Arxiu d'etiquetes: Claudia Schneider

Nits d’Òpera, LVII: Simon Boccanegra, de Giuseppe Verdi

Simon Boccanegra, acte I

Simon Boccanegra. Foto: Antoni Bofill

Fa una colla d’anys, vaig trobar a casa dels avis un llibre amb un títol força ridícul que, en aquella època, em va semblar misteriós i tot: Los crímenes de Diavolina,¹ d’una tal Carolina Invernizio. L’havien publicat al diari Las Noticias i el meu besavi s’havia entretingut a retallar cada un dels lliuraments i els va fer enquadernar. La novel·la és un fulletó amb el sentit més pejoratiu que vulgueu donar-li, ple de girs inversemblants i personatges que no saps d’on surten. Simon Boccanegra m’ha fet recordar aquest llibre, perquè és, també, un mal fulletó fet òpera —com, d’altra banda, n’hi ha moltes.

A veure si me’n surto: Simon Boccanegra és un corsari que gràcies a un a conxorxa del seu amic Paolo es converteix en dux de Gènova. Simon està enamorat de Maria, filla del noble Jacopo Fiesco, i han tingut una filla que tenen amagada. Maria mor i Jacopo diu a Simon que només el perdonarà (per haver prenyat la filla sense estar casats, se suposa) si li porta la filla. Però resulta que la nena ha desaparegut. Passen vint-i-cinc anys: Jacopo (ara anomenat Andrea) cuida una noia anomenada Amelia Grimaldi i conspira amb Gabriele Adorno (enamorat d’Amelia) contra Simon. Aquest es presenta a casa d’Amelia amb el perdó per als germans d’ella, exiliats. Gabriele parla amb Andrea, que li explica que Amelia no és una Grimaldi, sinó una òrfena que ocupà el lloc d’Amelia quan aquesta morí en un convent i fou recollida pels Grimaldi per evitar el el dux confisqués els seu béns. Arriba Simon, per demanar la mà d’Amelia per Paolo, però quan parla amb la noia descobreix que és la seva filla desapareguda vint-i-cinc anys abans, i es nega a demanar-la per a Paolo. Aquest, ressentit, intenta segrestar Amelia, que aconsegueix fugir i denunciar que no ha estat Simon qui l’ha segrestada, com deia Gabriele, i que qui ho ha fet és amb ells. Paolo intenta escapar-se, cosa que tothom veu, i intenta que Andrea o Gabriele assassinin Simon: Andrea s’hi nega i llavors diu a Gabriele que Simon i Amelia són amants. Per si de cas, posa verí a la copa de Simon i deixa sol Gabriele. Aquest està convençut que Amelia estima Simon i intenta matar-lo, però li expliquen que són pare i filla. Hi ha una revolta contra Simon, aquest venç, però ja està morint enverinat; finalment s’explica que Maria és filla de Simon i néta de Jacopo-Andrea, Simon i Jacopo es perdonen, Maria i Gabriele es casen, Paolo és executat i Simon mor, no sense haver nomenat abans de morir Gabriele com el seu successor.

Heu arribat fins aquí sense haver-vos saltat ni una coma? Doncs us felicito. Al web del Liceu està més ben explicat, però en el fons ja és això: un fulletó d’embolica que fa fort… amb una música bellíssima. I amb un gran repartiment, malgrat el risc que corríem que el tenor que va cantar ahir, Stefano Secco, que substituïa Neil Shicoff, tingués una mala nit. Anthony Michaels-Moore (Simon Boccanegra) va començar una mica fluix al pròleg (m’acabo d’adonar que aquesta frase és un clàssic en aquest blog),  però després va lluir-se, malgrat alguna petita fallada cap al final; Giacomo Prestia (Jacopo Fiesco-Andrea) va demostrar que té un doll de veu impressionant i que sap controlar-lo; Krassimira Stoyanova (Amelia Grimaldi-Maria Boccanegra) va cantar d’una manera espectacular, de fet no semblava la mateixa que a Luisa Miller; i Stefano Secco (Gabriele Adorno) no va desmerèixer gens al costat dels altres i va convertir un paper secundari en gairebé un paper principal. Marco Vratogna (Paolo) va començar a agradar-me al segon acte, al pròleg i al primer el vaig trobar força irregular, i a Pavel Kudinov (Pietro, amic de Paolo) pràcticament no el vaig sentir fins al final. Kudinov i Vratogna van ser, almenys per mi, el més fluix del repartiment. El cor, com sempre, espectacular, malgrat que en l’escena de l’entrada al palau del dux potser van cantar amb massa potència i contradeia les iròniques paraules del dux: «És aquesta, doncs, la veu del poble? De lluny tro d’huracà, de prop cridòria de dones i nens…».²

I és que amb aquesta òpera, només val la pena fixar-se en la música i en el cant, perquè l’escenografia és ridícula, una presa de pèl: un cub de miralls amb uns envans que s’obren i es tanquen i res més, excepte les dues grades on seuen els braços del govern de Gènova i, a l’acte segon, un llit amb la copa amb què Paolo enverina Simon: un llit de vellut vermell amb una copa daurada al damunt, que semblava més  aviat el Sant Graal sobre un altar.

Això sí, va tornar a emocionar-me com ho va fer quan la vaig veure en DVD: no coneixia l’òpera, només l’ària d’Amelia que obre el primer acte («Come in quest’ora bruna»³), i la vaig voler veure per familiaritzar-m’hi una mica. Em va emocionar llavors i ahir va tornar a fer-ho. Un nou descobriment verdià reeixit… malgrat l’argument i el decorat.

Notes:
1. A la pàgina de la Wikipedia no hi trobareu la Diavolina, segurament el títol original no deu tenir res a veure.
2. Del llibret publicat al programa de mà del Liceu, traducció de Jaume Creus i del Castillo (p. 133).
3. La versió enllaçada és una interpretació de Victòria dels Àngels; moltes de les àries que «em sonen» ho fan gràcies a un CD d’àries d’òpera interpretades per ella que va ser dels primers que vaig escoltar.

P.S. I a l’entreacte vaig tenir el plaer de conèixer finalment l’altre Ferran, que ja era hora.

Nits d’Òpera, XLVII: Elektra, de Richard Strauss

No fa gaire em deia una amiga que fa molt que no parlo d’òpera al blog, i tenia tota la raó. Per diverses raons, les últimes vegades que hauria d’haver-hi anat (a La Cenerentola, que tenia moltes ganes de veure, i al concert Stravinsky-Brahms de fa poc) a última hora van sorgir imprevistos que em van impedir d’anar-hi. Per sort, res no ha impedit que pogués anar a la funció d’ahir dijous de l’Elektra de Richard Strauss i res no impedirà que vaig aquesta nit a la Lucrezia Borgia de Donizetti.

No coneixia aquesta òpera d’Strauss: n’hi l’havia vista abans, si l’havia escoltada. Sí havia vist Ariadne auf Naxos i no mal predisposat, ja que aquesta m’havia agradat. La mica d’aprensió que tenia era fruit de les crítiques i comentaris que han anat apareixent des de la primera funció, sobretot les que tenien a veure amb la posada en escena, l’escenografia i l’actuació d’Eva Marton. Però anem a pams i no comencem a barrejar, que si no això es convertirà en un poti-poti.

Elektra és l’adaptació de la tragèdia clàssica de Sòfocles feta a través de l’adaptació que en féu Hugo von Hofmannsthal per al teatre. La història d’Electra és una història de violència, d’odi i desig de venjança: Electra viu al palau dels Atrides, la seva família, amb la seva germana Crisotemis, la seva mare Clitemnestra i el marit d’aquesta, Egist. Només té un desig, venjar la mort d’Agamèmnon, el seu pare, que va ser assassinat per Clitemnestra i Egist, i per això vaga pel palau, ferotge i mig embogida, esperant el retorn d’Orestes, el seu germà, perquè porti a terme la venjança. Però el que arriba és un missatger amb la notícia de la mort d’Orestes i Electra decideix portar a terme la venjança ella mateixa. El missatger és Orestes, però; descobreix la seva veritable identitat a Electra i porta a terme la venjança. Electra, alliberada i exultant de felicitat, es posa a ballar per celebrar-ho, però el seu cor no pot suportar l’esforç i la tensió i mor.

En la representació d’ahir, Deborah Polaski feia el paper d’Electra; Eva Marton el de Clitemnestra; Ann-Marie Backlund el de Crisotemis; Albert Dohmen el d’Orestes, i Graham Clark el d’Egist. Van cantar molt bé, sobretot em va sorprendre la força d’Ann-Marie Backlund, capaç de fer sentir la seva veu per sobre de l’orquestra. No recordava l’actuació de la Deborah Polaski a Götterdämmerung fa uns anys, però llavors sembla que em va entusiasmar força: ahir no em va desagradar, però en algun moment, no sé si per exigència del personatge, se’m va fer una mica desagradable sentir-la. Clark té un paper molt petit i Dohmen em va agradar molt, amb aquella seva veu profunda. I Eva Marton. D’Eva Marton se n’ha parlat molt aquests dies, i no pas sempre positivament: que si ja no té veu per segons quins papers, que si més que cantar recita i crida, que si gira que si tomba. Amb aquestes idees al cap, pensava que veuria una mala actuació d’una cantant que seria millor que es retirés de segons quins papers i suposo que això va fer que al final la sensació que tingués fos: doncs déu-n’hi do, per estar tan malament! La veritat és potser sí que en algun moment li faltava potència i que en algun moment parlava més que no pas cantava, però no va estar tan malament (de fet, n’he sentit cantar pitjor estant en plena forma…). És clar que no tinc cap punt de referència, perquè era la primera vegada que sentia cantar Eva Marton i no sé com ho feia abans…

L’altra qüestió era la posada en escena. En lloc del palau dels Atrides l’acció transcorre en una mena de camps de concentració o de presó, on les serventes del palau s’han convertit en guardianes de presó i infermeres. És una constant canviar l’època en què transcorren les òperes i traslladar-les al món contemporani, no sé si amb la idea de fer-les més properes al públic o amb la idea de demostrar que hi ha conflictes, valors i sentiments que són universals i que van més enllà d’èpoques i societats; això a vegades funciona i aporta noves lectures a les històries que es representen i a vegades no. I al meu parer aquesta és una d’aquestes últimes vegades: el missatge de la història d’Electra hauria estat igual de fort, de punyent, de dramàtic, de violent, si s’hagués mantingut l’acció en un palau de la Grècia antiga.

Sigui com sigui, afortunadament aquesta va ser una d’aquelles funcions en què cantants i músics aconsegueixen que puguis prescindir de la resta d’elements de la representació sense que això disminueixi ni una miqueta la intensitat del gaudiment.

I si algú vol veure Elektra i no vol comprar-se una entrada, la funció del proper dilluns es podrà veure en directe als cinemes Cinesa, pes 14 €: «Retransmissió en directe de l’òpera Elektra als cinemes Cinesa».

Per cert, sembla que el Liceu comença a prendre’s seriosament els problemes que ocasionen els nombrosos i sorollosos atacs de tos que acompanyen habitualment les òperes. Al fullet que acompanya el programa de mà, en aquesta ocasió hi han afegit un parell de línies en negreta sobre la tos: «Els estossecs i altres sorolls poden desconcertar els intèrprets i molestar la resta del públic. Un mocador atenua la intensitat d’una simple tos». Ja veurem si això ajuda…

Enllaços relacionats:

Nits d’Òpera, VI (18.02.2004)

Surto de classe i corro cap al metro. Bé, dir que corro és una exageració, perquè no tinc pressa. Arribo al Liceu, bereno una mica i després de parlar per telèfon amb un amic que està malalt, pujo cap a la meva localitat i observo com es va omplint el teatre. El ritual de sempre, vaja. Les mateixes cares dels companys de torn, que repeteixen els mateixos gestos de cada día, i les cares noves que descobreixes a cada funció.

A baix, alguns músics acaben d’afinar els instruments i toquen alguns compassos de la primera òpera de la nit, Babel 46, de Xavier Montsalvatge, que es representa per primera vegada al Liceu. L’accció transcorre en un camp de refugiats que, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, esperen ser deportats als seus països inmersos en un ambient d’hipocresia. La curiositat d’aquesta òpera és que està cantada en castellà, italià, anglès, francès i portuguès (segons la procedència dels personatges) amb dos breus incisos en alguerès (la variant del català que es parla a la ciutat de l’Alguer, a Sardenya) i en el castellà dels jueus sefardites. Vuitanta minuts sense entreactes que arriben a fer-se pesadets, perquè a part de la bona feina de cantants i orquestra, l’argument no és que sigui gran cosa.

A l’entracte —bé, en aquest cas hauríem de dir-ne entreòpera— surto un moment al passadís a estirar les cames, però després de veure dos abrics de pell amb potes me’n torno a dins. La veritat és que no entenc com ho poden aguantar: amb la calor que fa dins del teatre! Suposo que la voluntat d’exhibir-se és més forta que la incomoditat física. No tothom ha abandonat la localitat a l’entreacte —intentar anar al bar a prendre alguna cosa a vegades es pot convertir en una missió impossible—, i hi ha qui xerra, qui llegeix i qui s’embadaleix observant les pintures del sostre, aquells camps de butaques de Perejaume.

La segona òpera és més entretinguda. Música de Ravel sobre un text de Colette, a L’enfant et les sortilèges un nen bastant dolent que es dedica a fer mal als animals i a fer malbé mobles, llibres i paper de les parets, s’ha d’enfrontar a les seves víctimes, que han cobrat vida i intenten venjar-se. I així veiem els mobles créixer fins a fer-se més grans que el nen i ballar estranyes danses mentre canten, el foc que surt de la llar per enfrontar-se al nen, o els animals del jardí que es queixen de la seva crueltat. Però el nen guareix un esquirol que s’ha fet mal i finalment és perdonat. Un conte infantil que es converteix en una delicada fantasia de mobles que ballen i animals que canten, i que va aconseguir, almenys el dia que hi vaig anar, esvair la fredor amb què es va rebre el primer muntatge i, fins i tot, arrencar algunes riallades del públic.

I és que, en el fons, som com criatures.

Babel 46. Òpera en quatre episodis i dos actes. Llibret i música de Xavier Montsalvatge (1912-2002). Estrenada el 14 d’agost de 1994 al VIII Festival Castell de Peralada. Estrena al Gran Teatre del Liceu. Amb Vicente Ombuena, Ana Ibarra, Enrique Baquerizo, Francisco Vas, Mireia Pintó, Itxaro Mentxaka, David Rubiera, Raquel Pierotti, David Menéndez i Ramata Koite. Direcció musical: Antoni Ros Marbà. Direcció d’escena: Jorge Lavelli. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu.

L’enfant et les sortilèges. Fantasie lyrique en un acte. Llibret de Colette (1873-1954). Música de Maurice Ravel (1875-1937). Estrenada el 21 de març de 1925 a l’Òpera de Montecarlo. Estrena al Gran Teatre del Liceu. Amb Sílvia Tro Santafé, Raquel Pierotti, Ana Ibarra, Ana Häsler, Annamari Dell’Oste, Marisol Montalvo, Gemma Coma-Alabert, Marisa Martins, Sandra Pastrana, Claudia Schneider, Enric Serra, Olivier Grand, Francisco Vas. Direcció musical: Antoni Ros Marbà. Direcció d’escena: Jorge Lavelli. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu, i els Petits Cantaires de l’Escola de Música La Guineu, dirigits per Mireia Barrera.