Arxiu d'etiquetes: Death in Venice

Nits d’Òpera, LII: Death in Venice, de Benjamin Britten

Ahir s’estrenava al Liceu l’última òpera que va escriure Benjamin Britten, Death in Venice, dintre d’aquesta mena de «cicle fantasma» que el Liceu està dedicant a aquest compositor. El títol segur que us sona, ja que l’òpera és una adaptació de la novel·la de Thomas Mann La mort a Venècia, de la qual hi ha també una famosa adaptació cinematogràfica de Luchino Visconti, Morte a Venezia, interpretada per Dirk Bogarde.

A grans trets, l’argument és el següent: el prestigiós i reconegut escriptor Gustav von Aschenbach pateix una crisi de creativitat i decideix anar a passar uns dies a Venècia. Allà ensopega amb una família polonesa, en el fill de la qual, Tadzio, veu l’encarnació de la bellesa. El camí d’Aschenbach per acceptar el veritable significat dels seus sentiments envers el noi no serà fàcil, ja que ha de lluitar alhora amb els seus remordiments, amb l’excessiva intel·lectualització a què sotmet els sentiments i la bellesa, i a l’ambient opressiu i groller de la ciutat de Venècia, on s’estàn una epidèmia de còlera. El final, de tots conegut, és la mort de l’escriptor, incapaç d’haver manifestat els seus sentiments envers el noi.

L’òpera està dividida en dos actes, disset escenes en total, i comença a Munic, amb Gustav von Aschenbach (Hans Schöpflin) assegut a la seva taula en plena crisi (en realitat, segons el llibret, està passejant per un cementiri als afores de Munic. Bé) i se li apareix un estrany personatge (Scott Hendricks), una mena d’alter ego que l’acompanyarà al llarg de l’òpera encarnat en diferents personatges, que evoca un paisatge del sud que fa que Achenbach decideixi anar a Venècia. La major part de l’òpera és un monòleg, el monòleg interior amb què Aschenbach mostra les seves angoixes i els seus dubtes i els sentiments envers Tadzio (Uli Kisrch). Els escassos diàlegs que hi ha els manté amb aquest personatge multiforme que tant aviat és un viatger, com un gondoler, com un vell presumit. Malgrat la presència del cor i d’una veu que acompanya, en els somnis d’Aschenbach, els jocs dels nois a la platja (Apol·lo, interpretat per Carlos Mena), el pes de l’òpera recau en el personatge principal i en la música.

Els dos cantants em van semblar més que correctes, igual que la posada en escena (tot i que en algun moment em va recordar Die tote Stadt, cosa potser no gaire estranya tenint en compte que eren el mateix director d’escena i el mateix escenògraf). Tanmateix, em va semblar que hi havia algunes escenes molt semblants a escenes de l’adaptació cinematogràfica, com ara el passeig per Venècia de la família polonesa seguida per Aschenbach; també el vestuari em recordà fortament la pel·lícula. Si hagués de destacar alguna cosa de l’òpera que m’impressionés, seria el personatge d’el viatger, aquest personatge multiforme que de seguida vaig associar a la mort, associació que vaig veure confirmada en l’escena en què apareix com a gondoler: més que un gondoler semblava Caront portant un mort a l’Hades. Que és l’associació que fa el mateix Aschenbach:

Yes, he rowed me well.

But he might have done for me,

Rowed me across de Styx

And I should have faded

Like echoes in the lagoon

To nothingness.

Això potser és molt evident pels que coneguin l’òpera; en el meu cas era la primera vegada que la veia i ha aconseguit, a diferència d’altres òperes, que em fixés força en tot el discurs. Potser la manca d’elements escènics i la concentració de l’acció (inacció, més ben dit), afavoreix més la reflexió.

Com sempre, al final hi va haver algun (un!) desacord manifestat amb uns aücs que s’anaven repetint regularment i dirigits contra tots els que havien participat a l’òpera, però la reacció majoritària va ser positiva, amb força aplaudiments que es van allargar una bona estona.

Enllaços relacionats:

Technorati Tags: