Arxiu d'etiquetes: cinema

Un que passava al País de les Al·lucinacions

L’Un que passava havia decidit recuperar l’abandonat costum d’anar al cinema els caps de setmana i sense pensar-s’ho dues vegades se n’ha anat a veure Alícia al País de les Meravelles, que encara no havia vist. Com sempre, hi ha anat amb temps, ha fet cua i ha entrat a la sala quan tocava. Al cap d’uns minuts han apagat els llums, s’ha posat aquestes incòmodes ulleres de veure-hi en tres dimensions i s’ha posat còmode al seient. I llavors han arribat ells. Tard, quan ja estàvem a mig tràiler de la nova versió de Tron —quantes bones pel·lícules més estan disposats a carregar-se, a «la meca del cinema»?— i xerrant en veu altra. I a l’Un que passava li ha tocat la grossa.

Literalment. Sobreeixia. S’ha tret la jaqueta, l’ha plegada, s’ha assegut, s’ha tornat a alçar, s’ha assegut una altra vegada i quan l’Un que passava ja creia que podria començar a gaudir de la pel·lícula, ha començat el viatge: però no al país de les meravelles, com Alícia, sinó al de les al·lucinacions. Sí: s’ha passat l’estona al·lucinant, i no per la pel·lícula de Burton, sinó per l’espectacle que tenia lloc al seient del costat.

Un cop asseguda, la veïna ha començat a remenar una bossa que havia deixat a terra —deixo a la vostra imaginació el so pertinent— d’on ha tret una bossa de ganchitos, doritos o alguna cosa semblant: bossa sorollosa, producte cruixent i pudent… mastegades ben sorolloses, no fos cas que algú de la sala no se n’adonés, i abans d’agafar una altra cosa de la bossa, s’eixugava la mà al camal del pantaló. Així durant una bosa estona, fins que ha parat i hem començat a respirar alleujats. Però només era una parada tècnica per hidratar-se: tetra brick de suc de litre i mig, ben remenat, i gola avall. I a per la segona bossa.

El martiri ha durat una bona estona. Un que passava s’ha encomanat a tots els sants, oblidant que no és creient; s’ha sentit Michael Douglas a Un dia de fúria; ha pensat a agafar el coi de bossa de les provisions i llançar-la tres fileres més endavant; ha començat a patir al·lucinacions allymacbealianes en les quals deia les barbaritats més grosses a la menjadora compulsiva; ha bufat; ha tornat a bufar; s’ha girat cap a l’altra costat, apartant-se de la dona; ha resat perquè aquesta no confongués les cames i s’eixugués al camal dels pantalons d’Un que passava; i finalment ha respirat alleujat quan la dona ha deixat de menjar.

I quan tornava a gaudir de la pel·lícula, ha vist un moviment estrany a la seva dreta. El braç carnós de la veïna baixava cap a la bossa, d’on n’ha tret un paquet petit, pla, platejat; i un altre de més ample, i els ha obert. I, quan ja havia fet aquestes operacions i la sala començava a fer olor d’embotit, ha tret de la bossa un panet, rodó i tou, que s’ha posat a la falda. I s’ha fet un entrepà.

L’Un que passava ni tan sols sap si la dona se l’ha menjat o si li preparava a algun dels seus acompanyants. No ho ha volgut veure. A aquelles alçades de la pel·lícula només pensava en menjar i en demanar a l’Alícia que li deixés una estoneta l’espasa vorpalina, per poder liquidar aquella mena de Jabberwocky afamat que se li havia assegut al costat.

Però per sort s’ha acabat la pel·lícula i Un que passava ha pogut sortir de la sala, tan de pressa com de pressa queia Alícia pel cau de conills.

El nom de Pandora és bosc

Sala de lectura, 111 / Sessió de tarda, 29

[L’apunt conté l’argument d’una novel·la (El nombre del mundo es bosque) i d’una pel·lícula (Avatar); no el llegiu si no voleu conèixer-los.]

En un futur indeterminat, la Terra pateix una forta mancança de matèries primeres i es dedica a exportar-les d’altres planetes. En un d’aquests s’hi ha establert una colònia per a l’explotació del recurs principal del planeta; els colons no només es dediquen a modificar l’equilibri ecològic del planeta, sinó que també exploten, esclavitzen, assassinen i violen els nadius, als quals veuen com a éssers inferiors, uns salvatges sense civilització ni cultura. Algunes veus s’alcen contra aquesta situació, però no tenen prou força per fer que les coses canviïn i, finalment, s’esdevé l’inevitable: els nadius es rebel·len i aconsegueixen expulsar els terraqüis.

Us sona? És, molt esquemàticament, l’argument d’una novel·la escrita fa més de trenta anys per l’escriptora nord-americana Ursula K. Le Guin: The word for World is forest (El nombre del mundo es bosque, publicada per Minotauro). Hi vaig pensar mentre veia Avatar, quan vaig veure per primera vegada l’arbre-mare dels na’vi: el títol de la novel·la em vingué al cap i de seguida que vaig tornar a casa la vaig cercar i vaig començar a llegir-la. I a mesura que l’anava llegint, m’adonava més i més de la semblança dels dos arguments. No sóc l’únic que hi ha pensat, és clar: una altra cosa que vaig fer va ser cercar a Internet a veure què hi trobava, i en algun fòrum de sobre cinema també hi ha qui explica que l’argument d’Avatar li havia recordat el de la novel·la.

La novel·la és diferent, sí: els personatges, plans a la pel·lícula, tenen més consistència a la novel·la; i l’argument supera l’esquema bons contra dolents d’Avatar —l’argument de la qual és el de molts westerns— , tot i que introdueix altres temes que també apareixen a la pel·lícula: la supèrbia terràqüia, la xenofòbia, la por i el menyspreu del que és diferent, etc. Els estereotipus són els mateixos, tot i que a la novel·la de Le Guin alguns es fusionen en el mateix personatge i no són tan esquemàtics: el militar que només es preocupa de mantenir la producció, encara que sigui a costa d’exterminar els «salvatges»; el científic que els respecta i intenta entendre’ls i que no se’ls faci mal, encara que això sigui vist com una traïció a la seva espècie. Els personatges estan tractats amb més profunditat i això fa que el missatge sigui més viu, més intens. Les tres postures estan representades per tres dels personatges que s’erigeixen en els protagonistes de la novel·la: l’athshià Selver, el capità Davidson i l’antropòleg Raj Lyubov. El primer esdevé un guia, un déu per al seu poble, a costa d’ensenyar-los a matar; Davidson representa l’arrogància, el racisme, la ignorància, i la supèrbia humana; Lyubov és el científic que anhela descobrir els secrets dels athsians i entendre’ls, per, d’aquesta manera, poder-los protegir i evitar que siguin exterminats.

L’argument de la pel·lícula de James Cameron coincideix a grans trets amb el de la novel·la —coincideix, que segons totes les fonts la història és del mateix Cameron. Incorpora els avatars i la figura de Jake Sully, i un personatge que a mi em va recordar molt Carter Burke, el representat de la corporació Weyland-Yutani que apareix a Aliens… dirigida per James Cameron: Parker Selfridge, el representant de la companyia extractora d’unobtainium a Pandora. Això sense comptar amb la inevitable història d’amor entre Jake Sully i Neytiri, l’enfrontament amb Tsu’tey, etc. Els personatges, però, no tenen l’entitat dels de la novel·la; malgrat això, la pobresa argumental, i alguns «errors» (una marine pot desobeir les ordres d’un superior sense ser castigada?) la pel·lícula és espectacular, més si la veus en 3D. Ens sentíem  una mica incòmodes per haver-nos de posar unes ulleres especials per veure una pel·lícula (i més incòmodes encara els que les hem de portar sobre unes altres ulleres!), però l’esforç val la pena. Potser l’únic però, que ja he experimentat en altres pel·lícules digitals, és que les escenes d’acció són confuses, poc clares.

Malgrat tots els peròs, vaig xalar amb la pel·lícula i no em penedeixo gens d’haver hagut de fer cua (feia anys que no havia hagut d’esperar tant per entrar al cinema) per veure uns barrufots de tres metres d’alçada creats per ordinador. I la Sigourney Weaver està magnífica, com sempre. Només espero que si aquest és el futur del cinema, que es cuidin una mica més els arguments, que s’evitin les escenes confuses i, sobretot, el cansament de l’espectador —unes ulleres més lleugeres, que no et deixin el nas fet una coca.

I espero, això sí, l’estrena d’Alice in wonderland, de la que també hi haurà versió 3D, el tràiler de la qual em va deixar bocabadat.

(Encara que no ho hagi dit, recomano la novel·la. Em podeu acusar de subjectivisme, si voleu, ja que una de les meves identitats virtuals va néixer a partir del nom d’un dels seus personatges… encara que després evolucionés cap a una cosa ben diferent. Però val la pena.)

El llibre:

  • Ursula K. Le Guin. El nombre del mundo es bosque. Tr. Matilde Horne. Barcelona: Minotauro, 1998. 163 p. ISBN 84-450-7058-4.

PS 9.01.2010: una cerca a Google en anglès ofereix molts resultats sobre el tema. Fins i tot un apunt titulat «10 posibles inspiraciones para Avatar» on, entre d’altres, també apareix la novel·la de Le Guin.

Sessió doble

Eren altres temps. Llargs dies d’estiu passats de sol a sol, anant de casa de l’un a casa de l’altre, vivint les experiències més apassionants —anar amb la bicicleta un carrer més enllà ens ho semblava—, entrant a casa només a les hores dels àpats i, perquè no hi havia cap més remei, per anar a dormir. Eren diumenges de platja i tardes d’excursions a llocs amb noms que ara ens semblen tan comuns però que llavors eren promeses d’aventures fantàstiques: la Cova, l’Esplanada, el Camí de l’Home Mort… I eren, sobretot, dijous de sessió doble al cinema del poble, al teatre tronat del casino, que feia olor de pols i de crispetes i de vellut vell. La sessió de dijous era la dels petits i les mares; els grans hi anaven dissabte a la nit. Eren pel·lícules per a tots els públics, passades de moda ja quan arribaven allà; sovint, l’operador s’equivocava i vèiem primer la segona part de la pel·lícula, però ens era igual: era estiu, era dijous, érem al cinema. I entre pel·lícula i pel·lícula no podia faltar anar a fer cua a la parada de llaminadures. Anar-hi dissabte a la nit era un ritual de pas; sense dir-t’ho, et demostraven que t’havies «fet gran»; tan era que no t’hi deixessin anar sol: havies anat a la sessió dels grans i havies vist una pel·lícula «per a grans» —Excalibur, Excalibur era una pel·licula per a grans i sortir de veure-la i contemplar la lluna sortir de darrere d’un núvol esfilagarsat, viure la màgia del cinema. No sé què va acabar abans, si les nostres ganes d’anar a veure pel·lícules melindroses en un teatre atrotinat o la programació dels dijous. Però de mica en mica anaren desapareixent les sessions dobles i els cinemes de barri, i aquelles grans sales on ningú respirava fins al «The End». Eren altres temps.

I què voleu que hi faci, si tinc el dia nostàlgic…

(De fet, va ser aquest article del Quadern de dijous de El País que m’hi va fer pensar: Toni García. «L’agonia dels cinemes». Quadern, 19 de novembre de 2009, p. 1-2.)

«Con un poco de azúcar…»

Sí, sí, «esa píldora que os dan». No només passarà millor, no: passarà tres cops per setmana. La píldora, i els nens repel·lents, i la mare sufragista, i la grandíssima Elsa Lanchester fent d’institutriu malcarada, i el Dick van Dycke cantant i ballant, i l’amargat del pare… i ella, la Julie Andrews, una institutriu que canta, balla i pren ponx d’una ampolleta de xarop. I no sé perquè, però cada dia trobo la pel·lícula menys infantil, i més políticament incorrecte.

I tot por culpa de la meva mare, no us penseu, que se li va acudir que podria distreure la seva fillola posant-li la Mary Poppins (la Tipopis, en la mitja llengua que parla la nena)… i ara, la nena, només vol Tipopis. Tres tardes a la setmana Tipopis. Des que va sortir el devedé a començament de febrer. Tipopis. I «el azúcar» i «la píldora», i «nuestras dignas sucesoras cantaran al ser mayores, por fín vota la mujer», i «supercalifragilísticoespialidoso», i «al compás, al compás, Mary Poppins al compás»…

I per acabar-ho d’adobar, la nena, que als seus dos anyets i mig encara no, no només posa ella soleta el devedé quan arriba a casa, sinó que ja respon «hola» al van Dyck quan aquest diu hola a la pantalla. I ja comença a cantar les cançons. Perquè, confesso, nosaltres les cantem. La mare i jo… quin espectacle. Tres tardes per setmana. Tipopis.

Em temo que estem criant un monstre. Nosaltres ja ho som.

«Mary Poppins, prácticamente perfecta en todo».

Sessió de tarda, xiii: Ludwig

Les pauses, al cinema, em remeten al record de les sessions dobles al cinema del poble on estiuejàvem, el poble on visc. Dijous a la tarda, hi havia sessió doble formada per pel·lícules que ja feia temps que havien desaparegut de les cartelleres i que, en ocasions, vèiem canviades: la segona part de la pel·lícula un dijous, la primera part el dijous següent. Això sí, els dissabtes, a la nit, hi havia sessió única d’alguna pel·lícula més actual —Excalibur la vaig veure per primera vegada en una d’aquestes sessions de dissabte, i quan vam sortir ens esperava la lluna plena, mig coberta de filagarses de núvols: semblava que d’un moment a l’altre haguessin d’aparèixer els cavallers de la taula rodona o el mateix Mordred.

Aquesta digressió, que començava a allargar-se una mica, m’ha vingut al cap perquè ahir vaig veure una pel·lícula en dues parts, amb una pausa de cinc minuts perquè el personal pogués estirar les cames. La pel·lícula és Ludwig, de Luchino Visconti, interpretada per Helmut Berger i Romy Schneider entre d’altres, i que explica la vida d’aquest rei extrem i sorprenent, impulsor de l’òpera de Wagner i constructor dels castells més al·lucinants de Baviera (com Linderhof o Neuschwanstein): Lluís II.

La pel·lícula dura gairebé quatre hores, però no es fa gens pesada. Una fotografia impressionant, música bellíssima (Wagner, Offenbach, Schumann…), una història atractiva i diàlegs intel·ligents, plena d’imatges bellíssimes, suggeridores i sensuals, fins en els moments més crus.

Amb aquests elements el director italià ens apropa a la vida d’aquest rei que visqué una època de canvis radicals, que acabà essent declarat boig per una comissió de psiquiatres i que va morir en circumstàncies poc clares. És una aproximació plena de respecte i sensibilitat a un personatge destinat a ser rei, però que estava més preparat per a l’art que no pas per a la política. També hi reflecteix la seva relació amb Elisabeth de Wittelsbach, l’emperadriu Sissí, interpretada per la mateixa Romy Schneider dels ensucrats retrats que el cinema austríac ens havia ofert d’aquesta emperadriu, però amb una gran diferència pel que fa al tractament del personatge, molt més humà, contradictori i immergit en la realitat política alemanya i austríaca que en aquella sèrie de pel·lícules.

Van ser quatre hores realment ben aprofitades i en bona companyia.

De llibres, vi (Sala de lectura)

En algun lloc havia llegit que es referien al llibre de Jaume Figueras com una biografia, o potser jo havia transformat la informació: i no ho és, ni el llibre ho pretén, ja que es presenta com unes «memòries desendreçades i festives». Allò que Jaume Figueras ens explica en aquest llibre és la seva relació amb el cinema, com va començar durant la seva infantesa a la Barcelona de la postguerra i com es va anar desenvolupant fins a convertir-se en una tasca professional, la que l’ha fet més conegut.

I com que el cinema és l’excusa, a mesura que avança la narració els detalls de la vida del crític de cinema que fornirien una biografia van desapareixent, fins que el llibre esdevé una successió d’anècdotes sobre la seva dedicació a aquest món: les estrenes cinematogràfiques durant la dictadura, els problemes amb la censura, l’aparició dels cinemes d’art i assaig, com es va posar en marxa el mític Cinema3, el seu pas per Canal Plus, els companys de treball que ha tingut, anècdotes relacionades amb els actors i les actrius a qui ha entrevistat al llarg d’aquests anys, etc.

Una successió d’anècdotes desordenada, amb salts continuats endavant i endarrere en el temps, escrita en un estil planer, directe i àgil i farcida amb força sentit de l’humor i ironia. M’atreviria a dir que és una lectura per passar l’estona, que ens ajuda a conèixer una mica més a Jaume Figueras i la seva relació amb el cinema, sense cap més pretensió que fer-nos passar una bona estona.

Figueras, Jaume. Endevina qui et parla de cine. Barcelona: Plaza & Janés, 2004. 395 p. ISBN 84-01-38649-7.

La revolució a cop de taló

Sessió de tarda, vii

París, anys seixanta. Dos germans fills de papà, Isabelle i Théo, juguen a les revolucions i a epater le bourgeoise, convenientment proveïts dels talons que papà, intel·lectual una mica fora de lloc, els deixa sempre que ha de marxar. Matthew, un nord-americà que està aprenent francès… a París de França, evidentment, els coneix i entra en el peculiar món de revolta, cinema i desamor que Isabelle i Théo han bastit al seu voltant. Amb ells, descubrirà l’amor i el sexe, la política i les contradiccions en què incorrem amb els nostres posicionaments davant la vida.

La pel·lícula, Soñadores, de Bernardo Bertolucci, està força bé: bona banda sonora, i bones interpretacions dels tres protagonistes, i no és tan nyonya com l’argument o les imatges promocionals podrien fer pensar. Però una vegada més tinc la sensació que hi ha un abisme entre el que ens venen la publicitat cinematogràfica i alguns crítics de cinema que davant de segons quins noms semblen perdre l’objectivitat: que han volgut fer passar bou per bèstia grossa. D’acord, la pel·lícula està bé, la història no és incongruent, les interpretacions són bones, etc. I té algunes escenes realment delicioses i deivertides, com la carrera dels tres protagonistes pels passadissos del museu del Louvre… podríem fer el mateix, ara, al Museu Nacional d’Art de Catalunya o al Museo del Prado? Però no n’hi ha per tant.

Ara, com a tancament per a un mal dia (sobretot per la companyia) va ser perfecte.

(The dreamers, de Bernardo Bertolucci, amb Michael Pitt, Louis Garrel i Eva Green. Cinema Verdi, dimarts 2 de desembre del 2003.

La crítica de cinema no és el meu fort… tampoc

Sessió de tarda, iii

Si encara no has vist Lara Croft. Tomb Raider: la cuna de la vida, millor que no llegeixis aquesta entrada de la bitàcola.

Ahir, després de sortir de treballar, havia d’anar a buscar uns documents i com que més tard havia d’anar al Liceu i no m’hauria donat temps d’anar a casa i tornar, me’n vaig anar al cinema. Tenia diverses opcions, pel·lícules comercials per a tots els públics de les quals tots hem sentit parlar, si no les hem vist ja: Lara Croft Tomb Raider: la cuna de la vida, La liga de los hombres extraordinarios, i Piratas del Caribe; a més, també havia pensat que podia anar a veure Descongélate o Enigma. Depenia del temps que trigués a recollir els documents i de l’inici de la sessió i la proximitat del cinema… L’afortunada que em va tenir com a espectador va ser Lara Croft… ara, que no tinc gaire clar que jo fos també igualment afortunat.

Conec les històries de Tomb Raider perquè és un dels pocs jocs d’ordinador o consola que he jugat amb assiduïtat. He de reconèixer, però, que en general els jocs d’ordinador em cansen, no n’acabo mai cap (em sembla que excepte Prince of Persia i Abe’s Exodus no n’he acabat mai cap) i prefereixo veure com algú altre hi juga que jugar-hi. Només per aquesta raó he vist les dues pel·lícules… tenint en compte que a mi l’Angelina Jolie, amb els seus llavis siliconats i inexpressius, m’és bastant indiferent (si voleu, podem parlar després de Gerard Butler…).

Com a pel·lícula d’aventures, d’acció, sense més pretensions i per anar-la a veure el dia de l’espectador, pot passar. Les escenes d’acció intenten reproduir alguns dels moviments del personatge virtual (fins i tot el moviment dels cabells de Lara, que en alguns moments és idèntic al de la seva versió virtual), que poden ser versemblants en un entorn lúdic i semifantàstic, però que convertits en acció real amb personatges de carn i ossos no és gaire creïble, com per exemple quan Lara Croft s’enfila estàtua amunt, gairebé sense que els peus li toquin la superfície de l’estàtua… També hi ha petites falles a la història, ja que Lara sembla oblidar ràpidament perquè ha decidit emprendre la seva aventura (a part de recuperar l’objecte que havia trobat), o l’amabilíssima rebuda que li ofereixen a l’Àfrica… «Hola, vinc a veure allò que guardeu des de fa mil·lennis…» «Oh, encantat, passi, passi, que veurà el piset.»

És una pel·lícula bona per passar l’estona, si és amb companyia millor. I prou.

De fons, Lágrimas negras, de Bebo & Cigala.

Frase BiD

Una frase bibliotecosa i documentaloide (expressió encunyada per Álvaro Roldán, autor de BiDo, a Cèsar el que és de Cèsar…) que bé podria servir de frase de la setmana a les amigues de Deakialli, i que demostra quina és la idea que se sol tenir i transmetre de les biblioteques:

Peace and quiet are for libraries.

Frase de Margo Chaning, paper que interpretà Bette Davies a All about Eve.

Inspiració, cinema i llibres

Fa un parell de dies que no puc escriure. Sembla que em manqués la inspiració necessària per trobar un tema sobre el qual escriure, i quan se me n’acut algun llavors em sento completament incapaç de desenvolupar-lo. Ni tan sols sóc capaç de confegir una d’aquelles frases tan enigmàtiques que escrivim de tant en tant, sobre les quals tothom pot dir-hi la seva.

Un dels temes dels quals havia intentat escriure era la semblança que vaig trobar entre els arguments de 28 días después i El dia dels trífids. Després d’escriure el meu breu comentari sobre la pel·lícula, vaig anar a la meva habitació a buscar la novel·la de John Wyndham. Em va costar una mica, perquè fa temps que aparco els llibres en doble filera per manca d’espai, i a vegades costa de veure on són els llibres que busco. Fa molts anys que el tinc, va ser una de les lectures obligatòries de l’assignatura de llengua catalana a 2n de BUP i la que més em va fascinar (Televisió de Catalunya va emetre una sèrie britànica basada en aquest llibre)… noi, deixa’t estar d’excursus o no acabaràs mai… L’he rellegit en dos matins; no és un llibre gaire llarg i a més ja el coneixia… i continuo trobant moltes similituds entre les dues històries.

[Aquí l’escrivà fa una pausa per anar a Cyberdark, a veure què pot aclarir d’aquest tema que l’obsessiona. Ah, pareu atenció que ja torna.]

Bé, ja puc deixar de donar la pallissa amb el tema: segons la crítica de la pel·lícula a Pasadizo, està basada en una novela de 1954 de l’escriptor nord-americà Richard Matheson, Sóc llegenda. Intentaré llegir-la, a veure què hi trobo.

Això d’intercalar lectures no és la primera vegada que ho faig, i crec que tampoc no serà l’última. Tampoc no és que sigui gaire original, ja hi sé, hi ha molta altra gent que ho fa. Sempre he estat un lector força anàrquic i em passa sovint que, sense adonar-me’n, estic llegint dos o tres llibres diferents (i més i tot, alguna vegada).* Ep, acostumen a ser llibres de gèneres diferents, no us penseu! Però a vegades, si estic llegint un llibre que em cansa, abans de deixar-lo per impossible faig una pausa, llegeixo qualsevol altra cosa, i mentre decideixo si dono una segona oportunitat o no al primer llibre (no sempre els la dono, tot s’ha de dir).

És el que m’ha passat amb Frida, de Hayden Herrera, que està a la columna de l’esquerra pràcticament des del primer dia (el de l’òpera també, ja ho sé, però és una altra història: simplement és massa gros per carretejar-lo amunt i avall, i el tinc a casa per anar-lo llegint a estones). La biografia de la pintora mexicana Frida Kahlo se m’havia fet una mica pesada al començament, a causa de la quantitat de cartes que reprodueix l’autora i de la longitud (excessiva, al meu parer) dels fragments escollits. Però ara ja l’he reprès, i amb més ganes, perquè aquesta dona va tenir una vida realment fascinant.

No és la primera biografia de Kahlo que llegeixo, però: la primera que vaig llegir va ser l’escrita per Rauda Jamis i publicada a Circe** l’any 1988. He de reconèixer que tot i l’interès que sentia pel tema, aquesta biografia no em va agradar. Ara, feia el fet: fer conéixer la vida, l’apassionant i difícil vida, de Frida Kahlo.

No recordo quan vaig començar a interessar-me per la vida i l’obra de Frida Kahlo, però aquest lleuger interès inicial es va fer més intens després de poder veure algunes de les obres de la pintora en una exposició que va organitzar al Fundació “La Caixa” l’any 1997. Era una exposició conjunta de tres pintores sud-americanes: la brasilera Tarsila do Amaral, la cubana Amelia Peláez i la mexicana Frida Kahlo. Els quadres d’aquesta última van ser els que més em van impressionar, i poc després vaig llegir la seva biografia. Va tenir una vida dura i apassionant: dura, perquè als divuit anys va patir un accident que li va destrossar la pelvis i la columna vertebral, i això la condemnà a una vida de dolor físic que, no obstant, no li va restar ganes de viure; i apassionant perquè va viure uns temps de grans canvis al seu país, i perquè el seu matrimoni amb el també pintor Diego Rivera, a part de ser molt complicat, la va portar a viatjar als Estats Units i a conèixer un munt de gent important en la història artística i econòmica.

Encara me’n queda un bon tros, però no em penedeixo d’haver-li donat una segona oportunitat.

Ves per on, he aconseguit escriure alguna cosa. A veure si serveix per fer tornar la inspiració…

*Això sense tenir en compte els llibres que al llarg de l’any he de llegir per obligació

**La col·lecció de biografies de Circe és bastant bona. De les que he llegit, considero força recomanables Vanessa Bell. Virginia Woolf. Historia de una conspiración de Jane Dunn; Lotte Lenya. Una vida, de Donald Spotto, i Carson McCullers, un corazón juvenil, de Josyane Savigneau.

De fons Il barbiere di Siviglia, amb Victòria dels Àngels, Luigi Alva i Sesto Bruscantini. Royal Philharmonic Orchestra, dirigida per Vittorio Gui.