del segle passat, i ell, a més, un dels principals editors en llengua catalana; i en vint-i-tres anys les relacions canvien, i canvia el país i els costums, i tot això està reflectit en aquestes cartes.

La correspondència Rodoreda-Sales s’inicia amb la sol·licitud de Joan Sales que Mercè Rodoreda li enviï, per llegir i potser publicar, l’original de <em>La plaça del Diamant</em>. Des d’aquesta primera carta fins a la darrera, és principalment una correspondència «comercial», per posar-li algun adjectiu, centrada en l’edició i la publicació de les obres de Mercè Rodoreda, la negociació dels drets de traducció a llengües estrangeres, en la liquidació de drets d’autor, en la previsió de noves edicions de les novel·les que es van esgotant, etc. I és, potser, l’aspecte de la correspondència més repetitiu i més avorrit, d’altra banda.

La Colometa és una d’aquestes figures inoblidables que, creades pel talent d’un escriptor, passen a tenir una estranya vida com si haguessin existit i tots les haguéssim conegudes [carta de Sales a Rodoreda, 16 de maig de 1961, p. 37]

Però entremig s’hi van escolant altres temes. De mica en mica, els dos desconeguts es van agafant confiança, i petits detalls de les vides d’un i de l’altra, i opinions sobre els temps que viuen, o sobre altres escriptors i editors, van treient el cap entre línies. De carta en carta som testimonis de l’establiment i la maduració d’una amistat, a més de la relació escriptora-editor, i de l’adaptació de Rodoreda i de Sales als canvis a què el temps i la situació política del país els van enfrontant. Aquests detalls que treuen el cap entre línies de tant en tant, i en alguns casos fins a obsedir-los, són, potser, els més sucosos, els més interessants, perquè ajuden a fer-se una imatge de les personalitats d’un i altra, i també del temps en què viuen i del medi social i literari en què estan immersos. Un medi, el literari, que rep sense fer-se’n gaire ressò les obres de Mercè Rodoreda, tot i que les edicions es van esgotant una darrere l’altra, i que li escatima el reconeixement públic —que triga a arribar. Un medi en què les editorials catalanes, en lloc de col·laborar per rellançar la publicació de llibres en català, es fan la traveta. Un medi en què uns mitjans de comunicació s’entesten a presentar com el millor de la literatura catalana autors que no escriuen en català o d’altres que si bé ho fan, no són tan ben considerats per Sales.

Sales és directe i sovint sarcàstic amb tot allò que no li agrada o amb què no està d’acord, i no té pèls a la llengua. Té les seves idees sobre què és bona literatura i què és mala literatura i actua en conseqüència. Mercè Rodoreda també té les seves idees, sobretot sobre la pròpia obra i sovint rep els suggeriments de canvis o correccions de Joan Sales amb un estirabot, negant-se en rodó a acceptar-los. En aquest aspecte és una mena de lluita de titans, a vegades per aspectes tan superats avui (espero) com si cal posar «vorera» en lloc d’«acera». El model de llengua que cal seguir és un dels temes més recurrents a l’epistolari, un model que Sales vol ben allunyat de l’estil «jocfloralesc» que tot sovint parodia.

No sé per què no es pot dir que a Barcelona hi ha escriptors que es pensen que escriure és agafar paper i tinta. Ja sou ben pallús. És bescantar-lo dir a un amic el que a un li sembla la veritat? En el món literari de Barna i segurament en el món social encara més hi falta aquella criatura que deia «el rei va despullat», i potser no farien tant els gegants. Trobo molt bé que defenseu tothom i tot. Però a mi la veritat sempre m’ha temptat de mala manera. [carta de Rodoreda a Sales, 6 d’agost de 1962, p. 121]

I, esclar, la literatura també hi apareix sovint, a l’epistolari. No només l’obra rodorediana, sinó també tota la literatura que es fa a Catalunya i que es premia, literatura —obra i autor— que sovint és blanc dels dards enverinats de Joan Sales. La censura i els premis literaris són dos temes que també els amoïnen: la censura, perquè fa retardar la publicació dels llibres i, massa sovint, només l’autoritza a costa de retallar-ne el contingut. Els premis, perquè no sempre premien les obres de bona qualitat; tanmateix, són conscients que un premi no només significa un bon ajut econòmic, sinó també una publicitat excel·lent —d’aquí que Sales inciti Rodoreda a presentar-se a alguns premis literaris, fins i tot al Planeta en castellà, si això li ha de reportar diners i ser més coneguda.

Potser si apliquessin a les votacions dels premis literaris el sistema dels bombos de la Loteria Nacional, hi hauria un xic més de justícia. [carta de Sales a Rodoreda, 2 de novembre de 1962, p. 144]¹

El tema dels diners es va repetint al llarg de l’epistolari, però sempre en les cartes de Sales: liquidacions de drets d’autor, previsió de vendes, quantia dels premis, etc. Rodoreda, en canvi, en parla ben poc i, tot i necessitar-ne, només en un parell d’ocasions lluita per diners que creu que són seus: arran de la mort del seu marit, quan li deneguen la part que li correspondria amb l’excusa que se n’havia separat feia anys, i amb l’amnistia dels funcionaris de la Generalitat d’abans de la guerra, perquè li hauria pogut suposar rebre una pensió de jubilació. En algun cas, fins i tot accepta que es faci una traducció de La plaça renunciant al que li correspondria de drets d’autor. Per això em va sorprendre tant el comentari de Patrícia Gabancho,² que la titlla de «dona egoista, pessetera i freda» (el seu «posat», diu) i que parli de paisatge de misèria moral sense entrar en més detalls, sense tenir en compte que, en molts moments, com es pot entreveure a la correspondència i a la biografia de Mercè Rodoreda, tant ella com Sales van ser víctimes de la misèria moral d’altres. Parla de personatge derrotat referint-se a Sales, però Sales fou un dels primers a reprendre l’edició de llibres en català i a apostar per una literatura de qualitat, d’alta volada. Si se’n va sortir o no no seré jo qui ho digui, però tan derrotat no devia estar quan encara li quedaven ganes de lluitar.

I anem acabant. Crec que no m’equivoco en dir que aquesta epistolari té un públic potencial reduït, i en això estic d’acord amb Patrícia Gabancho, que també en parla. Interessarà als estudiosos de la literatura catalana, als de l’edició en català, a editors, als filòlegs, als especialistes en l’obra dels dos autors i potser també als admiradors de l’obra de Mercè Rodoreda i de Joan Sales

1. Aquesta afirmació, amb notables excepcions, em temo que encara és vàlida…
2. Patrícia Gabancho. «Les famoses cartes». Cultura. Suplement setmanal de llibres i art (Avui) (10 gen. 2009), p. 13 [PDF].
3. La part en cursiva és un afegit. Vegeu el comentari de la Tina.

El llibre:

  • Mercè Rodoreda; Joan Sales. Cartes completes (1960-1983). A cura de Montserrat Casals. Barcelona: Club Editor, 2008. 1101 p. ISBN 978-84-7329-131-6.