Arxiu d'etiquetes: Elena de la Merced

Nits d’Òpera, 60: Fidelio, de Ludwig van Beethoven

Dijous vaig anar a veure Fidelio, l’única òpera de Beethoven, al Liceu. Hi anava sense conèixer l’òpera però amb bones expectatives que m’agradés: m’havia estat escoltant algun fragment i m’havia agradat força. D’altra banda, hi anava amb una mica de recança pels comentaris d’en Joaquim sobre els cantants («Fidelio al Liceu: sort de la Mattila»), però potser per això no em va semblar que cantessin tan malament. Elena de la Merced (Marzelline) va brillar des del començament, ben acompanyada al primer acte Mathias Klink (Jaquino), i després per Stephen Milling (Rocco) i, sobretot, per Karita Mattila (Leonore/Fidelio). Mattila té una veu potent i amb un to vellutat molt bonic i va ser la protagonista de la nit (sí, d’acord ÉS la protagonista de l’òpera, però també ho va ser de la funció). Clifton Forbis (Florestan) va cantar bé, potser sí com diu en Joaquim una mica escanyat en algun moment, però no em va semblar que la seva actuació fos dolenta. El cor, reforçat pel Cor de Cambra del Palau de la Música, brillant com sempre, i l’orquestra correcta. Per una vegada no tinc cap queixa de l’escenografia: em va agradar (que és el menys important) i s’adeia al que vèiem a l’escenari i al que es cantava.

Per si us en voleu fer una idea, aquí teniu un vídeo del mateix muntatge, l’any 2003, amb Karita Mattila (Fidelio), René Pape (Rocco) i Jennifer Welch-Babidge (Marzelline) a la Metropolitan Opera de Nova York. És el quartet del primer acte, un dels moments més bonics de l’òpera:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=g0PveisO9ok]

Fidelio, com diu el nom, és una obra sobre la veritat, sobre l’amor i sobre la fidelitat. Florestan és a la presó que dirigeix Don Pizarro, a qui havia denunciat. Leonore, muller de Florestan, disfressada d’home i amb el nom de Fidelio, s’hi ha llogat com a vigilant i s’ha guanyat la confiança del carceller, Rocco, i l’amor de la filla d’aquest, Marzelline. Florestan és a les masmorres del soterrani de la presó, i Fidelio aconsegueix baixar-hi quan acompanya Rocco a cavar la tomba on Don Pizarro vol enterrar Florestan abans no arribi la visita del ministre. Un cop a baix, Fidelio es dóna a conèixer, salva Florestan i Rocco intercedeix per ells davant del ministre, que condemna Don Pizarro i allibera Florestan.

Nits d’Òpera, XXXI: Ariodante, de Georg Friedrich Händel

S’estranyava en Roger Alier a la ressenya sobre l’òpera Ariodante que va escriure per a La Vanguardia:

[e]l público no protestó la dirección de escena, cuando otras veces la abucheó por menos»*

una posada en escena que ha situat dins l’escenari un segon escenari: un teatre de titelles amb quatre nivells per on es movien, d’esquerra a dreta, els cantants, convertits en titelles —mitjançant el maquillatge i, sobretot, mitjançant unes cametes de roba que els penjaven dels vestits per sobre les baranes que separaven els quatre nivells i que amagaven les cames dels cantants. Posada en escena que va provocar que algun aficionat d’aquests que en saben tant tant tant i que han vist de tot i tot millor deixés anar comentaris com ara «jo no he vingut a veure titelles». Una posada en escena, tanmateix, original i divertida, amanida amb uns jocs de llum (com em va fer notar un conegut present a la mateixa funció) molt encertats i els moviments dels cantants, que anaven canviant de lloc formant figures aprofitant els quatres nivells —gairebé com les coreografies dels musicals nord-americans dels anys trenta, però més estàtics— i que gesticulaven com si fossin titelles. Potser algú em recordarà les vegades que m’he queixat de posades en escena que no tenen en compte el text i descontextualitzen tant l’obra que acaba perdent el sentit. En el cas d’Ariodante passa el mateix, però se solucionava amb la llum i els colors de l’escenografia.

Quant als cantants, Sara Mingardo (en el paper de Polinesso) va cantar molt bé i amb molta energia al primer acte, però al segon va semblar que perdia una mica de força i es va esvair una mica; Vesselina Kassarova (Ariodante), en canvi, va mantenir el tipus durant tota l’òpera i va ser un dels punts forts de la representació; l’Ofèlia Sala (Ginevra) va cantar bé, i canta molt bé, però sempre m’ha fet l’efecte que es queda una mica curta de veu. La soprano Elena de la Merced (Dalinda) i el tenor Steve Davislim (Lurcanio), amb Kassarova, van ser, però, els que van oferir els millors moments de la funció. No parlo del cor ni de l’orquestra perquè sembla que darrerament s’han posat d’acord per oferir unes interpretacions excel·lents i no convé que els pugin els fums, no sigui que s’ho creguin massa i baixin la guàrdia.

Tanmateix, no sé si sóc gaire objectiu: amb Händel vaig convençut que m’agradarà (com més música escolto d’aquest compositor més m’agrada) i que gaudiré com un ximplet del reguitzell de magnífiques àries da capo i amb els lleugers recitatius de les seves òperes, independentment de com me les serveixin. La propera vegada, però, podrien tornar-se a arriscar a contractar contratenors pels papers originalment escrits per a castratti, com van fer amb Giulio Cesare, que, si no millorar, sí que donarien una sonoritat diferent a l’òpera.

I un cop llegida la nota, passeu-vos per can Wimsey i intenteu endevinar a quina de les «Tribus operístiques» que descriu pertanyo. I no val fer-ho després de llegir els comentaris!

* Roger Alier. «Händel en versión concierto». La Vanguardia (17.05.2006), p. 38.

PS. Acabo d’adonar-me que els enllaços a òperes d’altres temporades del Liceu no porten a les pàgines originals. Aniré canviant-los de mica en mica.

Technorati tags:

Nits d’Òpera, XI: Giulio Cesare (23.07.2004)

Divendres vaig anar a la que podríem dir que era l’última òpera de la temporada (en realitat no ho era: l’última va ser Gotterdämmerung, aquesta l’han reposada dintre de la programació del Fòrum 2004), Giulio Cesare, de Georg Frideric Handel, amb direcció escènica de Herbert Wernicke i direcció musical Michael Hofstetter. És una reposició del muntatge que ja es va veure al Liceu la temporada 2000-2001, però amb alguns canvis com ara la presència del contratenor Flavio Oliver en el paper de Cèsar i la presència d’alguns cantants que aquell any van cantar en el segon repartiment.

Tot i ser una opera seria, en aquest muntatge hi ha una sèrie d’elements que li donen una certa comicitat (l’aparició continuada de cartells en què s’explica què passarà a continuació, per exemple; o el cocodril, símbol d’Egipte, que apareix durant tota l’obra i va seguint els personatges). És, a més a més, una adaptació del Giulio Cesare original, amb algunes àries de Rinaldo, Orlando i Tolomeo afegides i algun recitatiu modificat. Tota l’acció transcorre sobre una gran pedra de Rosetta que fa de terra, amb una rèplica a sobre que fa les funcions de sostre, de cel, de paret, segons la distància a què està de l’altre. A part d’això, només uns fragments d’obelisc al primer acte i un laberint al segon formen part del decorat.

Quant a les veus, només destacar que potser el baix Oliver Zwarg, en el paper d’Achilla, va cantar regularment. Els contratenors Flavio Oliver i Jordi Domènech, com a Cèsar i Ptolemeu, així com la mezzosoprano Maite Beaumont (Sesto), i les sopranos Elena de la Merced (Cleòpatra) i Itxaro Mentxaca (Nireno), van cantar molt bé, sense irregularitats. Domènech va semblar el preferit de bona part del públic, si ens hem de guiar per la ovació del final, però tots dos van cantar molt bé; no obstant això, a mi em va agradar més el timbre més agut d’Oliver. Però qui va ser realment l’estrella de la nit fou la contralt polonesa Ewa Podlés, que té una veu magnífica, greu i potent, plena, però alhora molt flexible i àgil.

Només se’n faran cinc representacions, però; tanmateix, crec que si us agrada Händel i us agrada l’òpera, no seria una mala idea que l’anéssiu a veure. Afortunadament, encara queden força entrades a la venda.

De fons, Um amor infinito, de Madredeus.