Arxiu d'etiquetes: Colm Tóibín

Sala de lectura, 132: Love in a dark time, de Colm Tóibín

El 1993 l’editor de la London Review of Books proposà a Colm Tóibín que escrivís un article sobre la seva homosexualitat; Tóibín s’hi negà, al·legant que no podia fer-ho, que no tenia res a explicar sobre el tema. Però l’editor de la revista no es rendí i començà a enviar-li, com explica a la introducció, llibres d’escriptors homosexuals o sobre escriptors homosexuals; i alguns, confessa, eren massa interessants per resistir-s’hi: de 1994 a 2000, Tóibín no parà d’escriure sobre la vida i l’obra d’artistes homosexuals. Ell mateix diu que els personatges que més li interessaven eren els que havien patit pel fet de ser homosexuals; els que ho havien amagat; els que havien deixat que aquest fet nodrís —sense dominar— la seva obra; els que havien crescut en situacions adverses, i els que havien escrit durant els anys de l’eclosió de la sida. És, diu, un llibre sobre persones homosexuals que per elecció o necessitat deixaren aquest aspecte en un segon pla en la seva vida pública, tot i que ho era tot en la privada. És també un llibre de descobriment de l’homosexualitat d’artistes que ell no sabia que ho eren.

El llibre recull els articles que va escriure Tóibín a partir d’alguns dels llibres que li van enviar. Comença i clou el recull amb dos textos genèrics: el primer sobre la història de la literatura homosexual —si n’hi ha hagut, quan fa eclosió, quins autors s’hi haurien pogut encabir de no haver estat un tema tan ocult—* i el darrer sobre la influència de l’Església catòlica sobre la vida social, cultural i política irlandesa. Entre mig hi ha nou assaigs sobre diversos artistes homosexuals (escriptors, pintors, directors de cinema) i la relació entre la seva vida i la seva obra: Oscar Wilde, Roger Casement, Thomas Mann, Francis Bacon, Elizabeth Bishop, James Baldwin, Thom Gunn, Pedro Almodóvar i Mark Doty.

El cas d’Oscar Wilde és ben conegut; el de Roger Casement** és semblant: acusat de traïció, fou condemnat a mort i és possible que els seus diaris —d’un dels quals encara es discuteix l’autenticitat— tinguessin alguna influència en la denegació de l’indult: eren massa explícits sobre la vida privada de Casement per ser acceptats. Wilde no va tornar a escriure comèdies després dels dos anys que passà a la presó, la qual cosa podem dir que és conseqüència d’un canvi profund després de l’experiència dels treballs forçats. D’altres mantingueren oculta la seva orientació sexual, com ara Thomas Mann, però és innegable que tingué influència en la seva obra; en els casos d’Elizabeth Bishop i James Baldwin, la seva homosexualitat també influí: en l’obra, i en el cas de Baldwin en la seva vida pública. Baldwin, negre i homosexual, participà activament en la lluita pels drets civils encapçalada per Martin Luther King, però el fet que era homosexual incomodava els seus companys de viatge, que no van tenir inconvenient en anar-lo apartant. No és el cas de Mark Doty, en la poesia del qual hi ha ben palesa l’experiència homosexual i, sobretot, l’experiència de l’impacte de l’aparició de la sida: molts dels seus poemes tracten de la malaltia i la mort del seu company.

El recull és irregular. Alguns dels assajos són força llargs, d’altres són més aviat breus. Tots estableixen una relació entre vida i obra, i potser el més excepcional és el dedicat a Almodóvar, que és més aviat un retrat personal: és l’únic cas en què l’obra queda en segon pla, mentre que a la resta l’obra, la descripció i l’anàlisi de l’obra —sigui literària o pictòrica— és el principal dela articles. L’obra, sí, però també la vida de l’artista retratat, en un intent d’esbrinar si realment el fet que fossin homosexuals tingué o no alguna influència en l’obra. D’influència n’hi hagué, però potser no fou explícita —cal tenir en compte que gairebé tots els personatges retratats visqueren en èpoques en què l’homosexualitat estava perseguida legalment.

He de dir que, malgrat que no coneixia molts dels artistes de què parla Tóibín, és un llibre força interessant que ajuda a comprendre una mica més no només la vida i obra d’aquests autors, sinó també l’època en què visqueren.

*Podeu llegir aquest primer capítol en línia a London review of books: «Roaming the greenwood».

**De casement no n’havia sentit parlar mai, i en poc temps en trobo el nom per tot arreu: en aquest llibre, sí, però ve’t aquí que és el protagonista de la propera novel·la de Mario Vargas Llosa. I sento curiositat per saber com tractarà Vargas Llosa el tema de l’homosexualitat de Casement…

El llibre:

La citació: Colm Tóibín

Other communities who have been oppressed – Jewish people, say, or Catholics in Northern Ireland – have every opportunity to work out the implications of their oppression in their early lives. They hear the stories; they have the books aroun them. Gay people, on the other hand, grow up alone; there is no history. There are no ballads about the wrongs of the past, the martyrs are all forgotten. It is as though, in Adrienne Rich’s phrase, ‘you looked into the mirror and saw nothing’. Thus the discovery of a history and a heritage has to be made by each individual as part of the road to freedom, or at least knowledge, but it also has serious implications for readers and critics who are not particularly concerned about about gay identity, and it also has serious dangers.

Colm Tóibín. Love in a dark time. Londres: Picador, 2003. p. 9-10.

Si una tarda un viatger…

El viatger, amb més de dues hores d’espera per endavant —perquè, previsor com és, arriba a l’aeroport amb temps de sobra per facturar i encara haver-se d’esperar una estona— el viatger es dirigeix al quiosc per comprar la premsa del dia. Mentrestant, dóna un cop d’ull a les piles de llibres i a les prestatgeries: no hi troba res que no estigui signat per algun personatge conegut o que no en parli, a part de la literatura que es pot trobar a qualsevol llista dels deu més venuts. Passa de llarg els prestatges de revistes, diverses i abundants, i els de llibres per criatures i s’acosta als prestatges de llibres en altres llengües: crespuscles i ombres del vent i pilars de la terra i els best-sellers que us pugueu imaginar en diverses llengües —perdó, en tres o quatre llengües bàsicament: anglès, francès, alemany i italià—, novel·la rosa, alguna cosa de misteri, novel·la història… i de cop i volta el viatger se sent atret per un llibre: no està posat, com gairebé tots els altres, amb el llom mirant enfora, sinó que mostra tota la coberta que de seguida atrau la mirada. Sota unes lletres escrites amb punts, com si fossin les bombetes d’un cartell lluminós, l’espatlla nua i el clatell d’un home d’esquena. Colm Tóibín, Love in a dark time. Gay lives from Wilde to Almodóvar.

El viatge agafa el llibre i el fulleja. Mira els llibres que hi ha sota: no tenen res a veure. Cerca amb atenció pels prestatges per veure si n’hi ha més, i només en troba un altre exemplar, al prestatge de terra. Llibres de ol·leccions diferents d’editorials diverses omplen els prestatges de la secció «Llibre de butxaca» i aquest Love… llança una pregunta que no obtindrà resposta: què hi faig aquí? Com ha arribat aquest llibre, un assaig sobre artistes homosexuals, a les lleixes d’un quiosc d’aeroport on no hi ha cap altre llibre d’un tema semblant? Per quina broma del destí?

Tant se val. L’espera promet ser llarga. El vol ha estat ajornat. El viatger torna a obrir el llibre, acaba de llegir-ne la introducció i després es dirigeix a caixa. «Nueve noventa y cinco», diu la caixera.

Sala de lectura, lxxviii: The Blackwater Lightship, de Colm Tóibín

(Aquesta nota conté detalls que poden ser considerats spoiler)

Als llibres, sovint només els demano que en acabar-los em deixin alguna cosa: un regust amarg o un somriure beatífic, una sensació de dessassossec o una mica d’alegria. Massa sovint, però, l’únic que em deixen és la constatació d’haver llegit un llibre més. Aquest no és, tanmateix, el cas i és d’agrair, encara que el que me’n resti sigui un nus a la gola i aquell sentiment tan contradictori que acostumem a explicitar dient alguna cosa semblant a «que trist, que bonic».

Perquè cap història que tracti d’una malaltia és alegre si no hi ha al final una esperança, per petita que sigui, de guariment; i quan es parla de la sida, malauradament, aquesta esperança desapareix. Tot i això, no es pot dir que aquesta novel·la sigui un drama, perquè no recorre —o almenys no m’ho ha semblat— a la llàgrima fàcil ni a excitar la compassió del lector: els personatges que la protagonitzen exposen, expliquen la seva història de mica en mica, i de mica en mica els anem coneixent i comprenent els seus motius, les seves pors, les esperances que tenen. És més aviat una novel·la d’emocions intenses, algunes de les quals força punyents.

Tot comença amb Helen, que viu amb el seu marit Hugh i llurs fills Manus i Cathal, allunyada de la seva família, amb la qual no manté bona relació. Un dia apareix a casa seva un amic del seu germà Declan per avisar-la que el noi és a l’hospital i la vol veure. Declan té una petició: que Helen expliqui a llur mare i a llur àvia que està malalt, i que demani a aquesta que li deixi passar uns dies a la casa que té prop del mar. Tots aquests personatges, més un altre amic de Declan, acabaran junts a la casa de l’àvia vora al mar, i allí aquestes sis persones hauran d’enfrontar-se no només a la malaltia, a l’homosexualitat, a les diferències generacionals, sinó també als conflictes que van separar, en un moment donat, Helen de la resta de la família.

De fet, el pes del conflicte recau en les tres dones: Dora Devereux, l’àvia; Lily, la mare; i Helen, la filla, a través de les paraules de les quals es van revelant les complicades relacions entre els diferents membres de la família. Tampoc Declan en queda al marge, ja que també té alguns retrets amagats. Durant els dies que passen a casa de Dora, el sis personatges no deixaran de parlar, i mica en mica els anem coneixent una mica més. Sempre amb el rerefons angoixant de la malaltia.

El llibre:

  • Colm Tóibín. The Blackwater Lighsthip. Londres: Picador, 2000.273 p. ISBN 978-0-330-38986-0.

Enllaços relacionats:

Technorati Tags: