Arxiu d'etiquetes: Elisabete Matos

Nits d’Òpera, 71: Iphigenie auf Tauris, de Christoph Willibald Gluck

La temporada 2010-2011 del Gran Teatre del Liceu comença amb una òpera barroca passada per sedàs de l’experimentació que, darrerament, és tan habitual als teatres d’òpera d’arreu: Iphigenie auf Tauris, de Christoph Willibald Gluck. Al Liceu ja hem vist experiments curiosos —com ara un Ariodante en què s’havien convertit els cantants en titelles— i no és cap novetat que un o més cantants apareguin fora de l’escenari, però que jo sàpiga (i la meva «memòria històrica» de temporades del Liceu no va més enllà de la temporada 2000-2001) no s’havia vist mai una òpera en què els cantants i el cor haguessin estat desallotjats de l’escenari, ocupat únicament per ballarins (al Liceu i que jo sàpiga; és una reposició d’un espectacle concebut el 1973). I és que aquesta Iphigenie auf Tauris tenia direcció d’escena i coreografia de Pina Bausch.

Barroc i dansa contemporània (passeu-me la imprecisió, si us plau); si ja habitualment aquests dos termes buiden el teatre, combinats encara el buidaren més: els dos laterals del Liceu, a la funció de dissabte 4 de setembre, estaven pràcticament buits. I és una llàstima, perquè l’espectacle val la pena. L’escenografia és més aviat tirant a minimalista —això tampoc no és cap novetat— deixant el màxim d’espai per als moviments dels ballarins, que segueixen en tot moment la música i el text de l’òpera. Algunes de les escenes claus de l’obra es perceben clarament (l’arribada d’Orestes i Pílades captius, el relat de l’assassinat d’Agamèmnon o el reconeixement dels dos germans, Ifigènia i Orestes) i estan molt ben resoltes amb la coreografia.

Els cantants, mentrestant, han estat exiliats als proscenis de l’amfiteatre, i el cor encabit com s’ha pogut al fossat amb l’orquestra. A la funció de dissabte, la soprano Elisabete Matos cantava el paper d’Ifigènia; el baix-baríton Gerd Grochoswski, el de rei Thoas; el baríton Christopher Maltman, el d’Orestes; i el tenor Nikolai Shukoff, el de Pílades. La situació dels cantants als proscenis em sembla que no els afavoreix gaire: quan tenia Elisabete Matos de cara, podia sentir la seva veu amb tota potència, però quan la vaig tenir al prosceni del mateix lateral on m’estava, la veu semblava més apagada, tot i això, la seva interpretació, juntament amb la de Nikolai Shukoff, va ser de les més aplaudides —tot i que aquest, al segon acte, va començar a cantar una mica escanyat. Els que no semblaven tenir cap problema, ni d’emissió ni de to, foren Maltman i Grochowski.

Un dels peròs, que n’hi ha, a aquest muntatge, és l’absència de sobretítols. Segons el Liceu,

Per les especials característiques del ballet de Pina Bausch i les exigències de la coreografia, s’ha optat per prescindir dels habituals sobretítols, ja que en aquesta ocasió la seva presència no contribueix a una millor comprensió de l’obra.*

Això ho diuen ells, però la meva experiència és més aviat el contrari: no sabent alemany, em va costar una mica interpretar algunes escenes. Com que, a més, era la primera vegada que escoltava Iphigenie auf Tauris, no sabia si el tenor era Orestes o Pílades, i fins ben avançada l’obra no els vaig poder distingir. Els sobretítols haurien ajudat força a poder seguir plenament la trama.

… i una senyora amb pamela

Feia temps que no em veia provocat a parlar del públic del Liceu. El tema dels estossecs ja avorreix —malgrat que continuï essent igual d’empipador—, i darrerament no hi he vist l’aplaudidor compulsiu del cinquè pis. Però dissabte, de sobte, vaig trobar motiu per tornar-ne a parlar: pel segon pis apareix de cop i volta una senyora amb pamela. És cert que segons quines persones encara «es vesteixen» per anar al Liceu, però l’uniforme més habitual és, enparaules de Martirio, que la gent hi vaig «arreglá pero informal»: les funcions de gala han passat a la història, i el Liceu no deixa de ser un teatre. Ara, que tampoc no entenc que s’hi vagi amb pantalons curts i xancles, però això ja són manies meves… Ara bé, si hom es vol arreglar per anar a l’òpera, que almenys intenti que no sembli que ha tret de l’armari els vestits del darrer casament al qual va assistir: a part de la senyora de la pamela, hi havia una família sencera vestida de casament… i m’estaré de posar-hi adjectius o procedències per no ofendre ningú, però «quiero y no puedo» podria ser una bona manera de descriure l’efecte que feien. Apa, ja he satisfet la vena criticaire, que també em surt de tant en tant…

* Nota al fullet de mà de la funció.

Nits d’Òpera, X: Götterdämmerung (07.07.2004)

Comencem aclarint que no sóc wagnerià. De fet, potser caldria aclarir, per si no va quedar prou clar l’altre dia, que hi ha òperes que m’agraden molt i altres que no m’agraden tant, i que hi ha compositors que m’agraden més que altres, però això no vol pas dir que tot el que hagin fet uns o altres m’agradi o no m’agradi.

Fet aquest aclariment, diré a més que de les quatre òperes que formen la tetralogia de l’anell del nibelung de Richard Wagner la que més m’ha agradat és El capvespre dels déus (Götterdämmerung). Ja hi anava bastant predisposat després d’haver-la escoltat unes quantes vegades a casa, i el que vaig veure i escoltar al Liceu el passat dia 7 de juliol va ajudar a acabar d’arrodonir aquesta sensació.

La posada en escena de Harry Kupfer, plena d’elements futuristes però sense barroquismes innecessaris (excepte en la primera part, L’or del Rin, més recarregada en algunes escenes), fa que el focus de l’atenció siguin els personatges, de manera que estàs molt més pendent d’allò que expliquen i viuen, que no pas d’elements superflus (per una vegada he de reconèixer que la sobrietat dels decorats és un punt a favor de l’òpera).

Els cantants van estar magnífics. He comentat moltes vegades que en poques òperes s’aconsegueix un repartiment homogeni, i que sovint falla algun dels protagonistes: en aquesta ocasió tots els cantants van fer grans actuacions, sobretot John Treleaven (Sigfried), Deborah Polaski (Brünnhilde), Eric Halfvarson (Hagen) i Elisabete Matos (Gutrune). Treleaven em va sorprendre força, perquè va cantar tot i patir un procés catarral —així ho van anunciar abans de començar l’òpera— i, tot i això, no li va fallar la veu ni un moment.

De tota manera, el més destacable va ser sens dubte la interpretació de Deborah Polaski i la del cor al segon acte, que va ser impressionant, una intervenció d’aquelles que et fa posar la pell de gallina.

La funció del dia 7 era l’última d’aquesta òpera, i podríem dir que l’última de la temporada (queda Giulio Cesare, però fora d’abonament i dins de la programació d’espectacles del Fòrum 2004) i era el comiat de Bertrand de Billy com a director musical del Liceu. No sé si és habitual o no en aquest tipus de comiats, però l’orquestra no va saludar des del fossat, com fa sempre, sinó que van pujar a l’escenari a saludar, igual que tot l’equip tècnic. I l’ovació que es van endur va ser ben merescuda: l’orquestra per com havia tocat, i l’equip, perquè no ha de ser gens fàcil controlar una escenografia com la d’aquesta Tetralogia.

I ara, Giulio Cesare i a esperar la nova temporada, amb força òperes més que enguany, encara que bastantes en versió concert. I amb el reclam de la presència de Montserrat Caballé a Cléopâtre, de Jules Massenet; Plácido Domingo a Parsifal, de Richar Wagner (bé, esperem que sigui alguna cosa més que un reclam: la temporada passada havia de cantar el protagonista de Pikovaia Dama i al final no va venir per culpa d’una faringitis), i del contratenor David Daniels a A midsummer’s night dream, de Benjamin Britten.

Ah, per cert, la Moonsa també la va veure i en va escriure la seva crítica.

Fauna liceísta

L’expert. És el que em va tocar al costat l’altra nit. A part del Meu Veí de Butaca habitual, aquest dia vaig tenir al costat un matrimoni d’aficionats a l’òpera, almenys ell. Però molt aficionat: donava l’entrada als cantants, a l’orquestra, marcava els ritmes i les melodies amb moviments de la mà, seguia el text de l’òpera amb els llavis. Tot això, afortunadament, ho feia en silenci, i no va ser pas una mala companyia. Això sí, els eixordadors bravo que es va dedicar a llançar durant tota la nit em van deixar una orella mig estabornida.

Pitjor va ser la seva senyora. Tota la nit movent la capseta de ricoles, amb el sorollet que feien. Després la deixava a la barana i, és clar, com que no parava quieta, la capseta a terra i tornem a començar. La senyora tenia un aire de distracció bastant notable i sembla que és bastant distreta: en un dels entreactes van anar a demanar que els signessin el programa… i la senyora el va perdre. O almenys d’això l’acusava el marit quan van tornar.

De fons, Scissor sisters, de Scissor sisters (un altre regalet d’aniversari).