Arxiu d'etiquetes: contratenor

Nits d’òpera, 75: Philippe Jaroussky

Philippe Jaroussky

Philippe Jaroussky

Ahir va debutar a Barcelona, al Gran Teatre del Liceu, el contratenor francès Philippe Jaroussky i ho va fer amb una actuació d’aquelles que passen a la història. He de confessar que, jo, sóc de Scholl… però després de la nit d’ahir ja no tornaré a dir més que Jaroussky no m’agrada, ho prometo. El repertori era l’ideal perquè em seduís des d’abans d’escoltar-lo (Händel per un tub) i, a més, va cloure el concert amb dues de les àries d’òperes de Händel que més m’agraden —aquesta afirmació és completament absurda, sobretot si tenim en compte que no n’hi ha cap que no m’agradi… crec—: «Venti turbini», de l’òpera Rinaldo, i una petita joia titulada «Ombra mai fu», de l’òpera Serse. El primer bis va ser una cançó de Porpora, de la qual no en sé el nom.*

Jaroussky anava acompanyat de la Freiburger Barockorchester, a la qual no només se li nota la familiaritat amb el repertori, sinó també l’entusiasme: només calia veure com es movien i gesticulaven al tocar, principalment la concertino, un belluguet de dona que semblava que anés a perdre l’arquet en qualsevol moment. De tècnica de Jaroussky ja en parlaran els que en saben, però n’ha de tenir molta i moltes hores d’assaig per poder cantar com ho fa, amb unes coloratures que no tenen res a envejar a les de la Cecilia Bartoli o l’Edita Gruberova —esmento aquestes com en podia esmentar d’altres, però són els dos noms que em van estar ballant pel cap tota la nit mentre escoltava cantar el contratenor.

Va ser un concert espectacular, em podeu ben creure, i ben eficaç per fer fora els prejudicis que jo tenia contra aquest cantant. Ara, jo, sóc de Scholl.

Fauna liceista

El col·lega que aplaudeix compulsivament i llança bravos a tort i a dret vingui a tomb o no (batejat per en Joaquim, magistralment, com a Bravo-Bravo), hi era ahir, evidentment. I va aconseguir captar l’atenció del nombrós públic jarousskià que hi havia ahir. Un públic, tot s’ha de dir, que m’ensumo que el Liceu no el trepitja gaire i que només hi va anar perquè hi cantava en Jaroussky. I ja que hi som, senyors i senyores modernets hipermegafashionsdelamuerte que correu pel món: mireu-vos al mirall de tant en tant. Us ho dic de debò, de tot cor, per ser modern i fashion no cal anar fent el ridícul pel món.

L’escena tendra: la senyora d’abric de pells que intentava donar una propina a l’acomodadora i li va caure la moneda a terra. Recordi, la segona vegada que vagi al Liceu: els acomodadors del Gran Teatre no accepten propines.

*Llegeixo al bloc d’en Joaquim, In fenem land, que era l’ària «Alto Giove», de Polifemo.

Nits d’òpera, 74: Andreas Scholl

Per fi. Avui era l’esperadíssim recital d’Andreas Scholl al Liceu. I l’esperava amb ànsia des que vaig saber que actuava aquesta temporada, perquè per moltes raons Scholl és força especial per mi. És clar que corria el risc que després de tanta espera, tingués una decepció, però afortunadament no ha estat així.

El recital ha estat dividit en dues parts, la diferència principal de les quals era que a la primera ha cantat acompanyat de clavicèmbal i a la segona de piano (tocats els dos per Tamar Halperin), però el nexe de totes les peces que ha interpretat ha estat l’amor, en un recorregut que anava del segle XVI al XVIII, amb un afegitó de cançó popular —a la que s’ha dedicat força. Per mi, la part més esperada eren les àries d’òperes de Händel, de les qual només n’ha ofert tres: «Ombra mai fu», de Serse; «Dove sei, amato bene?», de Rodelinda i «Se parla nel mio cor», de Giustino. El recital, emocionant de començament a final, també ha tingut el seu moment divertit: Scholl ha introduït la darrera cançó del primer bloc explicant que era una cançó de taverna d’una obra de Purcell, i que segur que a l’època el públic acompanyava els cantants… i això ha demanat: que cantéssim la tornada. I el respectable —i el no tant respectable, que també «n’hi havíem»— ens hem posat a cantar… (segur que més d’un liceista-dels-de-tota-la-vida devia estar pensant: «On hem anat a parar!»). La cançó, «Man is fot the woman made», per cert, l’ha cantada amb el seu timbre real: baríton.

Malauradament només ha ofert dos bisos, l’ària «Oh, Lord» de l’oratori Saül de Händel, i una de les cançons que havia cantat al primer bloc del recital, «Music for a while», d’Henry Purcell.

Llàstima que el bo s’acaba, i que no hàgim insistit gairé més —qui sap si ens hauria ofert algun bis.

L’ària del diumenge: «Bel contento» (Derek Lee Ragin & Andreas Scholl)

Per l’ària d’avui buscava alguna peça que no fos de Händel o interpretada per Andreas Scholl, però finalment m’he deixat endur pels més foscos instints i he tornat a recaure: Scholl una altra vegada amb una altra ària d’una òpera de Händel un altre cop. Per a la propera setmana prometo canviar de veu, època i compositor… Tanmateix no deixaré Scholl solet: l’acompanya Derek Lee Ragin, el contratenor nord-americà amb què vaig descobrir aquesta veu. El millor hauria estat aconseguir algun fragment d’Orfeo ed Euridice, que és l’òpera on el vaig descobrir, però no hi ha hagut manera i em fa mandra «piratejar» el CD. Aquí us els deixo els dos amb la mateixa ària, «Bel contento», de l’òpera Flavio, re de’ Langobardi, de Georg Friedrich Händel (Derek Lee Ragin el primer, Andreas Scholl el segon).

(vídeos pujats per civileso)

L’ària del diumenge: «Caro… Bella…» (Inger Dam-Jensen & Andreas Scholl)

Malgrat que el Summertime encara no ha acabat, tornem una mica a la normalitat amb dues de les meves debilitats amb què us dono la pallissa habitualment: Händel i Andreas Scholl. Avui, el contratenor acompanyat de la soprano Inger Dam-Jensen en el duet final de l’òpera Giulio Cesare, «Caro… Bella…».

(Vídeo pujat per palcika1).

L’ària del diumenge: «Che farò senza Euridice» (Andreas Scholl & Jennifer Larmore)

L’ària «Che farò senza Euridice» de l’Orfeo ed Euridice de Gluck ja ha aparegut altres vegades per aquí: no fa gaire cantada per Janet Baker i la setmana passada en la versió etilicohumorística de Wenarto. Per evitar que a algú li pogués quedar gravada la versió vinatera, avui us la torno a portar, per partida doble: la primera, cantada per un altre habitual d’aquests verals, el contratenor Andreas Scholl; la segona, cantada per la mezzosoprano Jennifer Larmore al Liceu la temporada 2002-2003 (aquest blog encara no existia, si no us hauria parlat d’ella, de l’Euridice de Leontina Vaduva i de l’àngel embarassat de la María José Moreno).

En fi, prou batalletes i al gra:

http://www.youtube.com/watch?v=Zhda-E4l7ck

(vídeo pujat per LoRau)

(vídeo pujat per BearcubRom)

L’ària del diumenge: «Dall’ondoso periglio… Aure, deh, per pietà» (Andreas Scholl i David Daniels)

I el «duel» anunciat: Andreas Scholl i David Daniels amb l’ària «Aure, deh, per pietà» de l’òpera Giulio Cesare de Händel.

http://www.youtube.com/watch?v=AyZJhP1GQuM

(El primer de la col·lecció de BaroqueFever i el segon de la de Hillevifan. I tots dos recollits a la d’unquepassava).

L’ària del diumenge: «Cara sposa» (Jenifer Larmore i David Daniels)

I acabem amb «Cara sposa» amb la mezzosoprano Jennifer Larmore i el contratenor David Daniels. El duel de contratenors del propera diumenge el farem amb una altra ària.

http://www.youtube.com/watch?v=qF0yxZAVoRk

Actualització de l’1 d’abril de 2010: el vídeo de Jennifer Larmore ja no està disponible.

L’ària del diumenge: «Cara sposa» (Ewa Pod łes i Andreas Scholl)

La primera sèrie de l’ària del diumenge acabava amb la veu femenina més greu, la contralto, amb la polonesa Ewa Podłes. La mateixa ària, «Un voce poco fa», l’havíem sentida amb tres veus diferents: soprano, mezzosoprano i contralto; que una peça escrita per a una veu determinada acabés cantada per altres veus semblants no és estrany a l’òpera i el cas més típic és segurament el dels castrats,¹ la veu dels quals no té equivalent actualment i els seus papers acostumen a ser cantants per contraltos o mezzosopranos, i més modernament per contratenors.² De contratenors n’hi ha molts, i com en totes les veus, cadascú té les seves preferències: per aquests verals preferim Andreas Scholl i David Daniels, exactament en aquest ordre, tot i que n’hi ha molts d’altres dels quals en salvaríem algun.

Avui i el proper diumenge escoltarem l’ària «Cara sposa» de l’òpera Rinaldo de Georg Friedrich Händel, del qual enguany se celebra el 250è aniversari de la seva mort.  Avui, amb Ewa Podłes i Andreas Scholl.

http://www.youtube.com/watch?v=p-svi2L03uY

Enllaços relacionats:

Notes:

1. «Els castrati no eren més que homes que, de natural, podien cantar amb una veu semblant a la de la dona i que, per tant, podien cantar sense problemes les filigranes i els aguts que feien les sopranos i les mezzosopranos, amb la potència i la capacitat toràcica pròpia del gènere masculí. Això sí, per aconseguir aquesta veu tan especial era necessari que, essent nens, els fessin una petit operació que consistia a tallar la via d’unió entre els testicles i el cos». A: Marcel Gorgori; Roger Alier. Paraula d’òpera. Barcelona: Pòrtic, 2003. p. 226. Vegeu també: «Castrato» [en] a la Wikipedia.

2. «La veu de contratenor és un tipus de veu del tot artificial, creada a partir dels anys cinquanta, per a fer front als papers d’òpera i música religiosa que originàriament havient estat pensats per als castratti. És una veu que consisteix en l’emissió d’una mena de falset entrenat, al qual, a través d’una tècnica específica, s’aconsegueix donar una certa potència i una certa sonoritat que, sense ser-ho de cap manera, vol recordar la mena de so que aconseguien els castrats». Ibid., p. 224-225. També: «Countertenor» [en] a la Wikipedia.