Arxiu d'etiquetes: dietaris

Sala de lectura, lix: Confessions i quaderns íntims, de Rosa Leveroni

No recordo exactament quan va ser la primera vegada que vaig sentir parlar de Rosa Leveroni. Suposo que seria en alguna assignatura de literatura catalana contemporània, a la facultat; sí que recordo que el nom va sorgir a propòsit de Carles Riba, però d’una manera tan vaga que durant força temps vaig donar a Rosa Leveroni el lloc que, en realitat, havia ocupat Clementina Arderiu: el de muller de Carles Riba. No cal dir que la menció de Clementina Arderiu va ser tan vaga com la de Rosa Leveroni: en general, excepte Mercè Rodoreda i Caterina Albert, no recordo haver sentit anomenar durant la carrera cap altra escriptora si no era en relació amb algun escriptor i no per la seva obra. Afortunadament el temps posa les coses a lloc: mitiga la ignorància i dóna noves oportunitats. Situada Rosa Leveroni com a escriptora que fou, l’oportunitat de llegir alguna de les seves obres ha arribat de la mà de la Tina Vallès, que me’n recomanà aquest llibre: Confessions i quaderns íntims. Me’l presentà, a més, amb un argument ben seductor: Leveroni havia estat bibliotecària.

Rosa Leveroni era tot això i més. Nascuda a Barcelona el 1910, fou una dona lligada als fets que van protagonitzar la nostra història al llarg del segle XX i estigué en contacte amb els principals protagonistes de la vida intel·lectual del país abans, durant i després de la Guerra Civil. Se la coneix sobretot pel seu vessant de poetessa, però també bibliotecària (si més no fins que va ser depurada després del triomf franquista), traductora, una gran lectora i una dona que es va enamorar i que, a més, en va deixar constància per mitjà d’uns quaderns

vermells, relligats en dos volums, iniciats el 26 de febrer de 1933 i acabats —millor: abandonats— en una data indeterminada, probablement del 1944. Escrits amb ploma només (en la major part dels casos) en l’anvers del full; el revers queda en blanc: espai […] freqüentat per unes notes «al marge» d’extraordinari interès. [p. 28]¹

Rosa Leveroni morí a Barcelona el 1985, deixant darrere d’ella només tres llibres publicats: Epigrames i cançons (1938), Presència i record (1952) i una compilació de la seva poesia, titulada precisament Poesia (1981), que no recull però tota la poesia que escriví. Després de la seva mort es publica un recull de narracions, Contes (1986), única mostra de la seva prosa publicada fins a l’aparició del llibre del qual parlaré: Confessions i quaderns íntims.

Aquest llibre està format per materials diversos del llegat de l’autora. D’una banda, les «Confessions íntimes», els quaderns que durant anys va intercanviar amb l’historiador Ferran Soldevila, amb qui Rosa Leveroni mantingué una relació amorosa que durà fins a la mort d’ell; un amor correspost, d’altra banda, però clandestí, ja que Ferran Soldevila era casat. De l’altra, hi ha els «Quaderns íntims amb poesies», que són els que intercanvià amb un altre home que marcà la seva vida i la seva creació poètica: Carles Riba. Intercalats entre unes i altres hi ha, en forma d’apèndixs, altres materials també de la poetessa que ajuden a contextualitzar les «Confessions» i uns textos aparentment escrits a un altre home durant el període en què Soldevila estigué a l’exili.

«Confessions» és la manifestació dels sentiments de Rosa Leveroni envers Ferran Soldevila. Abasta un primer període que va de 1933 a 1936 i un segon que va de 1943 a 1945. L’escriptora l’anomenava «Llibre de l’amor» i hi trobem reflectida l’evolució de la relació entre tots dos personatges, amb tots els altibaixos, les angoixes, les alegries i les renúncies que es produeixen en una relació, marcades especialment pel caràcter clandestí d’aquesta relació en particular. Alhora, també són testimoni de les lectures que formen el rerefons literari leveronià i del procés d’elaboració de la seva poesia (inclosos poemes inèdits fins ara). La primera part acaba el 1936, en un moment en què la relació està plenament establerta (per no dir consolidada) i en què Soldevila sembla estar plenament lliurat a la poetessa. El caràcter íntim d’aquests textos queda palès en la minsa, per no dir nul·la, informació que ofereixen sobre el context històric o social en què van ser escrits: les úniques referència als fets del juliol de 1936, lacòniques si bé punyents, tenen sempre com a referència els sentiments cap a l’amant:

Com penso en tu en aquests dies horribles!

Estimat, ens ha perdut Catalunya. [p. 139]²

I aquests dies tan gràvids tan feixucs d’història, estimant en què no es viu al dia, sinó al minut, em sembla estrany trobar encara una cosa immutable: aquest meu amor. [p. 144]²

Aquests fets i la guerra que en derivà tingueren conseqüències en les vides dels dos amants: ella fou obligada a abandonar el seu càrrec a la Biblioteca Universitària (i no exercí mai més de bibliotecària) i ells s’hagué d’exiliar fins al 1943, any en què recomencen les «Confessions»: a «Represa», on tot i la consolidació de la relació, l’escriptora torna a passar per tots els estats que ja havia descrit anteriorment.

La segona part, «Quaderns íntims amb poesies», recull els textos que va enviar Rosa Leveroni des de 1945 a 1951 a un destinatari diferent: Carles Riba. Són textos més madurs que els anteriors, si més no pel que fa l’estil, més depurat i menys col·loquial. De les paraules amb què comença es dedueix que hi va haver un malentès entre ells i el que per ella era amistat i mestratge, ell ho va interpretar com a enamorament —sembla fins i tot que ell n’estava enamorat.

Enamorada? No. El meu amor ja havia seguit rutes menys intel·lectuals. Fa anys vaig enamorar-me apassionadament i, tot seguit, apassionadament vaig lluitar. I a l’entorn d’aquest amor gira la meva vida… Tu creus que si hagués fet tant de temps que estigués enamorada de tu, ho hauria callat? No; no sóc dona per filar en l’obscuritat un amor impossible. La lluita m’atrau i he vençut uns braços rebels, i, si la passió tornés i el cansament no fos tan profund, no em faria por emprendre de nou el camí, perquè estaria certa de la victòria… Però estigues tranquil, la passió no sotja el teu Olimp. Preo gelosament la pau aconseguida. L’amor i l’habitud han teixit a l’entorn nostre els seus lligams obscurs i no és ja fàcil deseixir-se’n. [p. 197]²

Tanmateix, els límits entre uns sentiments i els altres semblen prou subtils perquè es vegi en la necessitat d’aclarir cadascuna de les seves paraules perquè no s’interpretin com una declaració d’amor. Sovint quan no el té al costat l’enyora, i això la porta a repertir-li una vegada i altra —a repetir-se una vegada i altra a ella mateixa, potser?— que no l’estima. La relació sembla anar més enllà de l’amistat i el mestratge (en aquestes pàgines hi ha més mostres de la seva poesia que en les que enviava a Soldevila) i arribat un cert moment Rosa Leveroni parla d’una «amitié amoureuse». En tot cas, l’atracció no fou tan forta que decidís deixar la relació que mantenia amb Ferran Soldevila.

Aquest apartat es tanca amb dos textos de la mateixa època però d’origen diferent: el primer dirigit a Ferran Soldevila, i el darrer a Carles Riba, tot i que es tracta d’un text en què Rosa Leveroni descriu la sensació que li ha produït la notícia de la mort de Riba.

I acaba així aquest recull dels textos que Leveroni va escriure als dos homes que més van significar en la seva vida com a referents intel·lectuals i, també, almenys en el cas de Soldevila, quant a l’amor. Són textos que potser no tenen la qualitat literària que s’esperaria de les memòries d’un escriptor consagrat, perquè no ho són; però ens ajuden igualment a conèixer una faceta més de l’autora i de la relació que mantenia amb dues de les principals figures de la cultura catalana de la primera meitat del segle XX. I que, en algun moment, ens fan sentir un pessigolleig a la pell i un nus a la gola: perquè, qui no ha «patit» d’amor alguna vegada?

 

1. Abraham Mohino i Balet. «Confessions íntimes i inèdites de Rosa Leveroni». Lletra de Canvi, núm. 42 (1997), p. 28-32.

2. Rosa Leveroni. Confessions i quaderns íntims. Edició preparada, prologada i anotada per Enric Pujol i Abraham Mohino Balet. València: Eliseu Climent, 1997. 244 p. ISBN 84-7502-537-4.

 

Technorati Tags:

Sala de lectura: El libro de la almohada

De llibres, xviii

Escribí en mi habitación estos apuntes sobre todo lo que vi y sentí, pensando que no iban a se conocidos por nadie. Aunque mis anotaciones son triviales y sin importancia, podían parecer malintencionadas e incluso peligrosas a otros, por eso he tenido cuidado en no divulgarlas. Pero ahora me doy cuenta de que, así como inevitablemente brotan las lágrimas, según dice el poema, del mismo modo estas notas dejarán de pertenecerme. [p. 318]

[…]

Pero mis notas no son de esta clase. Escribí para mi propio entretenimiento, y apunté únicamente lo que sentía. Nunca esperé recibir, sobre estos escritos casuales, comentarios tan importantes como les que se dedican a notables libros de nuestro tiempo. Me sorprendo cuando escucho cómo los lectores aseguran que se sienten apabullados ante mi trabajo. Pero es natural que actúen así: conozco la mentalidad de aquellos que hablan bien de los que detestan y critican lo que les gusta. Por eso todavía lamento que hayan leído mi libro. [p. 319]

No, no són les paraules de l’autor d’un blog en el moment d’acomiadar-se, tot i que, amb petits canvis, podrien ser-ho: són les paraules amb què Sei Shônagon, ajudant de rang menor de l’emperadriu Sadako (976-1001), tanca el seu llibre, un llibre que ha esdevingut juntament amb la novel·la Genji Monogatari de la també dama de la cort Murasaki Shikibu les obres inicials de la narrativa japonesa.

Fins a l’era Heian, la literatura havia estat principalment cultivada per homes i en xinès; però de mica en mica, les dones, que no rebien una instrucció aprofundida en xinès, comencen a desenvolupar una escriptura pròpia en japonès, afavorida pel desenvolupament de l’escriptura fonètica, i a compondre la seva pròpia literatura: principalment novel·la i diaris. A la cort imperial, homes i dones competeixen en cultura i enginy, i és en aquest context on apareixen les dues obres esmentades més amunt.

Makura no sôshi (El libro de la almohada) és el conjunt de notes que va deixar Sei Shônagon, de la qual se’n saben ben poques coses: que era una ajudant de rang menor de l’emperadriu Sadako, que possiblement era filla del poeta Motosuke, que va estar allunyada de la cort en prendre partit pel canceller que no tenia el suport de l’emperadriu, i que va morir en la pobresa. L’origen del llibre, si hem de fer cas de l’autora, fou un regal de l’emperadriu: una gran quantitat de paper, en el qual va començar a escriure les seves anotacions. El títol del recull reflecteix el costum de l’època de redactar diaris personals que es guardaven als calaixos del coixins de fusta que es fan servir al Japó, si bé no se sap segur si aquest era l’origen real del llibre.

41. Cierta vez que pasaba
Cierta vez que pasaba por la casa de una gran hombre, el portón central estaba abierto y pude ver yn carruaje de hojas de palmera, bello y nuevo, con cortinas de un tono naranja delicioso. Se veía espléndido con sus pértigas apoyadas en los caballetes. Varios oficiales del Quinto y Sexto Rango se escabullían en todas direcciones; se habían levantado las vestiduras i las habían tomado con sus fajas y llevaban sus blancos bastones de mando en la parte que correspondía a los hombros de sus vestidos. Muchos pajes iban y venían con sus trajes completos, con largos y angostos carcajes sobre sus espaldas; algo muy armónico con esa importante casa. Luego me encantó ver a una criada de cocina extremadamente bonita que salió de la casa y peguntó: «Ya han llegado los servidores de los señores Fulano y Zutano?» [p. 92]

Les anotacions de Sei Shônagon són una miscel·lània de temes diversos, tots relacionats amb la vida a la cort, les celebracions, el pas de les estacions, la poesia, els costums. Constitueixen breus pinzellades amb què s’intenta transmetre la bellesa d’un paisatge, la tranquil·litat d’una nit de lluna, el contrast entre els colors de la vegetació a la muntanya o als jardins imperials, o a vegades descripcions més llargues de celebracions religioses o administratives, d’anècdotes sobre altres cortesans o d’episodis divertits o vergonyosos que ha protagonitzat l’autora o de què ha estat testimoni. També hi ha llistes de temes literaris o de coses que agraden o no agraden a l’autora.

74. Cosas que pierden al ser pintadas.
Clavelinas, flores de cerezo, rosas amarillas. Hombres o mujeres elogiados en relatos románticos. [p. 165]

És una literatura de fragments, d’impressions de la realitat i de la subjectivitat de Sei Shônagon, units per una concepció estètica i una idea de la bellesa i de la pròpia superioritat intel·lectual de l’autora, que no dubta a explicar els seus duels d’enginy amb altres nobles de la cort o amb els mateixos emperadors. En paraules de la traductora:

Sei Shônagon fue la pionera de un género propio de la literatura japonesa, que aún está vigente en al actualidad: zuihitsu, el ensayo fugaz y digresivo, literalmente «al correr del pincel», farrago libelli sobre emociones, observaciones, apuntes autobiográficos o poemas, carente de una orientación predeterminada; una dispersión del sujeto en fragmentos. [p. 14-15]

Sei Shônagon. El libro de la almohada. Traducció i pròleg d’Amalia Sato. Buenos Aires: Adriana Hidalgo Editora, 2003. 319 p. ISBN 987-9396-57-X.