Arxiu d'etiquetes: En lloc segur

La citació: Wallace Stegner (2)

Els escriptors són reporters, profetes, tarats, artistes, predicadors, jutges o què? Qui els nomena portaveus? Si es nomenen ells mateixos, com evidentment fan, fins a quin punt és vàlid l’encàrrec? Si només el Temps fa obres mestres, com creia Anatole France, escriure bé no és sinó anar temptejant per passar la prova del temps, i si és això, per damunt de tot l’escriptura ha de ser lliure, ha de sorgir del do, no de pressions externes. El do és la seva pròpia justificació i no hi ha manera de saber segur, si no és apel·lant a la posteritat, si realment val res o si només és l’expressió efímera d’una moda passatgera o d’una tendència, l’articulació d’un estereotip.

William Stegner. En lloc segur. Barcelona: Libros del Asteroide, 2008. p. 63-64.

La citació: Wallace Stegner (1)

Qualsevol persona que llegeix, fins i tot algú del remot sud-oest a l’extrem més llunyà d’una tradició atenuada, és fins a cert punt ciutadà del món, i jo havia estat un lector voraç tota la vida.

William Stegner. En lloc segur. Barcelona: Libros del Asteroide, 2008. p. 280.

Sala de lectura, 94: En lloc segur, de Wallace Stegner

Quan aquesta matinada acabava de llegir la novel·la d’Stegner, m’he adonat que enguany la memòria, el record, ficticis o reals, són presents a força dels llibres que he llegit, igual que l’any passat la Segona Guerra Mundial va ser present a moltes de les lectures que vaig fer. I En lloc segur no és una excepció.

En lloc segur és el record, la reconstrucció de gairebé quaranta anys d’amistat entre dos matrimonis, la Sally i el Larry Morgan, i la Charity i el Sid Lang, matrimoni més aviat pobre de l’oest dels Estats Units el primer, rics i provinents de l’est els segons, que es coneixen als anys de la Depressió a Madison (Wisconsin) on en Larry i en Sid ha estat contractats com a professors a la universitat. Des del moment de conèixer-se, entre els quatre es crearà un vincle que ni els anys ni la distància podran trencar, un vincle format d’amistat, d’amor, de petits i grans moments compartits.

La novel·la arranca trenta-quatre anys després que les dues parelles es coneguessin. La Sally i el Larry han arribat a la colònia de vacances que els Lang tenen a Vermont, convidats una vegada més per la Charity, després de molts anys de no veure’s. Des del moment en què en Larry es lleva a la casa de convidats, els records afloren sense aturador, en un intent de reconstruir tots aquells anys d’amistat; els records propis i els records de coses que altres membres de la família Lang els havien explicat al llarg dels anys. Així no només es reconstrueix la història de l’amistat dels dos matrimonis, sinó que es construeix també el retrat dels quatre personatges, d’entre els que sobresurt el caràcter fort i autoritari de la Charity. Un personatge, aquest, que ho ha de controlar tot fins a l’últim moment, el de la seva mort, que és el que els ha tornat a reunir.

Hi ha també una bona dosi de reflexió sobre els escriptors i la literatura, i nombroses referències a la literatura angloamericana (afortunadament destacades a les notes a peu de pàgina, les justes per aclarir al lector d’on prové una determinada sentència dels personatges), ja que tant el Sid com, i sobretot, el Larry són escriptors. El Sid, un poeta sense gaire èxit; el Larry, un novel·lista i crític amb una producció sòlida i amb una concepció determinada del paper de l’escriptor i de la literatura, que es veu en fragments com aquest:

Hallie, tens una idea errònia de què és el que fan els escriptors. No entenen res més que els altres. Només inventen arguments que poden resoldre. Fan preguntes que poden respondre. El que surt als llibres no són persones reals, són invencions. Novel·les o biografies, no hi ha cap diferència. No seria capaç de reproduir els Sid i Charity reals, menys encara d’explicar-los; i si me’ls inventés estaria falsificant una cosa que no vull falsificar. [p. 254]

La relació de les dues parelles no està exempta de moments dramàtics, però l’autor defuig el dramatisme i aconsegueix una prosa de gran contenció, sense cops d’efecte. El lector és avisat amb antelació dels mals moments, i quan arriben no colpeixen de la mateixa manera que si apareguessin de cop; a més, tot està atenuat pel filtre del record, de la memòria. Memòria que serveix per posar de relleu el nucli d’aquesta novel·la: un cant fort i intens a l’amistat.

El llibre: