Arxiu d'etiquetes: Edita Gruberova

L’ària del diumenge: «Non mi dir» (Edita Gruberova)

Amb l’excusa que aquesta tarda tornarem a veure-la, a escoltar-la i a gaudir del seu recital, l’ària del diumenge d’avui és un fragment del concert que va oferir la soprano Edita Gruberova al Liceu els dies 21 i 24 d’abril d’enguany: «Non mi dir», de Don Giovanni de Wolfgang Amadeus Mozart: «No em diguis, estimat, que sóc cruel amb tu; bé saps quant t’he estimat, tu saps que dic la veritat; calma els teus turments, si no vols que mori de pesar. Potser algun dia el cel, de nou em somriurà».*

(vídeo del canal de Youtube del Gran Teatre del Liceu: LiceuOperaBarcelona)

* Traducció lliure del text de l’ària de The aria database: «Non mi dir».

Nits d’Òpera, XLVIII: Lucrezia Borgia, de Gaetano Donizetti

Després de llegir la crònica d’en Ximo («Lucrezia Borgia segons Edita Gruberova») poca cosa més queda per dir. La nit prometia; encara que fos en versió concert, l’òpera de Donizetti Lucrezia Borgia comptava amb veus de primera fila: Edita Gruberova en el paper de Lucrezia, Josep Bros en el de Germanno, Ewa Podles en el de Maffio Orsini, Ildebrando d’Arcangelo com a Alfonso d’Este (debutava al Liceu, vegeu el comentari d’en Ximo), a més de Roger Padullés, de Jordi Casanova, Alberto Feria, Francisco Javier Santiago Heras, Roberto Accurso, Bülent Kulekçi i Balint Szabo. El públic que hi va assistir (el teatre estava pràcticament ple), anava majoritàriament a veure i sentir cantar la Gruberova (fins i tot va aparèixer, al final de la representació, una pancarta que deia «Edita simply de best» amb lletres de colors sobre un llençol blanc i que la Gruberova no va veure fins que la Podles l’hi va assenyalar); al final, ni tan sols van deixar que l’orquestra acabés de tocar les últimes notes: tan bon punt la Gruberova va acabar de cantar, bona part del públic es va posar a cridar i a aplaudir (cosa que va provocar un considerable disgust a la veïna de butaca, ja considerablement emprenyada pels nombrosos atacs de tos que va patir la sala, que es va girar cap a mi i em va dir “es que oyen el piñol y hala, a aplaudir, sin dejar que los otros disfruten de la música”).

I la veritat és que veure actuar la Gruberova és un espectacle, encara que ja no s’arrisqui tan com abans —coses de l’edat, suposo— i malgrat que faci amb els papers que canta el que li doni la gana per ajustar-los a la seva manera de cantar. Al seu costat, els altres cantants corren el risc de quedar eclipsats, però afortunadament ahir això no va passar: Josep Bros, Ewa Podles i Ildebrando d’Arcangelo es lluiren i foren, al meu parer, superiors a Gruberova. He de dir, de repetir (perquè ja ho he dit sovint), que les veus greus cada vegada m’agraden més, sobretot mezzos i barítons; i ahir, entre Podles i D’Arcangelo en vaig tenir una bona dosi: de fet, són amb Bros els que més em van agradar.

Peròs i malgrats a banda, va ser una nit d’aquelles que segur que no oblidarem cap dels que hi vam assistir.

Apunt frívol: visca els baix-barítons! (amb tots els respectes per la resta…)

Ildebrando d’Arcangelo, imatge de IMG Artists

Feu clic a la imatge per veure una biografia del cantant i la imatge més gran.

Liceu: temporada 2008-2009

Com cada any per aquestes dates, ja s’ha fet públic l’avançament de la programació del Liceu per a la temporada 2008-2009. Ahir ja en van parlar en Ximo, la Mei i en Jaume Radigales; ha aparegut la notícia a la revista Ópera Actual i també ha anat sortint en alguns diaris. Destaca la presència d’òperes alemanyes i un bon nombres de grans noms de l’òpera entre els intèrprets, encara que tornarem a tenir entre nosaltres la incombustible Edita Gruberova, Vesselina Kassarova, Maria Guleghina, Ofelia Sala, Ainhoa Arteta i Daniela Dessì, de les quals ja hem parlat altres vegades. Entre els intèrprets masculins, destaquen els noms de Bo Skovhus, Peter Seiffert, Neil Shicoff, Carlos Álvarez, Fabio Armiliato i Dominique Visse, contratenor que vaig descobrir fa temps en una mena de divertimento a tres bandes titulat Les Contre-tenors, amb Andreas Scholl i Pascal Bertin.

Quant a les òperes, he de reconèixer que n’hi ha alguna que ni tant sols havia sentit anomenar i moltes que no he vist mai —de fet, Turandot és l’única que he vist. Entre elles, hi ha una curiositat: Tiefland, del compositor alemany Eugen d’Albert, basada en Terra baixa d’Àngel Guimerà i òpera que agradava molt a Hitler, dada no sé si gaire important o significativa que destaquen força els mitjans. És, a part d’això, l’única òpera d’aquest compositor que se segueix representant, segons la Viquipèdia. També una reposició: Turandot, de Puccini, que torna fora d’abonament amb la posada en escena de Núria Espert amb què es va reinaugurar el Gran Teatre del Liceu i que ja serà la segona o tercera vegada que es representa.

Per si us interessa ampliar la informació, aquí teniu els enllaços d’on he tret bona part de la informació i d’algunes valoracions de la temporada:

Nits d’Òpera, XXXIV: Lucia di Lammermoor, de Gaetano Donizetti

Quan vaig saber que la Lucia di Lammermoor que em tocava era l’Edita Gruberova, vaig respirar alleujat. Tot i l’edat, la soprano eslovaca conserva una agilitat que li permet el luxe de lluir-se amb les colorature davant d’un públic, a més, que li té una estimació considerable –encara recordo amb sorpresa els gairebé vint minuts d’aplaudiments després d’una de les escenes que cantà a l’Ariadne auf Naxos de fa uns anys, en el paper de Zerbinetta.

Però ve’t aquí que en començar les representacions s’anuncia que la soprano està malalta i fins abans d’ahir no es va saber amb certesa qui faria el paper en el seu lloc. La substituta va ser Mariola Cantarero. Em sembla que l’he sentit en algun paper secundari, però no en tenia un record gaire ferm. Suposo que tots els que havíem d’assistir a la representació d’ahir estàvem igual: expectants. No sé si per saber si ho faria tan bé com la Gruberova o només per si no ho faria gaire malament. I ens va sorprendre a tots, vaja si ho va fer.

Ja des de la primera escena en què apareix Lucia, al segon quadre del primer acte, va deixar anar una veu potent, controlada, de nets i bells aguts i greus suaus, amb una agilitat fora de dubte. Cada ària del personatge es va tancar amb una ovació, afavorida per les pauses entre quadres per modificar l’escenari, que feia sentir el públic més lliure per aplaudir. La prova de foc, però, era l’escena de la bogeria, plena d’ornamentacions, i la va superar amb nota. Amb molt bona nota. De fet, encara haurem de dir que va ser una sort que no cantés la Gruberova…

La resta del repartiment no va desmerèixer l’actuació de Mariola Cantarero. Josep Bros (Edgardo) va fer gala d’una veu sensacional, malgrat que cap al final de l’òpera li sortís una mica enrogallada. Anthony Michaels-Moore (Enrico) també semblava que tenia algun problema al coll, però va defensar el personatge i es va lluir en força moments (com al duet amb Edgardo al tercer acte). Giacomo Prestia (Raimondo) va brodar el seu paper amb uns greus potents i en algun moment va semblar que allargava les notes finals com dient «mireu què sóc capaç de fer».

La posada en escena és una mica freda, de color gris, amb un cub inclinat per marcar l’espai, al qual s’afegien elements per darrere per donar sensació de profunditat o se li canviava la paret del fons segons l’escena. Gens de mobiliari, només un llit i un mirall en la primera escena de Lucia (que no transcorre als jardins del castell, com és habitual, sinó a la cambra de Lucia), i una taula amb una cadira al començament de l’acte segona. El vestuari, gris per a tothom excepte el negre d’Enrico i Raimondo, el blanc de Lucia i el blau d’Edgardo, i el sangonós i premonitori granat d’Arturo. Tanmateix l’absència d’elements escènics i de colors vius feia més viva encara la presència dels cantants i més vives les seves emocions, amb els dos punts culminants de l’òpera: la bogeria de Lucia i la mort d’Edgardo.

Només quedava una manera d’acabar de fer rodona una nit magnífica: saltar-me la dieta al Viena amb un zipizape amb ceba i formatge…

Technorati tags: ; ; ; ; ;

Roberto, addio!

Una nit a l’òpera, III (13.11.2003)

Edita Gruberova juga amb avantatge: gran part del públic del Liceu va a sentir-la cantar convençut que va a sentir a una de les grans. I si sempre canta tan bé com va cantar dijous a la nit, no és estrany que tingui el públic guanyat per endavant. L’any passat, a Ariadne auf Naxos, en el paper amb què es va fer més coneguda (Zerbinetta) va demostrar que tot i l’edat encara és capaç d’emocionar i fer estremir el públic amb la seva veu. I dijous a la nit ho va tornar a demostrar en el paper de Maria Stuarda a l’òpera homònima de Gaetano Donizetti, òpera que el Liceu ofereix en aquesta temporada en versió concert.

Sobre l’escenari, el cor al fons, l’orquestra i, davant de tot, sis cadires i sis faristols per als protagonistes: la gran diva, Edita Gruberova, en el paper de Maria; el tenor de moda, Juan Diego Florez, en el paper de Leicester; la mezzosoprano Sonia Ganassi com a reina Elisabetta; el baríton Simón Orfila com a Talbot; el baríton Ángel Ódena com a Cecil; i la soprano Ana Nebot com a Anna, la dama de companyia de Maria Stuarda. Sis veus excel·lents per a un nit memorable des de bon començament, només enterbolida pel concert alternatiu d’estossecs, esternuts i alguna melodia de mòbil amb què una part del públic del Liceu demostra el seu respecte envers els cantants i músics i envers la resta del públic, i no només en aquesta representació, tot s’ha de dir.

La funció va tenir moments molt emocionants des del començament, servits amb les magnífiques veus dels sis cantants. Si bé els tenors no són els meus preferits (si més no els que he sentit al Liceu, amb poques excepcions), he de reconèixer que Flórez em va sorprendre i em va emocinar, amb la seva bella veu i amb la força i amb la sensibilitat amb què va enfrontar-se al personatge de Leicester, igual que Sonia Ganassi magnífica i molt creíble durant tota la representació, fins i tot en l’enfrontament amb Maria en l’escena final del segon acte, en què es diuen de tot menys guapa.

Ganassi va ser la protagonista de l’anècdota de la nit, no sé si provocada per ella o pel director de l’orquestra. En acabar la cabaletta «Dal ciel discenda un raggio…», Ganassi va aprofitar la sortida del cor per sortir i deixar l’estola que havia portat fins aquell moment, però l’orquestra va començar a tocar abans que ella tornés a l’escenari, i tornar a sortir recitant «Fra voi perché non veggo Leicester», morta de riure. Però un cop al seu lloc, el director va tornar a començar i la funció va seguir endavant sense cap interrupció… excepte la provocada pel públic, que va aplaudir amb ganes després de pràcticament cada ària, duet, tercet i concertant.

I encara vam aplaudir amb més ganes al final, després d’haver assistit a una representació tan emocionant. I molta gent encara continuava aplaudint vint minuts després d’acabar la funció, mentre molts ja baixàvem a buscar abrics i bosses per tornar a casa.

Maria Stuarda, de Gaetano Donizetti. Tragèdia lírica en tres actes. Llibret de Giuseppe Bardari basat en la traducció italiana d’Andrea Maffei de Maria Stuart de Friedrich von Schiller. Música de Gaetano Donizetti. Amb Edita Gruberova (Maria Stuarda), Sonia Ganassi (Elisabetta), Juan Diego Flórez (Leicester), Simón Orfila (Talbot), Ángel Ódena (Cecil), Ana Nebot (Anna). Direcció musical de Friedrich Haider. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Direcció del cor de William Spaulding.