Arxiu d'etiquetes: Celestino Varela

Nits d’Òpera, XII: Madama Buttefly (31.07.2004)

Les autopistes sempre m’han semblat trampes per als automobilistes, potser des de la meva ignorància de no conductor: un cop hi has entrat, es difícil de sortir-ne, i si t’equivoques de direcció o de sortida l’únic que et queda es posar-hi paciència i bon humor. Potser per això ahir, la volteta que vam fer fins a la Jonquera per anar a Peralada va quedar en una anècdota divertida: al cap i a la fi, a qui se li hauria acudit que entre la sortida 4 (Figueres i Roses) i la 2 (La Jonquera) no hi hauria una sortida 3 com hi ha de baixada (Figueres nord)?

Per sort, no hi ha tanta distància i vam poder arribar d’hora a Peralada, amb temps i tot de sopar abans d’anar a l’assaig general de Madama Butterfly, l’òpera de Puccini que es representarà els propers dilluns 2 d’agost i dimecres 4 d’agost dins del Festival Castell de Peralada 2004. És una coproducció del Palacio de Festivales de Cantabria i del Gran Teatro de Córdoba, amb la col·laboració del Palau Altea, amb direcció musical de Marco Armiliato (germà del tenor Fabio Armiliato), direcció escènica de Lindsay Kemp, interpretada per Cristina Gallardo-Domâs (Cio-Cio-San), Claudia Marchi (Suzuki), Roberto Aronica (B.F. Pinkerton), Giorgio Zancanaro (Sharpless), Mieria Casas, Eduardo Santamaría, Celestino Varela, Josep Ferrer, Joan Martí-Royo i solistes del Lieder Càmera. Amb el Cor Lieder Càmera de Sabadell, dirigit per Josep Vila i Casañas, i l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.

El muntatge és prou correcte, força tradicional, amb un decorat que representa la casa de madama Butterfly dalt del turó en primer terme, i al darrere el jardí i el camí que baixa cap a Nagasaki (assenyalat només perquè és per on arriben els altres personatges), i, al fons de tot, el mar. No té gaire color, però sí que en té el vestuari, principalment els de les dones japoneses. L’orquestra va tocar bé, si bé el so semblava esvair-se de camí cap al públic, segurament pel fet que l’escenari és a l’aire lliure. Els cantants van estar força bé, sobretot Gallardo-Domâs (madama Butterfly), Giorgio Zancanaro (Sharpless) i Claudia Marchi (Suzuki); no tant el tenor Roberto Aronica (Pinkerton), un d’aquelles tenors amb molta presència i no gaire veu. I qui s’ho va passar més bé va ser el nen que feia el paper de fill de madama Butterfly, que a l’hora de saludar al final de la funció no parava de fer reverències i salts.

Em va semblar que hi havia un intenció palesa de donar a tots els elements del muntatge un aire d’aquella delicadesa que s’associa de manera tòpica a la cultura japonesa, i que es veia sobretot en els moviments dels personatges japonesos: les passetes curtes de Suzuki i els criats de Butterfly, els vanos, les reverències, els moviments de madama Butterfly (que em recordaven els d’imatges vistes del teatre japonès) i, fins i tot, en la salutació final, dirigida pel mateix Lindsay Kemp.

El més bonic de tot és el lloc on se celebra el Festival, els jardins del Castell de Peralada. L’escenari s’alça tocant al castell, i al voltant només hi ha jardins. Un aspecte negatiu, però, és que durant la representació el pianista del restaurant que hi ha al jardí no parés de tocar, i la seva música es barrejava amb la de l’òpera. Ara, no sé si quan hi ha funcions «serioses» toca o no toca, però seria tot un detall que no ho fes, per poder gaudir plenament de la música.

I la lluna, que ens va acompanyar durant tota la nit i mentre tornàvem cap a Barcelona.

Peralada :: Llibret de Madama Butterfly :: Història del kimono

Nits d’Òpera, IX: Tosca (09.06.2004)

La meva Tosca

Dic la meva Tosca perquè amb tantes representacions com se n’ha fet (disset, en dues etapes), és molt probable que la Tosca que jo vaig veure no sigui la mateixa Tosca que va veure algú que hi hagués anat al novembre.

En un aspecte, però, sembla que molta gent està d’acord: la posada en escena era absurda, incongruent, a més de molt pobra. És molt lloable —i, fins i tot, diria que necessari si es vol fer arribar el gènere a un públic més ampli— que s’intenti modernitzar l’òpera recorrent a posades en escena que defugin certes tradicions acartronades. Però l’òpera té un text, i la posada en escena hauria de tenir en compte aquest fet, o, si no, dóna com a resultat pocasoltades com ambientar l’òpera Tosca en un teatre. Un teatre on s’hi està pintant un fresc de Maria Magdalena, on una família noble hi té la capella familiar, on hi ha un sagristà, on s’hi resa un tèdeum… I no em refereixo al fet que a les acotacions indiquin que és una església —les acotacions es poden ignorar fàcilment, moltes vegades. Em refereixo al fet que al text que canten els personatges es diu que estan en una església. El primer acte, doncs, que transcorre dins l’església, perd tot el sentit; afortunadament, al segon i tercer actes la decoració és tan minsa que no suposa cap esforç addicional a l’espectador oblidar que allò representa un teatre i pensar que és el palau d’Scarpia i el Castel Sant’Angelo…

La representació que vaig veure, la del dia 9, va tenir un primer acte bastant fluix, per no dir dolent, amb l’orquestra tocant a tot drap mentre els cantants amb prou feines podien fer-se sentir. Això, juntament a l’error de la posada en escena i al toc kitsch de l’aparició d’una mena de mare de déu híbrid del la verge del Pilar i d’un dibuix de Nazario amb uns bisbes a joc, van provocar en bona part del públic una sensació de disgust i de presa de pèl que es va posar de manifest amb uns aplaudiments bastant freds i amb la reacció del Meu Veí de Butaca: uns sonors «buuuu, buuuu, fora, fora!», que, tot s’ha de dir, no van ser els únics que es van sentir.

El segon i el tercer actes van millorar: l’orquestra semblava més equilibrada i els cantants van brodar els seus papers; no James Harris, en el paper d’Scarpia, molt irregular durant tota l’òpera, però sí Fabio Armiliato (Cavaradossi) i Daniela Dessì (Tosca), que ja havien començat a demostrar de què eren capaços al primer acte i ho van confirmar ella amb un brillant i emotiu «Vissi d’arte» (cantat davant de tot de l’escenari, il·luminada per un raig de llum i vestida amb un vestit llarg que recordava les imatges vistes una i altra vegada de recitals de la Callas) i l’Armiliato amb «E lucevan le stelle». La veritat és que aquests dos moments (i, en general, els dos actes) van fer que hagués valgut la pena fer l’esforç de veure el primer acte sense marxar al primer entreacte.

Tosca al Liceu :: Puccini :: Tosca :: llibret

Fauna liceista:

1. La Senyora Tot li Cau i el seu Marit Cantaire: El Meu Veí de Butaca i jo som els únics abonats de la nostra filera (bé, també la muller del MVB, tot i que en dues temporades que fa que hi vaig, aquest dimecres va ser la primera vegada que la vaig veure). Això fa que, en cada funció, el personal variï i ens doni una nova sorpresa. Com la parella que teníem a tocar l’altra nit: ella va passar-se tota l’obra movent la butaca endavant i endarrere, posant-se i traient-se el xal, i deixant que tot el que portava li caigués a terra: el xal, la bossa de mà, el paquet de mocadors, el programa… El Marit no va tenir pas un comportament gaire millor: només encetar l’Armiliato el «Recondita armonia», el senyor que va i es posa a taral·lejar la melodia. Evidentment, la bronca que va rebre va ser monumental. Després, la cara de tots dos era un poema quan el MVB es va posar a bramar en acabar el primer acte: ofesos i desconcertats, feien cara de no entendre ni els brams d’ell ni els somriures i rialles dels que l’envoltàvem.

2. El «fans»: Al final de l’òpera, vaig veure un moviment estrany a l’altra banda del teatre, prop d’unes de les les llotges de prosceni, com si algú hagués vist un conegut i l’estigués saludant. Poc després, el que parlava des del pis entrava a la llotja, es posava a primera fila i, quan va sortir la Daniela Dessì a saludar, li va llançar un ram de flors i es va posar a cridar «bravo, bravo» i a aplaudir-la com si li anés la vida. Però potser hauria sigut millor dir-li brava, a la senyora, no?

Tosca, òpera en tres actes de Giacomo Puccini. Amb llibret de Luigi Illica i Giuseppe Giacosa. Estranada a Roma el 1900. Amb Daniela Dessì (Tosca), Fabio Armiliato (Cavaradossi), James Morris (Scarpia), Stanislav Shvets (Angelotti), Alfredo Mariotti (sagristà), Josep Ruiz (Spoletta), Vicenç Esteve Corbacho (Sciarrone) i Celestino Varela (carceller). Direcció musical: Antonello Allemandi. Direcció d’escena: Robert Carsen. Escenografia i vestuari: Anthony Ward. Il·luminació: Robert Carsen i Peter van Praet. Producció de De Vlaamse Opera (Amberes i Gent). Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dimecres, 9 de juny de 2004.

Una nit a l’òpera, II (20.10.2003)

Amb els peus sobre el sofà, abraçada als genolls, Ofèlia s’ha tret el virginal vestit nupcial que portava; del casament promès amb Hamlet només en queda la corona de flors que li cenyeix els cabells. A part del sofà, entre les dues parets que marquen l’espai, només hi ha rams de flors. S’estira al sofà i comença a cantar. La seva solitud fa més palès el desequilibri a què l’ha arrossegat el rebuig de Hamlet i canta, canta a uns companys que no hi són, i els ofereix flors, i els diu que és la muller de Hamlet. I els canta la història de la dama del llac blau… Finalment, desesperada, treu un ganivet, s’obre les venes i cau desmaiada a terra. Se sent un brava i el teatre sencer es posa a aplaudir, interrompent la bellíssima ària de la bogeria d’Ofèlia al Hamlet d’Ambroise Thomas.

Tot i l’afonia del barí­ton protagonista, Jean-Luc Chaignaud, i d’uns moments inicials en què l’orquestra no semblava anar gaire a l’hora, va ser una nit especial, de descobrir una òpera molt bella, i escoltar veus magní­fiques com les de Mary Dunleavy (Ophélie), Alain Vernhes (Claudius), Markus Hollop (el difunt rei), Lluís Sintes (Horatio) i Béatrice Uria-Monzon (la reina Gertrude), que va protagonitzar una molt realista caiguda a l’escenari.

Aquesta temporada el Liceu sembla haver apostat per posades en escena senzillí­ssimes: si a Wintermarchern hi havia poc decorat, enaquesta òpera encara n’hi havia menys: nomé dues parets flexibles, mòbils, que per un costat simulaven la paret (buida) d’una cambra i per l’altra la muralla exterior d’un palau. I res més, només els cantants.

Va ser una llàstima, però, que el barí­ton tingués la veu tan malament. I, també, que la Nathalie Dessay, que feia el paper d’Ophélie, només cantés fins el dia 15.

Hamlet, de Charles Louis Ambroise Thomas. Òpera en cinc actes. Llibret de Jules Barbier i Michel Carré, basat en la tragèdia homònima de William Shakespeare. Amb Jean-Luc Chaignaud (Hamlet), Alain Vernhes (Claudius), Daniil Shtoda (Laërte), Markus Hollop (l’espectre del rei difunt), Gustavo Peña (Marcellus), Lluí­s Sintes (Horatio), Celestino Varela (Polonius), Joan Martí­n-Royo (primer enterramorts), Francesc Garrigosa (segon enterramorts), Béatrice Uri­a-Monzon (la reina Gertrude) i Mary Dunleavy (Ophélie). Direcció musical, Bertrand de Billy. Direcció d’escena, Patrice Courier i Moshe Leiser. Producció del Grand Théâtre de Genève. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Barcelona, dilluns 20 d’octubre del 2003.