Arxiu d'etiquetes: Cléopâtre

Nits d’Òpera, XV: Cleopatre

Dissabte, 16 d’octubre de 2004

Organitzar un única cua per comprar entrades, recollir les entrades comprades amb antelació i recollir els abonaments d’una promoció no és el que jo entenc (ni jo ni cap de les persones que vam haver d’esperar mitja hora o més per recollir una entrada), no és el que jo entenc, deia, per una bona organització. A més a més, havíem d’aguantar la impertinència de l’hidra de set caps que havien posat de cancerber a la porta de les taquilles, la qual cosa no feia sinó provocar més irritació en el «respectable».

A part d’això, gràcies a l’espera vaig trobar-me amb una persona a qui, sincerament, hauria preferit no veure; algú que té el mal costum d’oblidar les persones que coneix fins que necessita que li facin algun favor. «A veure què trigaràs a demanar-me alguna cosa», vaig pensar. Ai de la sibil·la de Cumes, si haguéssim sigut contemporanis: la clientela, te l’hauria presa tota! No havien passat ni cinc minuts que ha va venir a demanar-me que li fes una gestió quan arribés a la taquilla (estic parlant d’una persona de la qual habitualment no en sé res, però que de tant en tant es considera amb el dret de telefonar-me perquè li faci algun favor, com a començament d’any, l’última vegada que en vaig saber alguna cosa). Per sort, va arribar abans que jo a la taquilla (em pregunto on devia ser l’hidra) i em vaig estalviar de fer-li un favor que no tenia ganes de fer.

Però bé, superats aquests primers moments vaig poder arribar a la meva localitat i preparar-me per una gran nit: Cléopatre, de Jules Massenet, en versió concert amb Montserrat Caballé (Cléopatre), Carlos Álvarez (Marc-Antoine) i Montserrat Martí (Octavie). L’espectacle va valer la pena, tot i la fredor de les representacions en versió de concert. D’una banda, per l’obra en si, que vaig trobar bellíssima. De l’altra, pels intèrprets: Montserrat Caballé, malgrat que ja no està en el seu millor moment, demostra un domini considerable de l’escenari i de la veu, encara que no s’arrisqui i es reservi per als moments culminants; Carlos Álvarez, a qui ja havia vist abans i que va ser un Marc-Antoine perfecte; i Montserrat Martí, a qui sentia cantar per primera vegada, i que té una veu plena, bella, potent. I, de la resta dels intèrprets, destacar la bellíssima veu de Marita Solberg i la no menys impressionant de Nikolai Baskov.

Cap al final de l’òpera, que va acabar amb una ovació impressionant i amb el cor picant de peus a terra per aplaudir els cantants, els nois de vermell van tenir una feina considerable a localitzar las càmeres fotogràfiques i impedir que es fessin fotografies. Aquest tràfec anava acompanyat d’un obrir i tancar portes considerablement sorollós (més encara si seies al costat d’una de les portes), però l’obra ja havia acabat i no molestava excessivament. De tota manera, això no s’hauria si la gent no fos tan donada a fer el que els rota, encara que no es pugui.

Fauna liceista

N vegades a Viena. Sabeu que és tenir al costat una persona que es passa la representació comentant a la seva parella que Carlos Álvarez, de qui es va enamorar no sé on, estava molt millor quan el van veure a Viena? Doncs multipliqueu-ho per vint i us en fareu càrrec, perquè si no li vaig sentir dir Viena vint vegades, és que ho vaig somiar i no ho va dir ni un cop.

Sóc gran, se m’inflen els peus i estem a les fosques… què faig? Treure’m les sabates. Molt bé, senyora, d’acord. Però cal que es tregui les sabates fent esbufecs, les deixi caure a terra fent un terrabastall de mil dimonis, i no contenta amb això deixi anar un sospir de satisfacció que es devia sentir des de l’escenari?