Arxiu d'etiquetes: Darina Takova

L’ària del diumenge: «Addio del passato» (Victòria dels Àngels i Darina Takova)

Com vaig dir la setmana passada, s’han acabat Händel i Scholl (per uns dies, que em conec: avui he estat a punt de recaure!), i canviem de compositor (Verdi) i de veu (soprano), amb una ària de la que és (amb totes les cometes necessàries quan es fa una afirmació com aquesta) la meva òpera favorita: La traviata. Per si algú no la coneix, explica la història d’una senyoreta de vida alegre que comet l’error d’enamorar-se d’un senyoret burgès que també s’enamora d’ella i, contra el sentit comú imperant a l’època, ho abandonen tot per viure junts. Un escàndol en majúscula per la bona i benpensant burgesia que acaba, com no pot ser d’altra manera, amb la mort de la protagonista, Violeta Valéry. L’òpera es basa en la novel·la La dama de les camèlies d’Alexandre Dumas fill, que recollí una història real.

L’ària d’avui és «Addio del passato», en la qual Violeta, que ja sap que s’ha de morir, s’acomiada de la seva vida i del seu amor, Alfredo, i li desitja que sigui feliç. La canten Victòria dels Àngels al primer vídeo i Darina Takova al segon: la primera, perquè m’agrada (i ja perdonareu que el so no sigui gaire bo, però m’ha semblat més interessant aquest enregistrament en directe que el d’estudi que enllaço al final), i la segona perquè la primera Traviata que vaig veure la cantava ella. I ara em deixo de batalletes i us poso els vídeos.

http://www.youtube.com/watch?v=w04F0h2hutg#t=1m46s

(vídeo pujat per Klassizimsus)

http://www.youtube.com/watch?v=zULDWLXWn24

(vídeo pujat per coloraturafan)

I la torna, un enregistrament de Victòria dels Àngels el 1959 de la mateixa ària.

Nits d’Òpera, XXVII: Semiramide, de Gioachino Rossini

…ara va de bo

Encara no havia sonat l’avís dels tres minuts quan vam començar a sentir una estranya remor —estranya si més no per al Liceu— i vam veure que el públic, el «respectable» públic de platea començava a girar-se cap a l’esquerra i a alçar-se dels seus seients. La remor es va convertir en un eslògan que amb prou feines sentíem entre la cridòria i els xiulets del «respectable» públic de platea: no enteníem res. Què passa? ens preguntàvem els del lateral esquerre del teatre. Llavors els vam veure: van anar avançant tímidament, desplegant la pancarta, més morts que vius, aguantant el xàfec de renecs de la platea. Era el que em faltava per veure, després del paio dels pantalons rosa, al Liceu: una manifestació. El MVB estava mort de riure: «Com canvien els temps —deia—, abans es manifestaven els de dalt i ara es manifesten els de baix». Els veïns de l’esquerre em van demanar que els traduís la pancarta: «Pero… no es público ahora el Liceo?», em va preguntar estranyat.

De mica en mica l’ambient s’asserenà, els manifestants van sortir i va sonar l’avís dels tres minuts. Es van apagar els llums i ens vam deixar endur per la música de Rossini a Semiramide i les magnífiques veus de Darina Takova (Semiramide), Daniela Barcellona (Arsace), Juan Diego Flórez (Idreno), Ildar Abdrazakov (Assur), Miguel Ángel Zapater (Oroe) i el Cor del Gran Teatre del Liceu. Semiramide regna des de Babilònia sobre l’imperi que heretà del seu marit, Nino, que Assur, amant de la reina, el va assassinar. El poble i els sacerdots, però demanen un nou rei, i Semiramide decideix casar-se amb el general Arsace, sense saber que és el seu fill Ninia, a qui els sacerdots havien amagat per por que també fos assassinat. Però Arsace estima Azema, i Assur vol ser rei… El fantasma de Nino torna llavors per turmentar la reina i per dir que Arsace serà rei, però a canvi d’una víctima per expiar el seu assassinat: Arsace-Ninia, a qui els sacerdots han revelat la seva identitat veritable, vol matar Assur, però finalment mata la seva mare, Semiramide, instigadora del regicidi.

El millor paper de l’obra és, crec, el d’Arsace-Ninia, i la mezzo Daniela Barcellona va estar brillant. Els moments més bonics de l’òpera, almenys els que em van agradar més, van ser precisament les àries d’Arsace i els duets amb Assur i, sobretot, amb Semiramide: Darina Takova té una veu bonica, tot i que en molts moments semblava que no cantés amb veu, com si es reservés per als punts més difícils de les seves intervencions. Juan Diego Flórez, en el paper secundari d’Idreno, príncep indi pretendent de Semiramide primer i d’Azema després, també va lluir-se: malauradament va haver de competir en algun moment amb una orquestra que li emmudia la veu (va ser per això que al final una bona part del públic va esbroncar el director musical, Riccardo Frizza?). He de reconèixer, però, que tinc debilitat per les veus greus —cada vegada més— i que les interpretacions que més em van agradar van ser les de Barcellona, i les dels baixos Abdrazakov i Zapater.

Quant a l’escenografia… bé, la veritat és que tot i ser una aposta una mica arriscada, no em va desagradar. Semiramide regna sobre pobles diversos, i això quedava perfectament reflectit en un escenari que podia ser la sala de consells de les Nacions Unides, i alhora el centre de control de l’exèrcit d’una potència militar. Contemporani, això sí, i fins i tot i havia un telèfon vermell que em va recordar la pel·lícula de Kubrick. Tanmateix, aquesta escenografia no donava gaire joc a l’hora de fer veure que els protagonistes baixen a la tomba on és enterrat Nino. Però la veritat és que tots aquests muntatges comencen a cansar una mica: a veure si hi ha algun agosarat que escenifica una òpera sense canviar-la d’època, sense convertir-la en una mala còpia d’una pel·lícula de ciència ficció i amb alguna cosa a l’escenari a més dels cantants.