Arxiu d'etiquetes: bibliotecaris

La moda i els bibliotecaris

Als bibliotecaris ens encanta la moda. Ens agrada mostrar el nostre costat sexi i cuidar la nostra indumentària. Per això tenim una relació d’amor-odi amb la moda dels nostres usuaris, que ja ens agrada ja que vagin nets i polits i ben vestits i ben a la moda, ja… sempre que això no signifiqui anar amb els peus negres ja a les vuit del matí (i no, les xancletes no són excusa), fer un tuf d’aquells que tomba d’esquena o ensenyar el cul. Sí, el cul: aquesta moda horrible de portar els pantalons a mig (o sota el) cul ens depara imatges la major part de les vegades de malson. Aquells darreres peluts, tant en nois com en noies, aquells sacsons sobreixint sobre cintures de pantalons, aquells tangues…

Doncs bé, ja tenim la solució perquè, ja que no volen tapar-se, almenys ensenyin alguna cosa bonica: els Backtaculars, que en la bella catalanesca llengua podríem anomenar Tapaculs. Que si bé no ens evitaran veure-us els sacsons i la pelussera, almenys ens evitaran la visió de la regatera dels nostres estimats, estimadíssims usuaris.

Tapaculs...

Però espereu, espereu, que encara n’hi ha més. Si algú objecta que això només soluciona el problema de la part femenina de la població usuària de les biblioteques que no pateixi, que tenim també solució per dissimular regateres culeres masculines. Però, atenció!, la visualització del vídeo pot ferir la sensibilitat de les animetes delicades.

[Descobert gràcies a l’estimadíssima amiga Senyoreta Aniues el primer, i al senyor C. el segon. I publicat simultàniament al costat fosc].

12es Jornades Catalanes de d’Informació i Documentació

Avui i demà serem a les 12es Jornades Catalanes d’Informació i Documentació, per la qual cosa el bloc es tematitzarà una mica. Per als bibliotecoides que no puguin assistir-hi, a la dreta del bloc hi ha una columna poso aquí una finestra d’streaming que recollirà totes les piulades a Twitter que portin el hashtag de les Jornades #12JCD.

De moment, ja hem provat el wi-fi i hem começat a saludar col·legues.



Sala de lectura, 123: El Màgic d’Oz, d’L. Frank Baum

Il·lustració de W. W. Denslow (Imatge de Wikimedia Commons)

[Apunt llarg amb premi]

Mentre llegia la novel·la de Gregory Maguire que explica la vida la Malvada Bruixa de l’Oest abans de convertir-s’hi, em vaig adonar que no coneixia la història d’El Màgic d’Oz d’L. Frank Baum; només en coneixia la versió cinematogràfica de 1939, protagonitzada per Judy Garland, en la qual també es basa la novel·la. Així que vaig cercar quina edició hi havia a la biblioteca i vaig trobar aquesta edició anotada amb motiu del centenari de la publicació del conte original. No cal dir que aquesta edició proporciona un munt de detalls curiosos —si més no per mi, que no coneixia la història de Baum ni del món d’Oz— a més de les il·lustracions originals de W. W. Denslow, dibuixant que il·lustrà força llibres de Baum.

El conte és una petita delícia, si us agrada ni que sigui una mica la literatura infantil. La història, ben coneguda, és el viatge de la nena Dorothy a través del país d’Oz, a on ha anat a parar des del seu Kansas natal per culpa d’un tornado. En arribar a Oz, accidentalment mata la Malvada Bruixa de l’Est, i rep com a recompensa les sabates màgiques que aquesta calçava. Per poder tornar a Kansas ha d’anar a veure el màgic d’Oz, que viu a la Ciutat de les Maragdes, l’únic que pot ajudar-la. De camí, troba tres companys de viatge amb qui viurà nombroses aventures: l’Espantaocells, que també s’afegeix a l’aventura amb l’esperança que el màgic li doni un cervell; el Llenyataire de Llauna, que desitja que el màgic li doni un cor, i el Lleó Poruc, que espera que el màgic li proporcioni valor. El màgic els diu que per concedir-los els seus desitjos han de matar la Malvada Bruixa de l’Oest. Un com acomplerta la missió, tornen a la Ciutat de les Maragdes i descobreixen que el màgic és un farsant, però està disposat a retornar amb Dorothy a Kansas. Malauradament, marxa deixant la nena i per aconseguir tornar, han d’anar a veure la Bruixa del Sud, Glinda, que revel·larà a Dorothy que les sabates que porta són màgiques i la portaran a Kansas.

El viatge d’aquesta petita companyia és un viatge d’aprenentatge en el qual es posen a prova l’amistat, la solidaritat, la generositat, i en el qual els tres companys de Dorothy descobreixen que tenen els atributs que els falten, encara que no ho sàpiguen.

Si el conte ha perdurat —i aquí començo a parafrasejar la introducció— és en gran part pel seu estil, que significà un gran canvi respecte de la literatura infantil que es feia en època de Baum als Estats Units: utilitza un llenguatge planer i directe, no moralitza, no abusa de les descripcions, alleugereix la narració amb força diàlegs, i això fa que no hagi envellit. Significà també una renovació del gènere per l’ús de la il·lustració, esquemàtica i en blanc i negre fins aquell moment, rica en color i moviment en El Màgic d’Oz, i perquè s’allunya de la truculència habitual en els contes de fades.

A Baum l’èxit com a escriptor li arribà tard, però l’aprofità i l’espremé tant com va poder: no només amb la resta d’obres sobre Oz que va escriure, si no també amb les adaptacions que en va fer per al teatre i el cinema —arribà a tenir companyia cinematogràfica pròpia. També hi hagué problemes: problemes de propietat intel·lectual amb l’il·lustrador, problemes amb les editorials que editaven els llibres de Baum i l’esclavatge d’uns lectors que no li permetien abandonar el món d’Oz. Però els llibres d’Oz, malgrat l’èxit que tingueren entre els lectors, no eren gaire apreciats per alguns crítics i bibliotecaris que els consideraven mal escrits, els atribuïen una ideologia que no tenien, o els jutjaven només pel fet que se n’havien fet adaptacions musicals i cinematogràfiques. Un article de 1948 recull algunes de les queixes dels bibliotecaris: el llibre agradava tant als nens que no hi havia manera de tenir-ne exemplars a les biblioteques que no estiguessin deteriorats de tant que es feien servir. Sembla que hi havia entre els bibliotecaris nord-americans alguns prejudicis per la literatura infantil pròpia i tendien a comprar la d’autors anglesos, menystenint obres com la de Baum que consideraven de menys qualitat que altres sèries de fantasia… de menys qualitat que la de Baum. Però encara pitjor fou la prohibició, que sembla que encara s’arrossega, dels llibres de Baum per motius ideològics:

Durant els anys de McCarthy, quan fins i tot la llegenda de Robin Hood era considerada com un fullet de propaganda marxista, l’amable utopia de Baum va ser mal interpretada com el que no era. Ray Ulveling, director de la Biblioteca Pública de Detroit, provocà una onada de protestes quan esmentà com de passada, l’abril de 1957, que en les seves biblioteques la sèrie d’Oz no es trobava en els prestatges de lliure autoservei de les sales infantils. Immediatament la premsa interpretà això com una «prohibició» de Baum. Ulveling declarà que aquelles històries «no tenien cap valor», perquè encoratjaven el negativisme (fos el que fos) i inclinaven les mentalitats juvenils a adoptar un enfocament covar de la vida. «No hi ha res d’elevador ni d’inspirador en la sèrie de Baum», rebufava. «No es poden comparar en qualitat amb els contes de fades dels Grimm i d’Andersen.» Va dir que el públic preferia els llibres de bricolatge als llibres de misteri, de contes de fades i d’altres formes de ficció popular. Els seus col·legues van sortir en defensa seva, insistint en el fet que des de 1920 hi havia un nou concepte de la literatura infantil, i que El Màgic d’Oz no s’ajustava a la nova actitud. El febrer de 1959, el departament d’Estat de Florida envià a tota la seva xarxa una llista de «Llibres que no han de circular en les Biblioteques Estàndard». Es tractava de sèries «mal escrites, allunyades de la realitat de la vida, sensacionalistes, estúpidament sentimentals i, per tant, nocives per als infants del vostre comtat». L’Estat disposava que «no s’han de comprar, no s’han d’acceptar com a donatiu, no s’han d’enregistrar i no han de circular». L. Frank Baum era el primer nom la llista. El Màgic d’Oz va ser bandejat de les seccions infantils de la xarxa de biblioteques públiques de Washington D. C. fins l’any 1966, i fins i tot llavors era exclòs de les biblioteques de les escoles de la ciutat. «Ja sé que als infants els agrada», explicà Olive C. DeBruler, director d’una biblioteca escolar, al Library Journal (15 de novembre de 1966), «però hi ha tanta fantasia de millor qualitat!». Era massa sentimental, i l’antropomorfisme representat pel Lleó Poruc el trobaven molt fluix. Maxine LaBounty, coordinadora dels serveis infantils per a les biblioteques públiques del districte, afegia que la mena de fantasia de Baum «no té l’enginy o l’alt nivell d’Alícia al País de les Meravelles, per exemple». La premsa protestà contra aquesta censura d’Oz, però encara el mes d’abril de 1961, el Villager de Westwood-Brentwood (Califòrnia) publicà un article acusant Baum de tendències comunistes! Tossudament, encara hi ha biblioteques que no fan circular els llibres d’Oz. [p. xcvii-xcviii]

La citació és una mica llarga, però així queda ben clara la irracionalitat d’algunes prohibicions.

El llibre està farcit de notes a peu de pàgina, tant a la introducció com en el conte. En aquest cas, ajuden a interpretar el text i a descobrir-ne les referències literàries, socials i personals de l’autor i de l’època en què fou escrit, però, sincerament, potser n’hi ha un pèl massa. També inclou la reproducció del text original en anglès i nombroses il·lustracions de Denslow, de cartells de les obres de teatre i de les pel·lícules, etc.

I de torna, i com a premi si heu arribat fins aquí, la Judy Garland sobre el l’arc de Sant Martí:

El llibre:

  • L. Frank Baum. El màgic d’Oz. Barcelona: Empúries, 2002. Ed. anotada. Edició, introducció i notes de Michael Patrick Hearn; il·lustracions de W. W. Denslow; traducció de Ramon Folch i Camarasa. CII, 274 p. ISBN 84-7596-961-5.

Altres enllaços:

La citació: José Ortega y Gasset

Todo esto nos declara que para determinar la misión del bibliotecario hay que partir no del hombre que la ejerce, de sus gustos, curiosidades o conveniencias, pero tampoco de un ideal abstracto que pretendiese definir de una vez para siempre lo que es una biblioteca, sino de la necesidad social que vuestra profesión sirve. Y esta necesidad, como todo lo que es propiamente humano, no consiste en una magnitud fija, sino que es por esencia variable, migratoria, evolutiva —en suma, histórica.

José Ortega y Gasset. «Misión del bibliotecario». En: Íd. Misión del bibliotecario y otros ensayos afines. Madrid: Revista de Occidente, 1967. p. 70.

Sala de lectura, 119: «Misión del bibliotecario», de José Ortega y Gasset

«Misión del bibliotecario» és el títol del discurs amb què José Ortega y Gasset inaugurà el Congreso Internacional de Bibliotecarios y Bibliógrafos, a Madrid, el 20 de maig de 1935. El discurs, després d’una breu introducció, està compost per set parts: «Misión personal», «Misión profesional», «La historia del bibliotecario. El siglo xv», «El siglo xix», «La nueva misión», «El libro como conflicto» i «¿Qué es un libro?».

Les dues primeres parts tracten del concepte de missió per mostrar-ne l’abast i la complexitat, i que és part inherent a la condició humana; en paraules d’Ortega, «sin hombre no hay misión […] sin misión no hay hombre». L’altra missió, la professional, és la missió personal quan s’ha transformat en una necessitat social: això li serveix per diferenciar una certa tendència en l’home amant dels llibres a ordenar-los i cuidar-los, de la professió de bibliotecari com a fruit d’una necessitat social a partir d’un determinat moment de la història. En les dues parts que segueixen, fa una breu història de la figura del bibliotecari, des del moment en què neix aquesta com a tal al Renaixement (segons ell), fins que es converteix en «oficio estatal» al segle xix. Hi ha hagut una evolució, tant pel que fa a la disponibilitat de llibres, com pel que fa a la consideració del llibre com a necessitat.

Els dos apartats següents constitueixen el nucli de la seva argumentació. D’entrada, explica què l’indueix a dir que hi ha un canvi en la missió del bibliotecari. Fins llavors, diu, els bibliotecaris es limitaven a recollir i conservar, en tant que el llibre era vist com un objecte útil a la societat. Però ha arribat un punt en què el llibre, com moltes altres fites del progrés, mostra un aspecte negatiu: «el libro es imprescindible en estas alturas de la historia, pero el libro está en peligro porque se ha vuelto un peligro para el hombre». Davant d’aquest perill, comença l’edat madura de la professió de bibliotecari, una edat caracteritzada per una nova missió: deixar de tractar el llibre com a mer objecte i tractar-lo com a funció vivent.

Pues bien, he aquí dónde veo yo surgir la nueva misión del bibliotecario incomparablemente superior a todas las anteriores. Hasta ahora se ha ocupado principalmente del libro como cosa, como objeto inmaterial. Desde hoy tendrá que atender al libro como función viviente: habrá de ejercer la policía sobre el libro y hacerse domador del libro enfurecido.

Quins són els problemes del llibre, segons Ortega? El primer és que ja n’hi ha massa i qualsevol investigació es veu frenada en l’intent d’aconseguir una bibliografia bàsica sobre el tema; el segon, que a més d’haver-n’hi molts, se’n continuen imprimint molts més, molts dels quals són «inútiles o estúpidos, constituyendo su presencia y conservación un lastre más para la humanidad»; el tercer, que el lector, acostumat a rebre tota la informació per escrit, ja no es preocupa per entendre-la, a no pensar per si mateix. Davant d’aquest panorama, proposa quina hauria de ser la nova missió del bibliotecari: per a l’excés de llibres, que els bibliotecaris fessin la recerca bibliogràfica pertinent (parla de «crear una nueva técnica bibliográfica de un automatismo rigoroso») perquè els estudiosos rebessin ja la informació triada; per a l’excés de publicació, que els bibliotecaris s’encarreguessin de regular què es publica i què no, «a fin de evitar que se publiquen los [libros] innecesarios y que, en cambio, no falten los que el sistema de problemas vivos en cada época reclaman»; per a la tercera, que el bibliotecari actuï com a filtre i dirigeixi les lectures dels lectors. La darrera part versa sobre l’essència del llibre, què és i què hauria de ser, ja que no tots els llibres són iguals.

I avui, quina és la situació? S’ha assolit aquesta nova missió? Han canviat els problemes relacionats amb el llibre? Sembla que Ortega y Gasset preveia que el nombre de llibres publicats podria augmentar, però no sé si hagués imaginat com ho ha fet ni que, setanta-cinc anys més tard, alguns dels problemes dels llibres de què parlava continuen estant en boca de tothom: l’excés de publicació i la publicació de llibres, per dir-ho amb les seves paraules, inútils o estúpids. Mentrestant les biblioteques continuen amb les seves funcions i les noves funcions que van adquirint en canviar els hàbits i les necessitats socials. Però, i la missió de què parlava Ortega?

Podem dir d’entrada que la resposta al segon problema no l’han resolt els bibliotecaris —i, sincerament, no sé si hauria de ser la nostra tasca. Es publica molt i es publica de tot, i en les decisions sobre què es publica i què no els bibliotecaris no hi tenen part. Només, en certa manera, en l’àmbit universitari, la creació de dipòsits oberts de coneixement es podria considerar des d’aquest punt de vista: les biblioteques universitàries com a agents de la publicació del coneixement científic creat a les universitats. Quant a les respostes als dos altres problemes, crec que sí que ho fem —que ho hem fet sempre. Haver de plantejar què es compra per al fons de la biblioteca i què no, ja significa una tria d’entre tot el que es publica; i en moltes biblioteques els bibliotecaris recomanen, aconsellen, suggereixen què llegir i què no depenent de cada lector. L’elaboració de reculls de recursos, de bibliografies, l’oferiment de serveis de cerques bibliogràfiques, anirien en la línia de la solució que Ortega proposa per al primer problema, tot i que no sigui una activitat «de un automatismo rigoroso».

Setanta-cinc anys i ens trobem encara amb els mateixos problemes, i molts d’altres que possiblement Ortega y Gasset no podia ni imaginar quan es dirigia aquell 20 de maig de 1935 a un grup de bibliotecaris vinguts d’arreu de l’estat i de l’estranger.

El llibre:

  • José Ortega y Gasset. «Misión del bibliotecario». En: Íd. Misión del bibliotecario y otros ensayos afines. Madrid: Revista de Occidente, 1967. p. 59-98.

El mite del silenci

Moving library, 06Una de les idees que habitualment hom associa al terme «biblioteca» —i parlem de biblioteques universitàries— és la idea de silenci, i la majoria de queixes que rebem els bibliotecaris les motiva la manca de silenci —un silenci, d’altra banda, que no sempre podem imposar, perquè massa sovint depèn, precisament, de qui més el reclama: l’usuari. I aquest no sempre està disposat a deixar de xerrar amb el seu veí de taula.

Però, les biblioteques són realment (o haurien de ser) un espai de silenci? Amb el pas del temps, les biblioteques s’han convertit cada cop més en les sales d’estudis que, massa vegades, les facultats no proporcionen als seus estudiant, amb l’argument que ja hi ha la biblioteca. I qui estudia vol i necessita silenci per poder-se concentrar. I potser la biblioteca no és el millor lloc per fer-ho, ja que no només s’hi va a estudiar. A la biblioteca s’hi investiga, s’hi fan consultes puntual, s’hi après a utilitzar recursos, s’hi fan treballs (individuals o en grup), s’hi fan fotocòpies, s’hi imprimeix, s’hi digitalitza, s’hi treballa.* I per moltes d’aquestes activitats cal parlar. El silenci absolut, doncs, no sembla que hi sigui possible —ni desitjable, tal vegada: una biblioteca on només s’hi va a estudiar, una biblioteca els fons i els recursos de la qual no s’utilitzen, per molt silenciosa que sigui no és una biblioteca.

L’ideal fóra que la biblioteca disposés d’espais diferenciats, amb espais de silenci absolut —no faig cap gran descobriment, que ja hi ha biblioteques al nostre país que tenen espais de silenci absolut, i d’altres que ho intenten… Per aconseguir-ho, però, no calen només bibliotecaris disposats a fer callar els més xerraires. Cal, d’una banda, la voluntat i el compromís dels usuaris de mantenir el silenci —parlem d’estudiants universitaris dels quals es poden esperar** uns determinats comportaments socials sense que hàgim de fer-los de papa i de mama, no parlem de criatures. I, de l’altra, cal que els locals destinats a les biblioteques no es dissenyin, com es fa massa vegades, sense escoltar els bibliotecaris, que són els que saben què necessiten. Perquè en un àmbit en evolució contínua com el de les biblioteques universitàries, dotar-les de locals que no puguin créixer ni puguin adaptar-se a les necessitats canviants dels usuaris i dels bibliotecaris és condemnar-les a convertir-se en espais sense futur. Silenciosos, sí, però inútils.

* També hi ha qui es dedica a activitats eroticoludicofestives, però això ara no ve al cas.

** Sí, els reis mags existeixen.

PS. «Silenci a la biblioteca», al Bloc de Dret (24.03.2010)

A prova d’idiotes

Fou gràcies a la feina d’Elaine Lilly, Alice Keefer, Tomàs Baiget i Josep Sau a Quotes & Jokes que vaig descobrir —i suposo que com jo, un munt de bibliotecaris— les tires còmiques protagonitzades per Dewey i la resta de bibliotecaris de la Biblioteca Pública de Malville al web Unshelved, de Gene Ambaum i Bill Barnes. En Dewey és un bibliotecari amb un considerable esperit frikitecari, com es demostra en tires com la del 4 de febrer passat: davant la nova màquina expenedora de llibres de la biblioteca, en Dewey i Mel, la seva cap, en comproven el funcionament quan un usuari s’hi acosta. La reacció de Dewey és la que qualsevol bibliotecari ha tingut més d’una vegada en trobar-se segons quins usuaris…

Unshelved, by Gene Ambaum and Bill Barnes

PS. Una versió «alternativa» d’aquest apunt apareix simutàniament a Frikitecaris.

La primera vegada

Mentre escrivia l’apunt «Els vostres bibliotecaris» i parlava de la primera vegada que vaig entrar en una biblioteca, experimentava una estranya sensació de déjà-vu: aquella batalleta ja l’havia explicada, per escrit, en un bloc… però no era aquí, a l’Un que passava. Per sort aquestes eines disposen de cercadors per fer-nos la vida més senzilla i no sé ben bé com, vaig arribar a aquesta altra entrada, «Abducció», que em donà la pista definitiva: «La primera vez» havia estat el meu bateix de foc a cals Frikitecaris. I atès que ja estava tot explicat, i que l’apunt és vellet, he decidit rescatar-lo i posar-lo aquí, per donar-li una segona vida. No l’he traduït, però: algunes expressions són tan pròpies de l’argot frikitecari que he preferit deixar-lo tal com el vaig escriure.

Como buen discípulo de Jorge de Burgos, abomino del humor y de la risa. Por eso he querido inaugurar mi participación en este blog con una buena dosis de seriedad, que buena falta le hace. Y para empezar, nada mejor que retrotraerse a los orígenes: la primera vez, historia de alto contenido humano y ejemplarizante.

Todo frikitecario tiene un pasado. Todo frikitecario ha sido, en algún momento de su vida, usuario —y quién esté libre de pescado, que tire el primer anzuelo. Y, en el peor de los casos, cenutrousuario. Curiosamente, el porcentaje de cenutrousuarios entre los bibliotecarios es, paradójicamente, considerablemente elevado. Pero esa es otra historia.

Para todo hay una primera vez en esta vida, y a veces la primera vez puede ser traumática, tanto si se trata de ir en bicicleta como si se trata de practicar el sexo. La primera vez que montas en una puede ser determinante para tu futuro: o no montas nunca más o acabas hecho un Induráin. Con la práctica del sexo pasa lo mismo; pero no vamos a hablar de sexo, que este es un blog serio y profesional, así que si has llegado hasta aquí de la mano de gúguel, digo del demonio, buscando algo así como «sexo con Jorge» o «sexo de risa», pega la vuelta y véte, que este no es tu lugar.

Corría el año del señor de 1987 (no, gúguel, no se corría ningún señor ese año) y un adolescente que cursaba segundo de BUP tuvo que hacer un trabajito para la asignatura de ética sobre la eugenesia (prometía, el angelito). Ni corto ni perezoso decidió seguir el consejo de su profesora y se dirigió a la Biblioteca Central de su ciudad, magna biblioteca de una institución con solera que años a venir se convertiría en su alma mater.

Era en aquel entonces la biblioteca un lugar grande y oscuro poblado de libros polvorientos, armarios llenos de cedularios iluminados por ténues luces y fantasmagóricos seres de tez blanca que iban de un lado a otro cargando libros que depositaban en sus anaqueles, fuera del alcance de los usuarios. El atemorizado bachiller no sabía que hacer y, haciendo de tripas corazón, se dirigió a una estudiante que pasaba lentamente las fichas de un cedulario. «Cómo puedo encontrar el libro que me interesa?», preguntó con un hilo de voz. «Es muy fácil —le contestó la chica—. Buscas en el catálogo de materias y cuando encuentres un libro que te interesae, rellenas una momia y se la llevas a los bibliotecarios, que te darán el libro».

El adolescente no es que fuera muy espabilado, pero de momias sabía un rato y no entendía que para conseguir un libro tuviese que rellenar una momia, y ya se veía en el trance de vaciar las entrañas de un cadáver, perfumarlo y envolverlo con tiras de lino cuando la chica le tendió un formulario de papel diciéndole: «Toma, una momia». Ante la vista del inofensivo formulario, el adolescente respiró tranquilo y empezó a buscar en el catálogo.

Poco a poca consiguió descifrar la jeroglífica caligrafía con que el frikitecarius antecesor había redactado aquellas fichas y encontró un libro que le interesaba. Rellenó la momia, firmó donde ponía signatura —y de paso aprendió que en libraryland una firma y una signatura no son lo mismo— y, cuarenta y cinco minutos y varios sonrojos más tarde tuvo en sus manos el preciado tesoro que había ido a buscar.

Al abandonar aquel oscuro y ominoso lugar, el joven juró poniendo a dios por testigo, que aunque tuviera que robar nunca volvería a pasar ham… perdón, que nunca volvería a pisar una biblioteca.

Afortunadamente, nunca tuvo vocación de futurólogo.

I així va ser.

Els vostres bibliotecaris

Els camins de la vida són ben estranys. Jo, bibliotecari, no vaig trepitjar per primera vegada una biblioteca fins a una edat ben avançada, quan ja m’afaitava el bigoti. De petit, a part de la biblioteca de casa, només havia passat una hora setmanal a la modesta biblioteca de l’escola, on una bibliotecària francesa ens intentava introduir en els misteris de la classificació i la circulació —la catalogació i la indexació no, que devien ser considerades arcans massa complicats per a les nostres tendres ments. La primera vegada, però, que vaig entrar en una biblioteca «de debò» no puc dir que fos gaire satisfactòria: aquella immensa i fosca biblioteca, més semblant a una cova que a un temple de saber i cultura, m’espaordí de tal manera que fins que era ja a la universitat no vaig tornar a trepitjar-ne cap més. Després, temps a venir, una biblioteca es convertiria en el meu refugi —però mai no vaig arribar a tenir un bibliotecari de capçalera, un bibliotecari que pogués anomenar «el “meu” bibliotecari», com fa la Tina.

Sí, perquè tot això venia a tomb per ella, la Tina, que ha escrit el millor homenatge que ningú podria fer a un bibliotecari. No sé si un bibliotecari d’universitat arribarà mai merèixer un record així, però estic segur que tots nosaltres, els bibliotecaris i les bibliotecàries que estimem la nostra feina i intentem donar el millor de nosaltres en cada petita tasca que emprenem, voldríem poder deixar en alguna de les moltes persones amb les que hem tractat i tractarem al llarg de la nostra carrera una espurneta igual.

On havia posat els kleenex, jo?

La citació: Hipólito Escolar

Los ingresos económicos de la Biblioteca no fueron, a lo largo del siglo, abundantes. Tampoco regulares, pues hubo tiempos de relativa abundancia y otros de gran penuria. Los bibliotecarios se vieron obligados a llevar una vida ascética y los celadores y porteros, milagrosa. Fue preciso echar a uno de éstos por haberse casado porque, siendo notablemente escaso el salario para mantener a una familia, sentiría tentaciones de robar.

Actualment ens podem casar sense problemes, però el pressupostos de les biblioteques continuen sotmesos a misteriosos atzars…

  • Hipólito Escolar. Historia de las bibliotecas. Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez : Pirámide, 1985. p. 543