Arxiu d'etiquetes: català

La citació: Joan Solà

Sí, ja sé que les paraules que citaré a continuació han donat més voltes que un molí de nòria els darrers dies, però crec que convé repetir-les les vegades que calgui fins que ens convencem, fins que siguem conscients que la feina de mantenir la nostra llengua no ens la farà ningú si no la fem nosaltres, i que poca ajuda podem esperar de segons on.

Avui, fruit d’aquest exercici d’anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L’esforç ha valgut la pena.

Joan Solà. «Adéu-siau i gràcies!». Avui, 21 d’octubre de 2010 [Cultura].

Sala de lectura, 131: L’aventura del català, d’Albert Branchadell

Coberta de L'aventura del català

Albert Branchadell. L'aventura del català

Tot sovint fires llibres per impuls, potser perquè un dia n’has llegit una ressenya elogiosa o perquè t’ha semblat interessant, però un cop el tens a casa penses: «uf, ara m’he de llegir això?». Passa, em passa, sovint amb llibres que no són de ficció: m’ha passat amb L’aventura del català d’Albert Branchadell, que ha viscut abandonadet durant uns quants anys entre molts altres llibres sense que m’atrevís a obrir-lo. «Uf, ara m’he de llegir una altra història de la llengua?».

Estava equivocat. De fet, de bon començament Branchadell ja aclareix que aquest llibre no és una «història de la llengua catalana», de les quals se’n poden trobar moltes a biblioteques i llibreries. També diu que no és un llibre per a especialistes, sinó per al públic en general: i l’estil, fluid, informal a vegades, amarat d’ironia i amb unes bones càrregues de sarcasme de tant en tant, ho demostra. És un llibre fàcil de llegir, tot i les giragonses i les anades i vingudes endavant i endarrere que anem trobant de tant en tant.

No és una història de la llengua, d’acord; què és llavors? És la descripció del que l’autor anomena «l’aventura del català», les vicissituds a què s’ha hagut d’enfrontar al llarg de la seva història, a què ha arribat i a què no, però prescindint de la sovint feixuga descripció de variants, dels canvis fonològics i gramaticals, etc. Se centra en aquells aspectes històrics, polítics i culturals que van fer que el català seguís un camí d’expansió territorial i d’usos fins a un cert moment en què comença a retraure’s, fins arribar a la situació actual de la llengua.

Branchadell juga a la ucronia, a imaginar què podria haver passat en un determinat moment, però sense perdre de vista en cap moment que el que li interessa no és fer ficció si no descriure què va passar realment i per què. És un llibre desmitificador, també: les dates dels primers textos escrits, quins són realment, els mites del monolingüisme medieval o de la decadència i la renaixença de la llengua, per exemple —alguns dels quals no fa gaire anys només s’insinuaven, així com de passada, no fos cas que algú pensés que qui els defensava era mereixedor de ser cremat en una bona foguera…

Una de les tesis de l’assaig i, em sembla, un dels motius pels quals fou escrit, és la repetida discussió sobre la vitalitat de la llengua i la seva esperança de vida. Branchadell és clar i categòric: el català morirà, com han mort moltes altres llengües, però no morirà d’aquí a pocs anys, com vaticinen alguns «experts». En resum i pel boc gros: el català continuarà viu perquè els catalans som una mica torracollons (la paràfrasi, evidentment, és meva!), que és si fa no fa el que diu en el fragment que clou aquest apunt.

L’únic punt en què sembla que no s’ha acomplert allò que esperava l’autor, és el que fa referència a l’Estatut, al nou Estatut de tan problemàtica gestació, tan trista infantesa i tan decebedora fi (una vegada més, en aquests línies parla l’autor de l’apunt, no el del llibre). Sembla, per la introducció i el capítol final, que l’autor esperava que aquest Estatut fos una bona eina per acabar d’assentar la normalització de la llengua. Tots sabem més o menys com ha acabat el tema, oi?

En resum, una lectura interessant i amena, per a l’especialista i per a qui no n’és.*

El català va néixer fa més de mil anys, i en tots aquests anys les ha passades de tots colors. Ha conegut l’esplendor i ha conegut la misèria. Ha arraconat altres llengües i ha estat arraconat al seu torn. Va arribar a Atenes i s’ha deixat de parlar a Oriola. S’hi va escriure la millor novel·la del món i qui sap si potser la pitjor. Quina conclusió en podem treure, de tot plegat? Aquesta: si alguna cosa ha caracteritzat la vida del català és la seva resiliència. Resiliència? Si agafeu el diccionari, trobareu que la resiliència és la «resistència que presentes els sòlids al trencament per xoc». De l’enginyeria mecànica al concepte ha saltat a la psicologia i es pot definir com l’aptitud per afrontar amb èxit una situació d’estrès intens per adaptar-se positivament a les circumstàncies desfavorables que se’n deriven. Si això e la resiliència us sembla massa rebuscat a aquestes alçades del llibre, penseu en un saltamartí, aquest ninot que tots hem tingut a casa de petit —i que alguns, ves per on, anomenàvem «tentetieso». El català no és una llengua pijana, com deia l’internauta ocurrent, sinó una llengua saltamartí, ve’t-ho aquí. O una llengua tossut, que és un sinònim de saltamartí. És a dir, una llengua tossuda, obstinada en la seva pervivència. [p. 183]

El llibre:

*Tenint en compte que en aquest bell país nostre es dóna un fenomen molt curiós: tothom pot pontificar sobre la llengua, sobre el que és correcte i el que no, malgrat no saber-ne un borrall. Som un país de filòlegs en potència, pel que sembla.

La citació: Gabriel Bibiloni

La moda de l’anomenat llenguatge no sexista, que arrossega tota mena de progres gramaticalment indocumentats, no és res nou. Fa temps que les llengües romàniques pateixen aquesta dèria, atiada per cercles feministes —de feminisme superficial— que actuen dins les institucions aprofitant la desorientació dels polítics i el silenci —que ara s’està acabant— del món de la lingüística.

(I ja de pas recomano la lectura del blog de Gabriel Bibiloni a qualsevol persona interessada en el català.)

Personals

Ja fa temps que utilitzo feedly com a lector de feeds. Se sincronitza amb Google Reader i així no he d’anar amunt i avall amb fitxers d’exportació de feeds per anar actualitzant lectors diferents. A més puc enviar les notícies que hi llegeixo a Twitter i piular sense haver-hi d’anar, guarda l’històric de les notícies que he llegit, puc guardar les que m’interessen, em suggereix notícies, vídeos de Youtube, articles d’Amazon, etc., i em deixa agrupar els feeds sota categories personalitzades.

Estava força content amb l’aplicació, fins que després d’una actualització de no fa gaire, començaren a passar coses estranyes. A la columna de vídeos recomanats no paren d’aparèixer-hi senyoretes lleugeres de roba ensenyant les turgències i a la galeria de piulades tot són missatges de senyoretes bi que ofereixen l’accés directe a l’èxtasi per una piulada (i alguna cosa més, suposo). I no ho entenia, perquè tots els llocs que segueixo són llocs decents, res de pàgines marranotes d’autosatisfacció virtual ni pàgines contactes «sospitosos», ni llocs on es parli de la paraula amb s (sexe, punyeta, mira que sou)  ni de la paraula amb f (ah, no, si no sabeu de què parlo, mireu el diccionari!). Què provocava, doncs, que les meves exquisides lectures —els vostres bellíssims textos— apareguessin envoltats de continguts poc edificants?

He trigat una mica a esbrinar-ho (el dia que es va repartir la rapidesa jo era a la cua del mal geni) però finalment he trobat el desllorigador: la classificació. Per si no ho sabíeu (i m’arrisco per vosaltres a rebre una estirada d’orelles dels col·legues), els bibliotecaris tenim una passió: classificar. Tot el que ens cau a les mans —sigui un llibre, una revista, un cedé, una pàgina web…— ho hem de posar allà on ha d’anar. A vegades resistim la temptació, però és inevitable que tard o d’hora ens posem a classificar com bojos: i una llista de feeds és material susceptible de classificació com qualsevol altre.

Així que una tarda que seia desvagat davant l’ordinador sense saber ben bé què fer, vaig obrir el feedly i vaig començar a classificar els feeds: aquests els posaré a «llengua», aquests a «llibres i literatura», aquells a «TIC», aquells d’allà a «cuina»… Però sempre arriba un moment en què es necessita un calaix de sastre. I el meu calaix de sastre, sabeu com el vaig anomenar? Personals. Personals, com els anuncis de contactes en llengua de la pèrfida Albió.

Així doncs, toca canviar de títol. No sé què hi posaré, però no vull més senyoretes poc abrigades ensenyant les voluptuositats a la meva pantalla. Oh, i no és per masclisme que parlo de senyoretes: és que només hi sortien senyoretes.

L’Enciclopèdia Catalana, oberta a tothom

Per via del butlletí informatiu Infoedicat i, una mica més tard, de Cultura21, m’assabento d’una notícia que considero força important: Enciclopèdia Catalana ha refet el portal Grec.net i l’ha reconvertit en l’Enciclopèdia, portal a través del qual es pot accedir als continguts complets de la Gran Enciclopèdia Catalana i del Gran Diccionari de la Llengua Catalana, a la versió en anglès d’alguns continguts de l’Enciclopèdia, a El bloc de l’Enciclopèdia i una base de dades estadístiques, El món en xifres. La principal novetat és l’accés als continguts de l’Enciclopèdia, a la versió electrònica anterior de la qual, la Hiperenciclopèdia, només es podia accedit mitjançant subscripció.

enciclopedia.png

Al nou portal no hi ha, però, l’accés a altres recursos d’Enciclopèdia com el Diccionari Enciclopèdia de Medicina, que es podia consultar gratuïtament fins ara a través de Grec.net, tot i que segons l’apartat «Sobre l’Enciclopèdia» sembla que de mica en mica s’aniran afegint a aquest nou portal altres materials d’Enciclopèdia Catalana. (De moment, el DEM encara es pot consultar a l’adreça següent: <http://www.grec.net/home/cel/mdicc.htm>).

Haurem d’esperar a veure a quins altres materials es podrà accedir a través del nou portal, però no deixa de ser una bona notícia que, finalment, el contingut de l’Enciclopèdia en línia estigui a l’abast de tothom que pugui accedir a Internet.