Arxiu d'etiquetes: biblioteques en la ficció

La citació: «Sara Surp» i llibres a metres

Biblioteques de paper, 19

En aquella època, tocava tenir una biblioteca que ocupés almenys dos panys de paret. Ells la tenien i, a més, la utilitzaven. És a dir, llegien. «Tot Beckett», deia el tiet que havia llegit. O la tieta, ella també llegia: «Tot Pla», «Tot Proust». Però ella mai no va arribar a saber on anava a parar tot aquell bé de déu de lectura que entrava dins d’aquells dos caps. Tota la càrrega revolucionària que contenien aquelles pàgines … ¿On es dissolia? ¿En què es convertia quan passava pels seus esperits? ¿En quin punt de l’aparell digestiu llibresc quedava embussada, o reduïda a no res, tota la bellesa, tota la lucidesa que havien engolit? ¿Per què romanien incòlumes després de tanta lectura? El tiet recorria metre a metre la biblioteca com un aplicat corredor de fons: «Dos metres amb vuitanta centímetres, el meu rècord anual!», deia, i no ho deia de broma. Però ell era el mateix, amb tres metres més de lectures que amb tres metres menys.

Imma Monsó. Una tempesta. Barcelona: La Magrana, 2009. p. 45-46.

Biblioteques de paper, xiv: la biblioteca dels Surkont de Ginie

El nen Tomás descobreix un dia la biblioteca de casa seva i, a dins, llibres; llibres que el fan somiar i viure noves aventures. Descobreix el plaer de llegir…

A finales del verano, Tomás descubrió la biblioteca. Hasta entonces, aquella habitación angular no le había interesado, con sus paredes barnizadas de aceite, y tan helada que, cuando afuera hacía mucho calor, allí se temblaba de frío. Consiguió las llaves de los armarios y cada día encontraba en ellos algo divertido. En uno de estos armarios, con vidrieras, dio con unos libros encuadernados en rojo, con adornos dorados en las tapas y muchos dibujos en el interior. No supo leer las inscripciones, pues estaban en francés; la niña que representaban los dibujos se llamaba Sophie y llevaba unos pantalones largos terminados en puntillas. En otro armario, empotrado en la pared, entre telarañas y rollos de papeles amarillentos, descubrió un tomo cuyo título era Tragedias de Shakespeare: pasó con él largos ratos sentado en el césped, junto al verde muro de arbustos que olía a musgo y a serpol. […] En el libro, hombres con armaduras, o trajes cortos (¿llevaban las piernas desnudas, o pantalones muy apretados?), cruzaban sus espadas, caían al suelo atravesados por un estilete; las páginas, con manchas de orín, olían a moho. Seguía las líneas del libro con el dedo, pero, a pesar de estar escritas en polaco, se desanimó y consideró que trataba de asuntos destinados a los adultos.

Más satisfacción encontraba en los libros de viajes. En ellos, veía a negros desnudos, que sostenían arcos, iban en canoas de junco, o, con una cuerda, tiraban de un hipopótamo igual al de su libro de ciencias naturales. Tenían el cuerpo listado, y Tomás se preguntaba si su piel era realmente rayada, o si tan sólo los habían pintado así. Más de una vez soñó que navegaba con aquellos negros por menadros siempre más inaccesibles, entre papiros más altos que un hombre, y que allí se construían una aldea a la que nunca llegaría un extraño. Leyó dos de estos libros, porque estaban escritos en polaco (en ellos, aprendió en realidad a leer, porque le cautivaban) y entonces comenzó para él una etapa total y sorprendentemente nueva.

[…]

La abuela Misia lo llevó un día al desván y le mostró un baúl repleto de trastos viejos. Y, entre ellos, libros de cuentos! Encontró uno que hablaba de un chico que se había subido de polizón a un barco y, escondido debajo de la cubierta, se alimentaba de bizcochos, rodeado por manadas de feroces ratas. [p. 74-76].

El llibre:

  • Czeslaw Milosz. El valle del Issa. Barcelona: Tusquets, 1999. 318 p. ISBN 84-8310-634-5.

Biblioteques de paper, iii : Paradise Flats

Més biblioteques a la literatura, en aquest cas la que es descriu al llibre de Will Ferguson, Felicitat, en traducció de Jordi Cussà (Barcelona: Columna, 2002). No és una biblioteca modèlica en cap sentit, ni ho és tampoc la bibliotecària que se n’ocupa; no n’abunden, per sort, però encara n’hi ha alguna (i algun) que s’hi podria veure reflectida.

L’orgull de Paradise Flats era la biblioteca. Construïda durant els dies gloriosos del poble, abans que les mines de sal fessin fallida, la biblioteca —amb la seva cúpula presumida i el sostre de coure verd— era el centre de la comunitat. […] La biblioteca s’havia convertit en una mena de marca registrada de la ciutadania (p. 338)[…]

La biblioteca, orgullosa, construïda en marès a finals de l’època victoriana, continuava sent l’edifici més impactant del comtat, malgrat que el que una hora havia estat la seva gran plaça hagués quedat reduït a un magre pegat d’herba mig seca al voltant d’una font que feia anys que no havia vist ni una gota d’aigua. […] Però la construcció encara avui en dia, després de tants anys, resultava esplèndida.

A dins, hi havia pols i obscuritat, i en contrast amb el sol encegador de l’exterior, es notava, si no frescor, almenys una certa absència de calor. La bibliotecària, una dona alta de llavis prims, amb un aire infernal que l’envoltava, estava amagada darrere una pila de llibres vells i van haver de cridar-la.
— Hola? Hi ha algú aquí?
Res de res. Podien veure-la, ajupida, fingint no sentir-los, confiant que tornarien a marxar.
— Disculpi que la molestem però voldríem saber…
— La biblioteca està tancada —va intervenir la dona.
— El cartell de fora deia «obert».
— Sempre diu el mateix —va etzibar ella—. Però no té cap importància perquè està tancada de totes maneres. Només obrim al matí; ho sap tothom. (p. 345-346)

[…]

— No, estem buscant aquest home i hem pensat que potser vostè ens podria ajudar. M’imagino que deu venir molt sovint a la biblioteca.
— Ah, sí, i tant —va respondre ella, amb la veu espessa de desaprovació—. Gairebé cada dia. Agafa un llibre i després un altre, desordenant-m’ho tot, i va passejant per sota els sol tots els llibres haguts i per haver empenyent-los fins a casa seva amb aquell tronat carret d’anar a comprar que té […]. Ha tornat una pilade llibres, tots passats de termini, amb aquells horribles gargots que sol fer als marges. L’he avisat més d’una vegada que no guixi els meus llibres però es limita a respondre «Per què? Ningú més no els llegeix, en aquest coi de poble». (p. 347)

[…]

El senyor Ètica va mirar els munts de llibres, els prestatges disposats en tres pisos i les escales amb rodes velles, rovellades i encallades. L’olor de ranci i de florit penetrava l’aire. L’edifici sencer es notava carregat de paraules i amb la profunditat de les idees. No era tant una biblioteca com un dipòsit d’obres perdudes.
— No hem afegit res nou des dels anys vint —va remarcar la biblotecària amb una quantitat indeterminada d’orgull mal entès—. La majoria d’aquests llibres vénen de la compra inicial de la ciutat el 1894, en ple apogeu. Han vingut estudiosos de la universitat de Phoenix per fer el catàleg de la nostra col·lecció. […] Són massa valuosos per llegir-los, saben? Molts són edicions originals. Alguns valen milers de dòlars. Milers de dòlars, ara comptin. (p. 347-348)

[…]

— Digui’m —va preguntar-li Edwin quan ja es giraven per marxar—, vostè ha sentit parlar mai d’un llibre titulat El que vaig aprendre a la muntanya.
— Jo no llegeixo mai —va respondre ella amb convicció—. Llegir és per a gent intel·lectualment ociosa. (p. 350)

Biblioteques a la ficció

Fa dies que dono voltes a una idea i com que no trobava la manera de portar-la a terme, em sembla que tiraré pel dret. Quan vaig parlar de Traduciendo el cielo, vaig copiar un fragment de la novel·la en què es descriu la biblioteca on la protagonista passa força hores; més endavant, mentre llegia Máscaras de matar vaig trobar una altra descripció d’una biblioteca i se’m va acudir que podia anar reunint aquestes descripcions. Primer vaig pensar d’anar-les posant al bloc, després vaig pensar que podria obrir un nou bloc dedicat només a aquests fragments de llibres, però finalment he decidit tirar pel dret i anar-les copiant aquí mateix: d’una banda, perquè no sé si seria capaç de gestionar un bloc més; de l’altra, perquè aquestes descripcions apareixeran molt de tant en tant, a mesura que les vagi trobant, de manera que no entorpiran la fluència d’aquest bloc.

Començo, doncs, amb la descripció de la biblioteca de Resegra, ciutat sagrada dels armas, tal com la imagina i descriu León Arsenal a Máscaras de matar:

No es una ciudad muy grande, ni muy populosa, pero sí imponente, puesto que contiene multitud de templos y edificios públicos, como la Casa de Ciencias o la Biblioteca, de la que tan orgullosos nos sentimos los armas. […]Cierta tarde, harto de hojear libros de ingeniería con la cada vez más lejana esperanza de encontrar una pista, abandonó la Biblioteca antes de la hora habitual. Era éste un edificio monumental, un rectángulo de enormes sillares adosado a la ladera, con salas orientadas al sur para la lectura y el copiado, y kilómetros de galerías y cámaras subterráneas donde se almacenaban decenas de miles de tomos, escritos en un centenar de alfabetos. Aunque había oído hablar de esa biblioteca, el maestro se había quedado anonadado ante su magnitud. Sin embargo, en todos aquellos libros, no había una sola línea que pudiera ayudarle. (p. 114-115)

He estat a punt de no publicar aquest post perquè he descobert, gràcies a aquest post de la Catuxa de Deakialli, un bloc on fan una cosa semblant: Bibliotecosas. Però bé, ja el tenia escrit i no volia llençar-lo a la paperera.