Arxiu d'etiquetes: còmic

La paraula màgica

Sí, ho hem de reconèixer: no existiríem sense ells, no podem viure sense ells, però moltes vegades desitjaríem que cremessin a l’infern per tot el que ens fan patir. Però de tant en tant, molt de tant en tant, tenen uns acudits que ens deixen amb un somriure sòmines a la boca: ho han sabut captar molt bé Gene Ambaum i Bill Barnes a l’Unshelved del 20 d’octubre de 2010.

Unshelved, 20 octubre 2010, per Gene Ambaum i Bill Barnes

És clar que també podria ser que aquest tanoca replicaire estigués prenent el pèl a la bibliotecària, acte que desvetllaria la ferotge i desfermada ira del gremi bibliotecari. I no hi ha res més perillós que un bibliotecari emprenyat…

(publicat simultàniament al costat fosc: «La palabra mágica»)

A prova d’idiotes

Fou gràcies a la feina d’Elaine Lilly, Alice Keefer, Tomàs Baiget i Josep Sau a Quotes & Jokes que vaig descobrir —i suposo que com jo, un munt de bibliotecaris— les tires còmiques protagonitzades per Dewey i la resta de bibliotecaris de la Biblioteca Pública de Malville al web Unshelved, de Gene Ambaum i Bill Barnes. En Dewey és un bibliotecari amb un considerable esperit frikitecari, com es demostra en tires com la del 4 de febrer passat: davant la nova màquina expenedora de llibres de la biblioteca, en Dewey i Mel, la seva cap, en comproven el funcionament quan un usuari s’hi acosta. La reacció de Dewey és la que qualsevol bibliotecari ha tingut més d’una vegada en trobar-se segons quins usuaris…

Unshelved, by Gene Ambaum and Bill Barnes

PS. Una versió «alternativa» d’aquest apunt apareix simutàniament a Frikitecaris.

Sala de lectura, lx: Bone, de Jeff Smith

Esmentava fa dies «la delirant i deliciosa» (visca l’al·literació) sèrie de Bone, les aventures d’un grup d’ossets que, foragitats del seu poble per culpa dels tripijocs d’un d’ells, acaben ficats en una aventura clàssica de regnes perduts, amenaces malignes, princeses que no saben que ho són i una colla de bons i dolents que fan riure força.

Portada del primer volum de Bone (Out of Boneville)Els ossets —si mireu les il·lustracions crec que quedarà prou clar perquè la sèrie es titula Bone i perquè parlo d’ossets— són tres cosins anomenats Fone Bone, Phoney Bone i Smiley Bone. El primer és seriós i responsable, amant de la lectura (d’un sol llibre, però: Moby Dick, que els altres troben terriblement soporífer); el segon és un trafica obsessionat per guanyar diners (la qual cosa fa que recorri a mètodes no gaire legals que provoquen que els expulsin de Boneville), i el tercer és un panxacontent una mica ximplet que mai no veu el costat negatiu de la vida. Les aventures dels tres cosins comencen just quan han estat expulsats de Boneville i de cop i volta es troben perduts en una terra que no apareix al mapa que porta Fone Bone. Atacats per un exèrcit de llagostes, els tres Bone se separen i acaben arribant per camins diferents a un món que els és desconegut, poblat d’éssers humans, animals parlants, dracs fumadors que segons totes les llegendes no existeixen i uns estrafolaris i estúpids éssers, tan dolents com rídiculs, anomenats mostrorratas.

La sèrie va començar a aparèixer als Estats Units l’any 1991 i estava previst que acabés el 2004. Primer va aparèixer en blanc i negre,* el números breus (55) que s’anaven recollint en volums que formaven tres trilogies, i el 2005 es va començar a publicar la versió acolorida. La traducció castellana la va començar a publicar Dude Comics el 1998 i la traducció de la versió en color la publica des de l’any passat Astiberri Ediciones de Bilbao. De moment han publicat cinc dels nou volums en què es va recollir la col·lecció (Lejos de Boneville, La gran carrera de vacas, Los ojos de la tormenta, El matadragones i Rock Jaw, Señor de la Frontera Oriental), a més d’un dels àlbums complementaris de la sèrie: Estúpidas, estúpidas mostrorratas.

Al primer, Lejos de Boneville, apareixen els protagonistes i els principals personatges que els ajudaran o que els perseguiran: l’àvia Ben i la seva bella néta Thorn, el petit insecte fulla Ted, els fills de Doña Zarigüeya, el Gran Drac Vermell i les mostrorratas, l’ancià de la muntanya, el taverner Lucius de Barrelhaven. En aquest primer volum ja es comença a veure que l’arribada dels Bone a la vall no és tan casual com sembla o que, si més no, tindrà unes conseqüències que ells no s’esperen. Al segon, La gran carrera de vacas, Phoney Bone posa en perill els seus cosins en intentar guanyar diners a costa de la carrera de vaques que se celebra cada any a Barrelhaven. Alguna cosa estranya està a punt de passar: estranys somnis poblen el son de Thorn i les mostrorratas intenten atacar Barrelhaven. Al quart, Los ojos de la tormenta, els somnis ja no només els té Thorn, sinó també Fone Bone, i l’àvia Ben els explica algunes històries força estranyes abans de dir-los que han de marxar tots tres de la granja. Al quart, El matadragones, l’àvia Ben, Fone i Thorn són atacats per les mostrorratas i l’àvia desapareix, mentre al poble Phoney torna a fer de les seves i convenç els veïns que és un gran matador de dracs. I al cinquè i últim aparegut fins al moment en aquesta edició, Fone i Smiley es troben amb un gran lleó de muntanya, Rock Jaw, el Senyor de la Frontera Oriental, massa amic de les mostrorratas perquè els Bone se’n puguin refiar.

Fins aquí a grans trets les trames dels cinc volums que he llegit. Es tracta d’aventures que podríem anomenarImatge de La gran carrera de vacas fantàstiques d’una sèrie de personatges que es troben davant situacions per a les quals no estan preparats i que a mesura que les visquin aniran descobrint què són capaços de fer. L’argument, en si, no és gaire original: en una terra de passat mític convertit en llegenda, tot el que es donava per cert comença a trontollar casualment amb l’arribada de tres estranys (els Bone), un d’ells marcat amb un signe que sembla tenir molta importància per als dolents. A partir d’aquí, les ganes d’aquests tres personatges per tornar al seu país es veuran obstaculitzades per l’afany de guanyar diners i poder d’un d’ells, per la voluntat d’ajudar els altres d’un altre, per la persecució de les mostrorratas i per l’actitud misteriosa d’una aparentment inofensiva anciana grangera anomenada Ben; actitud motivada, com s’anirà explicant i es pot anar deduint dels somnis que tenen Thorn i Bone, per fets d’aquest passat mític que no és tan llegendari com sembla. El que potser marca la diferència amb altres històries semblants és l’humor, tot sovint força absurd, que acompanya tota la narració: l’estupidesa de les mostrorratas, dues de les quals viuen obsessionades per cruspir-se qualsevol cosa que se’ls posi a l’abast, o una bona quiche si no hi ha res millor; l’absurditat i la manca de lògica d’Smiley Bone; l’estrany drac fumador que apareix i desapareix, i molts altres. I és aquest contrapunt humorístic constant el que fa, juntament amb l’encertada dosificació de l’acció, que hom acabi enganxant-se a la lectura d’aquest còmic. En resum, que si voleu passar una bona estona sense massa cavil·lacions, aquesta lectura pot ser una bona companya.

Podeu trobar més informació de la sèrie a l’article que li van dedicar a Guia del Cómic, tot i que la informació no s’ha actualitzat des del 2002 (Bone) o a la pàgina oficial de la sèrie, Boneville: «The history of Bone and Jeff Smith» (les imatges que il·lustren el text provene d’aquesta última pàgina).

 

Els llibres comentats:

Jeff Smith. Bone, 1: Lejos de Boneville. Tr. Enrique S. Abulí. Bilbao: Astiberri, 2006. 142 p. ISBN 84-9350-889-6.
—. Bone, 2: La gran carrera de vacas. Tr. Enrique S. Abulí, Jorge Iván Argiz i Laureano Domínguez. Bilbao: Astiberri, 2006. 138 p. ISBN 84-9353-850-7.
—. Bone, 3: Los ojos de la tormenta. Tr. Enrique Abulí, Jorge Iván Argiz. Bilbao: Astiberri, 2007. 180 p. ISBN-13 978-84-935385-6-9.
—. Bone, 4: El matadragones. Tr. Gonzalo Quesada. Bilbao: Astiberri, 2007. 174 p. ISBN-13 978-84-96815-28-5.
—. Bone, 5: Rock Jaw, Señor de la Frontera Oriental. Tr. Gonzalo Quesada. Bilbao: Astiberri, 2007. 122 p. ISBN-13 978-84-96815-8-3.

 

* Si no m’hi vaig fixar malament, aquest mes ha sortit una edició en un sol volum de la versió en blanc i negre. O això em va semblar veure a la FNAC.

 

Technorati Tags:

Sala de lectura, lviii: Persépolis, de Marjane Satrapi

satrapi_persepolis.jpg Per ser una persona que confessa en un post públicament que no llegeix gaire còmic, aquest any sembla que batré el rècord: els lliuraments d’enguany de Bone, el Bookhunter de Shiga i ara Persépolis, de Marjane Satrapi. Fa temps que en sentia parlar i em cridava l’atenció, així que quan he tingut l’oportunitat de llegir-lo (gràcies a l’amiga Tina), ho he fet.

Aquest llibre narra en forma de còmic la vida de l’autora des dels anys vuitanta, en plena revolta que portaria com a resultat la … i fugida del xa d’Iran, Reza Pahlevi, i la instauració de la república islàmica, fins als anys noranta, quan marxa definitivament del país per establir-se a Europa, on ja havia viscut durant uns anys. D’una banda, ens explica la història del país al llarg de l’últim segle i, de l’altra, com es va conscienciant sobre tot el que passa, com ho interpreta, com l’afecten els canvis i com afecten la vida quotidiana dels iranians. El que fa força interessant aquesta història és el punt de vista, el punt de vista de qui ha viscut els fets i el contraposa a allò que s’explica fora, a Occident; he dit sobre els fets (la revolució que portarà la república islàmica), però també el (des)coneixement que a Occident es té de l’Iran, farcit de tòpics i prejudicis.

No és, però, una idealització o una visió amable —no podia ser-ho, tanmateix: per a l’autora i la seva família, com per a moltes famílies progressistes, el canvi polític fou un retrocés brutal en tots els aspectes. Tampoc és amable ni agradable el relat de la primera experiència europea de l’autora, que va haver de viure el menyspreu occidental per tot allò que és diferent (per no dir clarament el racisme europeu). Hi ha moments força angoixants, malgrat que el lector sap que les coses no van acabar del tot malament per a l’autora.

La il·lustració ajuda a crear aquesta angoixa, d’altra banda. El dibuix és de línies senzilles i clares, però el blanc i negre li dóna un matís de foscor, d’angoixa, bastant fort.

Una lectura que no crec que deixi ningú indiferent.

 

Technorati Tags:

Sala de lectura, lvii: Bookhunter, de Jason Shiga

bookhunter01.jpgEl còmic és un gènere al qual m’he acostat poc i a poc a poc. A part d’alguns que han esdevingut clàssics (com Blankets o Maus) o d’altres recomanats per amics (com la delirant i deliciosa sèrie de Bone), poques vegades vaig a buscar motu proprio un còmic per llegir. Però hom té certes debilitats, ja conegudes, i els lilbres en són una d’elles: per tant, era inevitable que davant d’una il·lustració com la que acompanya aquest text i un títol tan suggeridor, no acabés firant el llibre.

Som a l’any 1973. Algú ha robat un valuós llibre antic que estava exposat a la biblioteca pública d’Oakland i l’agent Bay, de la library police (els bookhunters), ha de trobar el llibre i el lladre abans que aquest vengui el botí. La investigació que porten a terme l’agent Bay i el seu equip és una barreja entre investigació de CSI i investigació de Mentes criminales —presentació del perfil del criminal inclosa—, amb experts en cadascuna de les àrees policials adients per a la investigació… i amb l’ajut inestimable dels mateixos bibliotecaris, com el cap de catalogació i la responsable de la base de dades de registres d’usuari.

bookhunter02.jpgBookhunter comença amb una contundent actuació de la library police contra un delinqüent a manera de presentació dels personatges, i després passa a la història del robatori a la biblioteca. L’estructura és la que podríem trobar a les sèries esmentades: arribada a l’escenari del crim, anàlisi del lloc i recollida de proves, establiment del modus operandi i del perfil del lladre, un parell de persecucions i resolució del cas. El curiós és que en aquest cas el context és una biblioteca i, per tant, gran part del llenguatge emprat és el llenguatge que habitualment utilitzen els bibliotecaris. Fins i tot les persecucions s’adapten al context: els calaixets del fitxers manuals serveixen per entorpir el pas dels perseguidors, els compactes per intentar atura el fugitiu i els carros de guardar llibres substitueixen les vertiginoses persecucions automobilístiques a què ens té acostumats el cinema. El color, a més, li dóna un aire retro de pel·lícula de detectius «de les d’abans» i ajuda a situar-nos en una altra època.

Aquí us ho deixo. Recomanable sobretot per qualsevol frikitecari o amant de les biblioteques amb ganes de veure que les biblioteques no són sempre el lloc tranquil, plàcid i silenciós que la imatgeria popular ha consagrat.

Jason Shiga. Bookhunter. [Portland]: Sparkplugcomicbooks, 2007. [174] p. ISBN 978-0-9742715-6-9.

 

Technorati Tags: