Arxiu d'etiquetes: biblioteques

El mite del silenci

Una de les idees que habitualment hom associa al terme «biblioteca» —i parlem de biblioteques universitàries— és la idea de silenci, i la majoria de queixes que rebem els bibliotecaris les motiva la manca de silenci —un silenci, d’altra banda, que no sempre podem imposar, perquè massa sovint depèn, precisament, de qui més el reclama: l’usuari. I aquest no sempre està disposat a deixar de xerrar amb el seu veí de taula.

Però, les biblioteques són realment (o haurien de ser) un espai de silenci? Amb el pas del temps, les biblioteques s’han convertit cada cop més en les sales d’estudis que, massa vegades, les facultats no proporcionen als seus estudiant, amb l’argument que ja hi ha la biblioteca. I qui estudia vol i necessita silenci per poder-se concentrar. I potser la biblioteca no és el millor lloc per fer-ho, ja que no només s’hi va a estudiar. A la biblioteca s’hi investiga, s’hi fan consultes puntual, s’hi après a utilitzar recursos, s’hi fan treballs (individuals o en grup), s’hi fan fotocòpies, s’hi imprimeix, s’hi digitalitza, s’hi treballa.* I per moltes d’aquestes activitats cal parlar. El silenci absolut, doncs, no sembla que hi sigui possible —ni desitjable, tal vegada: una biblioteca on només s’hi va a estudiar, una biblioteca els fons i els recursos de la qual no s’utilitzen, per molt silenciosa que sigui no és una biblioteca.

L’ideal fóra que la biblioteca disposés d’espais diferenciats, amb espais de silenci absolut —no faig cap gran descobriment, que ja hi ha biblioteques al nostre país que tenen espais de silenci absolut, i d’altres que ho intenten… Per aconseguir-ho, però, no calen només bibliotecaris disposats a fer callar els més xerraires. Cal, d’una banda, la voluntat i el compromís dels usuaris de mantenir el silenci —parlem d’estudiants universitaris dels quals es poden esperar** uns determinats comportaments socials sense que hàgim de fer-los de papa i de mama, no parlem de criatures. I, de l’altra, cal que els locals destinats a les biblioteques no es dissenyin, com es fa massa vegades, sense escoltar els bibliotecaris, que són els que saben què necessiten. Perquè en un àmbit en evolució contínua com el de les biblioteques universitàries, dotar-les de locals que no puguin créixer ni puguin adaptar-se a les necessitats canviants dels usuaris i dels bibliotecaris és condemnar-les a convertir-se en espais sense futur. Silenciosos, sí, però inútils.

* També hi ha qui es dedica a activitats eroticoludicofestives, però això ara no ve al cas.

** Sí, els reis mags existeixen.

PS. «Silenci a la biblioteca», al Bloc de Dret (24.03.2010)

A prova d’idiotes

4 respostes

Fou gràcies a la feina d’Elaine Lilly, Alice Keefer, Tomàs Baiget i Josep Sau a Quotes & Jokes que vaig descobrir —i suposo que com jo, un munt de bibliotecaris— les tires còmiques protagonitzades per Dewey i la resta de bibliotecaris de la Biblioteca Pública de Malville al web Unshelved, de Gene Ambaum i Bill Barnes. En Dewey és un bibliotecari amb un considerable esperit frikitecari, com es demostra en tires com la del 4 de febrer passat: davant la nova màquina expenedora de llibres de la biblioteca, en Dewey i Mel, la seva cap, en comproven el funcionament quan un usuari s’hi acosta. La reacció de Dewey és la que qualsevol bibliotecari ha tingut més d’una vegada en trobar-se segons quins usuaris…

PS. Una versió «alternativa» d’aquest apunt apareix simutàniament a Frikitecaris.

La primera vegada

1 resposta

Mentre escrivia l’apunt «Els vostres bibliotecaris» i parlava de la primera vegada que vaig entrar en una biblioteca, experimentava una estranya sensació de déjà-vu: aquella batalleta ja l’havia explicada, per escrit, en un bloc… però no era aquí, a l’Un que passava. Per sort aquestes eines disposen de cercadors per fer-nos la vida més senzilla i no sé ben bé com, vaig arribar a aquesta altra entrada, «Abducció», que em donà la pista definitiva: «La primera vez» havia estat el meu bateix de foc a cals Frikitecaris. I atès que ja estava tot explicat, i que l’apunt és vellet, he decidit rescatar-lo i posar-lo aquí, per donar-li una segona vida. No l’he traduït, però: algunes expressions són tan pròpies de l’argot frikitecari que he preferit deixar-lo tal com el vaig escriure.

Como buen discípulo de Jorge de Burgos, abomino del humor y de la risa. Por eso he querido inaugurar mi participación en este blog con una buena dosis de seriedad, que buena falta le hace. Y para empezar, nada mejor que retrotraerse a los orígenes: la primera vez, historia de alto contenido humano y ejemplarizante.

Todo frikitecario tiene un pasado. Todo frikitecario ha sido, en algún momento de su vida, usuario —y quién esté libre de pescado, que tire el primer anzuelo. Y, en el peor de los casos, cenutrousuario. Curiosamente, el porcentaje de cenutrousuarios entre los bibliotecarios es, paradójicamente, considerablemente elevado. Pero esa es otra historia.

Para todo hay una primera vez en esta vida, y a veces la primera vez puede ser traumática, tanto si se trata de ir en bicicleta como si se trata de practicar el sexo. La primera vez que montas en una puede ser determinante para tu futuro: o no montas nunca más o acabas hecho un Induráin. Con la práctica del sexo pasa lo mismo; pero no vamos a hablar de sexo, que este es un blog serio y profesional, así que si has llegado hasta aquí de la mano de gúguel, digo del demonio, buscando algo así como «sexo con Jorge» o «sexo de risa», pega la vuelta y véte, que este no es tu lugar.

Corría el año del señor de 1987 (no, gúguel, no se corría ningún señor ese año) y un adolescente que cursaba segundo de BUP tuvo que hacer un trabajito para la asignatura de ética sobre la eugenesia (prometía, el angelito). Ni corto ni perezoso decidió seguir el consejo de su profesora y se dirigió a la Biblioteca Central de su ciudad, magna biblioteca de una institución con solera que años a venir se convertiría en su alma mater.

Era en aquel entonces la biblioteca un lugar grande y oscuro poblado de libros polvorientos, armarios llenos de cedularios iluminados por ténues luces y fantasmagóricos seres de tez blanca que iban de un lado a otro cargando libros que depositaban en sus anaqueles, fuera del alcance de los usuarios. El atemorizado bachiller no sabía que hacer y, haciendo de tripas corazón, se dirigió a una estudiante que pasaba lentamente las fichas de un cedulario. «Cómo puedo encontrar el libro que me interesa?», preguntó con un hilo de voz. «Es muy fácil —le contestó la chica—. Buscas en el catálogo de materias y cuando encuentres un libro que te interesae, rellenas una momia y se la llevas a los bibliotecarios, que te darán el libro».

El adolescente no es que fuera muy espabilado, pero de momias sabía un rato y no entendía que para conseguir un libro tuviese que rellenar una momia, y ya se veía en el trance de vaciar las entrañas de un cadáver, perfumarlo y envolverlo con tiras de lino cuando la chica le tendió un formulario de papel diciéndole: «Toma, una momia». Ante la vista del inofensivo formulario, el adolescente respiró tranquilo y empezó a buscar en el catálogo.

Poco a poca consiguió descifrar la jeroglífica caligrafía con que el frikitecarius antecesor había redactado aquellas fichas y encontró un libro que le interesaba. Rellenó la momia, firmó donde ponía signatura —y de paso aprendió que en libraryland una firma y una signatura no son lo mismo— y, cuarenta y cinco minutos y varios sonrojos más tarde tuvo en sus manos el preciado tesoro que había ido a buscar.

Al abandonar aquel oscuro y ominoso lugar, el joven juró poniendo a dios por testigo, que aunque tuviera que robar nunca volvería a pasar ham… perdón, que nunca volvería a pisar una biblioteca.

Afortunadamente, nunca tuvo vocación de futurólogo.

I així va ser.

Els vostres bibliotecaris

19 respostes

Els camins de la vida són ben estranys. Jo, bibliotecari, no vaig trepitjar per primera vegada una biblioteca fins a una edat ben avançada, quan ja m’afaitava el bigoti. De petit, a part de la biblioteca de casa, només havia passat una hora setmanal a la modesta biblioteca de l’escola, on una bibliotecària francesa ens intentava introduir en els misteris de la classificació i la circulació —la catalogació i la indexació no, que devien ser considerades arcans massa complicats per a les nostres tendres ments. La primera vegada, però, que vaig entrar en una biblioteca «de debò» no puc dir que fos gaire satisfactòria: aquella immensa i fosca biblioteca, més semblant a una cova que a un temple de saber i cultura, m’espaordí de tal manera que fins que era ja a la universitat no vaig tornar a trepitjar-ne cap més. Després, temps a venir, una biblioteca es convertiria en el meu refugi —però mai no vaig arribar a tenir un bibliotecari de capçalera, un bibliotecari que pogués anomenar «el “meu” bibliotecari», com fa la Tina.

Sí, perquè tot això venia a tomb per ella, la Tina, que ha escrit el millor homenatge que ningú podria fer a un bibliotecari. No sé si un bibliotecari d’universitat arribarà mai merèixer un record així, però estic segur que tots nosaltres, els bibliotecaris i les bibliotecàries que estimem la nostra feina i intentem donar el millor de nosaltres en cada petita tasca que emprenem, voldríem poder deixar en alguna de les moltes persones amb les que hem tractat i tractarem al llarg de la nostra carrera una espurneta igual.

On havia posat els kleenex, jo?

La citació: Hipólito Escolar

2 respostes

Los ingresos económicos de la Biblioteca no fueron, a lo largo del siglo, abundantes. Tampoco regulares, pues hubo tiempos de relativa abundancia y otros de gran penuria. Los bibliotecarios se vieron obligados a llevar una vida ascética y los celadores y porteros, milagrosa. Fue preciso echar a uno de éstos por haberse casado porque, siendo notablemente escaso el salario para mantener a una familia, sentiría tentaciones de robar.

Actualment ens podem casar sense problemes, però el pressupostos de les biblioteques continuen sotmesos a misteriosos atzars…

Hipólito Escolar. Historia de las bibliotecas. Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez : Pirámide, 1985. p. 543

La citació: «12 ways libraries are good for the country»

5 respostes

Aquest és el desè punt de l’actualització de les «12 ways libraries are good for the country», de la revista American Libraries, que malgrat haver estat escrites pensant en les biblioteques públiques dels Estats Units, es poden aplicar a qualsevol biblioteca pública d’arreu del món. Val la pena donar un cop d’ull als dotze punts.

10. Libraries offend everyone. Children’s librarian Dorothy Broderick contends that every library in the country ought to have a sign on the door reading: “This library has something offensive to everyone. If you are not offended by something we own, please complain.” This willingness and duty to offend connotes a tolerance and a willingness to look at all sides of an issue that would be good for the nation in any context; it is particularly valuable when combined with the egalitarianism and openness that characterize libraries.

10. Les biblioteques ofenen tothom. La bibliotecària infantil Dorothy Broderich afirma que totes les biblioteques del país haurien de tenir un avís a la porta que digués: «Aquest biblioteca té alguna cosa que pot ofendre algú. Si no t’ofèn res del que tenim, queixa’t, sisplau.» La voluntat i el deure d’ofendre connoten una tolerància i una voluntat de tenir en compte tots els aspectes d’un tema que seran bones per la nació en qualsevol context; són sobretot valuosos quan es combinen amb l’igualitarisme i la franquesa que caracteritzen les biblioteques. [la traducció és meva; si hi ha algun error, digueu-ho als comentaris i l’esmenaré!]

La citació: Gustavo Martín Garzo

2 respostes

Las bibliotecas son como la cueva de Alí Babá, y la historia de la literatura es la historia de cómo se ha ido formando ese botín inagotable y secreto. Leer es aprender a pronunciar las palabras que abren las piedras y rescatar ese botín del olvido. Las palabras de la poesía tienen esa maravillosa cualidad y participan a la vez del mundo real y el de los sueños. La poesía nos lleva a los lugares soñados donde yacen los tesoros, pero a la vez nos permite regresar de ellos con las bolsas repletas. ¿Paraqué serviría un tesoro si no se pudiera robar? Un tesoro no es nada sin un lugar real donde ser ofrecido o repartido. Y ese lugar real es la vida de todos los lectores del mundo.

Gustavo Martín Garzo. «¿Todo está en los libros?». El País, núm. 11.678 (7 juny 2009), p. 33-34.

Biblioteques de paper: el Gabinet d’Investigació i Lectura de Sueca

4 respostes

Vaig girar un cantó, i un altre, i un altre; vaig córrer amb totes les forces fins a refugiar-me en l’edifici on, al primer pis, hi havia el Gabinet d’Investigació i Lectura, minúscula biblioteca que depenia de l’Ajuntament de Sueca. Hi vaig entrar, vaig dir «bona vesprada» a la senyoreta Patro, bibliotecària. […] La Patro exercia la seua vocació d’espia, de psicoanalista, de fiscal, de periodista de successos, camuflada de bibliotecària. Des del Gabinet d’Investigació i Lectura movia els fils adients per a mantenir-se al dia, a l’hora, al minut, en els conflictes del poble i voltants. […] Imposava, la vella; era prima i tesa com una garsa, nerviosa, omnipresent, sempre vestia de girs, exhibia un esguard incisiu de pistolera a sota d’uns vidres gruixuts que li tapaven mitja cara. Tenia l’obsessió, la dèria, la idea fixa que a la biblioteca s’anava a llegir o a estudia, i volia imposar-ho per damunt de tot. A mi, als meus amics, ens havia envait a passeig més d’una vegada. Lluïa una punteria impressionant, no ens en pasava ni una.

Fins aleshores, mai no m’havia presentat sol a la biblioteca, sempre anàvem en grup a papar-nos els volums d’Astèrix, de Tintín, de Mortadelo i Filemón… Me’ls havia rellegit tots. Aquella vesprada vaig fer cap a la biblioteca fugint d’unes celles, sense pretensions lectores; l’absència transitòria de la Patro m’oferí temps per ordir una coartada.

L’espai de la biblioteca era exigu. A banda dels prestatges atapeïts, corbats sota exemplars que s’aglomeraven en posicions gens acadèmiques, pel terra s’hi apilaven gratacels de llibres que clamaven una ubicació digna i que podia desplomar-se al mínim frec. Hi havia columnes de llibres fins i tot damunt l’únic espai dedicat als usuaris, un tauler llarg, obscur, on aquell dia s’aplicaven, sense alçar els ulls del paper, dos xicots més grans que jo.

[…]

El llindar de la biblioteca era frontera d’un país amb lleis pròpies, Patrònia, on res no havia d’interferir la lectura i l’estudi.

[…]

Als meus vint-i-tres anys vaig tornar al Gabinet d’Investigació i Lectura per a examinar l’original. En aquella visita, l’indret em semblà encara més reduït que d’infant, i el nombre de volums, notablement superior; a penes hi havia un passadís entre els gratacels de llibres, moure’s era temptar la sort, i temptar la Patro, que continuava a peu de canó, vestida de gris, amb molts més cabells blancs. Una veladura de pols ho cobria tot. Ja hi era, onze anys enrere? He sentit dir que la vella no permet que li espolsen els llibres, que així sap si han sigut palpats o moguts. Retrobí una olor antiga que no havia sentit en cap altre lloc. La bibliotec feia olor de la Patro, o era la Patro qui s’havia impregnat d’olors llibresques? Aquell tuf ranci, entranyable, era potser una barreja d’olors estàndard, per separat recongnoscibles —pols, xiquets, paper vell…—, però que juntes esdevenien un còctel únic, irrepetible: olor de Patro.

Manuel Baixauli. L’home manuscrit. Barcelona: Proa, 2007. p. 21-24.

No vols cols? Dos plats!

6 respostes

I és que quan hom té la malaltia dels llibres, unes vacances poden ser una tortura. O no, perquè ja sabeu què diuen de les càrregues que plauen: que no pesen (sí, sí: això és una versió nostrada de «sarna con gusto no pica»). I és que hom, que és bibliòpata —com ja s’ha dit per aquí l’any de la picor— i pateix una versió neta, higiènica i endreçada de síndrome de Diògenes, ha arribat a acumular més metres lineals de llibres que prestatgeries, i tement que algun dia no quedés sepultat per l’esllavissada d’alguna de les inestables piles de llibres que anaven engolint els pocs metres quadrats de l’estudi (perquè, la taula, és víctima d’una altra mena de plaga de piles…), hom, deia, abans no em perdés en aquesta serpentina frase, va decidir dedicar les vacances de (Setmana Santa/Primavera, esculli’s el que millor sembli) a reordenar la biblioteca de casa. Que bàsicament vol dir treure tots els llibres de lloc i tornar-los a col·locar a lloc una altra vegada, però amb gràcia i amb encert perquè on hi havia vuit prestatges ara n’hi hagi deu, i torni a haver-hi espai lliure.

I en això s’ha esmerçat part de les vacances: vés a Ikea, a aquest no a l’altre que aquí no tenen prestatges solts, ai que m’he equivocat de carrer, gira a l’esquerra, com és que no es pot girar a l’esquerra fins al Fòrum, ara torna enrere, aquest tomtom és ximple, ara cap a l’esquerra… no, més a l’esquerra, torna enrere una altra vegada, aaaaara, arriba a Ikea, compra els prestatges, torna a casa, cinc dies més tard t’adones que s’han equivocat de color, tornar a Ikea, compra prestatges nous (per sort els altres els hem col·locat), ai mira plats canviarem els escantonats, mira… no mirem res més que ja saps què passa, torna a casa, treu llibres, treu prestatges, posa prestatges, posa llibres… I ara tinc una biblioteca tota endreçadeta i recol·locadeta on encara hi ha lloc per continuar amb el vici d’enriquir els llibreters (no, aquest no precisament, i mal m’està el dir-ho)…

I mentrestant era un bon moment per anar catalogant i redescobrint aquell llibre que vas comprar perquè havies de llegir i que cria pols en un prestatge sense que ni l’hagis fullejat. I digitalitza cobertes, i omple el LibraryThing (per cert, no us perdéssiu aquesta xerrada, que segur que serà molt interessant i instructiva), i decideix quins llibres poses més a l’abast, i torna a pensar que potser aquests que no has llegit mai ni llegiràs potser que els donis o te’ls venguis, rellegeixis dedicatòries que ni recordaves i somrius recordant que bé que ho vas passar llegint aquell llibre d’allà.

I llegir? Doncs ni una línia. Bé, d’un llibre vull dir. No és que el llegir m’hagi fet perdre l’escriure, no: els llibres m’han fet perdre el llegir. Així tinc penjat el pobre Adrià Guinart en algun punt del seu al·lucinant viatge, el senyor Bayard esperant a acabar-me d’explicar com parlar de llibres que no he llegit (ja en parlarem, d’això) i un altre llibre a mig llegir sobre un nano que va descobrir el plaer de la peresa i no escrivia (entre altres coses que no feia) per no cansar-se.

Sort que entre unes coses i les altres vaig poder descansar a còpia de cabrit al forn i de mona de pasqua. I de moneries de neboda, que encara són més dolces.

Una professió tranquil·la

13 respostes

Una de les queixes habituals en els fòrums de bibliotecaris és la imatge que la societat té de les biblioteques i dels bibliotecaris. Tots els bibliotecaris ( m’atreveixo a dir tots amb tota la tranquil·litat del món) hem hagut de sentir alguna vegada, quan diem que treballem en una biblioteca, allò tan simple (i ximple) de: «llavors deus tenir molt temps per llegir!». La darrera vegada que m’ho van dir, no m’ho vaig pensar dues vegades abans de respondre: «sí, quan estic a casa; a la biblioteca tinc massa feina per posar-me a llegir».

Un altra imatge habitual és la de la biblioteca com un lloc tranquil, sense conflictes, plena de gent educada llegint o estudiant. Quan expliques que un usuari t’ha insultat, o que un dia has passat por perquè un usuari s’havia posat tan agressiu que creies que t’anava a clavar un cop de puny, o que un lladre al que s’havia expulsat de la biblioteca havia tornat i, de la porta estant, se t’havia quedat mirant com per advertir-te que sabia qui ets, la majoria de la gent et mira com si els haguessis dit que aquell matí havies vist aterrar un ovni i que un extraterrestre la mar de trempat t’havia convidat a fer un volt per la galàxia.

Però tot això són minúcies, detallets sense importància. No ho és en canvi que una biblioteca hagi de tancar perquè els bibliotecaris que hi treballen siguin víctimes d’agressions, com la que va patir un bibliotecari extremeny a la porta de la biblioteca on treballava («Cierra la biblioteca municipal de Cerro de Reyes por agresión a su responsable»).¹

La valoració de la notícia l’ha feta l’Enric Pineda a Frikitecaris i com que la subscric, us convido a llegir-la allà mateix: «Y el bibliotecario dijo basta».

1. Publicat a Hoy.es, el 24 de gener del 2009.