Arxiu d'etiquetes: Carlos Álvarez

Liceu: temporada 2008-2009

Com cada any per aquestes dates, ja s’ha fet públic l’avançament de la programació del Liceu per a la temporada 2008-2009. Ahir ja en van parlar en Ximo, la Mei i en Jaume Radigales; ha aparegut la notícia a la revista Ópera Actual i també ha anat sortint en alguns diaris. Destaca la presència d’òperes alemanyes i un bon nombres de grans noms de l’òpera entre els intèrprets, encara que tornarem a tenir entre nosaltres la incombustible Edita Gruberova, Vesselina Kassarova, Maria Guleghina, Ofelia Sala, Ainhoa Arteta i Daniela Dessì, de les quals ja hem parlat altres vegades. Entre els intèrprets masculins, destaquen els noms de Bo Skovhus, Peter Seiffert, Neil Shicoff, Carlos Álvarez, Fabio Armiliato i Dominique Visse, contratenor que vaig descobrir fa temps en una mena de divertimento a tres bandes titulat Les Contre-tenors, amb Andreas Scholl i Pascal Bertin.

Quant a les òperes, he de reconèixer que n’hi ha alguna que ni tant sols havia sentit anomenar i moltes que no he vist mai —de fet, Turandot és l’única que he vist. Entre elles, hi ha una curiositat: Tiefland, del compositor alemany Eugen d’Albert, basada en Terra baixa d’Àngel Guimerà i òpera que agradava molt a Hitler, dada no sé si gaire important o significativa que destaquen força els mitjans. És, a part d’això, l’única òpera d’aquest compositor que se segueix representant, segons la Viquipèdia. També una reposició: Turandot, de Puccini, que torna fora d’abonament amb la posada en escena de Núria Espert amb què es va reinaugurar el Gran Teatre del Liceu i que ja serà la segona o tercera vegada que es representa.

Per si us interessa ampliar la informació, aquí teniu els enllaços d’on he tret bona part de la informació i d’algunes valoracions de la temporada:

Nits d’òpera, XXXVI: Don Carlos, de Giuseppe Verdi

Si una cosa tenen les òperes basades en fets històrics és que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Més si tenim en compte que abans del llibret normalment hi ha una obra literària que ja ha estrafet els fets amb finalitats concretes. En aquest cas, basant-se en una obra de Schiller, tenim un Don Carlos, fill de Felip II de les Espanyes, i una Elisabeth de Valois, filla d’Enric II de França, destinats a casar-se sense conèixer-se però que quan casualment es troben, s’enamoren. Ja tenim el punt de partida de l’embolic, perquè la garantia de la pau entre els dos regnes serà que Elisabeth es casi amb Felip II, matrimoni que ella accepta perquè hi hagi pau. Rodrigue, amic de Carlos, el convenç perquè s’allunyi de la reina i l’acompanyi a Flandes, on la situació és una mica complicada i l’infant podria posar-hi pau. Però com que Carlos no es parla amb el papà, intenta que Elisabeth intercedeixi per ell; ho farà Rodrigue, que es convertirà en el favorit del rei tot i les idees innovadores del noble. Però, embolica que fa fort, el rei sospita dels sentiments de Carlos i Elisabeth i la princesa d’Èboli està enamorada de Carlos. En un ball de disfresses en què la reina i ella han intercanviat les màscares, Èboli cita Carlos i aquest, creient que és la reina, li declara el seu amor. Poc després, Carlos demana al rei permís per anar a Flandes i com que aquest li nega, l’amenaça amb l’espasa i és empresonat. Èboli denuncia la reina i es converteix en amant del rei, mentre Rodrigue es confessa culpable dels crims de què s’acusa Carlos i intenta alliberar-lo però és assassinat pels esbirros de l’Inquisidor. Carlos aconsegueix fugir a Yuste gràcies al motí contra el rei que organitza la penedida princesa d’Èboli, però un cop allà, perseguit pel rei i el Gran Inquisidor, l’esperit de Carles V surt de la seva tomba i se l’emporta. I embolica que fa fort.

Cinc hores d’òpera que passen en un tres i no res. La selecció de veus ha estat excel·lent, tot i que el tenor protagonista, Franco Farina (Don Carlos) no em va semblar extraordinari: irregular al començament i una mica cridaner al final, tot i que els duets amb el Carlos Álvarez (Rodrigue de Posa) o amb Adrianne Pieczonka (Elisabeth) els va cantar molt bé. Què voleu, a mesura que escolto més i més òperes em van agradant més barítons i mezzos… Mezzo és Sonia Ganassi (princesa d’Èboli) i va fer que ens emocionéssim de valent al final del primer quadre del quart acte, quan canta el seu penediment per haver traït la reina. També van cantar molt bé Carlos Álvarez (possiblement el millor de la funció junta amb Pieczonka i Ganassi), Giacomo Prestia (Felip II) i Ana Nebot (Thibault, patge de la reina). Les intervencions del cor van ser brillants –o ho fan realment bé o són un totxo sense cap mena de sensiblitat acústica–, igual que la interpretació de l’orquestra.

La moda dels escenaris buits que tan abunda últimament fa que l’atenció de l’espectador se centri en les intervencions dels cantants i en els sentiments i passions que transmeten, sense distraccions provocades per elements d’attrezzo. Perquè aquest muntatge es basa en el moviment, el vestuari, la il·luminació sense cap element en escena a part dels cantants –bé, i una estufa al primer acte; un llorer que planten al segon i resta a l’escenari durant tota l’obra; i al quart acte, un llençol amb uns coixins a manera de llit a la cambra del rei, i un llum de sostre a la presó de Carlos. No dic que estigui malament, però cansa una mica tanta buidor.

Un dels encants d’aquesta posada en escena és convertir tot el teatre en part de l’escenari i el públic en part de la funció. Quant dic tot el teatre em refereixo a tot el teatre: no només escenari i pati de butaques com s’ha fet en altres ocasions, sinó també el vestíbul, les zones de descans, el foyer. Tota l’escena de l’acte de fe comença en ple entreacte amb una veu –la Lloll Bertran– que va retransmetent en directe l’arribada dels reis d’Espanya, Felip II i Elisabeth (espero que tot el públic estigués al día de qui són actualment els reis d’Espanya…) al teatre per assistir a l’acte de fe (l’«heretics burning», que diu en un moment de la «retransmissió»). Aquest últim quadre de l’acte tercer comença amb els llums encesos i sense que s’hagi avisat del final de l’entreacte, de manera que bona part del públic el va veure en viu als passadissos o al vestíbul: l’entrada dels heretges des del carrer, l’arribada dels reis, l’obertura del temple, les reivindicacions dels diputats de Flandes i l’empresonament de Carlos. L’entreacte es converteix en acte de la funció i el públic en figurant. Ja he dit que no és la primera vegada que es converteix el teatre en escenari, però potser sí que és –almenys que jo hagi vist– la vegada que s’ha fet de manera més àmplia, més global.

La part més polèmica és, segurament, la substitució del ballet d’aquest tercer acte, el ballet de la reina, per una escena còmica interpretada pels cinc protagonistes –Sonia Ganassi, Franco Farina, Adrianne Pieczonka, Giacomo Prestia i Carlos Álvarez (aquest en una aparició breu)– titulada «El somni d’Èboli». La princesa es veu convertida en muller de Carlos i conviden a sopar Felip i Elisabeth. Fins i tot ballen una mica, almenys ella: perquè per poder anomenar ballar al que feia Franco Farina quan se suposava que ballava caldria portar una considerable quantitat d’alcohol a les venes. És l’únic moment de la representació en què hi ha attrezzo a l’escenari: cadires, taules, sofà, quadres, una llar de foc, una cuina… Reconec que hauria preferit un ballet, però l’escena és graciosa. I tenint en compte el que es fa en nom de la innovació algunes vegades, no va estar gens malament. No té res a veure amb el text de l’òpera, és veritat: però en el moment en què s’insereix el ballet és més lògic que tingui a veure amb la princesa d’Èboli que no pas amb la reina. En relació amb les innovacions en l’òpera i en algunes coses que he vist, no em va costar gens fer meves les paraules del Gran Inquisidor –caracteritzat com a invident, suposo que en al·lusió a l’amplitud de mires de què solen fer gala inquisidors i personatges semblants– quan s’exclama:

l’eprit des novateurs chez vous déjà pénètre!*

En resum, que m’ho vaig passar d’allò més bé. Si hagués de destacar algun moment segurament seria el duo entre Rodrigue i Carlos al segon acte, sobretot la part del jurament, o l’ària «O don fatale» de la princesa d’Èboli de què parlava més amunt, però no serien els únics. Com més Verdi escolto, més m’agrada.

Encara queden tres funcions i per alguna s’estan venent entrades a meitat de preu. No sé què en pensaran en Wimsey i l’anònim que espero que aparegui per donar el seu punt de vista, però m’atreviré a recomanar que, si teniu un pèl de curiositat, intenteu anar-hi.

*L’esperit dels innovadors ja ha penetrat aquí dins!

Technorati tags: ? ? ? ?

Nits d’Òpera, XVIII: Rigoletto

Com que l’home del temps va dir el dia 21 passat que havia arribat l’hivern, dijous 23 les senyores del Liceu ja hi van anar amb els abrics de pells. I no se’ls van treure. Van aguantar estoicament tota la funció amb els abrics posats. Tot i l’excessiva escalfor de la calefacció. La qual cosa deu voler dir que o estaven malaltones o que els abrics de pells no abriguen [Aquest comentari és més aviat irònic, evidentment].

A part dels abrics de pells i de l’activitat frenètica dels nois i les noies de vermell, dirigits amb mà fèrria per un eficient noi de negre, que no va parar de fer-los anar a amunt i avall durant els entreactes —la qual cosa era evident que els divertia molt, vista l’alegria com en rebien les ordres [aquest comentari també ho és, d’irònic]—, va ser una nit excepcional.

Excepcional pel descobriment d’una òpera que només coneixia fragmentàriament i del lloc i la funció exactes d’alguns dels seus fragments més coneguts: el Rigoletto, de Giuseppe Verdi. L’argument no és difícil de resumir: Rigoletto és el bufó de la corrupta cort del duc de Màntua, i no és el menys corrupte dels cortesans. Però té una filla, Gilda, a la qual vol mantenir apartada d’aquesta corrupció. El duc la veu a missa, se n’enamora i segueix la noia fins a la casa on viuen. D’altra banda, els cortesans, farts de Rigoletto, decideixen segrestar la noia pensant que és l’amant del bufó. Deshonrada la noia, Rigoletto decideix venjar-se.

Excepcional per les excel·lents veus dels cantants principals: la soprano albanesa Inva Mula en el paper de Gilda, el baríton Carlos Álvarez en el paper de Rigoletto, i del tenor Marcelo Álvarez en el del duc de Màntua (que, tot s’ha de dir, es podria haver esforçat una mica més a «La donna è mobile», potser per això va ser rebut al final amb una sonora esbroncada… d’un espectador).

L’escenografia no era excepcional però mantenia un bon equilibri entre el minimalisme excessiu (pobresa escènica, si ho preferiu) i absurd d’alguns dels muntatges que s’ha vist al teatre, i l’absoluta descontextualització d’altres. Una superfície giratòria amb unes parets semicirculars que anaven formant els diferents espais en què transcorre l’acció només en moure una paret. Al tercer acte canvia una mica: la casa d’Sparafucile i Maddalena elevada sobre el nivell del terra i l’espai buit, trist i desolat, ple de runa —com trist, buit i desolat queda Rigoletto al final— de l’escena final.

Excepcional també pel magnífic cor d’estossecs, esternuts i rasperes habituals al Gran Teatre del Liceu, i que diu molt poc a favor de la salut del respectable… o de la seva educació.

Nits d’Òpera, XV: Cleopatre

Dissabte, 16 d’octubre de 2004

Organitzar un única cua per comprar entrades, recollir les entrades comprades amb antelació i recollir els abonaments d’una promoció no és el que jo entenc (ni jo ni cap de les persones que vam haver d’esperar mitja hora o més per recollir una entrada), no és el que jo entenc, deia, per una bona organització. A més a més, havíem d’aguantar la impertinència de l’hidra de set caps que havien posat de cancerber a la porta de les taquilles, la qual cosa no feia sinó provocar més irritació en el «respectable».

A part d’això, gràcies a l’espera vaig trobar-me amb una persona a qui, sincerament, hauria preferit no veure; algú que té el mal costum d’oblidar les persones que coneix fins que necessita que li facin algun favor. «A veure què trigaràs a demanar-me alguna cosa», vaig pensar. Ai de la sibil·la de Cumes, si haguéssim sigut contemporanis: la clientela, te l’hauria presa tota! No havien passat ni cinc minuts que ha va venir a demanar-me que li fes una gestió quan arribés a la taquilla (estic parlant d’una persona de la qual habitualment no en sé res, però que de tant en tant es considera amb el dret de telefonar-me perquè li faci algun favor, com a començament d’any, l’última vegada que en vaig saber alguna cosa). Per sort, va arribar abans que jo a la taquilla (em pregunto on devia ser l’hidra) i em vaig estalviar de fer-li un favor que no tenia ganes de fer.

Però bé, superats aquests primers moments vaig poder arribar a la meva localitat i preparar-me per una gran nit: Cléopatre, de Jules Massenet, en versió concert amb Montserrat Caballé (Cléopatre), Carlos Álvarez (Marc-Antoine) i Montserrat Martí (Octavie). L’espectacle va valer la pena, tot i la fredor de les representacions en versió de concert. D’una banda, per l’obra en si, que vaig trobar bellíssima. De l’altra, pels intèrprets: Montserrat Caballé, malgrat que ja no està en el seu millor moment, demostra un domini considerable de l’escenari i de la veu, encara que no s’arrisqui i es reservi per als moments culminants; Carlos Álvarez, a qui ja havia vist abans i que va ser un Marc-Antoine perfecte; i Montserrat Martí, a qui sentia cantar per primera vegada, i que té una veu plena, bella, potent. I, de la resta dels intèrprets, destacar la bellíssima veu de Marita Solberg i la no menys impressionant de Nikolai Baskov.

Cap al final de l’òpera, que va acabar amb una ovació impressionant i amb el cor picant de peus a terra per aplaudir els cantants, els nois de vermell van tenir una feina considerable a localitzar las càmeres fotogràfiques i impedir que es fessin fotografies. Aquest tràfec anava acompanyat d’un obrir i tancar portes considerablement sorollós (més encara si seies al costat d’una de les portes), però l’obra ja havia acabat i no molestava excessivament. De tota manera, això no s’hauria si la gent no fos tan donada a fer el que els rota, encara que no es pugui.

Fauna liceista

N vegades a Viena. Sabeu que és tenir al costat una persona que es passa la representació comentant a la seva parella que Carlos Álvarez, de qui es va enamorar no sé on, estava molt millor quan el van veure a Viena? Doncs multipliqueu-ho per vint i us en fareu càrrec, perquè si no li vaig sentir dir Viena vint vegades, és que ho vaig somiar i no ho va dir ni un cop.

Sóc gran, se m’inflen els peus i estem a les fosques… què faig? Treure’m les sabates. Molt bé, senyora, d’acord. Però cal que es tregui les sabates fent esbufecs, les deixi caure a terra fent un terrabastall de mil dimonis, i no contenta amb això deixi anar un sospir de satisfacció que es devia sentir des de l’escenari?

Nits d’Òpera, VIII (21, 25 i 26.03.2004)

I mai millor dit: nits. Perquè avui no us parlaré d’una sola nit, sinó de tres.

Tenir un abonament té els seus avantatges, no diré que no; però també té els seus inconvenients: el principal, que no tries quina funció de cada òpera vols veure. I així et pots trobar que vingui un cantant o una cantant que t’agraden molt, però que no canti el dia que et toca anar-hi a tu. Solució? Si coneixes algú que tingui més d’un abonament (n’hi ha, de debò; jo en sé d’un que en té quatre —i no sóc jo, eh, que prou feines tinc per pagar el meu) o fas un esforç extra i compres una entrada per aquell dia.

L’any passat vaig assistir a un recital de la soprano ucraïnesa Maria Guleghina, cantant que m’agrada força i que enguany venia a interpretar el paper de lady Macbeth al Macbeth, de Verdi. Com podeu imaginar, jo estava contentíssim, fins el dia que em vaig mirar amb calma el calendari i vaig adonar-me que a mi em tocava funció amb el segon repartiment. I vaig decidir fer l’esforç i comprar una entrada per sentir la Guleghina…

I va valer la pena. La primera sorpresa va ser l’òpera, que no coneixia, i que em va agradar molt (debilitat per Verdi, ho reconec). La segona, la posada en escena: dintre de la línia econòmica, era un muntatge sobri i efectiu, amb jocs de llums molt ben trobats. La tercera, els cantants: el primer repartiment el formaven Maria Guleghina (lady Macbeth), Carlos Álvarez (Macbeth), Roberto Scandiuzzi (Banco) i Marco Berti (Macduff), en els papers principals, i tots quatre van estar formidables. No només ells, és clar, també els companys de repartiment (Begoña Alberdi, Javier Palacios, Stefan Kocan), i el cor, amb aquell exèrcit impressionant de bruixes que avisen Macbeth del seu futur… Va ser un d’aquells espectacles impressionants des del detall més petit al més gran, amb unes veus magnífiques i segures que transmetien els sentiments dels personatges d’una manera impactant.

I dijous hi vaig tornar, per sentir el segon repartiment, que era el que em tocava. D’entrada, no hi havia d’haver sorpreses desagradables: Carolyn Sebron com a lady Macbeth, Joan Pons com a Macbeth, Stefano Palatchi com a Banco i Vicente Ombuena com a Macduff… però, per començar, a l’últim moment Carolyn Sebron, malalta, va ser substituïda per Susan Neves; i, a més, els dos protagonistes no van estar gaire fins a l’hora de cantar. A veure, no dic que siguin mals cantants: em sembla que d’en Joan Pons, ningú no ho diria; però no van estar a l’altura dels papers que havien de representar. El paper de lady Macbeth no és fàcil, cal un bon domini dels registres greu, mig i agut, i una veu potent que pugui també mostrar moments de subtilesa, i si bé Susan Neves té una bona veu, potent i bonica, té (o almenys va mostrar) considerables dificultats per evitar que els aguts no se li converteixin en esgarips de gat trepitjat. I alguns d’aquests esgarips van estar a punt d’arruinar alguns dels moments més bells de l’òpera, com l’escena del sonambulisme de lady Macbeth al quart acte. I a Joan Pons li va passar una cosa semblant, rascant algunes notes de tal manera que només la seva experiència dalt d’un escenari va fer que no s’estrellés aquella nit.

I la tercera de les nits va ser ahir mateix. Era el debut al Gran Teatre del Liceu d’una altra cantant que admiro, Angela Gheorghiu, que va oferir un recital deliciós que començà amb arie antiche (àries barroques) i cançons de Bellini, Donizetti i Verdi, i que va continuar amb cançons de Gounod, Massenet, Bizet i Delibes, i de quatre compositors romanesos (Alfred Alessandrescu, Tiberiu Brediceanu, Diamandi Gheciu i Gherase Dendrino, tot i que o em vaig distreure, o aquesta última se la saltà). Era un recital condemnat a l’èxit, atesa la magnitud de la figura principal; i així se li va demostrar, amb aplaudiments i crits de brava després de cada peça. De crits, n’hi va haver d’altres també, com un «bravi, Angela» molt original, o un no menys original «Angela, tu sei un angelo», que la soprano va respondre immediatament amb un «voi siete i miei angeli». Els bisos, només tres a més dels tres habituals, i la sorpresa, almenys per a mi, que no hi cantés ni una sola peça de les òperes que l’han feta famosa.

Angela Gheorghiu, a més d’una excel·lent cantant, és una dona molt atractiva, i no es va estar de demostrar-ho amb el canvi de vestuari que va fer a la mitja part, deixant enrere el senzill vestit gris i blanc del començament, per aparèixer amb un vestit de color taronja metàl·lic que ressaltava tots els racons de la seva anatomia, i que de ben segur va fer les delícies de molts senyors del públic.

Avui no hi ha enllços, estic mandrós.