Arxiu d'etiquetes: biblioteques

Va de llibres… i d’autobombo

Ara fa uns dos anys en Daniel Gil em sorprengué amb una petició molt peculiar: volia que li escrivís un pròleg. Un pròleg, ni més ni menys, per un llibre que li publicaria l’Editorial Petròpolis de l’amic blocaire Jaume Llambrich basat en textos del seu bloc, Bauen_blog: La biblioteca angular. Val a dir que el llibre ja estava llest el 2010, però per causes diverses no se n’havia fet la presentació pública. I això és el que van fer divendres passat a can Petròpolis: la presentació, virtual com és habitual, del llibre. I no se’ls acut altra manera de fer-la que aquesta: la lectura del pròleg que vaig escriure amb música de Vivaldi de fons. Espero que no els sàpiga greu que enganxi el vídeo aquí mateix, però us recomano que passeu pel web de Petròpolis per veure el catàleg de llibres publicats fins ara.

Gràcies, Daniel, per la confiança i enhorabona.

Librarian vintage

Diuen les males llengües que el sentit de l’humor no és el més habitual entre el gremi bibliotecari, com es pot comprovar cada vegada que algú fa un acudit a La Llista o parla de «cuentacositas», i això malgrat que molts llegeixin en silenci els disbarats dels Frikitecaris.

Avui, però, portem la prova definitiva que en algun moment de la història els bibliotecaris havien tingut sentit de l’humor, i tot gràcies a l’aportació desinteressada d’aquest sac de sentit de l’humor que és el Jordi Serrano. Larry T. Knix, bibliotecari jubilat autor del  bloc Library history buff blog, col·lecciona postals relacionades amb les biblioteques, i en compartia una no fa gaire amb dos «acudits»:

Humor al taulell de préstec

La usuària que s’acosta al taulell i pregunta si tenen el llibre Batalles en què he estat, i el bibliotecari diu que no, però que li pot deixar les Memòries d’un home casat.

El segon «acudit» és més subtil i de plena actualitat. El cartell que hi ha sobre el taulell no indica que allò és el taulell de préstec, sinó que demana contribucions per la biblioteca; una cosa, que tal com està el panorama probablement haurem de començar a fer: treure el platet i passar-lo entre els usuaris que ens visitin, a veure si així compensem les retallades que ja estem començant a patir.

(Apunt publicat simultàniament al costat fosc: Frikitecaris)

Biblioteques: que se’n parli, sí; però que se’n parli bé

Aviso: ara em posaré dramàtic, que és aquella meva manera de posar-me seriós exagerant una mica perquè tot plegat no sembli tan seriós.

Pot semblar ben curiós que encara ara els bibliotecaris ens sorprenguem quan es parla bé de les biblioteques, i és que estem massa acostumats que no sigui així. I quan dic «parlar bé» no vull dir només que se’n parli positivament, sinó que se’n parli sabent de què es parla. Tot sovint —i en els darrers anys sembla que més que mai— apareixen a la premsa escrita articles o opinions de persones alienes al món de les biblioteques que, en to elegíac i romàntic, lamenten que les biblioteques ja no siguin el que eren; o d’altres, que en to dramàtic o catastrofista, n’auguren la desaparició —alguns fins i tot amb motius ben condemnables; i no falta qui les diu de l’alçada d’un campanar i demostra que fa uns quants dies, per no dir anys, que no ha trepitjat una biblioteca. Sigui com sigui, la visió és negativa, i quan n’hi ha una de positiva ens estranyem tant que n’hem de parlar mentre ens donem copets a l’esquena celebrant que algú, per fi, s’adoni de tota la feina que fem.

Les biblioteques, senyors meus, no estan mortes i tenen molt bona salut (bé, estan bonetes: que la crisi fa estralls per allà on passa) i, és cert, ja no són el que eren: ja no són espais morts on s’acumulen el saber i la pols, sinó espais vius que van adquirint nous usos i que es plantegen nous reptes, amb professionals ben preparats que malgrat tot fan la feina amb il·lusió, perquè ens la creiem. És igual que parlem de biblioteques públiques que de biblioteques universitàries; unes i altres, amb les seves particularitats, han evolucionat (i continuen evolucionant) per adaptar-se a les noves necessitats, als nous canals de comunicació de la informació i del coneixement, als canvis socials, als canvis educatius, etc. I encara hi podríem fer molt més, si els nostres governants apostessin fort per les biblioteques i fessin l’esforç de no retallar-ne els pressupostos quan van magres —ja he dit que em posava dramàtic; a Catalunya, si més no, els governants han apostat força per les biblioteques. Els bibliotecaris ens hi esforcem molt, per adaptar-nos, i hem fet un llarg camí en molt poc temps: però hi ha persones que continuen ancorats en concepcions del que hauria de ser una biblioteca més pròpia del passat que del present.

Jo mateix, mentre escric això, tinc una forta sensació de dejà vu: perquè no sóc l’únic que ha parlat en aquests termes i diria que ja n’he parlat aquí mateix. Ha arribat un punt que totes aquestes afirmacions que repetim sense parar sembla que les fem per convèncer-nos nosaltres mateixos que anem per bon camí, encara que «els altres» no ho vulguin veure. Ja he dit i repeteixo que exagerava: no tot són flors i violes i hi ha qui s’ho passa força malament perquè no té suport institucional i ha de fer la feina amb més il·lusió que mitjans; però tampoc no convé que ens fustiguem, que encara perdríem la il·lusió.

I parlant de perdre’s, per poc que no perdo el fil. Que al cap i a la fi tot aquest discurs venia a tomb del fet que en molt pocs dies he llegit dos articles d’aquests que ens sorprenen: dues visions diferents, però igualment positives i ben informades sobre les biblioteques. Sóc conscient que es refereixen a les públiques, cosa que des de les universitàries ens fa sentir molta enveja però del que igualment ens n’alegrem i enorgullim. I tots dos han aparegut en aquest nou diari del qual parlava abans-d’ahir… i de qui no rebo res per parlar-ne, que consti! Ho féu dijous 9 de desembre Carles Capdevila («Biblioteques, bé social, i molt bé en general»), «extensament i elogiosa» en paraules de la Gamoia; i ho tornava a fer abans-d’ahir David Cirici, més breument («Biblioteques, encara que també s’hi lligui», p. 38).

I nosaltres tan contents. Perquè ens agrada que se’n parli, sí; però encara ens agrada més que se’n parli bé.

La paraula màgica

Sí, ho hem de reconèixer: no existiríem sense ells, no podem viure sense ells, però moltes vegades desitjaríem que cremessin a l’infern per tot el que ens fan patir. Però de tant en tant, molt de tant en tant, tenen uns acudits que ens deixen amb un somriure sòmines a la boca: ho han sabut captar molt bé Gene Ambaum i Bill Barnes a l’Unshelved del 20 d’octubre de 2010.

Unshelved, 20 octubre 2010, per Gene Ambaum i Bill Barnes

És clar que també podria ser que aquest tanoca replicaire estigués prenent el pèl a la bibliotecària, acte que desvetllaria la ferotge i desfermada ira del gremi bibliotecari. I no hi ha res més perillós que un bibliotecari emprenyat…

(publicat simultàniament al costat fosc: «La palabra mágica»)

La cabina

Vivim temps marcats pels canvis constants, la crisi i les modes mediambientals. Que si la professió no sap cap a on va, que si cal reciclar fins la darrera gota dels nostres residus, que si no hi ha diners per culpa de la crisi… I nosaltres, mentrestant, continuem preguntant-nos quin serà el nostre futur. Doncs bé, a Anglaterra ens en donen una pista: els molt saxons van i reconverteixen una antiga cabina telefònica en punt d’intercanvi de llibres. I qui diu punt d’intercanvi, podria dir biblioteca: amb les tecnologies de la informació i la comunicació actuals, podem tenir l’OPAC en un mòbil, i un mòbil cap sense problemes dins de la cabina… Qui potser no hi cabria seria el bibliotecari…

Cabina reconvertida (Font: Reuters, via El Mercurio)

Potser La-Companyia-Abans-Anomenada-Telefónica podria prendre nota i reciclar les antigues cabines que encara deu tenir. D’aquesta manera, els probables futurs èmuls de l’home de la cabina tindrien alguna cosa amb què entretenir-se mentre estiguessin atrapats…

La notícia a La Vanguardia i al diari El Mercurio.

(via Juanma Santiago al setembre i Eli Ramírez a l’octubre, perpetrat pel vostre servidor en estèreo: aquí i al costat fosc: «La cabina»)

És la crisi, idiota!

[Apunt publicat simultàniament… gairebé alhora aquí i al costat obscur: «Es la crisis, idiota!»]

No sé què fa que en aquest país nostre ens prenguem les coses més aviat a la tremenda, i davant la paraula crisi tots ens esgarrifem i ens estirem els cabells —amb prou motius, d’altra banda. Creuat l’Atlàntic, als Estats Units, però, sembla que es prenen les problemes amb un altre esperit: què fan davant una retallada pressupostària? Doncs un vídeo, en versió lipdub, i el pengen a Youtube. Bé, en realitat en fan dos: igual com els DVD amb què la industria cinematogràfica ens rob… ens alleugereix les butxaques del pes del «vil metall» —amb la versió comercial, l’estesa, la del director, la del director després d’unes copes, etc.—, ells van i en fan dos: un en versió llarga, amb les aventures i desventures d’una bibliotecària intentant sobreviure a les retallades pressupostàries, i la versió reduïda només amb el lipdub. Vaja, que els sobra el sentit de l’humor que en alguns entorns més nostrats tant ens falta. Mireu els vídeos i no rigueu gaire, que aquí també pinten bastos.

Versió llarga:

Versió breu:

(via @jserranom a twitter, aquí i aquí)

La citació: «Lastres y mentiras» (Fernando Juárez)

Pel que vaig veient em temo que les biblioteques, pel que fa al llibre electrònic, tornarem a patir la manca de previsió de les editorials. Ja va passar amb les revistes electròniques: durant un temps, editoris i distribuïdors feien i desfeien sense encomanar-se a déu ni al diable, canviant llicències, preus i condicions sense avisar. Amb el llibre electrònic sembla que passarà una cosa semblant: els editors de llibre «universitari» continuen oferint PDF (sense adaptar als diversos dispositius de lectura, és a dir, pensats per llegir-los en pantalla) o HTML només llegible directament al seu portal; continuen venent l’accés al llibre complet tot i que, com va dir Núria Gallart a les 12es Jornades, en l’àmbit universitari moltes vegades només cal tenir accés a un capítol determinat. Els editors, amb poques excepcions, no saben cap a on anar i sembla que no s’acaben de creure que el llibre electrònic no desapareixerà: a la Feria del Libro de Madrid han prohibit la presència d’editorials que només treballen amb llibre electrònic perquè el reglament no ho permet… però el llibre electrònic no ha nascut el 2010, han tingut temps de sobra per canviar… I això denuncia Fernando Juárez a l’apunt que volia citar avui: la cultura i, sobretot, els mitjans de transmissió de la cultura han canviat, però el sector editorial (amb excepcions, insisteixo) no sembla disposat a canviar. Copio el primer paràgraf de l’apunt, titulat «Lastres y mentiras»:

La actual producción editorial no está siendo creada para ser leída sino para ser impresa. Las editoriales, sobre todo las grandes, venden papel  y se encuentran ante un panorama complicado ya que en este momento no es necesario manchar papel para transmitir ideas, sentimientos…

Dia de l’Orgull Friki 2010

Ho reconeixem i ho proclamen, en veu alta i el pit inflat d’orgull: som friquis! I no només ho demostren dia rere dia al costat obscur, sinó que sempre que podem participem en aquesta celebració del Dia de l’orgull friki. Però sempre hi ha algú que és més friqui que nosaltres, i sinó que li preguntin a en Dewey, de la Malville Public Library, el nostre friquíssim i admiradíssim Dewey, que ha trobat una sabata de son peu. Vegeu-ho:

Tira còmica Unshelved 17/05/2010

Unshelved, by Gene Ambaum & Bill Barnes

La tira, de Gene Ambaum i Bill Barnes, procedeix del web Unshelved i està protagonitzada, entre altres personatges, per Dewey, bibliotecari amb un considerable esperit frikitecari.

N’hem publicat una versió lleugerament diferent al costat fosc: «Día del Orgullo Friki», a Frikitecaris.

La moda i els bibliotecaris

Als bibliotecaris ens encanta la moda. Ens agrada mostrar el nostre costat sexi i cuidar la nostra indumentària. Per això tenim una relació d’amor-odi amb la moda dels nostres usuaris, que ja ens agrada ja que vagin nets i polits i ben vestits i ben a la moda, ja… sempre que això no signifiqui anar amb els peus negres ja a les vuit del matí (i no, les xancletes no són excusa), fer un tuf d’aquells que tomba d’esquena o ensenyar el cul. Sí, el cul: aquesta moda horrible de portar els pantalons a mig (o sota el) cul ens depara imatges la major part de les vegades de malson. Aquells darreres peluts, tant en nois com en noies, aquells sacsons sobreixint sobre cintures de pantalons, aquells tangues…

Doncs bé, ja tenim la solució perquè, ja que no volen tapar-se, almenys ensenyin alguna cosa bonica: els Backtaculars, que en la bella catalanesca llengua podríem anomenar Tapaculs. Que si bé no ens evitaran veure-us els sacsons i la pelussera, almenys ens evitaran la visió de la regatera dels nostres estimats, estimadíssims usuaris.

Tapaculs...

Però espereu, espereu, que encara n’hi ha més. Si algú objecta que això només soluciona el problema de la part femenina de la població usuària de les biblioteques que no pateixi, que tenim també solució per dissimular regateres culeres masculines. Però, atenció!, la visualització del vídeo pot ferir la sensibilitat de les animetes delicades.

[Descobert gràcies a l’estimadíssima amiga Senyoreta Aniues el primer, i al senyor C. el segon. I publicat simultàniament al costat fosc].

Sala de lectura, 119: «Misión del bibliotecario», de José Ortega y Gasset

«Misión del bibliotecario» és el títol del discurs amb què José Ortega y Gasset inaugurà el Congreso Internacional de Bibliotecarios y Bibliógrafos, a Madrid, el 20 de maig de 1935. El discurs, després d’una breu introducció, està compost per set parts: «Misión personal», «Misión profesional», «La historia del bibliotecario. El siglo xv», «El siglo xix», «La nueva misión», «El libro como conflicto» i «¿Qué es un libro?».

Les dues primeres parts tracten del concepte de missió per mostrar-ne l’abast i la complexitat, i que és part inherent a la condició humana; en paraules d’Ortega, «sin hombre no hay misión […] sin misión no hay hombre». L’altra missió, la professional, és la missió personal quan s’ha transformat en una necessitat social: això li serveix per diferenciar una certa tendència en l’home amant dels llibres a ordenar-los i cuidar-los, de la professió de bibliotecari com a fruit d’una necessitat social a partir d’un determinat moment de la història. En les dues parts que segueixen, fa una breu història de la figura del bibliotecari, des del moment en què neix aquesta com a tal al Renaixement (segons ell), fins que es converteix en «oficio estatal» al segle xix. Hi ha hagut una evolució, tant pel que fa a la disponibilitat de llibres, com pel que fa a la consideració del llibre com a necessitat.

Els dos apartats següents constitueixen el nucli de la seva argumentació. D’entrada, explica què l’indueix a dir que hi ha un canvi en la missió del bibliotecari. Fins llavors, diu, els bibliotecaris es limitaven a recollir i conservar, en tant que el llibre era vist com un objecte útil a la societat. Però ha arribat un punt en què el llibre, com moltes altres fites del progrés, mostra un aspecte negatiu: «el libro es imprescindible en estas alturas de la historia, pero el libro está en peligro porque se ha vuelto un peligro para el hombre». Davant d’aquest perill, comença l’edat madura de la professió de bibliotecari, una edat caracteritzada per una nova missió: deixar de tractar el llibre com a mer objecte i tractar-lo com a funció vivent.

Pues bien, he aquí dónde veo yo surgir la nueva misión del bibliotecario incomparablemente superior a todas las anteriores. Hasta ahora se ha ocupado principalmente del libro como cosa, como objeto inmaterial. Desde hoy tendrá que atender al libro como función viviente: habrá de ejercer la policía sobre el libro y hacerse domador del libro enfurecido.

Quins són els problemes del llibre, segons Ortega? El primer és que ja n’hi ha massa i qualsevol investigació es veu frenada en l’intent d’aconseguir una bibliografia bàsica sobre el tema; el segon, que a més d’haver-n’hi molts, se’n continuen imprimint molts més, molts dels quals són «inútiles o estúpidos, constituyendo su presencia y conservación un lastre más para la humanidad»; el tercer, que el lector, acostumat a rebre tota la informació per escrit, ja no es preocupa per entendre-la, a no pensar per si mateix. Davant d’aquest panorama, proposa quina hauria de ser la nova missió del bibliotecari: per a l’excés de llibres, que els bibliotecaris fessin la recerca bibliogràfica pertinent (parla de «crear una nueva técnica bibliográfica de un automatismo rigoroso») perquè els estudiosos rebessin ja la informació triada; per a l’excés de publicació, que els bibliotecaris s’encarreguessin de regular què es publica i què no, «a fin de evitar que se publiquen los [libros] innecesarios y que, en cambio, no falten los que el sistema de problemas vivos en cada época reclaman»; per a la tercera, que el bibliotecari actuï com a filtre i dirigeixi les lectures dels lectors. La darrera part versa sobre l’essència del llibre, què és i què hauria de ser, ja que no tots els llibres són iguals.

I avui, quina és la situació? S’ha assolit aquesta nova missió? Han canviat els problemes relacionats amb el llibre? Sembla que Ortega y Gasset preveia que el nombre de llibres publicats podria augmentar, però no sé si hagués imaginat com ho ha fet ni que, setanta-cinc anys més tard, alguns dels problemes dels llibres de què parlava continuen estant en boca de tothom: l’excés de publicació i la publicació de llibres, per dir-ho amb les seves paraules, inútils o estúpids. Mentrestant les biblioteques continuen amb les seves funcions i les noves funcions que van adquirint en canviar els hàbits i les necessitats socials. Però, i la missió de què parlava Ortega?

Podem dir d’entrada que la resposta al segon problema no l’han resolt els bibliotecaris —i, sincerament, no sé si hauria de ser la nostra tasca. Es publica molt i es publica de tot, i en les decisions sobre què es publica i què no els bibliotecaris no hi tenen part. Només, en certa manera, en l’àmbit universitari, la creació de dipòsits oberts de coneixement es podria considerar des d’aquest punt de vista: les biblioteques universitàries com a agents de la publicació del coneixement científic creat a les universitats. Quant a les respostes als dos altres problemes, crec que sí que ho fem —que ho hem fet sempre. Haver de plantejar què es compra per al fons de la biblioteca i què no, ja significa una tria d’entre tot el que es publica; i en moltes biblioteques els bibliotecaris recomanen, aconsellen, suggereixen què llegir i què no depenent de cada lector. L’elaboració de reculls de recursos, de bibliografies, l’oferiment de serveis de cerques bibliogràfiques, anirien en la línia de la solució que Ortega proposa per al primer problema, tot i que no sigui una activitat «de un automatismo rigoroso».

Setanta-cinc anys i ens trobem encara amb els mateixos problemes, i molts d’altres que possiblement Ortega y Gasset no podia ni imaginar quan es dirigia aquell 20 de maig de 1935 a un grup de bibliotecaris vinguts d’arreu de l’estat i de l’estranger.

El llibre:

  • José Ortega y Gasset. «Misión del bibliotecario». En: Íd. Misión del bibliotecario y otros ensayos afines. Madrid: Revista de Occidente, 1967. p. 59-98.