Cecilia ataca de nou. Després del «Voi che sapete» mig còmic de Joyce DiDonato, un altre de la més còmica Cecilia Bartoli, tot i que aquí no fa gala de tot el repertori de ganyotes que és capaç de fer mentre canta:
Cecilia Bartoli enregistrà un disc fa uns anys d’homenatge a la soprano María Malibrán, amb un conjunt d’àries i cançons que havien fet famosa Malibrán i alguna que haviat compost; i malgrat no ser soprano es va atrevir amb una de les àries més famoses per a soprano: «Casta diva», de l’òpera Norma de Vincenzo Bellini. És el primer vídeo (no n’he trobat cap de prou qualitat on surti ella cantant). El segon, és Montserrat Caballé una altra vegada, en l’enregistrament d’aquesta òpera al Théâtre Antique d’Orange el juliol de 1974: si teniu la possibilitat de veure l’enregistrament sencer, no us el perdeu; la guerra dels cantants contra el vent és èpica.
Sí, sí, ja sé que havia dit que menys Händel… però no puc evitar-ho. I menys si qui canta és Cecilia Bartoli fent… «ceciliades», que és el que millor sap fer després de cantar. Aquí en el rol principal de l’òpera Semele de Georg Friedrich Händel: primer, «My self I shall adore» i després «No no, I’ll take no less».
Avui potser tocaria alguna coseta més pròpia de Setmana Santa, però em sembla que ja en tenim prou per altres bandes. Així que continuaré amb el final de La Cenerentola: «Nacqui all’affanno», potser una de les àries de més lluïment d’aquesta òpera per a la protagonista. La de la Bartoli volia que fos la corresponent a diumenge passat, però el vídeo té un petit error que li fa fer un salt (si us vaga el podeu veure igualment: «Nacqui all’affano») , així que l’he canviat per un altra de la Metropolitan Opera, interpretada també per Cecilia Bartoli. I la segona és Joyce DiDonato al Liceu la temporada passada (2007-2008).
Seguim amb la vena bufa, amb dues versions diferents del sextet del segon acte de La Cenerentola, de Gioachino Rossini. La primera, amb Cecilia Bartoli i Raúl Giménez com a Cenerentola i Ramiro, la segona a la Houston Grand Opera, acompanyats d’Enzo Dara (Don Magnifico), Jill Grove (Tisbe), Laura Knopp (Clorinda) i Alessandro Corbelli (Dandini). La segona, al que es va veure la Liceu la temporada 2007-2008, amb Joyce DiDonato i Juan Diego Flórez, acompanyats de David Menéndez (Dandini), Itxaro Mentxaca (Tisbe), Cristina Obregón ( Clorinda) i Bruno de Simone (Don Magnifico).
Això sembla que es convertirà, sense haver-ho pretès, en una celebració de l’any Händel. Avui Cecilia Bartoli amb dues versions diferents de la mateixa ària.
Per acabar aquesta serie dedicada a «Una voce poco fa» d’Il barbiere di Siviglia, he buscat les interpretacions de dues cantants que m’agraden força: la mezzosoprano italiana Cecilia Bartoli i la contralto polonesa Ewa Pod?es, amb qui tanco aquest primer cicle rossinià. D’aquesta manera, també, haurem pogut veure com sona el paper en tres veus femenines diferents. Doncs bé, prou xerrameca i més música: