Arxiu d'etiquetes: Bo Skovhus

Nits d’Òpera, 59: Die Meistersinger von Nürnberg, de Richard Wagner

O, com se n’ha dit tota la vida, «els mestres cantaires de núremberg». O, aiaiai que patirem. O, menys vuit, ja que hi som…

Acte tercer, escena cinquena

Acte tercer, escena cinquena*

Dilluns, dilluns tocava Wagner. Havia escoltat a casa l’enregistrament de 1970 amb direcció de Herbert von Karajan amb Theo Adam, Geraint Evans, René Kollo i Helen Donath, i m’havia semblat que era un Wagner una mica diferent als que havia escoltat o vist fins ara; fins i tot hi anava amb ganes: el preludi (cosa ben normal, d’altra banda) i alguns fragments dels dos primers actes m’havien agradat força. L’únic que fa una mica de recança és la durada: cinc hores i mitja «aproximades» segons el web del Liceu, que són en realitat sis hores de teatre, amb un mega-acte de dues hores al final… i això es nota: teatre gairebé ple al començament, i gairebé només la meitat del públic inicial al tercer acte, amb força gent fent una dormideta. Potser la direcció del Liceu s’hauria de replantejar una altra vegada l’hora d’inicia dels Wagners i altres òperes llargues, i deixar sortir el públic a les 12 h en lloc de fer-ho a la 1 h.

Però anem al que toca: Die Meistersinger von Nürnberg de dilluns, amb Véronique Gens (Eva), Stella Grigorian (Magdalene), Albert Dohmen (Hans Sachs), Reinhard Hagen (Veit Pogner), Bo Skovhus (Sixtus Beckmesser), Robert Dean Smith (Walther von Stolzing) i Norbert Ernst (David). No esmento la resta no perquè no tinguin gaire presència a l’escenari ni perquè no m’agradessin, sinó perquè no acabaríem i prefereixo centrar-me en els personatges principals. Que recordi —memòria de blog—, d’aquests ja havia escoltat Véronique Gens (a La clemenza di Titto), que dilluns em va agradar molt, i això que em va semblar que té una veu més fosca que el que el personatge sembla demanar; Albert Dohmen, de qui em vaig tornar a emportar una molt bona impressió, com a Elektra, i Bo Skovhus, a qui ja he vist tres vegades pel cap baix i que fa molt bé el paper de Sixtus Beckmesser. De la resta, em va agradar molt Norbert Ernst, en el paper omnipresent del perepunyetes de David, l’aprenent de sabater de Hans Sachs, i també Reinhard Hagen. Deixo per al final Robert Dean Smith; que em va agradar molt, tot i que em va semblar que tenia una veu una mica curta; segurament devia ser cosa de l’efecte de la música, potent malgrat que l’orquestra no era gaire gran, ja que Smith té uns quants Wagners a l’espatlla. El cor, com ja és habitual al Liceu, impressionant.

En resum, que tot i el cansament, vaig sortir del Liceu com aquell personatge de Viqui el víquing: «en-tu-sias-mat», però sense saltironet. Fent abstracció, això sí, d’una escenografia que, sense ser lletja i tenint prou relació amb el que es veu a escena, no em va semblar pas res de l’altre món (i això que em va fer l’efecte que, tècnicament, deu ser cosa complicada de manegar), i d’alguns moviments a escena que resolts com estan resolts no acaben de funcionar: Sachs descobreix l’intent de fuga d’Eva i Walther, però dilluns no ho vaig veure per enlloc. L’aldarull al final del segon acte també em va semblar una mica caòtica, però ja és això, suposo. En canvi, la missa del començament, la prova de cant i el concurs em van semblar molt eficaços i ben coreografiats. I paro, que a petits detalls que vaig recordant no acabaré mai; només queda afegir uns quants enllaços d’altres blogaires que n’han parlat:

*En la mudança de web, el Gran Teatre del Liceu ha perdut els crèdits de les imates, o estan tan amagats que, per ara, no els he trobats. Així que no els poso, tot i que els drets són del Liceu i del fotògraf, el nom del qual no estaria malament que constés en algun lloc…

Nits d’Òpera, LI: Tannhäuser, de Richard Wagner

Un dels avantatges de no veure les primeres funcions d’una òpera és que cantants i orquestra han tingut temps d’anar polint els problemes que hagin sortit a les primeres funcions. Tanmateix, també hi ha desavantatges: les primeres crítiques ja han sortit i si no has tingut prou força de voluntat per evitar-les, vas a la funció amb una idea preconcebuda i unes expectatives que a vegades es confirmen i a vegades no. En aquest cas, els comentaris que havia llegit eren força favorables als cantants i al muntatge (n’havien parlat en Wimsey, en Ximo, la Mei i en Jaume Radigales) i reconec que la sensació final va ser, també, positiva.

Pel que fa al repartiment, poca cosa puc afegir al que ja s’ha dit. Dijous vam tenir la sorpresa que el tenor que havia de cantar el paper de Tannhäuser, Robert Gambill, estava malalt i va ser substituït per Peter Seiffert, que malgrat les reticències del meu veí de butaca, va arribar al tercer acte amb les forces intactes i fins i tot em va semblar més brillant que al començament. Petra Maria Schnitzer em va agradar, tot i que en algun moment amb prou feines se la sentia, i em va decebre Bo Skovhus, de qui tenia un record millor: Die Tote Stadt. De la resta del repartiment només destacaré Béatrice Uria-Monzon i Vicente Ombuena, no perquè els altres no cantessin bé, sinó perquè em van sorprendre, sobretot Vicente Ombuena, i això que no era la primera vegada que el sentia cantar.

L’escenografia no m’ha acabat de fer el pes. La tendència actual —i sembla que futura, perquè no hi ha indicis que hagi de canviar— és la dels escenaris buits i en aquest cas s’acompleix en el primer i el tercer actes, que transcorren en un escenari buit on només hi ha un matalàs i un cavallet de pintor. El del segon no era tan minimalista, però em sonava a «ja vist», potser també en part pel moviment escènic: l’escena de l’acte de fe del Don Carlos, amb entrada de cantants per platea inclosa. En canvi, la conversió dels músics, els minnesänger orignals del llibret wagnerià, en pintors no resta credibilitat a la història ni més inversemblança que convertir un torneig de cant en un concurs de pintura.

La sorpresa més gran, però, va ser descobrir que coneixia més fragments d’aquesta òpera del que pensava, malgrat que no sabia que pertanyien a Tannhäuser. Què hi farem, sempre s’aprèn alguna cosa nova. I el moment més estrany, després del final de l’òpera: després d’haver-nos tingut tot el segon acte amb els llums de la sala encenent-se i apagant-se, un cop va caure el teló no es van encendre el llums i els cantants van sortir a saludar… i van continuar sortit quan la major part del públic ja havia marxat, sense que al teatre ningú encengués els llums de la sala. Va ser com si s’hagués produït un desajust entre unes expectatives de llargs aplaudiments i la realitat.

Enllaços relacionats: Tannhäuser (Gran Teatre del Liceu)

Technorati Tags:

Liceu: temporada 2008-2009

Com cada any per aquestes dates, ja s’ha fet públic l’avançament de la programació del Liceu per a la temporada 2008-2009. Ahir ja en van parlar en Ximo, la Mei i en Jaume Radigales; ha aparegut la notícia a la revista Ópera Actual i també ha anat sortint en alguns diaris. Destaca la presència d’òperes alemanyes i un bon nombres de grans noms de l’òpera entre els intèrprets, encara que tornarem a tenir entre nosaltres la incombustible Edita Gruberova, Vesselina Kassarova, Maria Guleghina, Ofelia Sala, Ainhoa Arteta i Daniela Dessì, de les quals ja hem parlat altres vegades. Entre els intèrprets masculins, destaquen els noms de Bo Skovhus, Peter Seiffert, Neil Shicoff, Carlos Álvarez, Fabio Armiliato i Dominique Visse, contratenor que vaig descobrir fa temps en una mena de divertimento a tres bandes titulat Les Contre-tenors, amb Andreas Scholl i Pascal Bertin.

Quant a les òperes, he de reconèixer que n’hi ha alguna que ni tant sols havia sentit anomenar i moltes que no he vist mai —de fet, Turandot és l’única que he vist. Entre elles, hi ha una curiositat: Tiefland, del compositor alemany Eugen d’Albert, basada en Terra baixa d’Àngel Guimerà i òpera que agradava molt a Hitler, dada no sé si gaire important o significativa que destaquen força els mitjans. És, a part d’això, l’única òpera d’aquest compositor que se segueix representant, segons la Viquipèdia. També una reposició: Turandot, de Puccini, que torna fora d’abonament amb la posada en escena de Núria Espert amb què es va reinaugurar el Gran Teatre del Liceu i que ja serà la segona o tercera vegada que es representa.

Per si us interessa ampliar la informació, aquí teniu els enllaços d’on he tret bona part de la informació i d’algunes valoracions de la temporada:

Nits d’Òpera, XXX: Die Tote Stadt, d’Erich Wolfgang Korngold.

«Aix, uix, una òpera moderna», penses mentre comences a escoltar els primers acords de La ciutat morta, de Korngold. Recordes l’última experiència amb una òpera contemporània i tems que tot serà igual. L’audició, però, només et dóna alguna pista del que veuràs més tard: és una audició interrompuda sovint i sense posar-hi gaire atenció. Així que quan seus al teatre penses: si més no, que el cantants siguin bons. Comença l’obra. No és el que esperaves. Ni la calor que fa al teatre provoca la més mínima distracció. Et deixes portar per la música, per la posada en escena (amb l’escenografia que trenca les lleis de la perspectiva, inspirat en el cinema expressionista alemany), per les veus de Torsten Kerl, de Susan Anthony, de Bo Skovhus i, potser la millor en el paper més petit, la Brigitta de Julia Juon. És la segona funció i el teatre no és ple com passa sempre que hi fan alguna òpera poc habitual. Els bravos i els intensos aplaudiments als cantants i a l’orquestra omplen el teatre i t’acompanyen mentre vas baixant camí de la sortida. Surts al carrer amb una sensació semblant a la d’Otello, i també a la que et provocà l’Idomeneo del mes passat: d’exultació, de felicitat per haver-ho vist, per haver-ho sentit.

I ara me’n vaig a llegir la sèrie d’articles sobre l’òpera que ha escrit en Wimsey de La llança de Klingsor.

Technorati tags: , ,