Arxiu d'etiquetes: Die Walküre

Nits d’Òpera, LIII: Die Walküre, de Richard Wagner

Ahir hi va haver al Liceu la primera de les dues representacions en versió concert de Die Walküre de Richard Wagner, el reclam principal de la qual era la presència en el paper de Siegmund del tenor Plácido Domingo, acompanyat de Waltraud Meier (Sieglinde), René Pape (Hunding), Alan Held (Wotan), Evelyn Herlitzius (Brünnhilde) i Jane Henschel (Fricka).

La representació començà uns deu minuts tarda amb un rebuda excepcional dels protagonistes del primer acte, Meier i Domingo, i del director de l’orquestra, Sebastian Weigle (que es va emportar una considerable esbroncada d’una petita però sorollosa part del públic). Passada l’ovació inicial va començar a sonar les primeres notes del preludi inicial de la que seria, per mi, una representació plena d’emoció —semblarà que exagero quan ho dic, i no: més d’una vegada se’m va posar la pell de gallina. A més, tot i ser en versió concert, hi va haver una mena de semiescenificació, ja que els cantants no estaven quiets i representaven l’òpera, encara que fos sense vestuari, escenografia ni attrezzo.

Només he escoltat Plácido Domingo en viu dues vegades, aquesta i al Parsifal que cantà la temporada 2004-2005, i tant aquella vegada com aquesta m’ha deixat embadalit la seva presència a l’escenari i, sobretot, la seva veu, potent i segura encara. Al seu costat destacava Waltraud Meier, de veu també potent i amb un timbre bellíssim, que va oferir la millor actuació (amb Domingo i Pape) de la representació. Em deixava Pape per al final, no perquè m’agradés menys (al contrari, les veus greus són les que més m’agraden) sinó com a tanca del trio. També em van agradar força Henschel i Held i em va desorientar Herlitzius: una veu potent que desapareixia en els tons greus, i amb uns aguts estranys, gairebé desagradables quan els portava als extrems a què l’obliguen els crits de valquíria. Les valquíries també em van deixar un regust estrany, ja que en algun moment semblava que no anaven a l’hora. Però en general va ser una representació per recordar —o així em va semblar.

Malauradament, durant tot el primer acte es va sentir un brunzit força desagradable provinent d’algun aparell del teatre. No vaig ser l’únic a sentir-lo, ja que a l’entreacte poc després que ho comentés amb una acomodadora, un senyor se li va acostar amb la mateixa queixa. Per sort, al segon acte ja no se sentia el soroll i això ajudà a que gaudíssim encara més de la música.

La representació acabà amb una llarguíssima ovació dirigida als cantants i una sonora esbroncada contra el director i l’orquestra. No valoraré avui aquesta esbroncada, perquè no tinc elements per dir si era o no justa: en tot cas, si interessen els motius que la van provocà, podeu passar-vos per cal Ximo que ho explica molt bé («Die Walküre al Liceu: entre el cel i el infern»).

Enllaços relacionats:

Wagner i jo

La meva primera trobada amb el senyor Wagner va ser força traumàtica. Fou l’any passat, al Liceu, amb Tristan und Isolde. Uf. Amb prou feines vaig poder aguantar el llarguíssim segon acte, i al tercer em vaig adormir. Només cinc minuts de rellotge, però em vaig adormir (com no para de recordar-me el meu amic JC, que m’hi havia acompanyat).

I vet aquí que el Gran Teatre programa tota la Tetralogia wagneriana, repartida en dues temporades. Por. Pànic. Conec fragments d’obres de Wagner, però després de Tristan em fa por enfrontar-me a una òpera sencera. Potser no estic preparat per a la música de Wagner? Què hi puc fer?

Decideixo que no puc anar a veure’n una altra sense conèixer-la. Així que poso mans a l’obra: escoltar les dues òperes que es prepararan, conèixer-ne l’argument, seguir el text per poder reconèixer les parts… La primera audició és dura; la segona es fa més fàcil i puc anar seguint el text; la tercera audició comença a seduir-me. Crec que ja no podré dir mai més “Wagner no m’agrada”.

I ara ve la prova de foc. Dijous 12 de juny del 2003, al Liceu, Das Rheingold. Aquesta és curta, només dues hores i mitja, però l’han programat sense entreacte, ai, ai, ai… Però, ja s’ha acabat? M’ha passat volant! Potser hi ha alguna escena una mica feixuga, i no acabo d’entendre la dansa final del déus abans d’entrar al Walhalla, però m’ha agradat i aplaudeixo amb gust i ganes (i els crítics que diguin el que vulguin).

I finalment el repte: Die Walküre. Quatre hores i mitja. Un únic decorat que amb prou feines pateix cap canvi. Llargues escences de recitatiu i cant, amb els personatges pràcticament quiets… ni la cavalcada de les valquíries aconsegueix animar una mica l’estatisme de l’escenari (em va semblar excel·lent la representació de l’entrada de les ànimes dels herois al Walhalla). Unes veus magnífiques. La pell de gallina. Un que passava, que plores?

Com deia aquell, prova superada. L’any vinent, més Wagner.

Ets la primavera que anhelava…

Du bist der Lenz, nach dem ich verlangte
in frostigen Winters Frist.
Dich Grüsste mein Herz mit heiligem Graun,
als den Blick zuerst mir erblühte.
Fremdes nur sah ich von je,
freundlos war mir das Nahe;
als hätt’ich nie as gekannt, war, was immer mir kam.
Doch dich kannt’ich deutlich und klar:
als mein Auge dich sah, warst du mein Eigen;
was im Busen ich barg, was ich bin,
hell wie der Tag taucht’es mir auf,
wie tönender Schall schlug’s an mein Ohr,
als in frostig öder Fremde
zuerst ich den Freund ersah.

(Sieglinde, acte 1r, escena 3a. Richard Wagner. Die Walküre)

Més o menys diu això (no sé alemany, ho he traduït a partir de les versions anglesa i francesa; en conec una versió catalana, però no estic segur de poder-la reproduir):

Ets la primavera que anhelava durant les gelors de l’hivern. El meu cor t’ha saludat amb adoració sagrada quan per primer cop el teu esguard s’il·luminà en veure’m. Sempre he viscut envoltada d’estranys, cap del quals em donà cap joia, cap del quals em tocà mai. Tot el que m’envoltava era desconegut per mi. Però en veure’t t’he conegut a l’instant, des que t’he vist t’he fet meu, i tot el que amagava al cor, tot el que sóc, ha sorgit en mi tan vivament com la llum del sol i m’ha esclatat a les orelles com un eco festiu, quan en la solitud d’aquest lloc hostil i fred he vist el meu amic.

Nou eren nou…

… les filles de Wotan i Erda, i una, per amor, desobeí el seu pare. L’amor, aquest sentiment capaç de portar Orfeu a l’infern per rescatar Euridice, a Violeta a deixar la seva vida de traviata, o a Brunilda a renunciar a la seva divinitat, aquest sentiment, capaç, diuen, de moure muntanyes, de produir les manifestacions més sublims i tenir les conseqüències més nefastes, no és, però, capaç de moure un altre cor a estimar.

Qui dia passa, any empeny

Un nou dia comença. Obrirem les portes, deixarem entrar els usuaris prèvia identificació com a usuaris “nostres” i després aguantarem les seves queixes i exigències. Però m’agrada treballar de cara al públic, hi ha gent molt maca que només amb la manera de dir-te “bon dia” fan que valgui la pena haver-te llevat i haver anat a treballar un dia més.

I aquesta nit… set (o són nou?) guerreres nòrdiques amb llances ens cantaran el seu crit de guerra mentre salven la mare de l’heroi que no ha de conèixer què és la por. Per què arguments gairebé sublims com els de les òperes de Wagner es van manifestar en óperes taaaaan llargues i estàtiques?

Afortunadament, l’espectacle no transcorre només a l’escenari. En una òpera tan llarga hi ha uns quants entreactes durant els quals pots aprofitar per veure l’altre “espectacle”, el d’aquells que encara valoren més el fet social de l’òpera que no pas el fet cultural que és. Amb amics i una mica de sentit de l’humor, aquestes estones poden ser molt i molt agradables, d’altra banda.

Vaja, veig que començo a trobar-hi el gust, a això del blog… hauré de mirar-m’hi més d’ara endavant, a l’hora d’escriure.