Arxiu d'etiquetes: Eric Halfvarson

Don Giovanni, per internet

Ens ho deia la Mei al seu blog fa uns dies: la Royal Opera House posava a disposició de tothom al seu web a partir del 5 d’octubre un Don Giovanni protagonitzat per Simon Keenlyside, Kyle Ketelsen, Marina Poplavskaya, Joyce DiDonato, Ramón Vargas, Eric Halfvarson, Miah Persson i Robert Gleadow. És la funció del dia 8 de setembre d’enguany, amb direcció escènica de Francesca Zambello i la Royal Opera Orchestra digirida per Charles Mackerras.

Els vídeos estan subtitulats en anglès i els acompanya força material per conèixer una mica millor aquesta òpera. Aquí us deixo el tràiler de l’òpera, on hi parlen la directora i dos famosos Don Giovanni (Keenlyside i Bryn Terfel), i a sota l’enllaç a l’òpera.

[brightcove vid=1753815247&exp=1485861831&lbu=http://www.roh.org.uk/video/index.html?bcpid=1733261711%26bclid=1740131613%26bctid=1753815247&w=486&h=412]

L’enllaç: «Watch Don Giovanni free online».

Nits d’Òpera, XIV: Boris Godunov

Boris Godunov és coronat tsar a la mort del tsarèvitx Dmitri, fill d’Ivan el Terrible, en nom del qual regia Boris. Però el tsarèvitx ha mort assassinat, i se sospita que Boris pugui haver estat el culpable. I Boris n’és conscient, i això marcarà tot el seu regnat.

Situada en un escenari auster, gris plom i negre, amb alguna concessió als brillants daurats que simbolitzen la reialesa, transcorre l’acció d’aquesta òpera feixuga i opressiva de Modest Mussorgski, en la qual, per mitjà de set escenes, ens explica el regnat de Boris Godunov. Els colors, una estètica que fàcilment podríem relacionar amb la dels anys de la segona guerra mundial, i la presència contínua del tsarèvitx mort, sigui encarnat per un menut tot emblanquinat, sigui en els retrats que apareixen i desapareixen contínuament de l’escenari, tot ajuda a intensificar l’ambient angoixant en què Boris intenta regir el destí de Rússia.

El Liceu ha escollit per aquesta temporada la versió més desconeguda de Boris Godunov, la primera que va composar Mussorgski i que no es va estrenar mai en vida del compositor. L’absència d’un personatge femení central, de ballet i d’una història sentimental, a més de motius polítics, portaren el compositor a fer-ne una altra versió ja que cap teatre la volia estrenar. I és la que s’està veient aquests dies al Liceu. És una òpera en què el cor, que simbolitza el poble rus, i les veus masculines són els veritables protagonistes, mentre que les veus femenines estan reduïdes a una presència mínima fora del cor.

És una òpera a estones feixuga, a estones brillant i de gran força, amb unes intervencions impressionants del cor, i que hem tingut l’oportunitat de veure amb dos magnífics baixos en el paper de Boris, el finès Matti Salminen, i en el paper de Primen, Eric Halfvarson, molt ben acompanyats per Brian Asawa (Feodor), Philip Langridge (príncep Xuiski), Pär Linskorg (Grigori), Anatoli Kotxerga (Varlaam), Itxaro Mentxaka (l’hostalera) i Francisco Vas (l’innocent).

Llibret en castellà i en català

De fons, Medúlla, de Björk, o, A qui se li ha acudit la genial idea d’imprimir les lletres de les cançons en negre sobre un fons negre.

Nits d’Òpera, X: Götterdämmerung (07.07.2004)

Comencem aclarint que no sóc wagnerià. De fet, potser caldria aclarir, per si no va quedar prou clar l’altre dia, que hi ha òperes que m’agraden molt i altres que no m’agraden tant, i que hi ha compositors que m’agraden més que altres, però això no vol pas dir que tot el que hagin fet uns o altres m’agradi o no m’agradi.

Fet aquest aclariment, diré a més que de les quatre òperes que formen la tetralogia de l’anell del nibelung de Richard Wagner la que més m’ha agradat és El capvespre dels déus (Götterdämmerung). Ja hi anava bastant predisposat després d’haver-la escoltat unes quantes vegades a casa, i el que vaig veure i escoltar al Liceu el passat dia 7 de juliol va ajudar a acabar d’arrodonir aquesta sensació.

La posada en escena de Harry Kupfer, plena d’elements futuristes però sense barroquismes innecessaris (excepte en la primera part, L’or del Rin, més recarregada en algunes escenes), fa que el focus de l’atenció siguin els personatges, de manera que estàs molt més pendent d’allò que expliquen i viuen, que no pas d’elements superflus (per una vegada he de reconèixer que la sobrietat dels decorats és un punt a favor de l’òpera).

Els cantants van estar magnífics. He comentat moltes vegades que en poques òperes s’aconsegueix un repartiment homogeni, i que sovint falla algun dels protagonistes: en aquesta ocasió tots els cantants van fer grans actuacions, sobretot John Treleaven (Sigfried), Deborah Polaski (Brünnhilde), Eric Halfvarson (Hagen) i Elisabete Matos (Gutrune). Treleaven em va sorprendre força, perquè va cantar tot i patir un procés catarral —així ho van anunciar abans de començar l’òpera— i, tot i això, no li va fallar la veu ni un moment.

De tota manera, el més destacable va ser sens dubte la interpretació de Deborah Polaski i la del cor al segon acte, que va ser impressionant, una intervenció d’aquelles que et fa posar la pell de gallina.

La funció del dia 7 era l’última d’aquesta òpera, i podríem dir que l’última de la temporada (queda Giulio Cesare, però fora d’abonament i dins de la programació d’espectacles del Fòrum 2004) i era el comiat de Bertrand de Billy com a director musical del Liceu. No sé si és habitual o no en aquest tipus de comiats, però l’orquestra no va saludar des del fossat, com fa sempre, sinó que van pujar a l’escenari a saludar, igual que tot l’equip tècnic. I l’ovació que es van endur va ser ben merescuda: l’orquestra per com havia tocat, i l’equip, perquè no ha de ser gens fàcil controlar una escenografia com la d’aquesta Tetralogia.

I ara, Giulio Cesare i a esperar la nova temporada, amb força òperes més que enguany, encara que bastantes en versió concert. I amb el reclam de la presència de Montserrat Caballé a Cléopâtre, de Jules Massenet; Plácido Domingo a Parsifal, de Richar Wagner (bé, esperem que sigui alguna cosa més que un reclam: la temporada passada havia de cantar el protagonista de Pikovaia Dama i al final no va venir per culpa d’una faringitis), i del contratenor David Daniels a A midsummer’s night dream, de Benjamin Britten.

Ah, per cert, la Moonsa també la va veure i en va escriure la seva crítica.

Fauna liceísta

L’expert. És el que em va tocar al costat l’altra nit. A part del Meu Veí de Butaca habitual, aquest dia vaig tenir al costat un matrimoni d’aficionats a l’òpera, almenys ell. Però molt aficionat: donava l’entrada als cantants, a l’orquestra, marcava els ritmes i les melodies amb moviments de la mà, seguia el text de l’òpera amb els llavis. Tot això, afortunadament, ho feia en silenci, i no va ser pas una mala companyia. Això sí, els eixordadors bravo que es va dedicar a llançar durant tota la nit em van deixar una orella mig estabornida.

Pitjor va ser la seva senyora. Tota la nit movent la capseta de ricoles, amb el sorollet que feien. Després la deixava a la barana i, és clar, com que no parava quieta, la capseta a terra i tornem a començar. La senyora tenia un aire de distracció bastant notable i sembla que és bastant distreta: en un dels entreactes van anar a demanar que els signessin el programa… i la senyora el va perdre. O almenys d’això l’acusava el marit quan van tornar.

De fons, Scissor sisters, de Scissor sisters (un altre regalet d’aniversari).