Arxiu d'etiquetes: ciencia-ficció

De llibres, v (Sala de lectura)

Feia dies que no parlava de llibres, tot i que els que passeu per aquí habitualment haureu comprovat que la llista de lectura ha anat canviant (amb bastanta rapidesa en algun moment). Us en faig cinc cèntims, per allò d’anar omplint el bloc amb alguna cosa…

El nom d’Armand de Fluvià és possible que us soni com a heraldista (fou una de les parts, en tant que president de la Societat Catalana de Genealogia, del polèmic procés de canvi de l’escut de la ciutat de Barcelona), però més enllà d’aquesta ocupació, Armand de Fluvià és un personatge històric dins del moviment homosexual a Catalunya i a Espanya, ja que és el fundador de la primera associació gai del país, el Movimiento Español de Liberación Homosexual, que més endavant esdevingué el Front d’Alliberament Gai de Catalunya. Aquesta experiència l’acaba de posar per escrit en un llibre, El moviment gai a la clandestinitat del franquisme (1970-1975), publicat per Laertes, en què ens explica aquests primers anys del moviment homosexual tal com ell els va viure.

És una lectura que complementa el llibre d’Arturo Arnalte que comentava fa uns dies, encara que tan l’estil com l’estructura són completament diferents: el llibre d’Arnalte, tot i la seva longitud, és més fàcil de llegir que el de Fluvià, principalment perquè la primera part d’aquest és una panoràmica de la situació de l’homosexualitat en la societat de l’època, amb llistes de llibres, de pel·lícules, de sentències judicials, lleis, etc., que en tracten. La segona i la tercera parts són més fàcils de llegir, i constitueixen el testimoni de l’època: en primera persona el que va viure i protagonitzar l’autor a la segona part, i mitjançant una sèries d’entrevistes a altres persones que van viure aquella època de canvi. Al número 49 de la revista Lambda hi trobareu una entrevista amb l’autor (p. 23-24).

L’anterior era una d’aquelles lectures que podríem qualificar com a oligades. Una altra font de lectures és la recomanació, i en aquest sentit jo tinc un recomanador oficial que, fins al moment, no m’ha donat motius perquè li retiri el títol, i que no és altre que la Ceba Negra… o el Blackonion que escriu The Daily Black Cebolleta. És directament responsable que hagi llegit els llibres que comentaré a continuació.

El primera és La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol. Una sopresa força agradable sobre la condició humana i com l’home reacciona davant situacions adverses, amb un argument de novel·la fantàstica que ens porta a una illa deshabitada a l’Atlàntic sud, prop de l’Antàrtida, on el protagonista s’haurà d’enfrontar al seu únic veí, un faroner anomenat Batis Caffó, i a uns estranys natius. L’aïllament, la por, la voluntat de viure faran que estableixi una estranya aliança amb Batís i que s’enfronti no només al seu brutal veí, sinó també a les seves pors i contradiccions. És una d’aquelles novel·les que t’enganxa des de la primera línia i que no pots deixar de llegir fins que arribes al final, i després et deixa aquella sensació de pena perquè ja s’ha acabat.

La segona és Ciudadano de la galaxia, de Robert A. Heinlein. És una de les novel·les juvenils que va escriure Heinlein i que s’han convertit en clàssics de la literatura de ciència ficció. Thorby és un esclau que és comprat per un captaire que resultarà ser alguna cosa més, i que educarà l’esclau i el llançarà a la recerca de la seva veritable identitat després d’alliberar-lo. Ens podríem arriscar a dir que és una novel·la d’aprenentatge, en la qual el protagonista, completament ignorant al començament, anirà desenvolupant-se com a persona a mesura que va canviant de companys de viatge, fins a arribar al coneixement de qui és i decidir què vol fer amb la seva vida. És, també, una reflexió sobre la llibertat individual, amb la presència constant del tema de l’esclavatge. La novel·la no costa gaire de llegir, gràcies a un estil senzill i àgil que aconsegueix captar l’atenció del lector.

I ja per acabar, que aquest text comença a ser massa llarg, Middlesex, de Jeffrey Eugenides. La història de Calliope Stephanides i la seva família, una família grega emigrada als Estats Units d’Amèrica que guarda un secret que marcarà la vida de tots els seus membres, sobretot la de Calliope, que s’haurà d’enfrontar, a la seva adolescència, al descobriment que no és la nena que tots creien que era, sinó el nen que la seva àvia havia predit abans de néixer que seria. La història d’una família, sí, però també la història d’Europa i dels Estats Units durant el segle XX i la història de les dificultats de l’emigració i de l’adaptació a noves societats, estructurada en flaixbacs que ens van introduint en la història dels Stephanides i en el desenvolupament de Calliope/Cal.


Armand de Fluvià. El moviment gai a la clandestinitat del franquisme (1970-1975). Barcelona: Laertes, 2003. 278 p. ISBN 84-7584-513-4.
Albert Sánchez Piñol. La pell freda. 11a ed. Barcelona: La Campana, 2003. 307 p. ISBN 84-95616-25-4 [en castellà: La piel fría. Barcelona: Edhasa, 2003. 288 p. ISBN 84-350-0892-4]
Robert A. Heinlein. Ciudadano de la galaxia. Barcelona: Ediciones B, 1989. 389 p. ISBN 84-406-0897-7.
Jeffrey Eugenides. Middlesex. Barcelona: Empúries, 2003. 590 p. ISBN 84-9787-000-X [en castellà: Middlesex. Barcelona: Anagrama, 2003. 580 p. ISBN 84-339-7010-0].

De llibres…

Acabo d’adonar-me que encara no havia tret de la llista de lectures el llibre de Philip Kerr, Una investigación filosófica (4a ed. Barcelona: Anagrama, 1998. ISBN 84-339-0824-3), i això que ja fa alguns dies que vaig acabar-lo. De fet, fins i tot n’he llegit un altre mentrestant, Secretos del pasado (Barcelona; Madrid: Egales, 2003. ISBN 84-95346-43-5), de Linda Hill.

Una investigación filosófica és una novel·la policiaca amb elements de ciència-ficció i força filosofia i literatura escampada per les seves pàgines, amb alguns detalls de l’argument que recorden una mica el del conte de Philip K. Dick, «Minority report». Una agent de Scotland Yard, la inspectora en cap Jakowicz, especialitzada en assassins en sèrie s’ha d’ocupar d’un nou cas: un assassí en sèrie les víctimes del qual no tenen cap característica comuna. O això creuen fins que s’adonen que totes estan relacionades amb un programa estatal de prevenció del crim, anomenat Lombroso. La novel·la no només presenta la investigació des del punt de vista de la policia, sinó també des del punt de vista de l’assassí; i l’evolució de la relació gairebé personal que estableixen policia i assassí. Amb força citacions filosòfiques i literàries, hi trobem una reflexió sobre el crim i sobre la pena de mort, i sobre els condicionants que porten una persona aparentment normal a convertir-se en un assassí en sèrie.

Secretos del pasado és una novel·la més lleugera, protagonitzada per una advocada matrimonialista que decideix retirar-se i canviar d’especialitat després del fracàs d’un dels casos que li han encarregat. Al mateix temps que el soci principal del despatx d’advocat on treballa li demana que s’ocupi del divorci del seu fill, ella estableix relació amb una antiquària, Anne Walsh, de qui s’enamora. Pero Anne guarda un secret que obligarà Kate a replantejar-se no només la seva vida personal, sinó també la professional.

Recomanar llibres sempre és una activitat perillosa, per tant ho deixo aquí només com a informació.

De fons, més de la Ute Lemper: Punishing kiss.

Ciència, ficció i vida quotidiana

Tot i que no tenia gaire ganes d’escriure, hi ha un parell de temes que em volten pel cap des d’ahir, i que tinc ganes de compartir.

El «perill» de les biblioteques
L’any 1944 un escriptor de ciència-ficció nord-americà, Cleve Cartmill, va publicar en una revista del gènere un relat titulat «Deadline» (traduït al castellà com a «Tiempo límite») en què descrivia el funcionament d’una bomba atòmica. La seva bomba atòmica no podia funcionar, però al conte hi deixava clar que el problema principal per al funcionament de la bomba era la separació dels isòtops no fissionables de l’urani 235.

La bomba atòmica era en aquells moments un secret militar als Estats Units, i el descobriment d’aquest conte per part d’un dels investigadors implicats en el desenvolupament de la bomba va provocar que s’investigués l’escriptor, per descobrir si hi havia hagut alguna filtració. El resultat de la investigació va ser que no n’hi havia hagut cap, de filtració: Cartmill i el seu editor havien trobat tota la informació necessària per a les seves deduccions en documentació existent i accessible a les biblioteques públiques.

L’anècdota l’explica Miquel Barceló en un article seu «Tecnologia i ficció», que estic corregint i que apareixerà al primer número de la Revista de Tecnologia, nova publicació de la Societat Catalana de Tecnologia. Tot i no desvetllar el contingut de l’article i que segurament l’anècdota es pot trobar en altres fonts, si l’autor, l’editor de la revista o algú altre considerés que no ho hauria d’haver citat, només ho ha de dir i esborraré aquesta entrada.

28 días después, una altra vegada
Ja fa uns quants dies vaig escriure una entrada al diari sobre la pel·lícula 28 días después, en què parlava de com m’havia recordat la història de El dia dels trífids, de John Wyndham. Pocs dies després en vaig escriure una altra després d’haver trobat que la pel·lícula estava basada en una altra novel·la, Sóc llegenda, de Richard Matheson. Bé, després d’haver llegit les dues novel·les, només puc dir que si bé la idea del virus que transforma la humanitat és més propera a l’argument de la novel·la de Matheson que no pas al de Wyndham, la resta de la pel·lícula té molts més deutes amb Wyndham que no pas amb Matheson.

Si més endavant en tinc ganes, potser escric més sobre el tema (abans voldria tenir més informació sobre les fonts de la pel·lícula). Si un interessa, podeu llegir les dues novel·les i treure’n les vostres conclusions… D’altra banda, tan una com l’altra són dues novel·les força recomanables si us agrada el gènere de la ciència-ficció.

Furie terribili

Enceto una nova lectura. És una recomanació del Pau, d’un dels nostres dies de voltar per llibreries especialitzades en friquismes diversos com Gigamesh. La tenia a la prestatgeria, i la tenia classificada com «a veure si llegeixo aquesta novel·la d’una vegada». I aprofitant un d’aquests moments de tedi en què no hi ha res que t’atregui prou per dedicar-t’hi —aquella lectura que tens a mitges, aquell dvd que vas comprar i que encara conserva intacte l’embolcall de cel·lofana, els articles que has acumulat i volies llegir però no trobes el moment, els apunts amb què havies de començar a preparar l’examen que et caurà a sobre d’aquí a poc temps…—, doncs deia que aprofitant un moment d’aquests de tedi, vaig decidir llegir-la.

Va ser un error: des de la primera línia s’ha apoderat de mi de tal manera que no he pogut deixar-la fins que no l’he acabada. Es una novel·la de ciència ficció, d’autor espanyol, sense barroquismes estilístics innecessaris, ben escrita i amb un rerefons cultural força important. Amb les dosis adients de misteri, acció, amor i aventura per mantenir-te enganxat des del començament fins al final. És La mirada de las furias, de Javier Negrete, publicada per Ediciones B el 1997 a la seva col·lecció «Nova. Ciencia Ficción».

De fons, el tercer acte de Rinaldo, de Georg Frideric Händel, amb Bernarda Fink, Cecilia Bartoli, David Daniesl, Daniel Taylor, Gerald Finley i Luba Orgonasova. The Academy of Ancient Music, dirigida per Christopher Hogwood.

Inspiració, cinema i llibres

Fa un parell de dies que no puc escriure. Sembla que em manqués la inspiració necessària per trobar un tema sobre el qual escriure, i quan se me n’acut algun llavors em sento completament incapaç de desenvolupar-lo. Ni tan sols sóc capaç de confegir una d’aquelles frases tan enigmàtiques que escrivim de tant en tant, sobre les quals tothom pot dir-hi la seva.

Un dels temes dels quals havia intentat escriure era la semblança que vaig trobar entre els arguments de 28 días después i El dia dels trífids. Després d’escriure el meu breu comentari sobre la pel·lícula, vaig anar a la meva habitació a buscar la novel·la de John Wyndham. Em va costar una mica, perquè fa temps que aparco els llibres en doble filera per manca d’espai, i a vegades costa de veure on són els llibres que busco. Fa molts anys que el tinc, va ser una de les lectures obligatòries de l’assignatura de llengua catalana a 2n de BUP i la que més em va fascinar (Televisió de Catalunya va emetre una sèrie britànica basada en aquest llibre)… noi, deixa’t estar d’excursus o no acabaràs mai… L’he rellegit en dos matins; no és un llibre gaire llarg i a més ja el coneixia… i continuo trobant moltes similituds entre les dues històries.

[Aquí l’escrivà fa una pausa per anar a Cyberdark, a veure què pot aclarir d’aquest tema que l’obsessiona. Ah, pareu atenció que ja torna.]

Bé, ja puc deixar de donar la pallissa amb el tema: segons la crítica de la pel·lícula a Pasadizo, està basada en una novela de 1954 de l’escriptor nord-americà Richard Matheson, Sóc llegenda. Intentaré llegir-la, a veure què hi trobo.

Això d’intercalar lectures no és la primera vegada que ho faig, i crec que tampoc no serà l’última. Tampoc no és que sigui gaire original, ja hi sé, hi ha molta altra gent que ho fa. Sempre he estat un lector força anàrquic i em passa sovint que, sense adonar-me’n, estic llegint dos o tres llibres diferents (i més i tot, alguna vegada).* Ep, acostumen a ser llibres de gèneres diferents, no us penseu! Però a vegades, si estic llegint un llibre que em cansa, abans de deixar-lo per impossible faig una pausa, llegeixo qualsevol altra cosa, i mentre decideixo si dono una segona oportunitat o no al primer llibre (no sempre els la dono, tot s’ha de dir).

És el que m’ha passat amb Frida, de Hayden Herrera, que està a la columna de l’esquerra pràcticament des del primer dia (el de l’òpera també, ja ho sé, però és una altra història: simplement és massa gros per carretejar-lo amunt i avall, i el tinc a casa per anar-lo llegint a estones). La biografia de la pintora mexicana Frida Kahlo se m’havia fet una mica pesada al començament, a causa de la quantitat de cartes que reprodueix l’autora i de la longitud (excessiva, al meu parer) dels fragments escollits. Però ara ja l’he reprès, i amb més ganes, perquè aquesta dona va tenir una vida realment fascinant.

No és la primera biografia de Kahlo que llegeixo, però: la primera que vaig llegir va ser l’escrita per Rauda Jamis i publicada a Circe** l’any 1988. He de reconèixer que tot i l’interès que sentia pel tema, aquesta biografia no em va agradar. Ara, feia el fet: fer conéixer la vida, l’apassionant i difícil vida, de Frida Kahlo.

No recordo quan vaig començar a interessar-me per la vida i l’obra de Frida Kahlo, però aquest lleuger interès inicial es va fer més intens després de poder veure algunes de les obres de la pintora en una exposició que va organitzar al Fundació “La Caixa” l’any 1997. Era una exposició conjunta de tres pintores sud-americanes: la brasilera Tarsila do Amaral, la cubana Amelia Peláez i la mexicana Frida Kahlo. Els quadres d’aquesta última van ser els que més em van impressionar, i poc després vaig llegir la seva biografia. Va tenir una vida dura i apassionant: dura, perquè als divuit anys va patir un accident que li va destrossar la pelvis i la columna vertebral, i això la condemnà a una vida de dolor físic que, no obstant, no li va restar ganes de viure; i apassionant perquè va viure uns temps de grans canvis al seu país, i perquè el seu matrimoni amb el també pintor Diego Rivera, a part de ser molt complicat, la va portar a viatjar als Estats Units i a conèixer un munt de gent important en la història artística i econòmica.

Encara me’n queda un bon tros, però no em penedeixo d’haver-li donat una segona oportunitat.

Ves per on, he aconseguit escriure alguna cosa. A veure si serveix per fer tornar la inspiració…

*Això sense tenir en compte els llibres que al llarg de l’any he de llegir per obligació

**La col·lecció de biografies de Circe és bastant bona. De les que he llegit, considero força recomanables Vanessa Bell. Virginia Woolf. Historia de una conspiración de Jane Dunn; Lotte Lenya. Una vida, de Donald Spotto, i Carson McCullers, un corazón juvenil, de Josyane Savigneau.

De fons Il barbiere di Siviglia, amb Victòria dels Àngels, Luigi Alva i Sesto Bruscantini. Royal Philharmonic Orchestra, dirigida per Vittorio Gui.

28 días después

Sessió de tarda, i

Finalment, vaig anar a veure 28 días después. La pel·lícula em va agradar, si bé encara em pregunto perquè hi ha aquest costum de classificar com a pel·lícules de terror pel·lícules que tenen unes quantes escenes que poden espantar el personal; escenes, d’altra banda, força previsibles i que es basen més en l’espectacularitat del sang i fetge que no pas en la por. Però, com deia, la pel·lícula m’ha agradat i vaig passar una bona estona. Em va semblar que l’evolució dels dos personatges principals estava prou ben aconseguida: en Jim sembla estar en estat de xoc fins que en veure perillar la vida dels seus amics se li desperta l’instint de supervivència; la Selena es va estovant i comença a tenir més confiança en el futur de la que tenia al començament. Alguns aspectes de l’argument no em van acabar de convèncer, ja que després de l’epidèmia de SARS que va tenir el món en estat d’alerta no fa gaire temps, pretendre que una epidèmia de tanta perillositat com la que presenta la pel·lícula pugui quedar restringida únicament a la Gran Bretanya, encara que sigui una illa, em sembla una mica ingenu.

A part d’això, em va sorprendre la utilització en la banda sonora d’un fragment del delicadíssim Requiem de Gabriel Fauré, un dels més bells que he tingut l’oportunitat d’escoltar, i que no recordo haver sentit en altres pel·lícules (i menys en pel·lícules d’aquest gènere). La pel·lícula, a més, em va produir una sensació de déja vu: durant tota la pel·lícula no em vaig treure del cap l’argument d’una excel·lent novel·la de ciència ficció, El dia dels trífids, de John Wyndham.