Arxiu d'etiquetes: Daniela Dessì

Liceu: temporada 2008-2009

Com cada any per aquestes dates, ja s’ha fet públic l’avançament de la programació del Liceu per a la temporada 2008-2009. Ahir ja en van parlar en Ximo, la Mei i en Jaume Radigales; ha aparegut la notícia a la revista Ópera Actual i també ha anat sortint en alguns diaris. Destaca la presència d’òperes alemanyes i un bon nombres de grans noms de l’òpera entre els intèrprets, encara que tornarem a tenir entre nosaltres la incombustible Edita Gruberova, Vesselina Kassarova, Maria Guleghina, Ofelia Sala, Ainhoa Arteta i Daniela Dessì, de les quals ja hem parlat altres vegades. Entre els intèrprets masculins, destaquen els noms de Bo Skovhus, Peter Seiffert, Neil Shicoff, Carlos Álvarez, Fabio Armiliato i Dominique Visse, contratenor que vaig descobrir fa temps en una mena de divertimento a tres bandes titulat Les Contre-tenors, amb Andreas Scholl i Pascal Bertin.

Quant a les òperes, he de reconèixer que n’hi ha alguna que ni tant sols havia sentit anomenar i moltes que no he vist mai —de fet, Turandot és l’única que he vist. Entre elles, hi ha una curiositat: Tiefland, del compositor alemany Eugen d’Albert, basada en Terra baixa d’Àngel Guimerà i òpera que agradava molt a Hitler, dada no sé si gaire important o significativa que destaquen força els mitjans. És, a part d’això, l’única òpera d’aquest compositor que se segueix representant, segons la Viquipèdia. També una reposició: Turandot, de Puccini, que torna fora d’abonament amb la posada en escena de Núria Espert amb què es va reinaugurar el Gran Teatre del Liceu i que ja serà la segona o tercera vegada que es representa.

Per si us interessa ampliar la informació, aquí teniu els enllaços d’on he tret bona part de la informació i d’algunes valoracions de la temporada:

Nits d’Òpera, IX: Tosca (09.06.2004)

La meva Tosca

Dic la meva Tosca perquè amb tantes representacions com se n’ha fet (disset, en dues etapes), és molt probable que la Tosca que jo vaig veure no sigui la mateixa Tosca que va veure algú que hi hagués anat al novembre.

En un aspecte, però, sembla que molta gent està d’acord: la posada en escena era absurda, incongruent, a més de molt pobra. És molt lloable —i, fins i tot, diria que necessari si es vol fer arribar el gènere a un públic més ampli— que s’intenti modernitzar l’òpera recorrent a posades en escena que defugin certes tradicions acartronades. Però l’òpera té un text, i la posada en escena hauria de tenir en compte aquest fet, o, si no, dóna com a resultat pocasoltades com ambientar l’òpera Tosca en un teatre. Un teatre on s’hi està pintant un fresc de Maria Magdalena, on una família noble hi té la capella familiar, on hi ha un sagristà, on s’hi resa un tèdeum… I no em refereixo al fet que a les acotacions indiquin que és una església —les acotacions es poden ignorar fàcilment, moltes vegades. Em refereixo al fet que al text que canten els personatges es diu que estan en una església. El primer acte, doncs, que transcorre dins l’església, perd tot el sentit; afortunadament, al segon i tercer actes la decoració és tan minsa que no suposa cap esforç addicional a l’espectador oblidar que allò representa un teatre i pensar que és el palau d’Scarpia i el Castel Sant’Angelo…

La representació que vaig veure, la del dia 9, va tenir un primer acte bastant fluix, per no dir dolent, amb l’orquestra tocant a tot drap mentre els cantants amb prou feines podien fer-se sentir. Això, juntament a l’error de la posada en escena i al toc kitsch de l’aparició d’una mena de mare de déu híbrid del la verge del Pilar i d’un dibuix de Nazario amb uns bisbes a joc, van provocar en bona part del públic una sensació de disgust i de presa de pèl que es va posar de manifest amb uns aplaudiments bastant freds i amb la reacció del Meu Veí de Butaca: uns sonors «buuuu, buuuu, fora, fora!», que, tot s’ha de dir, no van ser els únics que es van sentir.

El segon i el tercer actes van millorar: l’orquestra semblava més equilibrada i els cantants van brodar els seus papers; no James Harris, en el paper d’Scarpia, molt irregular durant tota l’òpera, però sí Fabio Armiliato (Cavaradossi) i Daniela Dessì (Tosca), que ja havien començat a demostrar de què eren capaços al primer acte i ho van confirmar ella amb un brillant i emotiu «Vissi d’arte» (cantat davant de tot de l’escenari, il·luminada per un raig de llum i vestida amb un vestit llarg que recordava les imatges vistes una i altra vegada de recitals de la Callas) i l’Armiliato amb «E lucevan le stelle». La veritat és que aquests dos moments (i, en general, els dos actes) van fer que hagués valgut la pena fer l’esforç de veure el primer acte sense marxar al primer entreacte.

Tosca al Liceu :: Puccini :: Tosca :: llibret

Fauna liceista:

1. La Senyora Tot li Cau i el seu Marit Cantaire: El Meu Veí de Butaca i jo som els únics abonats de la nostra filera (bé, també la muller del MVB, tot i que en dues temporades que fa que hi vaig, aquest dimecres va ser la primera vegada que la vaig veure). Això fa que, en cada funció, el personal variï i ens doni una nova sorpresa. Com la parella que teníem a tocar l’altra nit: ella va passar-se tota l’obra movent la butaca endavant i endarrere, posant-se i traient-se el xal, i deixant que tot el que portava li caigués a terra: el xal, la bossa de mà, el paquet de mocadors, el programa… El Marit no va tenir pas un comportament gaire millor: només encetar l’Armiliato el «Recondita armonia», el senyor que va i es posa a taral·lejar la melodia. Evidentment, la bronca que va rebre va ser monumental. Després, la cara de tots dos era un poema quan el MVB es va posar a bramar en acabar el primer acte: ofesos i desconcertats, feien cara de no entendre ni els brams d’ell ni els somriures i rialles dels que l’envoltàvem.

2. El «fans»: Al final de l’òpera, vaig veure un moviment estrany a l’altra banda del teatre, prop d’unes de les les llotges de prosceni, com si algú hagués vist un conegut i l’estigués saludant. Poc després, el que parlava des del pis entrava a la llotja, es posava a primera fila i, quan va sortir la Daniela Dessì a saludar, li va llançar un ram de flors i es va posar a cridar «bravo, bravo» i a aplaudir-la com si li anés la vida. Però potser hauria sigut millor dir-li brava, a la senyora, no?

Tosca, òpera en tres actes de Giacomo Puccini. Amb llibret de Luigi Illica i Giuseppe Giacosa. Estranada a Roma el 1900. Amb Daniela Dessì (Tosca), Fabio Armiliato (Cavaradossi), James Morris (Scarpia), Stanislav Shvets (Angelotti), Alfredo Mariotti (sagristà), Josep Ruiz (Spoletta), Vicenç Esteve Corbacho (Sciarrone) i Celestino Varela (carceller). Direcció musical: Antonello Allemandi. Direcció d’escena: Robert Carsen. Escenografia i vestuari: Anthony Ward. Il·luminació: Robert Carsen i Peter van Praet. Producció de De Vlaamse Opera (Amberes i Gent). Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dimecres, 9 de juny de 2004.

«Una tarda a l’òpera»

Finalment, Aida. No crec que sigui la millor obra de Verdi, perquè té massa característiques per convertir-la en una obra menor (va ser un encàrrec per inaugurar el canal de Suez, i, per tant, havia de quedar bé amb els amfitrions), però sí que és una òpera popular, de la que tothom en coneix algun fragment (la marxa triomfal, segur que sí). La que vam veure ahir, pecava potser d’un excés de metalls i vents en els dos primers actes, que en algun moment van tapar algun dels cantants; no sé si va ser per això que al final part del públic va esbroncar el director, però hi va haver moments en que allò semblava una olla de grills, amb els timbals i les trompetes a tot drap, i els cors i els solistes cridant perquè se’ls sentís sobre el xivarri dels instruments. Afortunadament, en les escenes més intimistes i en els dos últims actes no vam haver de patir la xaranga del començament (però sí un autèntic recital paral·lel de tos, estossecs i rasperes diverses).

El muntatge tenia un handicap, i era l’escenografia. El Liceu va voler recuperar l’escenografia que Mestres Cabanes havia creat per a la representació d’aquesta ópera el 1945 i això obstaculitzava un mica la posada en escena de l’òpera. L’escenografia era bellíssima, amb una reproducció força fidel de l’antic Egipte i amb uns jocs de perspectives molt aconseguits, però no deixava de ser paper pintat. I en alguns moments, deixava tan poc espai a l’escenari que semblava que els cantants estiguessin apilotats. Aquesta escenografia, d’altra banda, només permet un muntatge historicista, i aquí sí que vam gaudir d’una explosió de gases, sedes i lamés daurats (sobretot als dos primers actes), que amb l’ajut de la música, convertien l’escenari en una explosió de llum, color i so.

El millor de la nit, sens dubte, els cantants. Em van sorprende Fabio Armiliato i Elisabetta Fiorillo, en els papers de Radamés i Amneris, encara que la Daniela Dessì, com a Aida, no em va acabar d’agradar. I de Joan Pons només diré que sentir-lo cantar és una experiència única.

No em va desagradar, però tampoc em va entusiasmar. Massa diferència entre els dos primers actes i els dos últims. Massa metall i percussió.

I com sempre, als entreactes, a veure el personal que circula pel Liceu. Que a les funcions del vespre es vegin vestits de nit té excusa, però que una funció de les sis de la tarda vegis senyores vestides com si fossin a un sopar de gala… bé, a vegades em sembla que en fan un gra massa. Als altres dos entreactes ens vam desentendre del personal, i ens vam dedicar a xerrar… ah, és veritat, no he dit que no hi vaig anar sol, sinó amb el meu amic JC.

Feia temps que no ens vèiem, i després vam anar a sopar. La tria del restaurant va ser tan ràpida com sempre: anem a sopar? sí? on anem? no sé… vols anar a algun lloc en concret? no, no sé, tria tu; jo, no sé, ajuda’m…; no sé, on vulguis… Al final, veient que ens hi podíem estar tota la nit, vaig proposar d’anar al Lupino, un lloc que volíem conèixer i que encara no havíem pogut visitar, tot i que no tenia gaire clar que hi poguéssim sopar, perquè no teníem reserva. Però el local no estava ple, i vam aconseguir una taula a la terrassa (i va ser una sort, perquè al local no els funcionava l’aire condicionat). Vam sopar força bé, i ens vam posar al dia de les nostres respectives i atzaroses vides laborals i sentimentals. («vaya dos patas pa un banco», que diria la meva cosina, per consolar-nos mútuament).

I després, a caseta a dormir. Principalment perquè les vacances encara no han arribat i avui havia d’anar a treballar, encara.

De fons: The best of Ute Lemper.