Arxiu d'etiquetes: Emili Teixidor

Sala de lectura, lxxii: La lectura i la vida, d’Emili Teixidor

Emili Teixidor. La lectura i la vida. Columna, 2007.M’agrada com escriu l’Emili Teixidor. Fins ara, he gaudit força amb les dues novel·les seves que he llegit (Pa negre i Laura Sants) i acostumo a llegir la seva secció (se’n pot dir columna, quan és horitzontal?) al suplement Cultura de l’Avui. Un dels temes de què sovint parla és la lectura i com fer que els joves llegeixin, i com que a més aquest és un tema que m’interessa, quan va sortir aquest llibre no vaig pensar-m’ho gaire i el vaig comprar. I a pesar que no m’ha avorrit, sí que m’ha decebut una mica…

Del títol en podem treure la conclusió que es tracta d’un llibre sobre la lectura i sí, ho és, però amb una particularitat: és un recull de textos (articles, conferències, etc.) que l’Emili Teixidor ha fet, però no tots tenen la lectura com a tema principal. El segon però és conseqüència d’aquest fet: en tractar-se materials diversos aplegats en un mateix llibre, hi ha força repeticions, algunes literals, al llarg del llibre. I això porta el lector a pensar que potser el títol escollit no era el més adient, ja que en alguns moments s’allunya tant del tema de la lectura (als dos capítols dedicats al teatre la lectura hi apareix de passada) i no hi torna fins més tard.

Tanmateix, pel que fa al tema de la lectura, és un llibre força interessant amb bones idees per totes aquelles persones que s’hagin d’enfrontar al dubte de com fer que els infants i els adolescents llegeixin, ja que presenta els encerts i les fallades que es habitualment es fan i suggeriments per aconseguir que es llegeixi. Per què és tan important que el jovent, que tothom, llegeixi? Segons Teixidor, i ja em disculpareu la mala síntesi feta a partir de fragments dispersos al llarg del llibre, «el llibre és l’altre nom del gran procés d’humanització d’aquests animals racionals que som» (p. 61); la lectura té com a dos objectius elementals «l’obtenció de plaer i l’avanç en el coneixement moral» (p. 81); el llibre és la veu del passat, «conté una part important del pensament, d’una experiència més àmplia i de la vida oberta per on circulen els vius i els morts, on tornen aquells que ja no hi són i on prenen forma aquells que mai no han existit» (p. 125), i, per acabar aquest mini resum

La lectura és la condició imprescindible per a la competència dels mitjans i la capacitat de judici que influeixen directament sobre la participació activa en el sistema democràtic [p. 130]

Aquest últim argument no és nou, són nombrosos els autors que mantenen que sense la capacitat de judici crític que s’hauria d’obtenir a l’escola i mantenir mitjançant la lectura, no hi ha ciutadans. Tanmateix, hi ha condicions per a assolir aquestes finalitats de la lectura: que els llibres que es llegeixen estiguin ben escrits i que els autors siguin honestos, és a dir, «que la posició de l’autor respecte al tema que tracta la seva obra refusi l’engany, la propaganda, el proselitisme, els llocs comuns, la informació esbiaixada o deficient, etcètera» (p. 90). Aquestes afirmacions les fa en relació amb els clàssics infantils i juvenils, però crec que es poden extrapolar a qualsevol lectura i a qualsevol lector.

Dels aspectes més interessants que podem trobar en el llibre hi ha la caracterització de les etapes de la lectura i dels tipus de lectura. En resum, Teixidor parla de dos tipus de lectura: la personal, que és aquella que ens fa somiar, la lectura voluntària «que ens parla del sentit de la nostra vida»; i la instrumental, que és la que ens ha de permetre reeixir en el món laboral. Quant als lectors, Teixidor exposa les diferents etapes per les que passem: abans dels sis anys, el lector més que llegir juga; el lector infantil, del set als dotze anys, que es veu com l’heroi de les seves lectures i la narració comença a ser inseparable del desig; el lector juvenil, dels tretze als disset anys, que comença a buscar en la literatura respostes i models que expliquin quin lloc ocupen al món; i el lector adult. En aquest punt, trobem el lector que es manté en l’etapa juvenil, que busca textos transparents sense cap dificultat (lector habitual de best-sellers, que no han de ser necessàriament dolents si tenen les característiques que ja hem esmentat sobre els bons llibres: que estiguin ben escrits i que sigui honest quant a la informació que conté), i un altre tipus de lector que davant d’un text complex no es dóna i intenta comprendre’l, s’esforça a superar-se i a superar els obstacles que troba en la lectura. Aquest lector evoluciona a l’últim estadi, el de lector pragmàtic:

El lector pragmàtic és el que després d’haver-se esforçat per comprendre la problemàtica literària i fins i tot després d’haver adoptat una o diverses teories per interpretar textos, llegeix el que li interessa amb plena consciència del que llegeix. I els principals motius pels quals llegeix un lector pragmàtic són essencialment tres.

Primer: el lector llegeix per evadir-se, no només dels problemes sinó del tractament problemàtic dels problemes. […] Segon: el lector cerca la veritat. […] I tercer: el lector cerca unes imatges útils que puguin tenir un significat i un poder especial per a ell. [p. 70]

I no conté cap crítica, el llibre? Sí, i tant. Contra determinats continguts que ofereixen els mitjans de comunicació, «dedicats a distreure els ciutadans amb les trivialitats de personatges que no han fet cap mèrit per merèixer cap mena d’interès social i molt menys cultural, transformant la vida de tot un país en una ronda contínua de xafarderies de veïnat, i rebaixant el que hauria de ser un diàleg públic seriós sobre les coses públiques en un vodevil repetitiu de mal gust.» (p. 166); contra l’excessiva confiança en els mitjans tecnològics; contra determinats best-sellers que intenten passar per reals fabulacions de fets històrics, conspiracions, etc.; i fins i tot contra les biblioteques.

Un dels trets del llibre que m’ha semblat més curiós és que dediqui tan poc espai a les biblioteques, tenint en compte que el mateix autor defensa la importància que tenen en la promoció de la lectura. Tanmateix, els fa algunes crítiques: una, que caldria que dediquessin més esforços a aconseguir que els lectors llegeixin bé que no pas a que llegeixin molt; una altra, que amb l’excusa d’atraure lectors les biblioteques ofereixen molts productes que no tenen res a veure amb la qualitat i l’exigència necessàries per formar bons lectors (ell no ho diu amb aquestes paraules, però es refereix a les revistes del cor i semblants). També, i aquí no hi estic gens d’acord, exhorta les biblioteques a abandonar les enciclopèdies en paper, perquè tenint Internet no fan falta: no hi estic d’acord perquè com bé sabem els que treballem a Internet habitualment, ni a Internet hi és tot ni tot el que hi ha té la mateixa qualitat. En tot cas, les biblioteques, ha que segon ell han de mantenir un nivell d’exigència (i això es tradueix o s’hauria de traduir en nivell de qualitat) poden oferir accés a enciclopèdies en línia. Per altra banda diu que les biblioteques han de tenir diccionaris… i no esmenta que la majoria de diccionaris de llengua s’han pogut consultar a Internet gratuïtament molt abans que algunes enciclopèdies. Aquest apartat, dedicat a les biblioteques, no m’era del tot nou, tanmateix, ja que és el text que va llegir Teixidor el novembre del 2005 a les Jornades Biblioteca Pública i Lectures.

I amb tanta crítica al final ni jo mateix sé si m’ha agradat o no… no, sí m’ha agradat. Malgrat les repeticions de què parlava més amunt, els capítols dedicats íntegrament a la lectura, fins i tot aquells que són únicament notes esparses posades unes darrere les altres, a manera de pensaments, són força interessants.

I a manera de colofó, una cita:

Els lectors van desesperats per trobar històries que els proporcionin materials imaginatius per crear nous mons en els quals es puguin perdre o puguin comprendre millor el funcionament del món en què viuen. Els lectors busquen passar una bona estona perduts en altres mons, o en el costat més salvatge o sorprenent d’aquest món.

Encara que sàpiguen que el tresor dels llibres no és mai real i no és essencial per sobreviure, tots els lectors busquen en els llibres una metàfora de la felicitat. [p. 19]

El llibre:

  • Emili Teixidor. La lectura i la vida. Barcelona: Columna, 2007. 189 p. ISBN 978-84-664-0805-9.

 

Technorati Tags:

Tres fragments

La imaginació

Sabia bé què eren els mals de la imaginació. Comences imaginant allò que no saps de l’altra persona i després imagines allò que sospites i allò que voldries que fos veritat, perquè mai la coneixes prou bé, l’altra persona, l’ànsia de possessió és tan forta que voldries esbrinar tots els seus moviments i converses i desitjos i sensacions, i acabes instal·lant-la dins teu com un eco del teu pensament, atrapat per la seva imatge entendridora, maltractadora, feridora, adorable… de tal maner que quan la tens al davant necessites afegir a la realitat la imatge que te n’has fet perquè sigui completa i puguis desitjar-la tal com és o no és, o sigui tal com l’ha fabricada la teva imaginació. [p. 197-198]

La veritat

Era segur que ni a la tele ni a la política el públic acceptaria la veritat. La veritat de la política era la promesa constant d’un futur millor. El futur, com en l’amor, que sense futur és només sexe. El trencaclosques de la sexualitat ple de prejudicis i el de l’amor carregat d’idealisme. El futur és una il·lusió. Polítics, amants, il·lusionistes. [p. 223]

L’adulteri

–Els adulteris es perdonen, ara, sobretot si són mutus. He trobat que el que no es perdona és la pèrdua del poder. Com diuen a La Regenta, «aquí lo serio es el dinero». I fixa’t si han passat anys des d’aquells temps, i ja les lluites pels diners eren ferotges. L’important no és conserva l’amor sinó el patrimoni, els guanys, les prestacions, la manutenció…
–Sí,a vui podem sortir fàcilment de les trampes morals, sentimentals o sexuals: les difícils són les econòmiques o professionals. [p. 306]

Emili Teixidor. Laura Sants. Barcelona: Columna, 2006. 332 p. ISBN 84-664-0716-2 [Clàssica ; 682]

Sala de lectura: Pa negre, d’Emili Teixidor

De llibres, xx

Finalment he acabat de llegir Pa negre, d’Emili Teixidor. I dic finalment perquè aquesta lectura se m’estava eternitzant, i no pas perquè no sigui interessant o perquè m’estigués avorrint, ni tan sols hi ha influït haver començat una altra lectura més o menys a l’hora. No, si he trigat tant és perquè he tingut un ritme de lectura bastant lent i no he aprofitat les estones buides que habitualment aprofito per llegir sinó per escoltar música. De fet, alguna setmana ni tan sols he obert cap dels llibres que tenia encetats.

Com deia, és una novel·la força interessant. Als primers anys de la postguerra, un nen, l’Andreu, viu a pagès amb la seva àvia i els seus oncles i cosins, separat del pare —que esta tancat a la presó, per rebel— i de la mare, que treballa en una filatura, que l’ha enviat a casa de la família del marit per allunyar-lo de les penúries de l’època. L’Andreu no entén gaire bé què passa, però de mica en mica anirà descobrint el significat dels fets, de les paraules i dels silencis que l’envolten. Aprendrà què vol dir ser fill dels perdedors de la Guerra Civil, i aprendrà també algunes coses més: què és el dolor, què és l’odi, què és l’amor i els perills que comporta.

De mica en mica, veiem construir-se pels ulls del minyó l’entorn en què transcorren els jocs amb els seus cosins, jocs que s’aniran fent menys innocents a mesura que els protagonistes van entenent el món on viuen i les conseqüències que poden tenir opinions polítiques i creences religioses quan els que governen en tenen de diferents… i no volen que ningú pensi diferent.

No és només la crònica del desenvolupament de la maduresa en l’Andreu, del pas del món dels infants al dels adults, aquesta novel·la: és també el retrat d’un país i d’una gent vençuts en una guerra fratricida, una gent i un país que, malgrat tot, no volen deixar-se anihilar completament.

De tast, us en deixo una frase, potser poc significativa, però que em va captivar quan vaig obrir el llibre per primera vegada, la frase amb què comença la novel·la:

Quan feia bon temps, des de Pasqua Florida fins a principis de tardor, quan el bosc canviava de color, vivíem a les branques dels arbres.

Emili Teixidor. Pa negre. 7a ed. Barcelona: Columna, 2004. 396 p. ISBN 84-554-0374-4.

De fons, Jenufa, de Leoš Janá?ek, amb Elisabeth Söderström, Wielav Ochman, Petr Dvorský, Eva Randová i Lucia Popp, i la Wiener Philharmoniker, dirigida per Sir Charles MacKerras.