Arxiu d'etiquetes: desfogament

La maledicció del lingüista

No hi ha res pitjor que ser llicenciat en filologia (la que sigui) i haver-se dedicat a la correcció, perquè la gent et prengui per una mena de diccionari ambulant i creguin que tens totes la normativa i les regles ortotipogràfiques al cap. «Com es diu això?», «Aquesta paraula, com és en català?» ,«Això ho puc escriure així?», «Quan he d’escriure x en lloc d’y?»… són algunes de les preguntes que et poden caure al damunt quan menys t’ho esperes. I és que la gent no se sol fer càrrec que per molta intuïció lingüística que tinguis, per molt que t’hagis dedicat a corregir i per molta filologia que hagis estudiat, no ets un ordinador que es dediqui a aplicar uns algoritmes que t’ajudin a respondre una pregunta com qualssevol de les anteriors, sinó que ets una persona, que pots tenir una memòria limitadeta, que hi ha regles que no te les has après perquè tenen tantes excepcions que les has de consultar cada vegada que t’hi trobes, i, sobretot, que no et saps el diccionari de memòria i no sempre tens el xip corrector activat.

Jo no l’hi tenia mentre llegia Ex-libris, d’Anne Fadiman, si més no fins que no vaig arribar al capítol en què parla, precisament, de la malaltissa afició correctora d’ella i la seva família. Ja m’havia fixat en alguna coma mal posada, o que faltava, en les pàgines anteriors, però crec que en llegir aquest capítol alguna cosa s’activà dins meu i, de cop i volta, vaig començar a veure errors (i alguns horrors, si em permeteu el rídicul joc de paraules) en el text. No només comes que falten o que no les han tret d’on sobren, no; també manca de punts finals, accents impossibles en català en termes prou estranys com perquè qualsevol corrector una miqueta competent s’aturi a comprovar que el terme està ben escrit, noms propis d’autors clàssics mal escrits, barbarismes que una consulteta de no res al diccionari hauria pogut evitar, manca de concordança entre subjectes i verbs, et alii.

Sembla mentida que un llibre sobre l’amor als llibres i a la lectura, hagi estat editat amb tan poca cura. I encara s’entén menys si aquesta editorial és a) una editorial universitària, b) l’editorial que ha publicat un famós i molt utilitzat manual d’estil.

Apa, ja van dos desfogaments en una setmana. El proper apunt prometo que serà una lloança ben merescuda al llibret de l’Anne Fadiman.

Això que he escrit és com escopir enlaire, ja ho sé: més d’una vegada he hagut d’editar un apunt del blog on hi havia algun error d’aquells que fan basarda. Que ningú no hagi de pagar per llegir el blog no és una excusa, però no deixa de ser un atenuant (igual que ho és la manera com escric els apunts: normalment a raig i sense revisar-los abans de publicar-los; que lluny queda el temps en què els escrivia a mà i després els passava a net al blog).

A cop de diccionari

Tafaneria: 1 1 f. [LC] Qualitat de tafaner. / 1 2 f. [LC] Acte propi d’una persona tafanera. / 2 f. [LC] Indiscreció, intimitat, murmuració, que es fa córrer.

Indiscreció: 1 f. [LC] Manca de discreció, qualitat d’indiscret.

vs.

Privacitat: f. [LC] Qualitat de privat.

Intimitat: 2 2 f. [LC] Àmbit privat d’una persona, d’una família, d’una parella, etc.

No sé per què la gent no és capaç d’entendre que quan hom no explica alguna cosa, deu tenir alguna raó per no fer-ho; que no li deixin ni l’opció de triar quan, com i a qui vol explicar-ho, em treu de polleguera.

I ja que jo també he caigut alguna vegada en la temptació, faig propòsit d’esmena.

(Totes les definicions són del Diccionari de la llengua catalana del IEC).