Arxiu d'etiquetes: David Daniels

L’ària del diumenge: «Pur ti miro, pur ti godo» (Anne Sofie von Otter i Mireille Delunsch)

De L’incoronazione di Poppea, de Claudio Monteverdi, el duet final: «Pur ti miro, pur ti godo». Amb Anne Sofie von Otter com a Nerone i Mireille Delunsch com a  Poppea. I de torna, la versió d’Anna Caterina Antonacci i David Daniels.

http://www.youtube.com/watch?v=aiU9alaW_v8

(El primer pujat per musicca75 i el segon per SDCMorg. I tots recollits a unquepassava).

L’ària del diumenge: «Cara sposa» (Jenifer Larmore i David Daniels)

I acabem amb «Cara sposa» amb la mezzosoprano Jennifer Larmore i el contratenor David Daniels. El duel de contratenors del propera diumenge el farem amb una altra ària.

http://www.youtube.com/watch?v=qF0yxZAVoRk

Actualització de l’1 d’abril de 2010: el vídeo de Jennifer Larmore ja no està disponible.

Nits d’Òpera, L: concert Händel

David Daniels, malgrat que no és el meu contratenor favorit ni el primer que vaig escoltar —honor que s’emporten, respectivament, Andreas Scholl i Derek Lee Ragin—, sí que és el que va fer que m’interessés per aquesta corda gràcies a un Rinaldo enregistrat a Munic el 2001. Posteriorment, he pogut escoltar altres contratenors en directe, entre ells Daniels mateix a A midsummer’s night dream de Britten fa tres anys al Liceu, però malgrat tot segueixo preferint Andreas Scholl (encara que em podeu retraure que mai no l’he escoltat en directe), per bé que reconec que en aquesta preferència hi intervenen altres factors que van més enllà de l’aspecte musical i no tenen res a veure amb el cantant. I la Lisa Saffer ni l’havia sentida anomenar, malgrat haver cantat a l’Ariodante de fa dos anys —la Dalinda que jo vaig veure va ser Elena de la Merced. Tant és així que ni tan sols m’havia plantejat d’anar a aquest concert, fins que, després de veure Elektra i tornar a veure que el programa era tot Händel, una altra passió, vaig decidir d’intentar anar-hi: per sort, encara quedaven entrades.

El concert constava de dues parts iguals: introducció orquestral a càrrec de l’Orquestra de Cambra, quatre àries (dues per cantant) a cada part i un duet com a tancament (el de Rodelinda i Bertarido a la primera part; el de Cèsar i Cleòpatra a la segona). Com a bisos, el duet de Theodora i Dydimus («To thee, to thee») de l’oratori Theodora i el final de L’incoronazione di Poppea de Monteverdi. En Ximo en va fer un llarg i complet comentari en ocasió del primer concert: «Händel en majúscules: Daniels i Saffer al Liceu». El concert m’ha agradat, i totes les prevencions que pugués tenir contra Daniels han desaparegut, no per art d’encantament, sinó per l’art de la seva veu. Ja des de la primera ària que ha cantat («Va tacito e nascosto», de Giulio Cesare) ha demostrat el domini i la bellesa de la seva veu, encara que sens dubte els dos millors moments del contratenor han estat «Dell’ondoso periglio… Aure, deh, per pietà» i a la pirotècnica «Furibondo, spira il vento». Lisa Saffer m’ha agradat, és una cantant expressiva i amb bona veu, però m’ha deixat una mica fred quan ha cantat «Lascia ch’io pianga», una ària si es canta bé s’ha de ser de suro perquè no et provoqui ni una mica de pessigolleig: doncs res. És la primera vegada que escolto aquesta ària sense que em provoqui una mica d’emoció. Almenys he rigut una mica amb «Myself I shall adore», gràcies a la seva expressivitat i gesticulació. En canvi, als duets han estat ben cordinats i les seves veus combinaven perfectament; fins i tot diria que es notava una certa complicitat entre els dos cantants.

En resum, ha valgut la pena anar-hi i espero que no triguem gaire a tornar a gaudir de la veu de Daniels al Liceu.

Nits d’Òpera, XXIII: A midsummer night’s dream, de Benjamin Britten

No sé si s’acomplirà la previsió, però la buidor del cafè del Liceu fa pensar que no hi haurà gaire gent a la sala. Si no recordo malament, a les altres representacions de Britten tampoc no aconseguiren gaire públic. I no serà perquè en aquesta A midsummer night’s dream no hi hagi bons cantants —el contratenor nord-americà David Daniels i la soprano valenciana Ofèlia Sala—, ni perquè les crítiques hagin estat dolentes —la de Roger Alier de la setmana passada era elogiosa, encara que deia que el primer acte era una mica avorrit—, sinó que diria que és més aviat perquè l’òpera contemporània costa una mica al públic. Ja ho veurem. De moment, sec al cafè, esperant el moment de pujar, mentre prenc aquests apunts i observo la gent que va arribant.

I vaig demanant, a qui sigui que s’encarrega d’aquestes peticions, que no m’agafi un atac de tos enmig de la representació. No és broma, no: que porto un refredat a sobre que m’ha convertit en una arma biològica amb potes, i que en aquest punt de la seva evolució es manifesta en: una percepció atenuada dels sons, una considerable pèrdua líquida per les fosses nasals i tos de gos. O cavernosa. De fet, l’estat ideal per cantar el tercer acte de La Traviata. Si fos soprano, és clar. I si sabés cantar, també.

I sí, el primer acte es fa una mica avorrit, tot i les magnífiques veus del repartiment. Una mica fluix en Daniels, no que canti malament, sinó que no sembla tenir una veu gaire potent: si canta sol el sentim bé, però a la que canta a duo amb l’Ofèlia Sala o acompanyat de l’Escolania de Montserrat, costa de sentir-lo. La soprano valenciana cada vegada que la sento m’agrada més. Però fer seguits dos actes de cinquanta minuts sense entreacte és una mica massa dur… més per a mi, que de cop i volta em converteixo en un d’aquells tossidors que tan he blasmat en altres ocasions: a la mitja hora de funció començo a nota una coïssor al coll que va augmentant d’intensitat, i per molt que intento convènce’m que no tinc tos i que no tossiré, al final he de tossir. No serà l’única vegada, però he criticat prou per saber com fer-ho i quan fer-ho perquè no es noti massa.

Al segon acte es va animant l’acció, i al tercer el públic riu i tot amb la representació de la comèdia de Píram i Tisbe, molt divertida. El muntatge remarca força el contingut sexual de l’obra, i al segon acte em sorprèn força veure que en Bottom, convertit en ase i vestit amb uns calçotets d’aquells de cos sencer, mostra una considerable dotació ubicada al camal esquerra dels calçotets. Primer penso que el pobre cantant, amb tan de fregament, ha tingut una reacció prou natural, d’altra banda, però cap al final el mateix text fa veure que no, que era un postís… Ja deia jo que la soprano s’ho prenia amb molta naturalitat! El més divertit de tot, però, va ser l’únic paper parlat d’aquesta òpera, que és el del personatge de Puck, interpretat per Emil Wolk.

Ara, a l’entreacte la sala, que no era plena al començament, va buidar-se considerablement. I no puc deixar de donar la raó al senyor que seia al meu costat, que li va dir a la seva muller: «Ells s’ho perden». I tenia tota la raó, perquè va ser un Somni d’una nit d’estiu divertit, refrescant i ben cantat.