Arxiu d'etiquetes: cançons

Festival revival dels 70: Supertramp

No entraré a discutir si hi ha èpoques que més valdria enterrar perquè, per dolentes que fossin, a) alguns en venim, b) alguna cosa bona sí que van tenir, c) recordar no sempre és dolent, i d) més important, perquè llavors no podria afegir-me al convit de Jesús M. Tibau per recordar amb ell els anys setanta amb música. També he de dir que en aquella època servidor era bastant tendret i que els records que creu tenir d’aquells anys és molt probable que siguin imposats. En tot cas, la cançó que he triat per aquest revival sí que la recordo bé, com a banda sonora de l’estiu de l’any vuitanta, un estiu força diferent. Una cançó que, independentment del seu origen i de la seva lletra, em fa evocar parets encalades, tardes a la fresca al pati, olor de llessamí, merengues per l’aniversari, un pati fresc ple d’aspidistres i un sentiment que potser era la primera vegada que experimentava. I tot, amb Supertramp i «Breakfast in America» de fons.

http://www.youtube.com/watch?v=Jh2TJ2DAy_o

(vídeo pujat per FatSquattingDuck)

PS. L’ària del diumenge, en dissabte.

PPS. Que sí, que és més vuitantes que setantes. El disc es publicà el 1979.

Sala de lectura, lxxxvi: Lili Marleen, de Rosa Sala Rose

Rosa Sala Rose. Lili Marleen. Global Rhythm, 2008.

Rosa Sala Rose. Lili Marleen. Global Rhythm, 2008. (cliqueu a la imatge per anar a l'editorial)

Comencem pel final? Per un final sorprenent o, més ben dit, una afirmació sorprenent que tanca el llibre —també sorprenent, d’altra banda. Diu Rosa Sala Rose al final de l’assaig: «Si la etérea Lili Marleen ha sido olvidada, dejemos que descanse en paz». I la trobo sorprenent per dues raons: perquè no crec que sigui una cançó oblidada i per la contradicció que hi ha en la frase: l’hem de deixar descansar… però en fem un llibre? Un llibre sorprenent, d’altra banda: no sembla que una cançó pugui donar lloc a un llibre de més de dues-centes pàgines. Però aquesta ho fa, potser perquè Lili Marleen no és una cançó qualsevol, no és una cançó més, sinó que és una cançó que va marcar tota una època i que, d’una manera o altra, s’ha mantingut viva fins als nostres dies.

I això és el que explica aquest llibre, la història d’una cançó que va néixer com un poema dedicat a dues dones, segons el seu autor, el poeta alemany Hans Leip, durant la Primera Guerra Mundial i que a la Segona Guerra Mundial va passar de ser l’himne dels soldats alemanys a ser l’himne de tots els soldats, d’ambdós bàndols, i una arma de propaganda i desmoralització utilitzada per tots els bàndols. Una cançó que va tenir dues intèrprets clau, Lale Andersen i Marlene Dietrich, que alhora representaven dues visions diferents de la cançó: Andresen, que popularitzà la cançó a l’Alemanya nazi i que arribà a ser considerada la Lili Marleen de què parla, fins a tal punt que se li prohibí cantar-la; Marlene Dietrich, que la popularitzà fora d’Alemanya. També representen dues relacions diferents amb la cançó: Andersen fou fagocitada per la cançó, Dietrich dominà la cançó i la va fer seva. I hi ha una tercera dona en joc, Lilly Marlé Freud, neboda del psicoanalista vienès, que intentà debades demostrar que ella era la Lili Marleen a qui Heip havia dedicat el poema.

No defuig, aquest assaig, parlar de l’ambivalència de la cançó i de les persones que hi tingueren relació pel que fa al nazisme. Si bé era la cançó de l’exèrcit alemany, no es pot negar que estigué lligada estretament a l’Alemanya nazi i que alguns dels personatges que hi tingueren relació (Heip, Schultze, Andersen) estigueren vinculats d’una manera o altra al Tercer Reich. La cançó esdevingué un èxit, de fet, amb la música de Norbert Schultze i la interpretació de Lale Andersen a partir de 1941.

En cierto modo, se puede considerar que Lili Marleen es una criatura nacida entre los lodos de la adaptación y el oportunismo en una época especialmente proclive a la flaqueza moral. En mayor o menor medida, los tres protagonistas de la canción  (Leip, Schultze y Andersen) se movieron en la ambivalencia, en ese extenso territorio de grises donde a pesar de lo que transmiten las películas y los mitos, suelen desarrollarse las actuaciones de la mayor parte de los hombres. Aunque sólo Schultze, el compositor, pueda ser abiertamente calificado de nazi, los tres, ya sea por ambición o por necesidad, hicieron concesiones al régimen de Hitler. [p. 57]

L’evolució de la cançó no s’aturà al final de la guerra, sinó que encara donà lloc a versions o reelaboracions de la cançó, sense comptar les nombroses traduccions que se n’havien fet. Bona mostra dels estadis pels quals passa és el CD que acompanya el llibre, amb deu enregistraments diferents de la cançó: des d’un en què canta el mateix Leip, a diverses versions amb música de Schultze, passant per la versió més liederística amb música de Rudolf Zink (que m’ha semblat molt més bonica que la de Schultze), fins arribar a dues cançons «inspirades» en Lili Marleen que poc hi tenen a veure.

El llibre està, a més, ben escrit, amb un estil fluid que no entorpeix ni fa pesada la lectura, i prou ben lligat perquè no es notin massa les transicions entre els diversos aspectes de què parla. La documentació, àmplia, i amb moltes referències a textos originals dels protagonistes principals.

En resum, una lectura força recomanable si teniu curiositat per saber què fa que triomfi una cançó com ho va fer Lili Marleen.

El llibre:

De dona a dona, de mar a mar

Si dimecres era Mísia amb aires atlàntics, divendres fou Maria del Mar Bonet amb aires mediterranis. Després d’alguns anys d’absència, la cantant torna al Grec, a la plaça del Rei, i torna amb un repertori diferent: res de tonades de segar o de collir olives, res de cançons tradicionals turques, res de jotes… Ovidi Montllor, Joan Manuel Serrat, Guillem d’Efak, Jordi Guardans, mossèn Alcover i Miquel Àngel Riera amb música de Joan Bibiloni, un repertori diferent al que acostumava a presentar els últims anys de cantar al Grec, amb la mateixa Maria del Mar Bonet de sempre, tot presència, tot veu. Una veu que m’ha acompanyat des de ben petit i que encara m’acompanya de tant en tant: brindant per Hipòcrates, demanant abraçades o cercant l’amant.

Technorati tags: