Com que som vanitosos i l’ego no ens cap al cos (la roba tampoc no ens hi cap, però aquesta és una altra història), hem apuntat el bloc a aquesta cosa dels Premis Blocs Catalunya, en l’apartat de blocs personals. Si no ens errem, el període d’inscripció de blocs ja ha acabat i el 17 de juny s’obre un llarg període de votació que acaba el 10 de setembre.
He dit que el dia 17 de juny comença el període de votació, o no ho havia dit encara?
cliqueu per anar al web dels Premis
Anys enrere, els llargs matins de diumenge els passava escoltant música clàssica a la ràdio. No recordo quin programa era, ni en quina emissora el feien, però sí que hi feien un concurs: una pregunta sobre el tema de què havien parlat que es podia respondre per correu o per correu electrònic. Les anava deixant passar, sense atrevir-me a enviar la resposta malgrat que més d’una vegada pensava: «Em sembla que la resposta és tal». Però vet aquí que un dia, en sentir la resposta, no vaig pensar «em sembla que la resposta és tal», sinó «ostres, la resposta és tal i diria que hi vaig llegir a tal lloc». Va ser la primera vegada que em vaig atrevir a respondre, i vaig guanyar. De fet, vaig guanyar tres o quatre vegades seguides; aquest fet ens semblava tan extraordinari que començàrem a fer broma sobre l’audiència del programa. «Deus ser l’unic que se l’escolta», em deien a casa. I un dia el concurs va acabar, sense que en sabés la raó —llavors a casa em deien que o s’havien quedat sense premis o s’havien cansat de donar-li el premi sempre el mateix.
Anys més tard, vaig participar més o menys assíduament a «El concurs del Divendres», que es feia a la facultat, que també vaig guanyar algunes vegades. Tampoc no és un gran mèrit, no hi participava gaire gent llavors, i hi havia més possibilitat que et toqués el premi.
Però d’això en fa temps, i ja no faig gaire cas de concursos. Fins que ha arribat la nova temporada de L’hora del lector i l’Emili Manzano hi proposa una mena de concurs: una pregunta relacionada amb el llibre que es presenta. La primera la vaig deixar passar, la de dijous 2 d’octubre em vaig animar a respondre-la: no en sabia la resposta, però gràcies a la intercessió de Sant Gúguel la vaig aconseguir. I encara vaig tenir més sort: hi havia premi per a cinc persones i la meva trucada va ser la cinquena.
I ja en tinc un altre. Un altre llibre per alimentar el vici. De moment, permeteu-me que en presumeixi una mica. Del llibre, ja en parlaré més endavant.
Rosa Sala Rose, Lili Marleen. Canción de amor y muerte. Global Rhythm, 2008
PD. I mentre no arribava el llibre, n’he aconseguit un altre gràcies a Lou Reed i Joan Margarit.
PPD. Això no ho esperava pas: el llibre arriba amb dedicatòria de l’autora, Rosa Sala Rose.
L’amiga Jaio, que no para mai quieta, posa en marxa des de Globalkutura Elkartea un concurs fotogràfic que té com a tema principal el País Basc, amb la finalitat de donar-lo a conèixer i de promoure-hi el turisme. L’explicació la teniu a continuació, amb l’enllaç a les bases del concurs:
Desde Globalkultura Elkartea, y con la colaboración de Basquetour, la Agencia Vasca de Turismo, buscamos acercar el País Vasco en todas sus dimensiones a quien le guste viajar y promover el turismo hacia el País Vasco apoyándonos en quienes tengáis un blog. Queremos que la gente conozca nuestra tierra y nos conozca por muchas de las cosas buenas que tenemos.
Para ello, hemos organizado el CERTAMEN «TURISMO 2.0, PRIMAVERA 2008», con importantes premios, a repartir entre quienes participéis.
Por medio de textos, fotos o vídeos, puedes promover, señalar o enaltecer tu pueblo favorito, un rincón turístico insólito, un plato gastronómico, o una atracción concreta del País Vasco.
Puedes limitarte a apoyar la campaña o participar en alguna de las tres modalidades. Puedes vivir aquí o haber venido a visitarnos. Puedes participar a título individual o en grupo, lo único que necesitas es tener un blog y ganas de contarlo. Cualquiera puede tener un premio.
Plazo: hasta el 15 de marzo de 2008. Las bases en: www.turismo20.net
Enllaços relacionats:
El pitjor d’un concurs de trasllat és l’espera. Ara ho sé. Ets conscient que la teva plaça està en joc, saps que algú la guanyarà i que a tu, probablement, et traslladaran a una altra plaça… però no saps mai en quin moment, ni a on. I si algú impugna els resultats del concurs, l’espera encara es fa més llarga. I a sobre, sentint rumors cada dia sobre els resultats, i sobre els canvis, i sobre els que vindran… Te’n vols anar d’on ets, encara que volen que et quedis, d’una manera o altra; però al final t’agafes a un ferro roent, i tries el que ningú s’esperava.
I això és el que m’ha passat a mi, per si no s’havia entès. Concurs de trasllat, la meva plaça en joc, i la certesa que canviaré de lloc de treball però la incertesa de no saber quins seran els resultats finals. I al final, tot i que havia dit que volia marxar (que injustos podem ser quan prenem decisions basant-nos en el que una sola persona hagi dit de nosaltres!), gràcies a una jubilació sorpresa em puc quedar exactament al mateix lloc on sóc. De tota manera, tinc la sensació que s’obre una nova etapa en l’aspecte laboral, una etapa tan precària com l’anterior, però amb un bon bagatge de feina feta.
Però no és només en l’aspecte laboral, que les coses canvien (o, almenys, es mouen). Qui no em va felicitar l’aniversari (en paraules de Pico punt informatiu), qui no m’havia de telefonar i ja m’ha telefonat tres vegades, avui ha aparegut a la feina a l’hora en què acostumo a anar a esmorzar. Sense avisar. Sense haver sentit el missatge que jo li vaig deixar ahir. Tot i haver mantingut una conversa de gairebé tres quarts d’hora (jo havia de tornar a la feina), encara no sé perquè ha vingut.
I m’he esclavitzat un any més. No content amb la feina, he superat els dubtes que tenia i avui, a l’hora indicada, he fet la prematrícula per al curs vinent. Gairebé la meitat de les assignatures les repeteixo, perquè aquest curs havia perdut les ganes i l’interès, però m’he fet un horari bastant suau: res d’assignatures que comencen a la mateixa hora en què surto de la feina, aquest any.