Arxiu d'etiquetes: Blocs i blocaires

Desvirtualitzacions

Som un i som més d’un, segons on estiguem i qui ens acompanyi. Ho érem ja en la vida real, la que no està mediatitzada per una pantalla i un teclat, i ho som més ara: als diversos «jos» que cada dia havíem de controlar, ara hem sumat els diversos «jos» que tenim a la xarxa. «Jos» públics i «jos» privats, «jos» anònims i «jos» coneguts, «jos» professionals i «jos»lúdics, i embolica que fa fort. I a la xarxa els nostres «jos» es troben amb els «jos» dels altres, i uns i altres de mica en mica i tros a tros anem creant la imatge, la nostra imatge, de l’altre; una imatge virtual feta de paraules, sobretot, i d’alguna imatge escadussera.

Tanmateix, i digueu-me irreverent si voleu, a vegades la paraula es fa carn; ens desvirtualitzem i coneixem l’altre, en persona, cara a cara. Qui a hores d’ara encara manté que Internet és el refugi dels asocials, dels que no volen tenir contacte amb els seus semblants, no sap què és Internet: conèixer-nos, traspassar la frontera dels píxels, és fàcil. Només cal una mica de voluntat.

I a què ve tot això? Doncs al fet que divendres em vaig sotmetre a una desvirtualització: l’autor de [bauen] i l’un que passava van saltar fora de les pantalles i en Daniel i el Ferran es van trobar, amb l’excusa de fer un cafè, i així es conegueren finalment, després d’anys de llegir els respectius blogs. No cal ni dir que vam passar una estona molt agradable, mentre arreglàvem el món i la professió i ens coneixíem una miqueta més.

Sexenni

Ja hi som: sis anys de blog ens contemplen des d’aquí al darrere. Sis anys de paraules, d’imatges i de música. Sis anys amb la vostra companyia: la dels que hi sou ara, però també de la dels que han passat en algun moment per aquest racó. A tots, el meu agraïment.

I ara que la criatura ja camina, a veure si aprèn a escriure.

Així era de petit, quan estava a can Blogger

Així era de petit, quan estava a can Blogger

Vanitat

Com que som vanitosos i l’ego no ens cap al cos (la roba tampoc no ens hi cap, però aquesta és una altra història), hem apuntat el bloc a aquesta cosa dels Premis Blocs Catalunya, en l’apartat de blocs personals. Si no ens errem, el període d’inscripció de blocs ja ha acabat i el 17 de juny s’obre un llarg període de votació que acaba el 10 de setembre.

He dit que el dia 17 de juny comença el període de votació, o no ho havia dit encara?

Premis Blocs Catalunya

cliqueu per anar al web dels Premis

El temps, idiota, el temps

S’escurcen els dies i els rellotges s’acceleren. Els esborranys resten momificats perquè ja els ha passat l’hora i no té sentit desenterrar-los per parlar d’allò que ja s’ha esdevingut. A casa les hores passen volant, tan de pressa que abans que te n’adonis ja és fosc i, com si diguéssim, surt «la carta de ajuste» (La recordeu? Recordeu quan la programació televisiva acabava cap a mitjanit i no tornava a començar fins al matí? A vegades em sento gran). Se t’acumulen els deures i al matí se t’enganxen els llençols. I ja tenim l’estiu al damunt i no fa ni quatre dies que parlàvem dels àpats de Nadal… I amb tot això a on vull anar a parar? Enlloc, em temo: només em desfogo perquè no trobo un minut per asseure’m tranquil·lament a l’ordinador per enfilar quatre paraules en aquest espai.

Cent jocs literaris a can Tibau

Avui en Jesús M. Tibau celebra la publicació al seu blog Tens un racó dalt del món del joc literari número 100, i com en altres ocasions ha demanat l’ajuda dels seus lectors per fer-ho. Què cal fer? Per part meva, posar-vos el fragment inicial d’un llibre i, si calgués, una pista sobre quin podria ser. Per part vostra, heu d’endevinar de quin llibre es tracta.

Trobareu les instruccions per a participar en aquest joc a Tens un racó dalt del món . Si ho feu, podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres de Jesús M. Tibau dedicat.

I ara sí, sense més xerrameca, el fragment inicial del llibre que he triat per a la celebració del 100è joc literari, que em sembla que serà un dels fàcils d’endevinar:

El barri és venerable, noble i silenciós, amb carrers estrets i cases amples, que semblen deshabitades. Entre les volades dels casals, el cel fa vibrar el seu blau lluminós com una llançada. L’herba creix entre les juntes de les pedres, amples com lloses. Rompen el silenci, de tard en tard, remors de campanes.

Per evitar que algun distret digui el títol de la novel·la als comentaris, els tancaré. Si necessiteu alguna pista, digueu-m’ho per mitjà del formulari de contacte.

Afegit el 19 de març de 2009: m’heu demanat pistes i jo us les dono. Si no us voleu refiar del senyor Google, saber que algú es mor i que tot passa en una illa potser us ajudarà. I no, no és el príncep de Salina ni Sicília, malgrat que tenen molt a veure.

Afegit l’1 d’abril de 2009: el fragment és el començament de Mort de dama, de Llorenç Vilallonga («La solució al 100è joc literari»).

Blocs de Lletres, atacat

I no és conya, encara que el títol doni peu a conyetes fàcils. Ahir l’Anna Llisterri (autora de l’indispensable Per a lectura i decoració) preguntava a Twitter si algú més, a part d’ella, tenia problemes per accedir a Blocs de Lletres. I no era l’única. De seguida vaig escriure al Josep Porcar, que aquest matí en parlava al seu blog: «Atac».

Davant fets així, et quedes sense saber què dir, només mostrar la teva indignació. Blocs de Lletres és una d’aquelles iniciatives que et fa continuar confiant en la utilitat del web, un projecte que només qui hi està al darrere sap la feina que li porta. Espero que en puguem tornar a gaudir ben aviat i que no es torni a repetir una putada com aquesta.

Actualització 13.03.2009: Blocs de Lletres ja es pot visitar normalment una altra vegada.

El que ens empeny a no parlar-ne

Que algú n’hagi parlat abans. No creure’ns capaços d’aportar-hi res de nou. Pensar que no en sabem prou per parlar-ne. Que el tema ja sigui molt conegut, o molt vell. No saber què dir sobre allò. No voler posar-nos en evidència. Voler evitar que algú arribi a pensar que ens hi estem referint —sigui veritat o no. La prudència, la vergonya, la falsa modèstia o la modèstia a seques. Saber que no serem capaços d’evitar els estirabots. Que ens faci sortir de polleguera. Que no ens interessi gens ni mica. Que ens ultrapassi. Que ens aclapari.

El dinar de dijous, solitari i ràpid d’habitud, es converteix en una llarga conversa, interessant i animada, gràcies a una companyia molt agradable. Del que ens és comú passem al que no ens n’és tant, però els blogs —el seu, el meu, els que llegim— entren a la conversa i en surten, inevitablement, sense forçar-ne la presència. I un interrogant: per què a vegades no parlem de determinats temes. I ja acabat el dinar i després d’haver-nos separat, a la seva explicació vaig afegint altres raons per les quals, a vegades, no he parlat al blog d’alguns temes, n’he esborrat apunts o no hi he publicat els que havia escrit.

No he descobert la sopa d’all, però era l’excusa perfecta per parlar d’unes quantes coses sense gairebé ni esmentar-les. I d’escriure alguna cosa, que sembla que aquesta setmana les tecles se’m resisteixen una mica i al final se m’ajuntaran els diumenges.

Estadístiques

Diria que no he parlat mai al blog de les estadístiques del blog —i si ho he fet, no me’n recordo; i ara estic massa emmandrit per començar a remenar als calaixets d’aquí al costat per comprovar-ho. Però avui (el 30 de desembre, no  pas avui-avui), cansat de fer altres coses i amb ganes de perdre el temps perquè sí, perquè de tant en tant va bé fer-ho, m’he ficat a l’apartat d’estadístiques i he cercat les entrades més vistes des que el blog va venir a WordPress.com. No hi apareixen totes, és clar, i n’hi ha moltes que després de la mudança es van perdre pels llimbs de la memòria i no han estat visitades des de l’agost del 2007 (però hi són; no sigueu mandrosos i doneu-hi un cop d’ull!).

I què n’he tret, d’aquesta visita a les estadístiques? Doncs una entrada nova per al blog, vés per on. Amb dues llistes: la de les vint entrades més visitades des que som a WordPress.com i la de l’entrada més visitada els darrers dotze mesos. A trenta de desembre, que és quan escric això, malgrat que aquesta entrada s’hagi publicat ja al 2009.

Som-hi, doncs.

Les vint entrades més visitades des d’agost del 2007, de més a menys:

  1. Sobre mi
  2. Enllaços
  3. Liceu: temporada 2008-2009
  4. Transformacions
  5. Sala de lectura, lxix: Si això és un home, de Primo Levi
  6. Exposició virtual sobre Mercè Rodoreda: Joc de miralls
  7. Aloma, al Teatre Nacional de Catalunya
  8. 11es Jornades Catalanes d’Informació i Documentació, 1er dia
  9. Sala de lectura, xlvi: Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor
  10. Sala de lectura, lxviii: La lladre de llibres, de Markus Zusak
  11. Blog sobre Autoretrat de Mercè Rodoreda
  12. Bon Nadal i feliç any 2008
  13. Un dia, Mirall trencat, al Teatre Borràs
  14. Sala de lectura, lxiv: Firmin, de Sam Savage
  15. Punts de llibre
  16. Sala de lectura, lxx: Soldados de cerca de un tal Salamina, d’Eduardo Fernández
  17. La Col·lecció Bernat Metge, a Internet
  18. Nits d’Òpera, XLVI: recital de Juan Diego Flórez
  19. Sala de lectura, lxxix: El Pentateuco de Isaac, d’Angel Wagenstein
  20. La Fira i les casualitats

I les més visitades cada mes d’aquest any que acabem de deixar enrere:

I amb això cloem oficialment l’any 2008.

Un que passava, objecte d’estudi

Llegeixo a Vent D Cabylia que aquest blog, entre altres blogs seguits de fa temps per qui escriure, ha estat proposat com a objecte d’estudi en una assignatura de Filologia Catalana a la Universitat de València sobre l’assaig impartida per Gonçal López-Pampló. A part de la sorpresa, només resta agrair al Gonçal aquesta atenció, que no és la primera: ja fa temps va esmentar aquest blog en un article a la revista Caràcters. No cal dir que l’ego avui està content, i només li reca una cosa: no saber quin serà el resultat de l’anàlisi de lectura d’aquest blog, si és que algú el tria com a objecte d’estudi, és clar.

Enllaços relacionats:

Poti-poti

Com valquíries en plena cavalcada, un tropell d’idees confuses m’assalten aquests dies sense que hi pugui fer res; ni per aturar-les, ni per ordenar-les, ni per reflexionar-hi una mica. S’empenyen, es prenen el lloc, s’amenacen… Una d’elles té nom propi, Maximilian Aue. Però em sembla que hauré de deixar per a més endavant escriure sobre Les benignes de Littell, per reposar-les una mica i deixar que s’esvaeixi una mica la fascinació que provoca un personatge tan repugnant com aquest i decidir si la novel·la és el que és o només un gran muntatge per épater le bourgeois amb aquesta davallada a l’infern protagonitzada per la freda i insensible criatura que és Aue.

I que ningú no es molesti si dic que em fa pensar en una de les citacions que darrerament ens ofereix Sfer al seu blog, en què discutíem si la lectura és bona per si mateixa o si només és un instrument que ens permet ser millors o no («Exceso de libros»). Malgrat que fa temps que els comentaris dels blocs han deixat enrere les limitacions dels inicis (encara recordo quan no hi podies escriure més de mil caràcters), tampoc no són l’espai adequat per exposar-hi idees amb totes les seves derivacions i peròs. Però durant la discussió que vam encetar amb motiu d’aquella citació no podia deixar de pensar en llibres com Les benignes i en el que s’hi reflecteix: que la cultura no és un antídot contra res (com deia Littell mateix en una entrevista que ja vam esmentar fa temps). Esmentava la Sfer les lectures que inciten al racisme, a la xenofòbia, etc., com a lectures que no ens fan millors i en llegir-ho a mi em sortia el tic totalitari que porto dins: llavors… la censura estaria justificada? Només en uns casos determinats? Qui hi posaria els límits? Per sort, Sfer em donava poc després la clau de volta per rebutjar la censura: l’important és la lectura crítica, fomentar-la, ensenyar a llegir críticament… N’hi hauria prou? No ho sé ni tinc la resposta. Però millor això que posar-se a cremar llibres, condemnar escriptors pel que escriuen i esporgar el contingut de les biblioteques amb criteris que no tenen res a veure amb la biblioteconomia.

Acabo amb una citació a l’entrada d’avui mateix d’en Pere a Invasió subtil, que il·lustra força bé una sensació que tinc de fa temps: que encara que passi el temps, la incertesa es manté i els tics no només no es curen, sinó que s’enquisten i es fan més evidents i «[q]ue l’esforç enorme d’escapar d’un dubte és, únicament, la manera d’entrar-ne en el següent, i sense haver-hi après gaire» («Setembres»).