Arxiu d'etiquetes: contes

Sala de lectura, 133: Pura anarquia, de Woody Allen

No sé què n’esperava, d’aquest llibre, el dia que el vaig comprar: potser uns altres contes Sense plomes, qui sap. El cas és que no hi he trobat res: potser tan sols alguna espurna d’ironia en alguna línia perduda en alguna de les divuit històries que formen el recull. Són les històries les que fallen o sóc jo, que ja no hi trobo la gràcia? El pitjor de tot és que començo a dubtar del record i potser aquells altres contes no em van agradar tan com creia recordar. En fi, deixem passar el temps: potser una relectura en un altre moment farà que els vegi amb uns altres ulls…

(I ara deixeu que em posi pedantot: entenc que el traductor posi notes a peu de pàgina per aclarir alguns detalls dels textos, fins i tot que hi doni la traducció dels noms i cognoms dels personatges —si és per fer-los més hilarants, ha fallat—, però que expliqui qui és Toshiro Mifune… home, em sembla que els lectors de Woody Allen sabran qui és!)

El llibre:

  • Woody Allen. Pura anarquia. Tr. de Joan Solé. Barcelona: Columna, 2007. 158 p. ISBN 978-84-664-0852-3.

Sala de lectura, lxxxviii: Tretze tristos tràngols, d’Albert Sánchez Piñol

Després de la decepció d’Una lectora poc corrent, em feia una mica d’angúnia començar Tretze tristos tràngols. El conte sempre m’ha costat de llegir més que la novel·la, no perquè sigui difícil, no, sinó perquè sempre em quedo amb la sensació d’haver acabat massa aviat. Però hi havia un element a favor: el fervor amb què vaig llegir, i rellegiré tard o d’hora, les dues novel·les de Sánchez Piñol que han precedit aquests contes.

També és més difícil parlar-ne, és clar, a no ser que et posis a analitzar cada conte un per un. Així que em limitaré a quatre generalitats, a quatre vaguetats que segur que ja s’han dit i a una sorpresa. El joc amb la fantasia i l’humor són evidents i ja s’han destacat arreu on se n’ha parlat, però no em sembla que siguin contes de fantasia o d’humor; són retrats, retrats de les virtuts, dels vicis, del bo i del dolent de la naturalesa humana, faules en definitiva (no volia repetir el mot de la coberta posterior però ja ha sortit, traïdor), però no totes protagonitzades per animals, com sol ser habitual. En gairebé tots els contes hi ha un element insòlit que ens fa sentir estranyesa i, per un instant, ens desconcerta: durant unes línies, uns paràgrafs, fins que finalment arribem a la conclusió final, a l’ensenyament o, més que ensenyament, al missatge (si és que hi ha hagut voluntat de transmetre un missatge).

Si hagués de triar dels tretze contes quin m’ha agradat més, segurament triaria «La nau dels bojos» i «Mai no compris xurros en diumenge», ja que sempre m’han agradat els cercles infinits. I també «Tot el que li cal a una zebra per sobreviure a la sabana» i «La llei de la selva», però és una tria forçada, perquè en realitat tots tenen un aspecte o un altre que m’ha agradat.

I parlava més amunt de la sorpresa. I és que llegint aquests contes he tingut la sensació que estava llegint una altra cosa, un altre autor: Pere Calders. I això que Martínez-Gil entroncava l’element fantàstic de Sánchez Piñol «amb una certa tradició catalana de l’especulació social que Avel·lí Artís-Gener va saber representar anteriorment» [p. 39]. La qual cosa, a part de de poder voler dir que m’equivoco completament, també vol dir que ja seria hora de començar a llegir alguna cosa d’Artís-Gener.

Els llibres:

  • Albert Sánchez Piñol. Tretze tristos tràngols. Barcelona: La Campana, 2008. 167 p. ISBN 978-84-96735-13-2.
  • Víctor Martínez-Gil. «Introducció». En: Els altres mons de la literatura catalana. Antologia de narrativa fantàstica i especulativa. Selecció i introducció de Víctor Martínez-Gil. Barcelona: Cercle de Lectors, 2004. ISBN 84-672-0920-8.

Enllaços relacionats: