Arxiu d'etiquetes: Elisabetta Fiorillo

Nits d’Òpera, XLV: Aida, de Giuseppe Verdi

El Gran Teatre del Liceu sembla disposat a reposar Aida, l’òpera que Verdi va escriure per encàrrec del governador d’Egipte Ismail Pasha, amb l’escenografia pintada per Josep Mestres Cabanes als anys cinquanta de tant en tant. És una aposta per una manera de presentar l’òpera avui superada pels muntatges minimalistes o tecnofuturistes amb què se’ns obsequia actualment, però tot i tenir un aire carrincló encara funciona i té un cert encant, l’encant de les coses passades de moda però que encara conserven la capacitat d’atreure i de seduir. No és, és clar, un tipus d’escenografia que aprofiti tots els avenços tècnics de què disposa el teatre barceloní després de la seva reconstrucció i limita força la mobilitat dels cantants —sobretot a les grans escenes de multituds—, però, vés per on, et diuen que ets a Egipte i veus Egipte a l’escenari. El vestuari acompanya els decorats, és clar, amb uns egipcis força kitsch farcits de lluentons i teles daurades. Malgrat tot i malgrat ja haver vist abans aquest muntatge, continua agradant-me i encara el tornaria a veure. Ni que sigui per recordar que l’òpera no s’ha representat sempre com es fa actualment, en escenaris mig buits que poden representar qualsevol època i qualsevol indret.

L’atracció de la funció, a part de l’escenografia, se centrava sobretot en les veus principals: quatre aides, quatre Amneris, tres Radamès i noms com Elisabetta Fiorillo i Dolora Zajick entre les Amneris, Fiorenza Cedolins entre les aides i Roberto Alagna entre els Radamès, sense comptar l’Amonasro de Joan Pons. A la funció d’ahir havien de cantar els papers principals Roberto Alagna, Fiorenza Cedolins i Elisabetta Fiorillo, però la senyora Cedolins té, segons la informació del teatre, un hematoma a les cordes vocals i va ser substituïda per la soprano xinesa Hui He.

D’en Roberto Alagna segur que n’heu sentit a parlar fins i tot si no sou aficionats a l’òpera, perquè és un d’aquells cantants més coneguts fora de l’òpera per la seva manera de ser que pel que canta. Sense anar més lluny, no fa gaire va abandonar una funció d’Aida a la Scala de Milà enfadat perquè part del públic l’esbroncada (versió resumida i poc acurada perquè us situeu). No canta malament, però la veritat és que em va semblar que la veu li sortia escanyada i que no donava de si tot el que podia. Va cantar correctament i a part d’alguns esbroncada després de «Celeste Aida», va rebre els aplaudiments que li tocaven. L’Elisabetta Fiorillo ja l’havia sentit cantar abans, però no recordo que em donés la sensació que alguna cosa no anava a l’hora i d’irregularitat que em va donar ahir. Potser el problema, al capdavall, va ser Aida: la soprano xinesa Hui He que va ser sens dubte el millor de la representació, amb una veu plena de bells aguts i pianos subtils que es va ficar el públic a la butxaca. I com a punt de comparació, la resta perdien tots, menys el cor, tan bé com sempre.

On és Sonsy? L’altre centre d’atenció de la nit era intentar reconèixer Sonsoles Espinosa al segon quadre de l’acte segon (la rebuda triomfal dels soldats egipcis, que es, amb Celeste Aida, una de les parts més conegudes d’aquesta òpera). I no va ser difícil, malgrat quedar força amagada la major part del quadre.

 

Articles relacionats: «Una tarda a l’òpera».

Enllaços relacionats: Aida al web dels Amics del Liceu.

Technorati Tags:

Nits d’Òpera, XXVI: La Gioconda, d’Amilcare Ponchielli

O, Ironies de la vida: «Il mio nome è la Vendetta / amo l’uomo che tu ami» (la Gioconda a Laura, segon acte, escena setena).

Caldria preguntar al «respectable públic» que ja en un dels entreactes va començar a escridassar el director de l’orquestra per què ho feia, ja que diria que va ser l’únic que cridava. Si ens ho expliqués, potser els més llecs en la matèria, els que no vam sentir res estrany o discordant, sabríem a què aternir-nos.

Perquè la resta de públic semblàvem més aviat impressionats —jo almenys ho estava— pel conjunt de veus que hi havia sobre l’escenari a la representació de La Gioconda de dijous. Qui és la Gioconda? És una dona veneciana pobra que canta pels carrers per guanyar-se la vida, acompanyada de la seva resadora mare cega —anomenada, en un gran esforç d’imaginació, la Cieca. Barnaba, confident del cap de la Inquisició, està enamorat de la Gioconda, que està enamorada d’Enzo —un príncep dàlmata— que està enamorat de Laura, muller del cap de la Inquisició, Alvise. Per aconseguir la Gioconda, Barnaba decideix para una trampa a Enzo i Laura, i segrestar la Cieca, després d’un intent de fer-la cremar per bruixa frustrat per Laura. La Gioconda salva Laura, que pot fugir de Venècia amb Enzo, i se suicida per no haver d’anar a parar a les mans de Barnaba, amb qui havia fet un pacte per alliberar Enzo de les masmorres d’Alvise. És a dir, que la Gioconda fa el préssec, perquè hauria d’haver viscut per venjar-se de Barnaba i de la bruixa que li ha pres l’amor de la seva vida. Però és clar, llavors en lloc d’una òpera tindríem una d’aquestes telenovel·les que tan d’èxit tenen a televisió i no és el cas.

La soprano Deborah Voight interpreta el paper de Gioconda i és una delícia sentir-la cantar, encara que en alguns moments canti massa fredament per un personatge tan intens. Elisabetta Fiorillo fa una Laura molt més emotiva que la Gioconda de Voight, però no pas menys brillant: el duet que canten al segon acte va ser impressionant. Ara, per impressionant, Ewa Podles, en el paper de la mare cega: les seves intervencions van aconseguir que se’m posés la pell de gallina. Carlo Guelfi va fer un Barnaba potent i brillantment dolent. I el més fluixet va ser Richard Margison en el paper d’Enzo… bé, és injust dir que va ser fluixet perquè va cantar molt bé, però el final de «Cielo e mar» al segon acte li va sortir una mica escanyat, i hom té tendència a quedar-se amb l’últim error… I el cor, com sempre, potent.

Però segurament el millor moment de la nit va ser la Dansa de les hores, interpretada per Letizia Giuliani i Ángel Corella com a solistes. Ella, que va ballar amb els pits descoberts ballava molt bé; ell… ell… jo en vull un com ell per Reis! Quin cos, quina manera de ballar, quin «de tot»… En veure’l vaig entendre perquè la senyora que seia al meu costat em deia que li interessava molt veure’l… coi, i a mi! I quan Corella acabà de ballar, la senyora, tan senyora ella, es va fer un fort de cridar-li bravo, bravo!

I, per acabar, una mica de crítica. Estem acostumant-nos a les escenografies minimalistes, amb pocs elements escènics i poc color, que estan tan de moda, però n’hi ha de millors i de pitjors. La de La Gioconda no és lletja, perquè encara que només consisteixi en unes estructures grises de ponts i canals per on passen góndoles, tot gris, o una escala amplíssima que fa de palau, tot gris, és Venècia. Ara, el que no pot ser de cap manera és que no es vigili que el públic no pugui veure què hi ha darrere de les escenografies. M’explico: tots sabem que és tot artifici, i que les góndoles no són góndoles, ni el vaixell d’Enzo és al mar, però caldria que els responsables del Gran Teatre de Liceu s’asseguressin que el públic no pugui veure els mecanismes que fan que les góndoles es moguin dins dels falsos canals; que no pugui veure els actors i els membres del cor als laterals de l’escenari esperant per sortit; que no pugui veure els tramoistes —si encara se’n diu així— dintre dels falsos canals o pels laterals; que no pugui veure el cor i el seu director al fons de l’escenari; ni el monitor per on segueixen què passa al davant; ni una d’aquelles tanques metàl·liques grogues que veiem sovint a les obres i que hi havia para allà dins… Doncs bé, tot això, era perfectament visible des de gairebé qualsevol punt del teatre… per sobre del primer pis, és clar.

Fauna liceista

Pensament espontani d’Un que passava a l’entreacte: qui coi li ha dit a aquest paio que els pantalons de color rosa són elegants?

Un que passava: Doncs sí, avui el protagonista de la fauna no és l’espavilat que es va asseure a la butaca de la senyora del Meu Veí de Butaca (MVB) sense ni preguntar si estava ocupada, ni la senyora corelliana i el seu senyor marit —la cara que feia el pobre davant els excessos declamatius que ella va dedicar al ballarí seminu—, sinó el mateix Un que passava, que després de gairebé quatre anys de coincidir amb ell va tenir una veritable conversa amb l’MVB, una conversa que va anar més enllà del «bona nit», «passi», «gràcies» habituals.

Actualització 22 d’octubre de 2005: com indica en Francesc als comentaris, Enzo Grimaldo no és un príncep dàlmata, sinó genovès. Es fa passar per dàlmata, però, per poder entrar a Venècia.

PD completament fora de tema: als que feu servir els Catapings, hi veieu el meu avís d’actualització? Jo fa temps que no el veig, i els administradors de l’invent no han respost cap dels missatges que els he enviat preguntant què passa.

«Una tarda a l’òpera»

Finalment, Aida. No crec que sigui la millor obra de Verdi, perquè té massa característiques per convertir-la en una obra menor (va ser un encàrrec per inaugurar el canal de Suez, i, per tant, havia de quedar bé amb els amfitrions), però sí que és una òpera popular, de la que tothom en coneix algun fragment (la marxa triomfal, segur que sí). La que vam veure ahir, pecava potser d’un excés de metalls i vents en els dos primers actes, que en algun moment van tapar algun dels cantants; no sé si va ser per això que al final part del públic va esbroncar el director, però hi va haver moments en que allò semblava una olla de grills, amb els timbals i les trompetes a tot drap, i els cors i els solistes cridant perquè se’ls sentís sobre el xivarri dels instruments. Afortunadament, en les escenes més intimistes i en els dos últims actes no vam haver de patir la xaranga del començament (però sí un autèntic recital paral·lel de tos, estossecs i rasperes diverses).

El muntatge tenia un handicap, i era l’escenografia. El Liceu va voler recuperar l’escenografia que Mestres Cabanes havia creat per a la representació d’aquesta ópera el 1945 i això obstaculitzava un mica la posada en escena de l’òpera. L’escenografia era bellíssima, amb una reproducció força fidel de l’antic Egipte i amb uns jocs de perspectives molt aconseguits, però no deixava de ser paper pintat. I en alguns moments, deixava tan poc espai a l’escenari que semblava que els cantants estiguessin apilotats. Aquesta escenografia, d’altra banda, només permet un muntatge historicista, i aquí sí que vam gaudir d’una explosió de gases, sedes i lamés daurats (sobretot als dos primers actes), que amb l’ajut de la música, convertien l’escenari en una explosió de llum, color i so.

El millor de la nit, sens dubte, els cantants. Em van sorprende Fabio Armiliato i Elisabetta Fiorillo, en els papers de Radamés i Amneris, encara que la Daniela Dessì, com a Aida, no em va acabar d’agradar. I de Joan Pons només diré que sentir-lo cantar és una experiència única.

No em va desagradar, però tampoc em va entusiasmar. Massa diferència entre els dos primers actes i els dos últims. Massa metall i percussió.

I com sempre, als entreactes, a veure el personal que circula pel Liceu. Que a les funcions del vespre es vegin vestits de nit té excusa, però que una funció de les sis de la tarda vegis senyores vestides com si fossin a un sopar de gala… bé, a vegades em sembla que en fan un gra massa. Als altres dos entreactes ens vam desentendre del personal, i ens vam dedicar a xerrar… ah, és veritat, no he dit que no hi vaig anar sol, sinó amb el meu amic JC.

Feia temps que no ens vèiem, i després vam anar a sopar. La tria del restaurant va ser tan ràpida com sempre: anem a sopar? sí? on anem? no sé… vols anar a algun lloc en concret? no, no sé, tria tu; jo, no sé, ajuda’m…; no sé, on vulguis… Al final, veient que ens hi podíem estar tota la nit, vaig proposar d’anar al Lupino, un lloc que volíem conèixer i que encara no havíem pogut visitar, tot i que no tenia gaire clar que hi poguéssim sopar, perquè no teníem reserva. Però el local no estava ple, i vam aconseguir una taula a la terrassa (i va ser una sort, perquè al local no els funcionava l’aire condicionat). Vam sopar força bé, i ens vam posar al dia de les nostres respectives i atzaroses vides laborals i sentimentals. («vaya dos patas pa un banco», que diria la meva cosina, per consolar-nos mútuament).

I després, a caseta a dormir. Principalment perquè les vacances encara no han arribat i avui havia d’anar a treballar, encara.

De fons: The best of Ute Lemper.