Arxiu d'etiquetes: ciencia-ficció

Sala de lectura, 138: Los huevos fatales, de Mikhail Bulgakov

Quan t’asseus a la terrassa d’un bar amb una cervesa al davant i la perspectiva d’una estona de conversa, no saps mai a on arribaràs. I encara que sigui un tema fàcil, un dimarts del passat mes de juliol no m’esperava pas acabar parlant de clàssics russos, dels quals n’he llegit alguns però no tots. Però el tema va sorgir, i va aparèixer com si l’haguéssim invocat el nom de Mikhail Bulgakov i la recomanació: si has llegit ja El mestre i Margarida, llegeix també Los huevos fatales. I, dit i fet: dos dies després tenia el llibre a les meves mans, i un dia més tard ja l’havia llegit.

Conte llarg o novel·la curta, com vulgueu dir-ne, Los huevos fatales retrata amb la sàtira habitual de Bulgàkov la burocràcia que envolta els descobriments científics, la ignorància dels llecs de les conseqüències de desenvolupar experiments que no han estat prou provats i el paper sovint magnificador i manipulador de la premsa. Que modern, tot plegat! I això que Los huevos fatales data de 1925! I avui dia encara ens hem d’enfrontar als mateixos problemes…

El Dr. Persikov, eminent zoòleg rus, descobreix un dia per casualitat un raig capaç de multiplicar la velocitat de desenvolupament dels éssers vius fins a límits insospitats. I com a bon científic, es dedica a estudiar el fenomen i a reproduir-lo en un ambient controlat. Malauradament, es creuen en el seu camí el govern i Alexandr Semiónovich Fatálov, que ha rebut l’encàrrec de posar a la pràctica els descobriments del Dr. Persikov en un intent de recuperar la producció avícola del país, arruïnada després d’una estranya plaga.

I aquí és on he de deixar de parlar de la trama del llibre i intentar convèncer-vos que el llegiu. Explicar-ne més detalls seria desvelar-ne el desenllaç i realment val la pena que li dediqueu una estoneta (si us agrada la sàtira disfressada de ciència-ficció amb el toc magistral de Mikhail Bulgakov).

El llibre:
Mijaíl Bulgákov. Los huevos fatales. Tr. Silvia Serra. Madrid: Valdemar, 1990.  107 p. ISBN 84-7702-024-8

Sala de lectura, 136: L’any del diluvi, de Margaret Atwood

Encara ara no em sembla sobrer començar a parlar d’una novel·la de ciència-ficció fent un aclariment; un aclariment, però, en paraules de Miquel Barceló, algú que coneix força bé el gènere:

Amb tota seguretat convé considerar a ciència-ficció com una «narrativa d’idees», una narrativa formada per històries en què l’element determinant és l’especulació imaginativa. […] les narracions de ciència-ficció intenten en realitat contestar la pregunta «Què passaria si…?» i abordar una anàlisi de les conseqüències d’una hipòtesi considerada no habitual o massa prematura perquè pugui ser factible en el món real.*

Aquesta especulació és sobre la ciència, al començament, però cap als anys seixanta del s. XX comencen a incloure’s altres temes: la sociologia, l’antropologia, el medi ambient, etc. Les escriptores de ciència-ficció, a més, sovint inclouen també la perspectiva de gènere en aquesta especulació, que pot situar-se en el nostre món o en un món imaginari, en un futur proper o en un futur llunyà.

Podem dir sense por a equivocar-nos que L’any del diluvi se situa en aquestes coordenadres: especulació imaginativa que intenta respondre a una pregunta concreta (o més d’una) de tema medioambiental i amb perspectiva de gènere. I és que el gènere i tot el relacionat amb el medi ambient són dos dels temes a què s’ha dedicat l’escriptora canadenca Margaret Atwood, l’autora d’aquesta novel·la.

A L’any del diluvi ens trobem en un futur no gaire llunyà, en algun lloc dels Estats Units. Les protagonistes, Toby i Ren, han sobreviscut a un cataclisme (el diluvi sec de què es parlarà al llarg de tota la novel·la), i des dels seus refugis respectius recorden la seva vida. Les dues s’havien conegut mentre eren membres d’una secta pseudoreligionsa mediambientalista, els Jardiners de Déu, que esperen l’arribada del diluvi sec que eliminarà de la terra l’home i tota la destrucció que hi ha provocat, deixant que la natura torni a agafar-ne el control. En aquest món futur, l’home ha eliminat totes les espècies animals de la terra (o gairebé totes) i les ha substituït per animals creats mitjançant enginyeria genètica.

La novel·la té una estructura circular que comença i acaba en els dies posteriors al diluvi, i entremig se situen els capítols pels quals coneixem la història de les dues dones i, també, la dels Jardiners de Déu. Cada bloc de capítols dedicats a una de les dones comença anb un parlament d’Adam U, el líder dels Jardiners, sobre el sant del dia i un càntic relacionat. La darrera part se situa plenament en el present postapocalíptic i ofereix respostes a alguns dels interrogants que s’han anat plantejant al llarg de la novel·la.

Malgrat el to apocalíptic, no es pot dir que el final no tingui un punt d’esperança, tot i que el més destacable és el retrat de les dues dones, dones fortes, amb iniciativa, que saben agafar la vida per les regnes i guiar-la cap a on volen, malgrat els obstacles que puguin trobar pel camí.

* Miquel Barceló. La ciència-ficció. Barcelona: UOC, 2006.  p. 8-9.

El llibre:

  • Margaret Atwood. L’any del diluvi. Tr. Marta Pera Cucurell. Alzira: Bromera, 2010. 434 p. ISBN 978-84-9824-704-6

Sala de lectura, 118: Artifex Cuarta Época

Sóc aficionat a la literatura fantàstica —que inclou tres subgèneres: terror, fantasia i ciència-ficció—, també anomenada imaginativa, aquella «en la qual la raó entra en suspensió, sigui per l’element sobrenatural o estrany, sigui per la creació de nous mons (desplaçats en el temps o en d’altres planetes) que ofereixen una alternativa a l’espai quotidià que envolta el lector» en paraules de Víctor Martínez-Gil. Ho sóc, però amb dues excepcions: la primera, que afecta també la meva relació amb la literatura en general, és la poca afició que tinc a llegir contes (en llegeixo, sí, però sempre se’m fan curts); la segona, que afecta directament el contingut del gènere, és la poca afició a la literatura de terror —per un motiu ben simple: encara no he trobat la història de terror que arribi a fer-me sentir por. Limitació meva, suposo, ja que els mateixos recursos literaris sí que provoquen alguna sensació en altres lectors. Podria afegir una tercera excepció: mai no he llegit revistes dedicades a aquest gènere.

Aquesta breu introducció ve a tomb a manera de justificació de l’excepcionalitat de la lectura, precisament, del número 4/5 de la revista de relats i novel·la curta de terror, fantasia i ciència-ficció, Artifex Cuarta Época. He de reconèixer que en la decisió hi intervingué, d’altra banda, un factor fonamental: la ressenya que n’escrigué Juanma Santiago («Artifex Cuarta Época número 4/5»), que en sap un niu, que n’era el coordinador, i que, a més, és amic meu. Aquest número, a més, tenia una característica diferent als dels tres anteriors: no només que fos un número doble, sinó que era el primer d’aquesta etapa de la revista que es publica en PDF i en format ePub, que em donava l’excusa perfecta per continuar experimentant amb lector de llibres electrònics.

[A hores d’ara us deveu estar preguntant: «I què coi m’expliques? Llegeix, home, no cal que expliquis per què ho fas!». És veritat, jo mateix m’ho diria. Però així ja he escrit dos paràgrafs, i no han quedat tan malament, no?]

Aquest número d’Artifex està compost per dotze narracions —deu contes i dues novel·les breus—, a més de l’interessant editorial de Juanma Santiago. És un editorial interessant i de plena actualitat, en què escriu una petita història de l’edició de llibres i revistes de gènere fantàstic i hi reflexiona sobre la irrupció del llibre electrònic i dels efectes d’aquesta irrupció en el sector editorial dedicat al gènere fantàstic, i, sobretot, a les revistes, als fanzines. D’una banda, s’obre una nova via per rescatar fons descatalogats, que es podrien tornar a posar en circulació a un cost no massa alt en format electrònic; de l’altra, les revistes especialitzades guanyen així un altre canal de difusió, alhora que s’estalvien el cost de publicació en paper. El llibre electrònic és presentat a més no com una amenaça per al llibre en paper, sinó com un complement; i com una eina que pot ajudar a canviar el mercat editorial, ajudant a vendre més i, alhora, convertint-se en una ajuda per evitar la pirateria (si, és clar, s’abarateixen els costos, com bé indica). També fa algunes reflexions que, després d’haver llegit tantes exageracions sobre els llibres electrònics com corren per Internet i per la premsa, s’agraeixen per la considerable dosi de sentit comú que contenent (de les quals ja en vaig fer cinc cèntims). Generalitzo i sóc vague expressament; us recomano vivament llegir l’editorial sencer.

Quant a les narracions, en destacaré set, que són les que més m’han agradat. Una de les quals és de terror, cosa que aparentment és una contradicció després d’haver dit que el subgènere no m’agrada: però sí m’agrada l’humor, i la narració és tan divertida que gairebé sembla exagerat classificar-la com a «terror». Les esmento per ordre d’aparició a la revista, no hi ha cap valoració implícita en el fet que parli d’una abans que de l’altra.

  • «Novedad en el Alcázar», de José Ramón Vázquez, és un conte «de diésel punk, una mezcla de steampunk, ucronía, retrofuturismo y novela histórica» (en paraules de Juanma Santiago). L’steampunk és un subgènere de la fantasia i la ciència-ficció ambientat en un món on l’energia provinent de les màquines de vapor han substituït l’elèctrica i la nuclear, però en els quals trobem elements de la ciència-ficció, ginys tecnològics que coneixem inventats abans d’hora, etc. En aquesta narració ens fiquem en la pell de Segundo Vázquez, soldat republicà, tanquista, encarregat de conduir el Polifemo, un dels robots que els russos han proporcionat a l’exèrcit republicà. La missió, prendre l’Alcázar. No només està ben narrat, des del punt de vista de Vázquez, sinó que és perfectament creíble. En força moments em recordava la pel·lícula Sky Captain i el món del demà, tot i que les semblances es limiten a la presència de robots…
  • «Invierno en Europa», d’Alejadro González Gómez, també m’agradà, tot i que se’m féu curta. En un món on els recursos primers estan esgotats i en què la temperatura mitjana ha baixat, una periodista intenta descobrir què va passar realment en els incendis que van devastar bona part de l’Amazònia. El contrapunt a la periodista és un autista, un personatge que malgrat la brevetat del relat s’erigeix en un referent inoblidable, que fa que com a lector esperis molt més, més desenvolupament del personatge i acabis oblidant, o deixant en segon pla, la història d’aquest món que l’activitat humana ha fet empitjorar i que es perdi una mica el missatge d’advertència.
  • «No olvidaràs al hermano ausente», de Juanfran Jiménez, ens convida a acompanyar un petit marcià a la recerca del seu germà perdut. És un conte ambientat en un món hostil i estrany, amb la doble amenaça de les criatures que poblen les coves que recorre Mulamán, i l’amenaçadora presència humana de la superfície.
  • «El día de Afaggdu», de Marcelo Sáenz Worsley, comença com una història detectivesca situada en el futur, però de mica en mica es va complicant amb referències New Age i a la teoria de Gaia. L’inspector Golding ha d’investigar la mort d’un científic, Donald Roux, membre de la secta druídica dels Germans del Roure. S’ha descobert que la Terra s’està preparant per netejar-se de paràsits (els éssers humans) i la secta ha ideat un sistema per evitar-ho. Golding no només ho descobrirà, sinó que haurà de triar entre aplicar la solució dels Germans del Roure o deixar que la naturalesa segueixi el seu curs.
  • «Una valla a la eternidad», d’Alejandro Carneiro, combina la tradició gallega de la Santa Compaña amb la imparable evolució del progrés. Què passaria si la processó d’ànimes ensopegués un dia amb la tanca de l’obra d’una nova autopista? Aconseguirien que se’ls permetés continuar passant per on han passat sempre i per on sempre hauran de passar?
  • «Penumbras», d’Alfredo García-Teresa, és l’altra narració de terror (juntament amb l’anterior) del recull de què he gaudit. Un hospital, un malalt i una gata que, segons tots els malalts, prediu la mort. És un conte curtíssim, però escrit amb una intensitat que et transmet l’angoixa i el malestar dels personatges.
  • «El espejo del mundo», d’Alberto Murcia, és el darrer que destacaria. No puc dir que m’hagi entusiasmat, fins i tot al començament em va costar una mica entrar en la història i vaig estar a punt de deixar-lo, però finalment em va seduir la història que explicava. En un món on només s’és si es té un bon índex d’audiència, i on els drets d’imatge són venuts a canals de televisió en el moment de néixer, un personatge intenta reconstruir la seva història editant les cintes de les persones que tenen relació amb la seva vida. Això el portarà a un estrany viatge al lloc on es guarden i s’editen les vides filmades dels morts, un viatge al·lucinant que està a punt de costar-li la vida.

La revista l’edita l’Asociación Cultural Xatafi i es pot descarregar del web de la revista: Artífex Cuarta Época.

  • Artífex Cuarta Época, núm. 4/5 (novembre 2009)
  • Els altres mons de la literatura catalana. Antologia de narrativa fantàstica i especulativa. Selecció i introducció a cura de Víctor Martínez-Gil. Barcelona: Cercle de Lectors : Galàxia Gutenberg, 2004. p. 16.

Sala de lectura, 115: ¡Hagan sitio! ¡Hagan sitio!, de Harry Harrison

Coberta de la novel·la ¡Hagan sitio!¡Hagan sitio!Una crítica que sovint es fa a la literatura de ciència ficció és que el temps, a vegades, la fa esdevenir anacrònica. És una crítica que es fa a novel·les d’anticipació que han situat l’acció en una època determinada que ha arribat sense que s’hagués acomplert el que la novel·la vaticinava. ¡Hagan sitio! ¡Hagan de sitio!, de Harry Harrison, seria una d’aquestes novel·les.

Escrita el 1966, la novel·la presenta un futur en què la Terra està superpoblada, els recursos energètics i alimentaris s’han esgotat, molts territoris són improductius i la gent s’amuntega —literalment— a les ciutats. Nova York, on transcorre la història, té 35 milions d’habitants que han de lluitar per aconseguir un lloc on aixoplugar-se i alguna cosa per menjar, sempre sota l’amenaça de les restriccions i de la disminució del racionament. Andrew Rusch és un policia que comparteix apartament amb un home gran, Solomon Kahn; és el mes d’agost, i Andrew és enviat per investigar un assassinat que hi ha hagut en un dels complexos d’habitatges de luxe de la ciutat: un mafiós anomenat Mike O’Brien ha estat trobat mort al seu apartament. Allà, Andy coneix Shirl Greene, l’amistançada d’O’Brien, de qui s’enamora i a qui s’emportarà a viure amb ell i Solomon. Però l’assassinat, que podria ser un dels molts que hi ha a la ciutat cada dia i que la policia no pot resoldre, desperta les sospites dels socis d’O’Brien, gent poderosa que pressiona perquè es trobi l’assassí. Aquest, un refugiat xinès anomenat Billy Chung, s’ha amagat i Andy haurà de fer més hores que un rellotge per trobar-lo i complir la resta de les seves obligacions. Tot això enmig d’una ciutat cada dia més afamada, on comencen a aparèixer malalties que no hi ha mitjans de guarir, i on la calor de l’estiu deixa pas a la pluja i al fred de l’hivern.

A través d’aquests quatre personatges anem coneixent la situació de la ciutat —del món—, abocat a l’escassetat i a l’augment de la mortalitat per culpa de la imprevisió dels polítics. Les cues per aconseguir aigua als punts autoritzats, les persones que es dediquen a robar l’aigua dels altres, les lluites per aconseguir menjar o un lloc per viure, les malalties derivades de la desnutrició —car la majoria de gent s’alimenta de succedanis obtinguts del processament d’algues, de llegums, de caragols…

I tot això quan passa? Doncs l’any 1999. De fet, la novel·la acaba amb la celebració de l’any nou i potser l’única tret que coincideix amb el nostre canvi de 1999 al 2000 és l’aparició de fanàtics religiosos que creien que el món s’acabaria en acabar el 1999. Perquè la resta no s’ha acomplert, afortunadament, i malgrat que el camí que seguim sembla ser el que predeia la novel·la: si més no, la producció de petroli té data de finalització, els recursos hídrics s’esgoten a molts llocs, i la població continua creixent. Solomon Kahn, el company de pis d’Andrew, ho té clar:

—No … tengo una mejor opinión de la raza humana. Lo que ocurre es que nadie se lo ha hecho comprender, han habido demasiadas personas que han nacido animales y han muerto animales. La culpa, a mi entender, es de los corrompidos políticos y de los llamados conductores de masas que han eludido el problema porque era muy conflictivo, y porque no querían complicarse la existencia con algo cuyos efectos, si se producían, tardarían años en dejarse sentir. De modo que el género humano devoró en un siglo todos los recursos que la Tierra había tardado millones de años en almacenar, sin que nadie en las altas esferas moviera una ceja ni prestara oído a las voces angustiadas que clamaban en el desierto. Permitieron que nos entregásemos a la superproducción y el superconsumo, y ahora el petróleo se ha agotado, el suelo se ha hecho improductivo, los árboles han sido talados, los animales se han extinguido, y siete mil millones de personas luchan por las migajas que quedan, viviendo una existencia miserable… pero procreando todavía sin control. De modo que creo que ha llegado el momento de ponerse de pie y ser contado. [p. 247-248]

No explicaré com acaben ni la història d’amor de Shirl i Andrew, ni Solomon, ni la novel·la; només dir que el missatge no és gens esperançador. Val la pena llegir-la, i sentir l’angoixosa presència contínua de milers de persones al teu voltant.

La novel·la inspirà una pel·lícula l’any 1973, Soylent Green, protagonitzada per Charlton Heston, Leigh Taylor-Young i Edward G. Robinson. S’estrenà aquí amb el títol Cuando el destino nos alcance —quan l’emeteren per TV3, recuperaren el títol original. La pel·lícula té poc a veure amb la novel·la —hi ha un complot governamental per eliminar Thorn (Anrew a la novel·la) perquè està a punt de descobrir un secret força inquietants: a la novel·la, s’esmenten sovint les galetes que mengen els soferts habitants de Nova York, però no se’ls dóna més importància. A la pel·lícula, les galetes ho són tot: el títol és el nom de les galetes, que al final descobrim que tenen un ingredient secret inesperat. Un ingredient provinent de la política de control de la població que no existeix a la novel·la.

I no diré res més. Si us he excitat la curiositat, us recomano tant la lectura de la novel·la com que veieu la pel·lícula.

El llibre:

  • Harry Harrison. ¡Hagan sitio! ¡Hagan sitio!. Tr. José M. Aroca. Barcelona: Acervo, 1976. 320 p. ISBN 84-7002-205-9

El nom de Pandora és bosc

Sala de lectura, 111 / Sessió de tarda, 29

[L’apunt conté l’argument d’una novel·la (El nombre del mundo es bosque) i d’una pel·lícula (Avatar); no el llegiu si no voleu conèixer-los.]

En un futur indeterminat, la Terra pateix una forta mancança de matèries primeres i es dedica a exportar-les d’altres planetes. En un d’aquests s’hi ha establert una colònia per a l’explotació del recurs principal del planeta; els colons no només es dediquen a modificar l’equilibri ecològic del planeta, sinó que també exploten, esclavitzen, assassinen i violen els nadius, als quals veuen com a éssers inferiors, uns salvatges sense civilització ni cultura. Algunes veus s’alcen contra aquesta situació, però no tenen prou força per fer que les coses canviïn i, finalment, s’esdevé l’inevitable: els nadius es rebel·len i aconsegueixen expulsar els terraqüis.

Us sona? És, molt esquemàticament, l’argument d’una novel·la escrita fa més de trenta anys per l’escriptora nord-americana Ursula K. Le Guin: The word for World is forest (El nombre del mundo es bosque, publicada per Minotauro). Hi vaig pensar mentre veia Avatar, quan vaig veure per primera vegada l’arbre-mare dels na’vi: el títol de la novel·la em vingué al cap i de seguida que vaig tornar a casa la vaig cercar i vaig començar a llegir-la. I a mesura que l’anava llegint, m’adonava més i més de la semblança dels dos arguments. No sóc l’únic que hi ha pensat, és clar: una altra cosa que vaig fer va ser cercar a Internet a veure què hi trobava, i en algun fòrum de sobre cinema també hi ha qui explica que l’argument d’Avatar li havia recordat el de la novel·la.

La novel·la és diferent, sí: els personatges, plans a la pel·lícula, tenen més consistència a la novel·la; i l’argument supera l’esquema bons contra dolents d’Avatar —l’argument de la qual és el de molts westerns— , tot i que introdueix altres temes que també apareixen a la pel·lícula: la supèrbia terràqüia, la xenofòbia, la por i el menyspreu del que és diferent, etc. Els estereotipus són els mateixos, tot i que a la novel·la de Le Guin alguns es fusionen en el mateix personatge i no són tan esquemàtics: el militar que només es preocupa de mantenir la producció, encara que sigui a costa d’exterminar els «salvatges»; el científic que els respecta i intenta entendre’ls i que no se’ls faci mal, encara que això sigui vist com una traïció a la seva espècie. Els personatges estan tractats amb més profunditat i això fa que el missatge sigui més viu, més intens. Les tres postures estan representades per tres dels personatges que s’erigeixen en els protagonistes de la novel·la: l’athshià Selver, el capità Davidson i l’antropòleg Raj Lyubov. El primer esdevé un guia, un déu per al seu poble, a costa d’ensenyar-los a matar; Davidson representa l’arrogància, el racisme, la ignorància, i la supèrbia humana; Lyubov és el científic que anhela descobrir els secrets dels athsians i entendre’ls, per, d’aquesta manera, poder-los protegir i evitar que siguin exterminats.

L’argument de la pel·lícula de James Cameron coincideix a grans trets amb el de la novel·la —coincideix, que segons totes les fonts la història és del mateix Cameron. Incorpora els avatars i la figura de Jake Sully, i un personatge que a mi em va recordar molt Carter Burke, el representat de la corporació Weyland-Yutani que apareix a Aliens… dirigida per James Cameron: Parker Selfridge, el representant de la companyia extractora d’unobtainium a Pandora. Això sense comptar amb la inevitable història d’amor entre Jake Sully i Neytiri, l’enfrontament amb Tsu’tey, etc. Els personatges, però, no tenen l’entitat dels de la novel·la; malgrat això, la pobresa argumental, i alguns «errors» (una marine pot desobeir les ordres d’un superior sense ser castigada?) la pel·lícula és espectacular, més si la veus en 3D. Ens sentíem  una mica incòmodes per haver-nos de posar unes ulleres especials per veure una pel·lícula (i més incòmodes encara els que les hem de portar sobre unes altres ulleres!), però l’esforç val la pena. Potser l’únic però, que ja he experimentat en altres pel·lícules digitals, és que les escenes d’acció són confuses, poc clares.

Malgrat tots els peròs, vaig xalar amb la pel·lícula i no em penedeixo gens d’haver hagut de fer cua (feia anys que no havia hagut d’esperar tant per entrar al cinema) per veure uns barrufots de tres metres d’alçada creats per ordinador. I la Sigourney Weaver està magnífica, com sempre. Només espero que si aquest és el futur del cinema, que es cuidin una mica més els arguments, que s’evitin les escenes confuses i, sobretot, el cansament de l’espectador —unes ulleres més lleugeres, que no et deixin el nas fet una coca.

I espero, això sí, l’estrena d’Alice in wonderland, de la que també hi haurà versió 3D, el tràiler de la qual em va deixar bocabadat.

(Encara que no ho hagi dit, recomano la novel·la. Em podeu acusar de subjectivisme, si voleu, ja que una de les meves identitats virtuals va néixer a partir del nom d’un dels seus personatges… encara que després evolucionés cap a una cosa ben diferent. Però val la pena.)

El llibre:

  • Ursula K. Le Guin. El nombre del mundo es bosque. Tr. Matilde Horne. Barcelona: Minotauro, 1998. 163 p. ISBN 84-450-7058-4.

PS 9.01.2010: una cerca a Google en anglès ofereix molts resultats sobre el tema. Fins i tot un apunt titulat «10 posibles inspiraciones para Avatar» on, entre d’altres, també apareix la novel·la de Le Guin.

Sala de lectura, 95: Fahrenheit 451, de Ray Bradbury

De tant en tant apareix en fòrums especialitzats i en mitjans no especialitzats també la pregunta si la ciència ficció continua tenint sentit, si no ha estat superada per la realitat. Obres com aquesta sembla que responguin rotundament la pregunta amb un no clar i fort: Fahrenheit 451, de Ray Bradbury, en la meva humil opinió, continua mantenint la vigència i la força que podia haver tingut com a distopia futurista quan es va publicar.

L’argument, aparentment senzill, és el descobriment de Guy Montag, un dels bombers encarregats de cremar els llibres que encara queden a les poques cases que no estan dominades per les omnipresents pantalles de televisió, que potser allò que fa està equivocat, que potser aquella felicitat fictícia basada en no pensar en què viuen no és l’autèntica felicitat. Els pocs que intenten sortir dels límits imposats pel govern i per la massa, són controlats, perseguits i, quan arriba el moment, eliminats. Però Guy comença a dubtar de tot el dia que coneix Clarisse, una noia esbojarrada i considerada antisocial, la primera que li diu que, en el passat, els bombers no encenien focs, els apagaven. Montag ja havia començat a robar llibres d’amagat de les cases que anaven a cremar, però mai no s’havia plantejat el seu paper fins a conèixer Clarisse.

—Vull dir antigament, abans que les cases fossin a prova de flames… —de cop semblava com si una veu molt més jove parlés a través d’ell. Va obrir la boca i la Clarisse McLellan preguntà—: ¿Els bombers no prevenien el foc, en comptes de mantenir-lo i alimentar-lo? [p. 55]

La societat en què viu Montag és una societat tornada estúpida per la televisió, on qualsevol forma de pensament i de creació s’ha eliminat i es persegueix ferotgement. El llibre, no tant com a objecte sinó pel que transmet, és un perill per al poder: fa que la gent pensi, que tinguin idees estranyes, que es preguntin per què les coses són com són i no  són d’una altra manera.

—Una darrera cosa —va dir en Beatty—. Tot bomber té, com a mínim un cop al llarg de la seva carrera, una mena de coïssor. «¿Què diuen els llibres?», es pregunta. I quines ganes es té de gratar aquesta coïssor, ¿oi? Però, Montag, pots ben creure’m, jo he hagut de llegir alguns llibres quan era jove, per saber què duia entre mans: ¡els llibres no diuen res! No res que puguis ensenyar o coses en què creure. Si són de ficció, parlen de gent que no existeix, fantasies de la imaginació. I, si no ho són, encara és pitjor; un professor dient-li ximple a un altre, un filòsof xisclant contra un altre. Tots corrent per tot arreu, apagant les estrelles i extingint el sol. Acabes ben perdut. [p. 93]

Malgrat la pressió del seu superior i de la seva muller, Montag sucumbeix i es descobreix: es converteix així en un perill per al sistema i, com a tal, ha de ser eliminat. Però Montag aconsegueix l’ajuda d’un dels pocs resistents que resten a la ciutat, que l’ajuda a fugir als boscos més enllà de la ciutat, on Montag es reuneix amb una colla de persones que també han desafiat el poder i han fugit: persones que han memoritzat cadascuna un llibre, un fragment d’un llibre, amb l’esperança que arribarà el dia que podran tornar-los a escriure i que seran útils a la societat.

Aquesta novel·la, que es pot llegir en una tarda, és una crítica a la censura i al poder, a l’estupidesa de la societat provocada per uns mitjans de comunicació de masses cada vegada més banals, i l’abandó dels ciutadans de la seva responsabilitat d’oposar-se als abusos dels governants. I és, també, un cant a la importància de la literatura, de la llibertat de pensar per un mateix (fins i tot corrent el risc d’equivocar-se) i de la imaginació, que és una forma de llibertat.

I el missatge manté tota la seva vigència, en una època, la nostra, en què encara hi ha llistes de llibres prohibits; en què determinats programes de televisió han abdicat de qualsevol consideració moral a l’hora de tractar els temes més delicats i d’altres ha apostat per l’entronització de l’estupidesa i de la droperia com a models de comportament que porten a l’èxit; en què la censura encara campa i la llibertat d’expressió està amenaçada a molts països o es coarta a cop de talonari; on el ritme de vida accelerat que es porta a molts llocs no deixa ni temps de pensar en un mateix.

—Hi ha moltes hores que no treballem, sí; però ¿i temps per pensar? Si no estàs conduint a cent cinquanta per hora, a una velocitat que no et deixa pensar en altra cosa que el perill, llavors jugues a alguna cosa o t’estàs assegut en una sala on no pots discutir amb el televisor de quatre parets. ¿Per què? Perquè el televisor és «real». És immediat, té dimensió. Et diu què has de pensar i et bombardeja fins a ficar-t’ho a dins. Ha de tenir raó. Sembla tan raonable. Se t’endú tan de pressa cap a les seves conclusions que la teva ment no té temps de protestar: «¡Quina animalada!». [p. 121]

M’he posat una mica apocalíptic, potser. Per sort, la nostra societat encara no ha arribat als extrems de la que descriu Bradbury a Fahrenheit 451, en què viu immers Montag. Però hi ha esperança: per nosaltres per evitar arribar a això, i per Montag i la resta d’habitants d’aquest món futur seu: l’esperança del fènix, però, renéixer d’entre les flames que ho hauran consumit tot.

I algun dia, o algun any, quan la guerra s’acabi, els llibres podran ser escrits una altra vegada, la gent serà cridada, d’un en un, per recitar el que sap i ho tornarem a imprimir fins que no arribi una altra edat obscura i potser haguem de repetir tot aquest maleït procés. Però això és el que l’home té de meravellós: mai no es descoratja o s’enutja prou per no tornar a fer el que està fent, perquè sap molt bé que allò que fa és important i s’ho val. [p. 215-216]

Si l’heu llegida, feu-ho. Que no us espanti o us faci enrere l’etiqueta de ciència ficció, ni els cinquanta-quatre anys que fa que es va publicar. I si ha l’heu llegida, rellegiu-la: potser descobrireu amb sorpresa, com jo he fet, que és d’aquelles novel·les que es llegeixin les vegades que es llegeixin no perden força ni capacitat de sorprendre una altra vegada.

PD. Les paraules subratllades a les citacions estan en cursiva a l’original. Com que aquí tota la citació és en cursiva, he optat pel subratllat per destacar-les.

El llibre:

  • Ray Bradbury. Fahrenheit 451. Tr. Jaume Subirana. Barcelona: Edhasa, 1993. 231 p. ISBN 84-350-3364-3.

Biblioteques de paper, v: Biblioteca de la Ciència Noble de la Universitat de Ieu Eun

O, en altres paraules, la Biblioteca de Física, ciència que a Urras rep des de temps immemorials el nom de ciència noble

Entraron en la sala de lectura de la Biblioteca. Bajo los dobles arcos de mármol, las naves de libros antiguos reposaban en una penumbra serena; las lámparas de las largas mesas de lectura eran sencillas esferas de alabastro. No había nadie más allí, però un sirviente se apresuró a seguirlos para encender el fuego en la chimenea de mármol y comprobar que no necesitaban nada antes de retirarse otra vez. [p. 140]

Ursula K. Le Guin. Los desposeídos. Tr. de Matilde Horne. Barcelona: Minotauro, 1999. 382 p. ISBN 84-450-7025-8.

Sala de lectura: Viaje a un planeta Wu-wei

De llibres, xxii

Sergio Armstrong ha comès un crim: un atemptat amb bomba, en el qual no només han mort algunes persones, sinó que també s’han destruït algunes caixes-dossier –que contenen tota la informació relacionada amb els habitants de la Ciutat. Sergio és culpable i reconeix la seva culpabilitat, i ni tan sols el fet de tenir una discapacitat psíquica li evita la condemna: ser enviat a la terra, lloc salvatge i sense cap mena de civilització on segurament morirà, amb unes quantes provisions i un llibret sobre els habitants del planeta.

Un cop allà, Sergio descobrirà que la terra no és un lloc despoblat i salvatge com es creu a la Ciutat, i alhora el lector anirà descobrint que tampoc Sergio no és exactament com se’ns descrivia al començament de la novel·la: Sergio és un home amb una missió, una missió transcendental que posarà al descobert el per què de la separació entre l’orgullosa, tecnificada i, diguem-ho així, civilitzada Ciutat, i l’anàrquica i aparentment salvatge terra.

Res a la novel·la, o gairebé res, és el que sembla, i el lector esdevé una peça més en el joc en què es converteix el text. De la mà de Sergio anirem descobrint aquesta terra tan original, barreja de llunyà oest i terra d’aventures, acompanyats de personatges tan singulars com Serapio Mancilla, el Manchurri, venedor ambulant i periodista aficionat a les begudes alcohòliques, i el seu inseparable Huesos; el Vikingo, una mena de mestre espiritual amb capacitats empàtiques; el capità Grotton, que guiarà Sergio i una companyia de dones i homes en una apassionant aventura a l’Àfrica a la recerca de la Pedra de la Lluna; el torbador Herder i el seu castell ple de presències malignes; la dolça Edy i la desimbolta i descarada Marta di Jorse…

La novel·la és una barreja molt ben aconseguida d’elements de la literatura de ciència-ficció y la fantàstica, amb pinzellades de la de terror, la d’aventures i la de l’oest, amb força moments còmics (els dos exemplars del diari que escriu Manchurri, el Clarinazo Matinal, són delirants) i t’enganxa des de la primera línia fins a l’última. Hi ha alguna incongruència i alguns breus episodis que semblen ficats amb calçador, tot i que ajuden a conèixer els personatges, però això no espatlla el resultat final.

Gabriel Bermúdez. Viaje a un planeta Wu-Wei. Gijón: Avalón, 2000. 297 p. ISBN 84-607-0892-6.

Sala de lectura: Pórtico i Mercaders de l’espai

De llibres, xiii

En un futur indeterminat, la humanitat ha descobert restes d’una civilització extraterrestre a Venus i prop de Mart. Entre aquestes restes hi ha Pòrtic, una base estelar on hi ha un nombre considerable de naus extraterrestres, llestes per a ser usades, programades per anar a llocs desconeguts. Al voltant d’aquests viatges i de les troballes que es fan, la humanitat ha construït una autèntica indústria i ha experimentat un canvi tecnològic. Però a Pòrtic no hi pot arribar qualsevol persona: calen molts diners, els diners que aconseguirà en un cop de sort Robinette Broadhead, un obscur personatge que treballa a les mines d’aliments.

Al principi gairebé deixo el llibre pensant que era una sobirana aixecada de camisa, a causa d’algunes frases sense sentit, no sé si atribuïbles a la traducció o a l’estil de l’autor. I no va ajudar molt l’aparició d’unes naus que es posaven funcionament quan se’ls tocava unes «tetas» (almenys així consta en l’edició que he llegit). No obstant això, la novel·la m’ha semblat molt interessant pel tema que planteja: l’ús d’artefactes extraterrestres a cegues, sense saber per a què serveixen exactament ni com funcionen. Perquè una cosa és interpretar les restes arqueològiques del nostre propi món, perquè a pesar de les dificultats que presenti la seva identificació no ens són totalment estranys; però és molt distint quan es tracta de restes de civilitzacions (en cas de trobar-se) amb les quals no tenim gens en comú.

Hi ha també la història personal de Robinette Broadhead, les seves pors ocultes i els seus remordiments, com ha intentat amagar-los en el més profund del seu subconscient i com a poc a poc van aflorant fins que trobem l’arrel de la seva infelicitat. Un tema que no té gaire a veure amb la ciència ficció ja que es tracta d’alguna cosa massa comú en el nostre món, però que serveix perfectament per a conèixer al protagonista de la novel·la i com encaixa en el descobriment de les restes de la civilització Heechee, creant una unitat en la qual és difícil saber què és més important en la trama: la reflexió sobre els descobriments d’una civilització extraterrestre, o la reflexió sobre la por i el remordiment com a motors (o frens) de la nostra vida.

Frederick Pohl. Pórtico. Barcelona: Bruguera, 1985. Traducció de Pilar Giralt i Maria Teresa Segur. 313 p. ISBN 84-02-10370-7.

De llibres, xiv

L’agència de publicitat Shockler Fowler Associates ha obtingut el compte per a l’explotació de Venus, i vol mantenir-lo a qualsevol preu, ja que la competència és forta. Michael Courtenay, un dels executius de la firma, serà l’encarregat de posar en marxa el projecte. Però ben aviat les coses canviaran i Courtenay s’haurà d’enfrontar a una realitat que fa trontollar la concepció del món que fins aquell moment havia tingut.

El poder de la publicitat sobre les nostres vides dut a extrems terrorífics, en un món en què tot s’hi val perquè els consumidors (autèntics esclaus de la classe poderosa) segueixin consumint sense parar els productes que els executius (la classe alta del sistema) els obliguen, per qualsevol mitjà possible, a consumir. Un món que tot està dominat pels publicistes i les seves pràctiques, entre les quals l’assassinat no és cap excepció. I en aquesta situació, un dels més poderosos publicistes, Michael Cortenay, es veu empès al seu particular descens als inferns, que poc li servirà per a adonar-se de l’horrible del món en què viu.

Ben narrada, amb personatges ben dibuixats i la tensió justa per a mantenir l’interès pels personatges i per la història que ens estan explicant, i ambientada en un futur que recorda no poques vegades al món superpoblat i mancat de menjar de Soylent Green. Excel·lent el punt de vista que caracteritza a Courtenay, en què la raó i el bé estan del costat que el lector identifica més clarament amb el contrari, la desraó i el mal; mentre que els conservacionistes són titllats de fanàtics.

Frederick Pohl; C. M. Kornblut. Els mercaders de l’espai. Barcelona: Pòrtic, 1987. Traducció de Vimala Devi. 212 p. ISBN 84-7306-306-6.

Pohl :: Pórtico :: Mercaders

De fons, Canto, de Mísia.

De llibres, vii (Sala de lectura): Forastero en tierra extraña

Una bertranada: els llibres amaguen sorpreses. Això és un descobriment, i no el d’Amèrica. Però no és pas menys cert, tot i que quan es fa una afirmació com aquesta es té la tendència a pensar que els llibres amaguen tresors de saviesa, de reflexió, de passió, d’humor, d’aventura… i jo no volia parlar d’aquest tipus de sorpresa.

La sorpresa a què em referia té a veure amb la nostra relació amb els llibres. En la manera com un llibre que sembla que no t’aportarà res acaba convertir-se en llibre de capçalera, en un d’aquells llibres llegits i rellegits del dret i del revés, a trossos, a salts o en diagonal. En la manera com un llibre que t’ha enganxat des de la primera pàgina de cop i volta perd tot l’interès sense que hagi canviat l’estil, o l’argument…

Perquè això m’ha passat amb una de les últimes lectures. De cop i volta, superades ben bé tres quartes parts del llibre, en començar un nou capítol ja no sentia cap mena d’interès per saber com continuava, els personatges se m’han fet antipàtics, he començat a trobar massa semblant l’argument del llibre amb el d’una altra novel·la del mateix autor i, fins i tot, força ximple.

El llibre, Forastero en tierra extraña.1 L’autor, Robert A. Heinlein, de qui vaig parlar no fa gaire. L’argument: el resultat d’una aparentment fallida missió a Mart és el descobriment d’un homo sapiens criat com un marcià pels nadius del planeta. Es tracta de Michael Valentine Smith, que serà retornat a la Terra, on haurà d’aprendre a ser un homo sapiens. No només això, sinó que per una sèrie de circumstàncies és hereu d’una fortuna i pot reclamar drets sobre Mart… Aquest personatge estarà confinat pel govern en un hospital i una sèrie de personatges l’ajudaran a escapar-ne i a entendre el món en què li toca viure. I fins aquí puc llegir, que diria l’amiga Mayra; o, millor dit, fins aquí puc explicar, perquè just quan el personatge abandona el refugi que li han proporcionat aquests personatges, jo l’he abandonat a ell.

La novel·la va tenir un fort impacte quan es va publicar. Va esdevenir una mena de bíblia per a alguns grups hippies i Charles Manson la va tenir de llibre de capçalera. Però tot i que reconec que m’havia enganxat, que la ideologia més aviat conservadora i molt masclista que s’hi amaga (Heinlein és també l’autor de Tropas del espacio,2 en què es va basar la controvertida pel·lícula de Paul Verhoeven) no em feia nosa, ha arribat un moment en què ha deixat d’interessar-me.

I ja no he aconseguit tirar endavant per molt que em repetís que faltava molt poc per acabar la lectura. Potser més endavant ho torni a intentar. Potser.

1. Robert A. Heinlein. Forastero en tierra extraña. Barcelona: Destino, 1991. 720 p. ISBN 84-233-2065-0.

2. Traduïda al català per Eduard Castanyo per a Edicions Pleniluni, que va publicar una col·lecció de literatura de ciència ficció amb els títols més importants del gènere i que, malauradament, avui és força difícil de trobar. Robert A Heinlein. Tropes de l’espai. Barcelona: Edicions Pleniluni, 1988. 256 p. ISBN 84-85752-45-7).