Arxiu d'etiquetes: blocs

Librarian vintage

Diuen les males llengües que el sentit de l’humor no és el més habitual entre el gremi bibliotecari, com es pot comprovar cada vegada que algú fa un acudit a La Llista o parla de «cuentacositas», i això malgrat que molts llegeixin en silenci els disbarats dels Frikitecaris.

Avui, però, portem la prova definitiva que en algun moment de la història els bibliotecaris havien tingut sentit de l’humor, i tot gràcies a l’aportació desinteressada d’aquest sac de sentit de l’humor que és el Jordi Serrano. Larry T. Knix, bibliotecari jubilat autor del  bloc Library history buff blog, col·lecciona postals relacionades amb les biblioteques, i en compartia una no fa gaire amb dos «acudits»:

Humor al taulell de préstec

La usuària que s’acosta al taulell i pregunta si tenen el llibre Batalles en què he estat, i el bibliotecari diu que no, però que li pot deixar les Memòries d’un home casat.

El segon «acudit» és més subtil i de plena actualitat. El cartell que hi ha sobre el taulell no indica que allò és el taulell de préstec, sinó que demana contribucions per la biblioteca; una cosa, que tal com està el panorama probablement haurem de començar a fer: treure el platet i passar-lo entre els usuaris que ens visitin, a veure si així compensem les retallades que ja estem començant a patir.

(Apunt publicat simultàniament al costat fosc: Frikitecaris)

Una llarga pausa

No recordo si des que escric el bloc havia estat tant de temps sense publicar-hi cap apunt. Hauria de repassar els arxius —bona solució per als que anem curts de memòria—, però fins i tot això em fa mandra. Els dies passen, volen, i una distracció mena a una altra, i una ocupació t’omple les hores i quan creus que ja l’has treta del damunt te n’apareix una altra. L’estiu, la calor, les vacances, les idees que et bullen pel cap però que no arribes a posar per escrit i s’esvaeixen amb la mateixa rapidesa com havien aparegut… i ara mudances. Encara, doncs, el bloc restarà inactiu uns dies. Però tornarà a l’activitat: si més no, fins a esgotar els esborranys que hi tinc a mig escriure.

Septenni

A l’hora del començament cal anar amb cura, tot i que massa sovint ens llancem de cap a la piscina i no sabem si picarem de cap al fons, si fotrem una planxa o si aconseguirem surar i nedar una mica. Però encara no ens n’hem adonat i, qui dia passa any empeny, ja fa un any que nadem, i dos i tres, i no ens cansem de i de cop i volta t’adones que ja en portes quatre. Nedar no és fàcil, a vegades et canses i voldries tornar a la platja, ajeure’t i mirar passar els núvols… però enganxa i cinc anys després mires enrere i veus tot el que has fet i el que has après, i continues amb més ganes. Les forces van fallant i quan arribes al sexenni has de cercar estímuls que et facin tirar endavant, un canvi, un nou tema, nous colors, nous companys de viatges… i un dia et despertes i veus que ha arribat el divuit de juny. Sense saber molt bé com, has complert un septenni.

I malgrat la mandra, la manca de temps, la vacil·lant inspiració i les distraccions mundanes, decideixes continuar.

Moltes gràcies a tots per haver-me acompanyat fins aquí. Moltes gràcies a tots els que continueu aconmpanyant-me.

Esporgo novament

En llegir un apunt antic m’adono que hi ha enllaços que porten a l’altre bloc, a la versió anterior d’aquesta nova aventura. Decideixo anar repassant els enllaços apunt per apunt —i així puc esmenar alguna errada solta, un enllaç a un bloc desaparegut, un caràcter estrany aparegut qui sap d’on, qui sap quan i qui sap per què. I esporgo, novament: hi apunt que avui no escriuria i d’altres que ja no tenen significat. I encara n’hi ha que avui em fan sentir una mica de vergonya i exclamar «com pogueres escriure això?»; però aquests els deixo, que tots venim d’algun lloc. També afegeixo alguna etiqueta, i poso algun apunt en una categoria en què no havia pensat. I torno a escriure per avisar que esporgo i que, segurament, ho tornaré a fer.

PS. I si us apareixen apunts nous al lector de feeds, no en feu gaire esment: sóc jo, que n’actualitzo.

(H)indignats

Des de fa anys, al restaurant Horiginal s’hi celebraven recitals poètics tots els dimecres al vespre, però ara ja no es fa. Per què? Doncs perquè la llicència d’activitat del local no ho permetia i l’Ajuntament va obrir un expedient administratiu contra el restaurant perquè cessés l’activitat no autoritzada. Malgrat els intents, no hi ha hagut cap acord per poder continuar, i és emprenyador que un ajuntament tan permissiu amb altres violacions de normatives —durant quants anys hem hagut d’aguantar cotxes aparcats sobre les voreres de la Diagonal en dies de futbol fins que hi han intentat posar fre?— es mostri tan inflexible en aquest aquest cas.

Per intentar fer una mica de pressió, s’ha posat en marxa un bloc, (H)indignats, on podeu trobar un manifest de denúncia dels fets, al qual us podeu adherir si us sembla i un grup a Facebook. Copio el començament del manifest, i si us vaga cliqueu l’enllaç que us portarà al text complet:

DENUNCIEM que Barcelona ha perdut l’espai capdavanter dels recitals poètics, l’anomenada per molts “Catedral” de la poesia a la ciutat. Des de fa 9 anys, amb l’obertura del bar-llibreria “l’Horiginal”, Barcelona ha gaudit d’un espai sociocultural inèdit que ha dinamitzat el teixit urbà del Raval. De llavors ençà, el barri ha disposat d’un punt de trobada on s’han trenat sinergies literàries provinents del món acadèmic, institucional, editorial i contracultural.

El manifest»).

Frikitecaniversari

Al costat obscur estem d’aniversari: avui fa quatre anys que els Frikitecaris intentem aconseguir portar a terme vam posar en marxa la Dominació Mundial Frikitecaria. Sembla que no tinguem gaire èxit, però no us refieu de les aparences: sabem qui sou i on us amagueu, només estem esperant el moment oportú per manifestar el nostre poder. I ja que hi érem, hem canviat la façana. Tot i més a «Apio verde», al bloc dels Frikitecaris.

Rosa Leveroni, bloc i llibre

Fa una mica més d’una setmana que celebràvem el centenari del naixement de Rosa Leveroni (i no vam ser els únics: la Roser Caño recollí altres homenatges al seu bloc i en Jaume Subirana també s’hi referia al seu) i uns dies més tard descobríem, per via d’en Jaume Subirana (i tanquem per ara la ronda de citacions mútues), que hi ha un nou bloc, dedicat al centenari de la poetessa, a càrrec (si no m’equivoco), d’Abraham Mohino: Rosa Leveroni: cent anys.

En altres ocasions, el bloc havia estat l’eina utilitzada per promocionar un llibre i fer el seguiment dels comentaris que se’n feien (com ara Mercè Rodoreda: Autoretrat), però aquesta vegada sembla que l’objectiu és més ampli i no només se centrarà en la promoció d’un sol llibre. En qualsevol cas, sí que se n’esmenta un que acaba de sortir i que pot ajudar a acabar de perfilar la figura de Rosa Leveroni: Cartes d’exili i de desig, a cura d’Abraham Mohino i Enric Pujol (Barcelona: Viena, 2010).

Wine and cheese… and bloggers, too

Dret prop del quiosc de la plaça Urquinaona observo la gent que s’espera prop de la boca del metro mentre intento reconèixer uns desconeguts. Em pregunto si també hauran arribat una mica abans i em busquen, així que em fixo en si algú em mira massa atentament.

Llavors el veig, mentre ve cap a mi amb un somriure d’orella a orella i em pregunta: Eres Ferran?, i el nus que tenia a l’estómac des de feia estona es desfà com per art de màgia. És l’Ike Janacek, de visita a Barcelona amb el seu amic el senyor Heredia, acompanyat de la Brisa, de Claraboya. I al cap d’uns segons se’ns afegeix la Mad, de la Sociedad Pajaril La Aurora. Sense comptar els amics que han obert blocs, aquesta és la meva primera trobada amb altres bloguers.

Després de les presentacions i dels comentaris sobre si ens imaginàvem com som o no, baixem fins a Santa Maria del Mar per prendre una copa. Vi i formatges, d’aquí el títol del post, acompanyen una conversa llarga, flexible, fluïda, en la qual es van entrellaçant temes i temes, amb els blocs com a nexe comú.

És estrany. È strano, que diria la Violeta Valery. Som quatre estranys, però no em sento gens incòmode. Crec que cap dels quatre se sent gens incòmode. És com si reprenguéssim una conversa interrompuda fa poc. Una conversa que hem d’interrompre massa aviat.

Benvingut a Barcelona, Ike Janacek.

I més comiats

Al final hauré d’obrir una nova secció que enllaci totes les notes sobre autors de blogs que s’acomiaden definitivament; no amb intenció de ser exhaustiu, és clar, només amb la voluntat de dir adéu o fins aviat a persones que m’han fet passar bones estones, que a vegades han posat paraules a pensaments i sentiments que compartia, i amb les quals s’ha creat una mica de complicitat i, fins i tot, d’afecte (malgrat la virtualitat, malgrat la parcialitat del que ensenyem en aquestes finestres, malgrat la distància).

I avui toca dir adéu a un dels blogs que més temps fa que està enllaçat aquí al costat —gairebé des del començament: 28cerocero, de l’Ángel. I també a un altre que, tot i que el vaig conèixer més tard, m’ha fet passar molt bons moments: la Ikecosa de l’Ike Janacek.

A reveure, nois.

PD. Però no tot són males notícies: ella ha tornat.