Arxiu d'etiquetes: biografies

Sala de lectura, 129: Brief lives: E. M. Forster, de Richard Canning

Quan comences a llegir la biografia d’algun personatge conegut, mai no pots estar segur de quin camí haurà seguit el biògraf: donarà més importància a la vida del personatge? La donarà a l’obra o a la professió? En aquest cas, Richard Canning intenta trobar el punt mitjà de descriure la vida d’E. M. Forster amb l’ànim de desvetllar característiques de la seva obra que en depenen. Així, a mesura que va explicant-nos la vida i l’obra de Forster les relaciona: com les persones que conegué en els seus viatges es convertiren en personatges en les seves novel·les; com els seus viatges a la Índia portaren a l’escriptura de la que és considerada la seva millor novel·la, Un passatge a la Índia; etc. No passa per alt l’homosexualitat de l’autor ni els seus esforços per ocultar-la a la seva mare, Lily, i també per causa d’una legislació que fins el 1967 la castigava —raó per la qual Maurice, escrita entre 1913 i 1914, reescrita al llarg de la seva vida, no fou publicada fins el 1971, després que Forster morís. També destaca el paper que tingué Forster en donar a conèixer a la Gran Bretanya, la poesia de Cavafis, a qui conegué a Alexandria.

Si busquem algun però a la biografia, en trobaríem dos: d’una banda, el fet que en alguns passatges l’autor faci referència a paraules d’altres autors sense especificar què deien, com si ho haguéssim de saber; de l’altra, que no aprofundeixi una mica més en la relació de Forster amb escriptors contemporanis seus que conegué, com ara els Woolf o D. H. Lawrence, com ho fa en el cas de Christopher Isherwood, per exemple.

És, tanmateix, una aproximació interessant a la vida i l’obra d’E. M. Forster, valorat no només per les seves novel·les sinó també per la seva obra crítica; un personatge que malgrat els prejudicis inherents a l’educació que havia rebut i a la societat en què visqué, era capaç de posar-se en el lloc de l’altre i criticar el paper britànic durant el colonialisme —Un passatge a la Índia no fou ben rebuda entre els angloindis i sí entre els indis per com retratava les relacions entre colonitzadors i nadius.

Com a curiositat, destacar que Forster s’oposà sempre a l’adaptació cinematogràfica de les seves novel·les. Isherwood, que treballava a Hollywood, intentà convèncer-lo, però no ho aconseguí. Actualment, hi ha versió cinematogràfica de quatre de les seves novel·les, i també adaptacions d’alguns dels seus contes. Forster també participà en la redacció del llibret de l’òpera Billy Budd, basada en la novel·la de Herman Melville, amb música de Benjamin Britten.

El llibre:

  • Richard Canning. Brief lives: E. M. Forster. Londres: Hesperus, 2009. 120 p. ISBN 978-1-84391-916-2.

(Aquesta ressenya és la primera d’un llibre obtingut en el projecte «Crítics matiners» de LibraryThing).

Sala de lectura, 108: El hombre que sabía demasiado, de David Leavitt

No recordo si havia sentit mai a parlar d’Alan Turing abans de llegir al Bloc de la Biblioteca de Matemàtiques la notícia de la petició en línia perquè el govern anglès rehabilités el matemàtic que, entre d’altres coses, fou un dels científics que posà les bases que portaren al desenvolupament dels ordinadors i tingué un paper important durant la Segona Guerra Mundial en aconseguir desxifrar el codi de la màquina de xifratge que utilitzaven els alemanys per xifrar les seves comunicacions, l’Enigma. El nom em sonava, però ves a saber per què. La història, però, em cridà l’atenció: un científic brillant, una tasca heroica… i una condemna a seguir un tractament de repressió de la libido que li va provocar forts efectes secundaris i que fou, probablement, la causa que se suïcidés. Quin havia estat el seu «crim»? Ser homosexual.

Em recordava força el cas d’Oscar Wilde. I gràcies a la recomanació d’en Josep, vaig dedicar una dies a la lectura d’El hombre que sabía demasiado. Alan Turing y la invención de la computadora. Leavitt dedica la major de la biografia a situar Turing en el context científic en què va viure i les seves teories en relació amb les teories anteriors i contemporànies per mostrar-ne la singularitat i el camí que el portà a posar les bases del que en el futur serien els ordinadors i a descobrir el funcionament de la màquina Enigma. Hi intercala, això sí, la descripció de l’actitud que Turing tenia respecte de l’homosexualitat i aventura que la seva situació podria haver influït en el desenvolupament de les seves teories. No sembla que Turing fos conscient de les amenaces que assetjaven un homosexual reconegut en la societat en què vivia —«Turing era ingenuo, distraído y vivía completamente de espaldas a las fuerzas que lo amenazaban» (p. 12)—, possiblement perquè no creia que hi hagués res de dolent en ser homosexual (p. 13). Curiosament, dedica ben poques pàgines als fets que portaren a la detenció i judici de Turing, si més no en comparació amb les que dedica a la trajectòria científica i tenint en compte que aquests fets foren tan transcendentals en la vida del matemàtic, però la brevetat del descripció d’aquest fets potser els fan més punyents: un dia que havia anat al cinema, lliga amb un home jove que es prostituïa i que li roba diners. Turing denuncia el robatori però és ell qui acaba detingut i acusat d’indecència greu i perversió sexual (com Wilde anys abans). És condemnat i només pot evitar la presó acceptant sotmetre’s a un tractament de reducció de la libido mitjançant estrògens, tractament que li provocarà forts efectes secundaris. Només dos anys després, Turing se suïcidà i fou pràcticament oblidat, i algunes des les seves teories foren atribuïdes a altres matemàtics:

La secuela de su detención y de su suicidio fue que durante años su contribución al desarrollo de la computadora moderna fue minimizado y en algunas ocasiones obviada por completo, atribuyéndose a John von Neumann, su profesor en Princeton, la paternidad de ideas que en realidad tenían su origen en Turing. [p. 14]

He de reconèixer que aquesta lectura se m’ha fet una mica feixuga, sobretot alhora de seguir les argumentacions filosòfiques i matemàtiques de les teories de Turing i d’altres protagonistes de la seva història; no crec ni que n’hagi entès la meitat, sincerament. No obstant això, queda clara la singularitat de la figura de Turing d’una banda, i la seva pertinença —per anomenar-ho d’alguna manera— al context científic en què va viure. Singularitat i èxits que, en canvi, no el salvaren de ser enviat a la picota per una societat força hipòcrita que només tolerava determinats comportaments i orientacions si es vivien en secret.

El llibre:

  • David Leavitt. El hombre que sabía demasiado. Alan Turing y la invención de la computadora. Barcelona: Antoni Bosch, 2007. 304 p. ISBN 978-84-95348-30-2.

Enllaços relacionats:

Més Rodoreda encara…

Comencen a notar-se els efectes del proper Any Rodoreda de què parlava fa uns dies («Més Rodoreda»). Ahir, al suplement cultural de l’Avui, Cultura, s’anunciava la venda aquest diumenge amb el diari del llibre de Carme Arnau, Mercè Rodoreda. Una biografia, que acaba de publicar (Edicions 62 i Proa, 2007). Carme Arnau, que s’ha especialitzat en l’obra de Mercè Rodoreda entre d’altres autors, és la curadora de l’edició dels volums de la narrativa de Rodoreda que apareixeran l’any vinent.

Llegint ahir el fragment del llibre que publiquen al suplement esmentat, recordava una discussió que vaig tenir no fa gaire sobre la simpatia o l’antipatia que ens provoquen determinats autors per causa de la seva vida. A l’igual de Rosa Leveroni, que durant anys mantingué una relació amorosa amb Ferran Soldevila, que estava casat, Mercè Rodoreda també mantingué una relació amb un home casat, Armand Obiols. La relació començà els primers temps de l’exili dels dos escriptors i es mantingué fins la mort d’Obiols. Allò que més empipava la meva interlocutora era que Rodoreda tenia un fill i un marit, i els havia abandonat. Un fill de la malaltia del qual se sentia responsable i que era fruit d’un matrimoni imposat. Aquesta antipatia tenia, a més, una conseqüència: no llegir res escrit per l’autora.

Val a dir que no és la primera vegada que sento aquest raonament (no llegeixo res d’aquest autor perquè no em cau malament) i que no el jutjo, ja que jo també hi he caigut pel que fa a un conegut escriptor llatinoamericà del qual, confesso, no he llegit cap llibre perquè no em cau bé (en defensa meva diré que tinc un llibre seu a la pila per mirar de posar-hi remei). És còmode, i fàcil, deixar-nos portar per aquesta mena de prejudicis sense intentar posar-nos a la pell de la persona ni conèixer-la millor; això no vol dir que ens arribi a caure millor (al cap i a la fi, quina importància té que un escriptor ens caigui bé o malament?), ni que, un cop llegida alguna de les seves obres, ens agradi. Però si que ens impedeix, si portem l’antipatia a aquest extrem, de poder gaudir de les obres que hagi escrit i, fins i tot, de poder-les criticar amb coneixement.

I llibres com aquest de Carme Arnau sobre la vida de Mercè Rodoreda, o l’edició d’Enric Pujol i d’Abraham Mohino de Confessions i quaderns íntims de Rosa Leveroni acompleixen aquesta funció: donar a conèixer la vida d’un escriptor i els motius que el van portar a actuar d’una manera o altra. No per excusar-ne els comportaments que ens semblin, per la nostra educació, les nostres creences, etc., bons o dolents, sinó per conèixer millor la persona que s’amaga darrere el nom que han consagrat les històries de la literatura. O, també, com diuen Pujol i Mohino a la introducció de Confessions…:

Avui els personatges principals, R[osa]. Leveroni, F[erran]. Soldevila, C[arles]. Riba, són morts, però no podem pas oblidar que els seus noms són tres puntals de la cultura catalana contenporània i que el coneixement aprofundit dels seus sentiments i de les seves vivències és indispensable per a no caure en l’elaboració d’unes biografies estereotipades, que n’escamotegin els trets més pròpiament humans. I aquesta precisament és la matèria d’uns dietaris que posen al descobert l’íntima manera de pensar de l’escriptora i un complex tramat de vinculacions personals. A més a més constitueixen una informació de primera mà sobre el caràcter de les relacions entre els membres de les elits culturals de l’època i sobre la dona nova que apareix en el primer terç de segle i que comença a veure reconeguts alguns dels seus drets bàsics durant el període republicà (dret de vot, major accessibilitat al món laboral, equiparació legal, dret d’avortament…). Rosa Leveroni és un exemple emblemàtic d’aquest darrer aspecte, car és perfectament conscient que el seu cas personal va lligat a l’experiència de tota una generació de dones que ella arriba a prendre com a material literari bàsic per a elaborar la seva obra. [p. 10-11]*

Evidentment, no podem conèixer la vida de cadascun dels escriptors de qui llegim alguna obra, però sí almenys conèixer-ne, ni que sigui per sobre, els detalls més significatius. A qui li interessi, és clar, que ben segur que hi ha lectors per als quals la vida dels escriptors no té cap importància.

* Rosa Leveroni. Confessions i quaderns íntims. Edició preparada, prologada i anotada per Enric Pujol i Abraham Mohino Balet. València: Eliseu Climent, 1997. 244 p. ISBN 84-7502-537-4.

 

Technorati Tags:

Sala de lectura, xxxvii: Memorias de un burgués, de Sándor Márai

«Si et va agradar El món d’ahir d’Stefan Zweig, llegeix Memorias de un burgués de Sándor Márai». Si no són les paraules exactes de la Mad, sí que mantenen l’esperit de la recomanació. Com és habitual en mi, vaig capbussar-me en el catàleg de la biblioteca per veure si el tenien i, un cop localitzat, me’l vaig emportar a casa, on va dormir el son de l’oblit fins que vaig decidir retornar-lo. Dos o tres dies més tard, remenant prestatges en una llibreria, el vaig veure i les Memorias de un burgués van tornar a formar part de la Pila, secció Recomanacions pendents. Finalment, passats uns mesos, vaig fer un cop de cap i vaig començar a llegir-les.

Memorias de un burgués és un llibre de joventut, l’autor el va escriure als trenta-quatre anys, però d’una joventut estranya i fascinant: la d’algú que ha viscut molt en poc temps —entenent viure com a enfrontament al món real i adquisició d’experiència i maduresa— en una època força convulsa per a l’imperi austro-hongarès (l’autor era hongarès) i per a una classe social que perdia la preeminència que havia tingut. És la joventut d’algú que, a més, sent que no encaixa en el món que l’envolta i malda per trobar-hi el lloc que li correspon.

Comença Márai explicant com era la casa on visqué durant la infantesa i descriu la seva família, els anys d’escola, les vacances, fins el moment en què no pot més i fuig. Internat en una escola de la capital hongaresa, comença a forjar la seva independència i, un cop en surt, abandonarà Hongria i anirà a viure a Berlín, a Zuric i a París, des d’on farà nombrosos viatges. Exerceix de periodista i va escrivint, intentant fer-se un lloc com a escriptor. El llibre acaba amb la tornada a Hongria, que no ha deixat mai de ser present en ell, i a l’hongarès.

No tenía más patria que la zona del mundo en la que se habla húngaro. Un escritor no tiene más patria que su lengua materna. [p. 421]

Una mateixa época i un punt de vista diferent. El món d’ahir de Zweig és molt més elegíac i més desenganyat, més trist i sense esperança que les Memorias de Márai, en les quals seguim l’autor en el camí cap a la seva maduresa i cap al descobriment de si mateix. Tots dos descriuen un món, el seu món, que està desapareixent a marxes forçades i que corre cap a la Segona Guerra Mundial, però el to és més punyent en Zweig, que se suicidaria poc després d’escriure El món d’ahir, el 1942, exiliat al Brasil i convençut que els nazis guanyarien la guerra. No ho és tant en les Memorias de Márai, que va escriure el llibre als trenta-quatre anys i encara en va viure cinquanta-cinc més —una altra coincidència amb Zweig és que Márai també se suicidà.

És una lectura força recomanable, que ens mostra una Europa que ja no existeix i que va degenerar en poc temps cap a diversos règims totalitaris; que ens mostra un època, en paraules de Márai,

en que vivía una generación que deseaba celebrar el triunfo de la razón por encima de los instintos y que creía en la fuerza y la resistencia de la inteligencia y del espíritu, capaces de detener el avance de las hordas ansiosas de sangre y muerte. [p. 473]

Malauradament, no ho van aconseguir.

Sándor Márai. Confesiones de un burgués. Tr. Judit Xantus Szarvas. 478 p. ISBN 84-7888-865-9.

Technorati tags:

Sala de lectura, xxvii: Las damas de Oriente, de Cristina Morató

Nosotras las mujeres nacemos, nos casamos y morimos. ¿Quién nos echa de menos? ¿Por qué no podemos llevar una vida útil y activa? ¿Por qué teniendo espíritu, cerebro y energía las mujeres se dedican a hacer punto y a llevar las cuentas de la casa? Esto me pone enferme y no lo haré jamás. [Del diari d’Isabel Burton, citat per Morató a la p. 188]

Potser no totes les dones de què parla Cristina Morató en aquest llibre pensaven igual que Isabel Burton, però sí compartien totes una ambició que les va portar a deixar enrere el paper que la societat de les seves èpoques els tenia preparat per llançar-se a l’aventura i descobrir un món que, almenys fins al segle XIX, era perillós i desconegut. Totes es van deixar seduir per Orient, i van aprendre a conèixer-lo i estimar-lo, més intensament les unes, amb més prejudicis les altres, però a totes els va canviar la vida.

Van travessar deserts que, en alguns casos, cap occidental havia travessat abans, van conviure amb els habitants de la zona, van aprendre’n les llengües, i van ajudar que el món occidental conegués millor una zona tan mítica com desconeguda, traçant els mapes de lloc on cap occidental havia arribat. Els vincles, en alguns casos, van ser molt forts: Mary Wortley Montagu va ser la primera occidental a entrar en un harem; Hester Stanhope va establir-se al Líban, al territori drus, i hi visqué dom una eremita fins a la seva mort; Jane Digby es va casar amb el cap d’una tribu beduïna, i vivia mig any a Damasc i mig anys al desert amb la tribu del seu marit; Gertrude Bell coneixia tan bé la zona i els cabdills beduïns que va ser l’encarregada de fixar les fronteres del modern Iraq; Freya Stark va fer d’espia al Iemen durant la Segona Guerra Mundial; Agatha Christie va ajudar el seu marit, l’arqueòleg Max Mallowan, en les seves excavacions.

El seu comportament va ser criticat, però finalment les seves aportacions van ser tingudes en compte i, elles, van guanyar-se el respecte i l’admiració dels que les criticaven. I també el respecte i l’admiració dels pobles que les van acollir, amb una barreja de curiositat i diversió, a la seva terra

Cristina Morató. Las damas de Oriente. Grandes viajeras por los países árabes. Barcelona: Plaza&Janés, 2005. 426 p. ISBN 84-01-30541-1.

Sala de lectura, xxiv: Hatshepsut, la reina misteriosa, de Christiane Desroches-Noblecourt

Alguns personatges històrics exerceixen sobre nosaltres una fascinació estranya, estranya perquè sovint són personatges tan llunyans en el temps i l’espai que no sembla que ens haguessin d’interessar tant. Si a aquesta fascinació pel personatge li afegim la fascinació que exerceix la cultura en què es va moure, encara que sigui d’una manera superficial i més cinematogràfica que cap altra cosa, es pot explicar que m’hagi llançat a la lectura d’un llibre com aquest: Hatshepsut, la reina misteriosa, de l’egiptòloga francesa Christiane Desroches-Noblecourt, conservadora general d’antiguitats egípcies del Museu del Louvre.

Aquesta fascinació la provoca el fet que va ser un personatge prou fort per regnar a Egipte durant uns vint anys, i prou poderós perquè alguns sectors li tinguessin prou odi per, arribat el moment oportú, fer-ne desaparèixer tots els rastres, d’ella i dels seus col·laboradors més propers, de tots els monuments públics que va fer bastir o restaurar –gravats martellejats i estàtues esmicolades. Primer es va culpar el seu nebot Tutmosis III, però sembla que s’ha de pensar més aviat que la campanya de destrucció sistemàtica de la imatge de la reina van iniciar-la els sacerdots d’Abidos, i la van continuar després Seti I i Ramsés II. Aquest intent de fer-la desaparèixer va fer que augmentés l’interès pel personatge, tot i que durant molt temps, a causa de la manca de testimonis se la va fer aparèixer com una usurpadora. Hatshepsut, també anomenada Maatkaré, filla de la Gran Muller Reial Ahmés i del rei Tutmosis I, va ser educada per a regnar, però finalment va ser el seu germà Tutmosis qui va pujar al tron, amb Hatshepsut com a muller.

Gracias a la inscripción, tan lacónica sin embargo, de Ahmés Per-Nejet, he estado en condiciones de precisar el particular estatuto de Maatkaré. Hay que repetirlo: desde su unión con Tutmosis II, no dejó nunca de ser consideredad, por la legislación real, de un modo distinto al de Gran Esposa Real de su hermanastro, Tutmosis II, y regente del joven príncipe heredero coronado a la muerte de su padre. (p. 481)

Tutmosis II va durar poc, però, i en morir l’hereu encara era menor d’edat. A partir d’aquell moment començà una corregència que duraria fins a la mort de Hatshepsut, que sempre es va fer representar com a corregent al costat del seu nebot Tutmosis III, al mateix temps que es feia representar i legitimar com a rei de l’Alt i del Baix Egipte. Del seu regnat en destaquen dues grans obres: l’expedició que va organitzar al mític país de Punt i, sobretot, el Djeser-djeseru, el temple dels milions d’anys, la seva tomba a Deir el-Bahari.

Esa inmensa obra de la magnífica soberana, que ella domina con altivez, a pesar de los ataques de los hombres y del tiempo, se impone aún a todos y da testimonio de una personalidad que, tomando en la mano los cetros del poder, supo innnovar con inteligencia y originalidad, creando en vastos dominios los precedentes en los que sus continuadores supieron inspirarse. Fue una mujer consciente de sus deberes, con la percepción y la imaginación despiestras sin cesar, respetuosa de sus compromisos con su país y de los intereses de su sobrino, que ella convirtió en el gran Tutmosis. […]
Habría podido, con vehemencia y motivos, aspirar a los derechos sobre el trono, pues había nacido de la perfecta pareja real y tenía numerosas bazas para apoyar su legitimidad. Pero probablemente supo inclinarse ante la «razón de Estado», en detrimento de su completa y personal ambición. (p. 483-485)

No només la corregència representa una innovació en la tradició política egípcia, sinó també les innovacions religioses que va promoure la reina (restant poder al cler d’Abidos, dedicat al culte a Osiris).

La corregencia ejemplar –la única del género, según parece– que fue obligada a compartir con su sobrino constituye la demostración de un gobierno hermanado durante más de veinte años, y a lo largo del cual ella supo formar a un digno sucesor.
La mención de ese tándem, en ese caso una hábil solución compartida con elegancia en cualquier ocasión oficial, por los dos príncipes, hizo aparecer en el protocolo real la palabra «Faraón» (per-aa, ‘la Alta Casa’). Utilizado para referirse a los corregentes reunidos, el término llegó a designar sólo a la reina y, tras ella, al activo defensor de las fronteras orientales, Tutmosis III, y luego, a partir de entonces, a todos los soberanos de Egipto. (p. 489)

I al seu costat, una figura misteriosa: Senenmut, la seva mà dreta, un home que va arribar a ostentar les dignitats més altes d’Egipte i que, fins i tot, es va fer representar en una estela davant de la figura de la reina i amb la mateixa alçada. Senenmut, poderós i fidel, solter –cosa estranya entre els egipcis–, la tomba del qual va ser construïda de manera que la cambra mortuòria era just a sota del temple de Deir el-Bahari. Va sobreviure a la reina, però al cap del temps va patir la mateixa sort: es va intentar fer desaparèixer totes les seves representacions.

El llibre és una mica feixuc de llegir, si més no la traducció, però no fins al punt que mati l’interès per aquesta figura, el primer faraó de la història d’Egipte. A més, com l’autora avisa, en molts aspectes es basa en conjectures fruit de l’estudi dels pocs testimonis que ens han arribat de Hatshepsut, i no entra en l’àmbit més íntim de la vida de la reina egípcia.

Así es posible, tras haber rendido una vez más homenaje a la hija de Tutmosis-Aajeperkaré, aquella mujer excepcional, asegurar que el primer y muy glorioso faraón del mundo fue, en efecto, la corregente Hatschepsut, hija del sol Maatkaré, «la que se une a Amón». (p. 489)

Christiane Desroches-Noblecourt. Hatshepsut, la reina misteriosa. Barcelona: Edhasa, 2004. 598 p. ISBN 84-350-2651-5.

De llibres, vi (Sala de lectura)

En algun lloc havia llegit que es referien al llibre de Jaume Figueras com una biografia, o potser jo havia transformat la informació: i no ho és, ni el llibre ho pretén, ja que es presenta com unes «memòries desendreçades i festives». Allò que Jaume Figueras ens explica en aquest llibre és la seva relació amb el cinema, com va començar durant la seva infantesa a la Barcelona de la postguerra i com es va anar desenvolupant fins a convertir-se en una tasca professional, la que l’ha fet més conegut.

I com que el cinema és l’excusa, a mesura que avança la narració els detalls de la vida del crític de cinema que fornirien una biografia van desapareixent, fins que el llibre esdevé una successió d’anècdotes sobre la seva dedicació a aquest món: les estrenes cinematogràfiques durant la dictadura, els problemes amb la censura, l’aparició dels cinemes d’art i assaig, com es va posar en marxa el mític Cinema3, el seu pas per Canal Plus, els companys de treball que ha tingut, anècdotes relacionades amb els actors i les actrius a qui ha entrevistat al llarg d’aquests anys, etc.

Una successió d’anècdotes desordenada, amb salts continuats endavant i endarrere en el temps, escrita en un estil planer, directe i àgil i farcida amb força sentit de l’humor i ironia. M’atreviria a dir que és una lectura per passar l’estona, que ens ajuda a conèixer una mica més a Jaume Figueras i la seva relació amb el cinema, sense cap més pretensió que fer-nos passar una bona estona.

Figueras, Jaume. Endevina qui et parla de cine. Barcelona: Plaza & Janés, 2004. 395 p. ISBN 84-01-38649-7.

De llibres, iii (Sala de lectura)

Reconec que possiblement no hauria llegit El codi Da Vinci, de Dan Brown, si la Catuxa de Deakialli no n’hagués parlat al seu bloc, i no va ser tan pel que deia del llibre sinó pel joc en línia basat en la novel·la. Finalment, però, vaig caure en la temptació i vaig fer-me amb el llibre, tot i que havia llegit algunes crítiques negatives sobre la veracitat d’algunes de les dades que dóna l’autor. Independentment d’això, la novel·la està escrita d’una manera prou àgil i atraent per captar l’atenció del lector, i he de reconèixer que em va enganxar des de la primera pàgina. Només hi ha un petit detall que em va fer nosa, que no m’acabava d’encaixar, que fa referència al personatge de Leigh Teabing, i que em va obligar a rellegir unes quantes pàgines sense aconseguir quedar gaire convençut. Però com diria una famosa presentadora de televisió, fins aquí puc llegir (frase que possiblement tornem a sentir ben aviat, em temo). Potser últimament s’abusa una mica del tema de les conspiracions (us heu fixat en la quantitat de sèries nord-americanes que en un moment determinat fan aparèixer una conspiració per algun lloc?), però almenys en aquest cas s’aconsegueix una bona estona de diversió.

I d’aquest llibre he saltat a una lectura que podríem dir obligada, el llibre Transgresoras de l’Alaska. Sí, sí, l’Alaska, dona polifacètica que com a complement dels seus estudis d’antropologia ha escrit aquest llibre que recull en breus pinzellades biogràfiques les vides d’una sèrie de dones que en un àmbit o altre (l’autora ha dividit el llibre en set grups de trangressions: d’espècie, ciència, poder, art, esperit, cos i bellesa, i sexe i gènere) han transgredit el paper que la societat del seu moment tenia assignat a la dona, i intercala en aquestes breus pinzellades reflexions i dades sobre la situació de la dona al llarg de la història. I tot i que no hi són totes les que podria haver-hi, com reconeix ella mateixa, n’hi ha una bona pila. No és una mala lectura, encara que en algun moment el pas d’un cas a un altre és una mica forçat, i que l’amplitud de temes i èpoques que tracta fa que no aprofundeixi gaire en molts dels personatges que presenta, però això no evita que sigui una panoràmica interessant de la situació de la dona en diferents èpoques i els camins que diferents dones al llarg de la història han seguit per transgredir el paper que els havia estat imposat.

Inspiració, cinema i llibres

Fa un parell de dies que no puc escriure. Sembla que em manqués la inspiració necessària per trobar un tema sobre el qual escriure, i quan se me n’acut algun llavors em sento completament incapaç de desenvolupar-lo. Ni tan sols sóc capaç de confegir una d’aquelles frases tan enigmàtiques que escrivim de tant en tant, sobre les quals tothom pot dir-hi la seva.

Un dels temes dels quals havia intentat escriure era la semblança que vaig trobar entre els arguments de 28 días después i El dia dels trífids. Després d’escriure el meu breu comentari sobre la pel·lícula, vaig anar a la meva habitació a buscar la novel·la de John Wyndham. Em va costar una mica, perquè fa temps que aparco els llibres en doble filera per manca d’espai, i a vegades costa de veure on són els llibres que busco. Fa molts anys que el tinc, va ser una de les lectures obligatòries de l’assignatura de llengua catalana a 2n de BUP i la que més em va fascinar (Televisió de Catalunya va emetre una sèrie britànica basada en aquest llibre)… noi, deixa’t estar d’excursus o no acabaràs mai… L’he rellegit en dos matins; no és un llibre gaire llarg i a més ja el coneixia… i continuo trobant moltes similituds entre les dues històries.

[Aquí l’escrivà fa una pausa per anar a Cyberdark, a veure què pot aclarir d’aquest tema que l’obsessiona. Ah, pareu atenció que ja torna.]

Bé, ja puc deixar de donar la pallissa amb el tema: segons la crítica de la pel·lícula a Pasadizo, està basada en una novela de 1954 de l’escriptor nord-americà Richard Matheson, Sóc llegenda. Intentaré llegir-la, a veure què hi trobo.

Això d’intercalar lectures no és la primera vegada que ho faig, i crec que tampoc no serà l’última. Tampoc no és que sigui gaire original, ja hi sé, hi ha molta altra gent que ho fa. Sempre he estat un lector força anàrquic i em passa sovint que, sense adonar-me’n, estic llegint dos o tres llibres diferents (i més i tot, alguna vegada).* Ep, acostumen a ser llibres de gèneres diferents, no us penseu! Però a vegades, si estic llegint un llibre que em cansa, abans de deixar-lo per impossible faig una pausa, llegeixo qualsevol altra cosa, i mentre decideixo si dono una segona oportunitat o no al primer llibre (no sempre els la dono, tot s’ha de dir).

És el que m’ha passat amb Frida, de Hayden Herrera, que està a la columna de l’esquerra pràcticament des del primer dia (el de l’òpera també, ja ho sé, però és una altra història: simplement és massa gros per carretejar-lo amunt i avall, i el tinc a casa per anar-lo llegint a estones). La biografia de la pintora mexicana Frida Kahlo se m’havia fet una mica pesada al començament, a causa de la quantitat de cartes que reprodueix l’autora i de la longitud (excessiva, al meu parer) dels fragments escollits. Però ara ja l’he reprès, i amb més ganes, perquè aquesta dona va tenir una vida realment fascinant.

No és la primera biografia de Kahlo que llegeixo, però: la primera que vaig llegir va ser l’escrita per Rauda Jamis i publicada a Circe** l’any 1988. He de reconèixer que tot i l’interès que sentia pel tema, aquesta biografia no em va agradar. Ara, feia el fet: fer conéixer la vida, l’apassionant i difícil vida, de Frida Kahlo.

No recordo quan vaig començar a interessar-me per la vida i l’obra de Frida Kahlo, però aquest lleuger interès inicial es va fer més intens després de poder veure algunes de les obres de la pintora en una exposició que va organitzar al Fundació “La Caixa” l’any 1997. Era una exposició conjunta de tres pintores sud-americanes: la brasilera Tarsila do Amaral, la cubana Amelia Peláez i la mexicana Frida Kahlo. Els quadres d’aquesta última van ser els que més em van impressionar, i poc després vaig llegir la seva biografia. Va tenir una vida dura i apassionant: dura, perquè als divuit anys va patir un accident que li va destrossar la pelvis i la columna vertebral, i això la condemnà a una vida de dolor físic que, no obstant, no li va restar ganes de viure; i apassionant perquè va viure uns temps de grans canvis al seu país, i perquè el seu matrimoni amb el també pintor Diego Rivera, a part de ser molt complicat, la va portar a viatjar als Estats Units i a conèixer un munt de gent important en la història artística i econòmica.

Encara me’n queda un bon tros, però no em penedeixo d’haver-li donat una segona oportunitat.

Ves per on, he aconseguit escriure alguna cosa. A veure si serveix per fer tornar la inspiració…

*Això sense tenir en compte els llibres que al llarg de l’any he de llegir per obligació

**La col·lecció de biografies de Circe és bastant bona. De les que he llegit, considero força recomanables Vanessa Bell. Virginia Woolf. Historia de una conspiración de Jane Dunn; Lotte Lenya. Una vida, de Donald Spotto, i Carson McCullers, un corazón juvenil, de Josyane Savigneau.

De fons Il barbiere di Siviglia, amb Victòria dels Àngels, Luigi Alva i Sesto Bruscantini. Royal Philharmonic Orchestra, dirigida per Vittorio Gui.