Arxiu d'etiquetes: bibliotecaris

MARC Fields & Bad Data

(Apunt publicat simultàniament al costat fosc: «MARC Fields & Bad Data»)

Tot professional que es tingui per tal hauria d’estar subscrit a tantes llistes de distribució professional com li sigui possible seguir, encara que el contingut d’alguns missatges el faci sortir de polleguera de tant en tant. Tot i això, les llistes, a vegades, tenen el seu punt divertit —i mira que ens fa falta diversió, en aquesta professió tan seriosa i creguda— com això que he trobat a la llista NGC4Lib: els MARC Fields & Bad Data.

Copio la descripció que fan d’ells mateixos i us convido a llegir la resta del missatge a l’enllaç anterior.:

Marc Fields & Bad Data is a “floating members” ensemble of librarian musicians who perform in an eclectic array of styles from folk & bluegrass to blues, straight ahead jazz, & old time & original rock.

Sembla ser que, en aquests moments i encara que per les imatges no ho sembli, els manquen membres i han enviat el missatge a aquella lista per donar-se a conèixer i per veure si, de pas, pesquen algun babau que es deixi enredar. I, de moment, ningú a la llista sembla haver-se escandalitzat pel missatge.

Ah, i per si no en tinguéssim prou, enllacen tres de les seves actuacions. Els títols de les cançons no tenen preu: «VuFind Blues», «Paper Jam» i «245 (MARC Tags Rule)».

Espero que en gaudiu (o no, que potser gaudir-ne és poc professional).

Les idees brillants dels polítics que ens governen

Sembla ser que els polítics que ens governen continuen entestats a sorprendre’ns amb pocasoltades com més grans millor. Com si a la nostra professió no tinguéssim prou problemes, entre retallades i haver d’aguantar les campanyes de publicistes pretesament graciosos que ens consideren mers vigilants de sales plenes de llibres, ara ens toca bregar amb les idees brillants d’alguns polítics il·luminats.

Tenim una megabiblioteca per inaugurar però no tenim personal amb què dotar-la? Què fem, doncs? Convoquem oposicions perquè els titulats que no tenen feina puguin començar a treballar en la professió que han escollit? Cobrim les places interinament fins que puguem convocar oposicions? Cerquem patrocini privat per contractar professionals qualificats?

Qualsevol persona amb dos dits de front i una mica de sentit comú hauria optat per qualsevol d’aquestes tres opcions (i sóc conscient que una d’elles provocarà urticària a més d’un). Però, ah no, amics, que no parlem de gent amb sentit comú, parlem de polítics. I quina se’ls ha acudit?

Doncs això: cobrir places les places vacants amb veïns voluntaris. Això sí, «personas cualificadas» que seran supervisades i tutelades pels funcionaris… que, pel que sembla, no tindran tanta feina a partir d’ara.

Res de redistribuir plantilles (segur que hi ha alguna biblioteca amb personal de més que es podria destinar a una altra biblioteca) ni de contractar professionals qualificats, no. Triem l’opció més barata.

Això sí, per «mantener “una cultura de calidad”». Una cosa que, pel que sembla, els bibliotecaris no podem oferir ni mantenir.

Com va dir un dels seus, «manda huevos».

(I entre que vaig escriure l’esborrany original a Frikitecaris, on l’apunt es publica simultàniament, i el vaig publicar, algú va patir un atac de seny i va rectificar, segons ens explicaven al blog del Colegio Oficial de Archiveros, Bibliotecarios y Documentalistas de Madrid. Tot i que em temo que hagi estat més per l’enrenou que va provocar la notícia i que tothom hagi posat la idea a parir que no pas pel convenciment dels il·lustres pròcers que aquest no era el camí correcte…).

Publicat simultàniament a Frikitecaris: «Esos políticos y sus locas ideas».

Bibliotecaris de paper

[Apunt publicat gairebé simultàniament i amb el to adient al costat obscur: «Bibliotecaris de paper»]

L’Eli fa temps que ens obsequia des del seu blog Des del meu punt de vista amb dibuixos que posen un toc humorístic a les coses que li passen. Molt sovint, aquestes il·lustracions ens tenen com a protagonistes a nosaltres, els bibliotecaris, col·lectiu al qual també pertany. La mirada, plena d’humor, és tot i això una mirada amable, tendra, potser com l’Eli mateixa. No contenta, però, amb oferir-nos les vinyetes al seu blog de tant en tant, ara ens anuncia que ens les oferirà recollides en un fulletó (que publica mitjançant la plataforma Issuu)  que ha titulat Bibliotecaris de paper.

Espero que no se’n cansi i que trobi inspiració per oferir-nos-en una bona col·lecció!

«The insulting librarian» de Mitchell & Webb

No, no ens dediquem a insultar els usuaris —tot i que a vegades no ens faria res…— ni intentem lligar amb ells a la desesperada. Però a vegades et surt el costat fosc i t’agafen ganes de fer coses com aquesta…

Trobareu el text en anglès a Too many indonesian books (heu de baixar una mica a la pàgina) i una traducció casolana al castellà al cals Frikitecaris: «El poder del bibliotecario… y como abusar de él».

Bibliotecari de dia, bibliotecari de nit

O com continuar treballant després d’haver sortit de la feina.

Sembla que no sóc l’únic que continua exercint de bibliotecari fora d’hores: mentre anava rumiant com descriure la curiosa experiència que vaig viure la setmana passada, en Lluís Anglada s’avançava i n’explicava una de molt semblant («Fer de bibliotecari fora d’hores laborals»).

Tot va començar amb un missatge de correu electrònic el passat dimarts 25 de maig, en què algú que no conec em demanava ajuda per trobar la resposta correcta d’una pregunta d’un joc que feien a Badalona. Al joc els preguntaven quin era el nom del personatge que mor d’accident laboral a la novel·la El metall impur, de Julià de Jòdar. Hores més tard em feien la mateixa pregunta als comentaris d’un apunt del bloc.

La meva primera reacció fou de sorpresa (qui sou i per què em feu preguntes sobre una novel·la que no he llegit), la segona de curiositat (com sabeu que tinc aquesta novel·la i quin deu ser el personatge que mor), i la tercera fou «som-hi, a veure què trobem». La resposta a la pregunta la vaig trobar invocant el diable… perdoneu, amb una cerca ben senzilla a Google, ja que en aquell moment no tenia el llibre a mà. Les altres respostes les vaig trobar gràcies al comentari al bloc: els participants al joc, cercant a Internet o directament a LibraryThing, havien vist que tenia el llibre i havien deduït que l’havia llegit, i per això m’adreçaven la pregunta per dos canals diferent.*

Evidentment els vaig enviar la resposta que em semblava correcta, amb la indicació d’on i com l’havia trobada.

A l’endemà em va arribar una altra pregunta del mateix joc, però d’aquesta no en vaig poder donar la resposta: només vaig poder adreça la persona a les fonts on creia que podrien trobar-la.

Ras i curt: em vaig dedicar a fer informació bibliogràfica fora d’hores. En aquests anys de blocaire he rebut força preguntes, però sempre relacionades amb el funcionament del bloc o d’alguna aplicació d’Internet de què hagués parlat: aquesta ha estat la primera vegada que rebo una pregunta pròpia de bibliotecari referencista.

* Potser era un avís que és hora que comenci a llegir d’una vegada la trilogia «L’atzar i les ombres»…

Quatre apunts sobre les 12es Jornades

Les 12es Jornades han estat les terceres a les que he assistit, i les primeres a les que he anat carregat d’ordinador i amb ganes d’utilitzar al màxim les eines que Internet ens posa a l’abast. Feta la crònica, o el resum si voleu, de les activitats a les que vaig assistir queda fer quatre apunts sobre algunes idees que m’han anat passant pel cap al llarg d’aquests dies. Possiblement aquells que teniu més experiència en jornades, congressos, seminaris, et al., trobareu que són força òbvies, però a mi em faltava perspectiva i experiència per fer aquest exercici.

Sorpresa

Per la poca presència de professionals d’alguna institució. Desencís, manca d’incentius, desinterès per unes jornades que han de ser, per necessitat, generalistes? Però potser també que ens movem en compartiments estancs i som bastant incapaços d’interessar-nos per allò que no porti la nostra etiqueta, «biblioteca universitària», «biblioteca pública», «servei de documentació», etc. I considero que aquesta actitud és absurda i equivocada, ja que el contacte amb professionals d’altres àmbits ens pot aportar idees que es poden aplicar en el nostre, o, simplement, sentir-nos acompanyats i confortats per professionals que tenen els mateixos problemes que nosaltres. Quan he sentit la Carme Fenoll explicar que les biblioteques (públiques) s’han convertit en sales d’estudi en determinades èpoques o que hi ha usuaris que es queixen perquè les biblioteques ja no són espais de silenci absolut, sento les paraules de molts companys de les biblioteques universitàries, queixant-se del mateix. I quan s’ha parlat de la difícil relació entre bibliotecaris i arquitectes, no ens afecta també? No ens interessen els nou models d’accés a la informació amb totes les conseqüències que té? Ens afecta i ens interessa, o hauria d’interessar-nos si ens agrada la nostra professió. Que ningú interpreti aquestes paraules com un intent d’alliçonar ningú; són només l’expressió d’una convicció personal que, segurament, molta gent no comparteix.

«Pasilleo»

També hi ha una altra activitat, no oficial, que considero molt útil: allò que alguns anomenen el «pasilleo», fer passadís. Trobar-nos i retrobar-nos, d’una manera informal, amb col·legues d’altres àmbits amb qui compartir reflexions i experiències cafè en mà, i establir lligams que permeten sentir-nos «col·lectiu» més enllà de l’etiqueta de bibliotecari o documentalista que cadascú de nosaltres porti penjada. Conèixer personalment els col·legues que només coneixes virtualment, posar veu a les seves paraules i expressió als seus rostres. Fer passadís no només físic, sinó també virtual. El contacte informal s’ha mantingut fins i tot durant les diverses activitats, gràcies a les aplicacions d’Internet.

Continguts

Les jornades són generalistes i bienals, dos trets que en deteminen algunes característiques. D’entrada, que potser no totes les activitats i projectes que s’hi presenten siguin realment innovadors i desconeguts. També, que hi hagi massa temes diferents, malgrat els eixos temàtics, i ens costi fer-nos un calendari una mica cohesionat. També hi ha el fet que les activitats siguin paral·leles, cosa que ens obliga a donar prioritat a uns temes sobre uns altres que també ens podrien interessar.

Ha estat una llàstima no tenir, com en altres ocasions, els textos de les comunicacions des del primer dia. Potser caldria tenir-ho present de cara a les 13es.

Tecnologies

Molt bolígraf i molta llibreta. Pot ser que per causa de (o gràcies a) la relació que tinc amb les TIC i el web social, em continua semblant curiós el desinterès de molts professionals per aquestes eines. I em continua sorprenent que a les Jornades es vegin tan pocs dispositius mòbils i, en canvi, tanta gent prenent notes sobre paper. Les infraestructures no sempre ajuden —enguany hem trobat a faltar endolls a les sales pels moment crítics (sobretot un servidor) i el wi-fi ha fallat en algun moment—, però els afectat hem estat poquets. La Gamoia es queixava que no hi hagués més presència femenina retransmetent les Jornades per Internet, però més que una qüestió de gènere es tracta d’una qüestió professional. I no deixa de ser estrany en una professió en què les tecnologie de la informació i la comunicació tenen un paper tan important.

També es podria haver pensat en un algun mitjà per retransmetre les Jornades per Internet, com es va fer, per exemple, a les 4es Jornades OS Repositorios. Seria una manera d’arribar a la gent que pels motius que sigui no poden assistir-hi i de tenir una audiència més gran.

Organització

Excel·lent, ni més ni menys. I no hem d’oblidar els voluntaris, que han estat en tot moment amatents a l’hora de resoldre dubtes i problemes.

L’únic però que hi posaria fa referència a la durada de les Jornades i la concentració de continguts. Dos dies amb activitats matí i tarda cansen, físicament i mental. Mentalment, sobretot. Un dia més i menys activitats diàries farien les Jornades més passadores, però, és clar, Sant Cèntim mana. I això podria fer que l’assistència fos menor, també.

Dia de l’Orgull Friki 2010

Ho reconeixem i ho proclamen, en veu alta i el pit inflat d’orgull: som friquis! I no només ho demostren dia rere dia al costat obscur, sinó que sempre que podem participem en aquesta celebració del Dia de l’orgull friki. Però sempre hi ha algú que és més friqui que nosaltres, i sinó que li preguntin a en Dewey, de la Malville Public Library, el nostre friquíssim i admiradíssim Dewey, que ha trobat una sabata de son peu. Vegeu-ho:

Tira còmica Unshelved 17/05/2010

Unshelved, by Gene Ambaum & Bill Barnes

La tira, de Gene Ambaum i Bill Barnes, procedeix del web Unshelved i està protagonitzada, entre altres personatges, per Dewey, bibliotecari amb un considerable esperit frikitecari.

N’hem publicat una versió lleugerament diferent al costat fosc: «Día del Orgullo Friki», a Frikitecaris.

12es Jornades Catalanes d’Informació i Documentació: segona jornada (2)

Dijous, després de dinar, vaig seguir amb l’eix temàtic de Continguts i sistems, amb el taller «La catalogación del futuro: el modelo FRBR», a càrrec d’Ana Belén Ríos, professora de la Universitat de Salamanca. El model FRBR és un model conceptual d’entitat-relació amb el qual es cerca d’establir un marc de catalogació que tingui en compte l’usuari, no com fins ara que es catalogava per a l’usuari però sense tenir en compte les seves necessitats. El taller, que en un principi havia de ser pràctic però que acabà sent teòric per causa de la manca d’infraestructures, començà amb un repàs a la història de la catalogació i després se centrà en l’explicació del model FRBR. Sigui perquè era just després de dinar, perquè ja començava a notar el cansament de dos dies de jornades, o perquè el tema és força feixuc, el cas és que no vaig trigar gaire a desconnectar i, finalment, vaig seguir el camí que havien emprès altres assistents a la sessió i vaig marxar.

Després ja només quedava la cerimònia de cloenda, que recuperà el to humorístic de la cloenda de les 11es Jornades. La conferència anà a càrrec de Claudi Alsina, catedràtic de matemàtiques de la Universitat Politècnica, que encarnà dos personatges diferents: el Claudi Alsina que feia la conferència de cloenda de les 12es Jornades el 2010, i un robot que comentava a la cloenda de les 112es Jornades el 2110 la conferència del 2010. Sí, un embolic. Per saber quin dels dos parlava, es canviava les ulleres (normals pel 2010, de sol pel 2110) i el to. Parlà del repte a què ens enfrontem bibliotecaris i educadors amb els canvis en la informació i en la manera d’accedir-hi, un repte que és alhora una oportunitat per construir un nou paradigma educatiu i de transmissió de la informació. Els bibliotecaris, digué, ja treballem amb informació; transmetre-la era el nostre paradigma, i ho ha deixat de ser. Però continuem sent els més ben preparats sintetitzar-la, guiar l’usuari a l’hora de cercar-la, i, sobretot, seduir-lo i il·lusionar-lo per portar-lo cap a la cultura, cap a l’aprenentatge. La conferència tingué molts moments hilarants, i vam riure a cor que vols durant una bona estona, després de superar el desconcert inicial.

A continuació prengué la paraula Eulàlia Espinàs per fer la cloenda de les 12es Jornades, amb resum i agraïments als participants, organitzadors, voluntaris i patrocinadors, i s’emocionà en anunciar que la Junta actual plegava i que caldria escollir-ne una de nova. Després donà pas a la celebració del 25è aniversari del Col·legi, amb copa i música en directe.

I realment cal felicitar els organitzadors per aquestes Jornades, i als voluntaris la seva disponibilitat per ajudar en tot moment.

Ara només queda esperar que es vagin publicant al web de les 12es Jornades materials i fotografies i anar fent boca per a les 13es, el 2012.

12es Jornades Catalanes d’Informació i Documentació: segona jornada (1)

Programa de les 12es Jornades

El segon dia de les jornades prometia molt i no ha defraudat gens. Dimecres m’havia dedicat a seguir l’eix temàtic dedicat a Espais i usos, i dijous li vaig fer el salt i me’n vaig anar a Continguts i sistemes.

Al matí vaig fer cap a la taula de debat «Preservació digital: estratègies de futur», que moderava Eugènia Serra, responsable de coordinació general de la Biblioteca Nacional de Catalunya. Els participants eren Bárbara Muñoz de Solano (Biblioteca Nacional de España), Enric Cobo (cap del Servei de Coordinació General d’Arxius de la Generalitat), David Iglesias (Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de l’Ajuntament de Girona) i Miquel Tèrmens (coordinador del Màster de Continguts Digitals de la Universitat de Barcelona). El propòsit de la taula de debat era presentar diversos aspectes relacionats amb la preservació digital, activitat necessària ja que els nous formats digitals requereixen de noves formes de preservació. Mitjançant rondes de preguntes dirigides a cadascun dels participants, es posaren sobre la taula temes com ara: què és la preservació digital, quins àmbits abasta, quins materials i qui n’ha de ser el responsable; quins aspectes cal tenir en compte a l’hora de digitalitzar amb vista a preservar els fitxers generats; què cal tenir en compte quan es decideix emprendre un projecte de preservació; què hi ha a l’entorn del món digital (productors del document original, etc.); què és el model OAIS; si la preservació es consolidara com altres processos tradicionals a les biblioteques; si l’experiència en preservació actual ens és útil en enfrontar-nos a la preservació digital; si el mercat està donant resposta a les necessitats de la preservació; i quins nivells de cooperació hi ha i qui se n’ha de responsabilitzar.

A grans trets, les conclusions foren que la preservació digital és un repte i ho serà encara més a curt termini, quan hàgim acabat la digitalització dels documents «analògics» i ens hàgim d’enfrontar a la preservació dels objectes creats directament en l’entorn digital. Cal tenir molta cura a l’hora de decidir què es vol preservar, com i a on, ja que els costos són alts; cal tenir en compte les característiques tècniques de l’objecte, cal fer una bona gestió de les metadades i cal garantir l’accés al resultat. La preservació es consolidarà i podem aprofitar l’experiència en preservació d’altres tipus de documents, però cal tenir en compte que és un procés d’actualització continuada, ja que els formats i els programaris van esdevenint obsolets. Caldrà destinar personal i pressupostos a la tasca, i haurien de ser les grans institucions amb patrimoni les que comencessin els projectes de preservació i en fossin capdavanteres (biblioteques nacionals, biblioteques universitàries, consorcis), i, sobretot, veure què fan les institucions del nostre entorn punteres en preservació digital. Quant al model OAIS, ofereix un marc conceptual de com ha de ser un repositori digital, però no ofereix les solucions pràctiques, tecnològiques, que han d’implementar el model. Moltes institucions han optat per crear les aplicacions que necessitaven, i algunes empreses han seguit l’exemple, però no han resolt els requeriments de tot el model, ja que s’han centrat en aquell aspecte en què eren expertes.

El torn de preguntes s’allargà una mica i quan vam sortir per fer la pausa-cafè, un exèrcit de bibliotecaris afamats havia arrasat la sala i havia esgotat les existències de teca. Afortunadament, els amatents cambrers tornaren a treure safates de minidonuts i minimagdalenes perquè els ressagats poguéssim treure el ventre de penes i assistir a la següent activitat amb una mica d’energia al cos.

Jo vaig seguir l’eix de Continguts i sistemes amb el diàleg entre Carlos Sánchez Almeida, advocat especialitzat en dret d’autor i propietat intel·lectual, i Dídac Martínez, vicegerent de Serveis Universitaris de la UPC, titulat «Propietat intel·lectual i dret d’accés a la informació». Amb aquest diàleg es pretenia obrir un debat sobre l’actualitat d’aquest tema que és motiu de notícies diàries als mitjans de comunicació i motiu de preocupació en l’àmbit bibliotecari. Començà Dídac Martínez fent un repàs del «Manifest de la UNESCO de la Biblioteca Pública» per posar en relleu quines són les funcions de la biblioteca pública en sentit ampli segons el manifest, de manera que quedés més clar quines són les amenaces a què ens haurem d’enfrontar. Carlos Sánchez Almeida se centrà en l’aspecte legal i en la descripció de com l’ofensiva governamental i de les entitats privades de gestió de drets d’autor estan posant en perill drets fonamentals com la llibertat d’expressió, l’accés lliure a la cultura o el dret a la intimitat dels ciutadans. I sempre des de la defensa del dret d’autor, reconegut com a dret fonamental a la Declaració Universal de Drets Humans al costat del dret d’accés a la cultura. Aquestes entitats de gestió s’han convertit, segons Sánchez Almeida, en recaptadors de diners sense tenir en compte si amb les seves activitats perjudiquen els autors, perquè només els importa recaptar més i més diners. Ens demanà com a bibliotecaris i documentalistes que protegim el patrimoni cultural encara que sigui recorrent a «activitats subversives» (l’expressió és meva) dintre de la llei.

De tots els diàlegs i taules de debat als que havia assistit, aquest fou dels més interessants i dels més divertits, també. Dídac Martínez té una vis còmica molt marcada i fa que les seves intervencions siguin sempre divertides, i Carlos Sánchez Almeida va estar a l’alçada del to. El missatge, però, no podia ser més punyent: la cultura i la llibertat d’expressió estan en perill per culpa, precisament, dels qui diuen que la volen defensar… a còpia d’omplir-se les butxaques. Una de les anècdotes del diàleg fou la confessió que s’havia convidat un representant d’una d’aquestes societats de gestió de drets d’autor i que no havia pogut o no havia volgut venir. Que estan al cas, però, és evident: la reproducció a Twitter del comentari de Dídac Martínez sobre l’import que paguen anualment de CEDRO per poder tenir fotocopiadores ha tingut resposta aquest matí mateix (podeu veure-ho fent clic als enllaços).

Podeu veure totes les piulades a Twitter sobre les Jornades clicant el hashtag: #12JCD.

12es Jornades Catalanes d’Informació i Documentació: primera jornada

Logo jornades

12es Jornades

Avui començava la 12a edició de les Jornades Catalanes d’Informació i Documentació, la trobada bienal que organitza el Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes (prenguin nota, senyors guionistes de Polònia, no hi ha gremi de bibliotecàries). Enguany dura dos dies i se celebra a l’Hotel Joan Carles I, a Barcelona, que té unes instal·lacions prou correctes (i sembla que més econòmiques que el Fòrum i el World Trade Center) malgrat la gairebé total absència d’endolls a les sales d’actes. I ja posat a passar per tot arreu, Un que passava hi ha anat, amb la intenció de conèixer de primera mà què es mou en el nostre àmbit, retrobar col·legues, saludar coneguts «reals» i desvirtualitzar-ne de «virtuals» (i perdoneu la repetició). Com que si començo a dir noms segur que me’n deixaré algun, que es donin tots per esmentats i saludats.

L’acte ha començat a les 10 del matí amb la benvinguda a càrrec d’Eulàlia Espinàs, presidenta del COBDC, que ha donat la benvinguda als assistents i ha presentat les tres línies temàtiques que formaven la programació d’aquesta edició de les Jornades (emprenedoria i empresa, espais i usos, i continguts i sistemes), les activitats, les sessions paral·leles, els patrocinadors institucionals i comercials, i la celebració del 25è aniversari de la creació del COBDC. A continuació ha presentat la persona encarregada de fer la conferència inaugural: Lee Rainie, director del PEW Internet & American Life Project.

La conferència, titulada «How libraries can survive in the new information ecology», s’ha centrat en com ha canviat la societat la implantació de les tecnologies de la informació i la comunicació, i les noves i diverses possibilitats d’accés a la informació. Si l’any 2000 menys del 50 % del estatunidencs adults usaven Internet a casa i encara molts menys tenien accés a banda ampla, el 2010 més el 75 % accedeix a Internet i més del 60 % té banda ampla. Això a més dels dispositius mòbils, xarxes wi-fi, etc. Aquests canvis no influeixen només en la societat, que passa d’organitzar-se en estructures socials fortament lligades a estructurar-se en xarxes socials virtuals. Els canvis no han afectat només l’entorn domèstic,doncs. I els bibliotecaris també hem d’enfrontar-nos a aquests canvis, ja que se’ns presentes nous reptes que hem de saber resoldre.

Després de la pausa-cafè hem assistit a la taula de debat «Un nou model d’accés a la informació. Els continguts a Internet», dins l’eix temàtic d’Espais i usos. Els participants eren Joan Carles Doval (Actual Records, Picap), Ernest Folch (Ara Llibres), Manuel Almeida (Mangas verdes) i Juan Alía (Filmotech), com a representants de quatre sectors que s’han vist afectats profundament pels canvis de formats i de maneres d’accedir a la informació: la música, els llibres, el periodisme i el cinema. La taula la moderava Julián Figueres, de la Biblioteca Vapor Vell, que ha plantejat una sèrie de qüestions als participants centrades en com els nous mitjans digitals, els formats i l’accés a la informació ha condicionat els quatre sectors i els creadors implicats. En general, tots quatre han mostrat disposició favorable als nous canals de distribució de productes com llibres, música, cinema i diaris, però amb una postura més cautelosa en el cas del sector editorial, discogràfic i cinematogràfic (Joan Carles Doval ha defensat fermament la propietat intel·lectual i els cànons), mentre que la postura de Manuel M. Almeida era molt més favorable: ha afirmat que la restricció del press clipping, per exemple, perjudica els mitjans més que no els afavoreix, i que la crisi del periodisme no té res a veure amb Internet sinó amb els models empresarials existents. Almeida ha estat també l’únic (o l’únic que he escoltat) que ha fet un elogi al paper dels biblotecaris: la nostra experiència en el filtratge de la informació ens col·loca en molt bona posició per filtrar la gran quantitat d’informació que es pot trobar a Internet.

Una de les intervencions al torn de preguntes ha estat de Núria Gallart, que ha preguntat si hi hauria la possibilitat de comprar capítols de llibres en format electrònic, perquè en l’àmbit universitari és habitual pagar per l’accés a un llibre electrònic del qual el professor només en recomana la lectura d’un capítol. Ernest Folch ha respost que s’està planificant un portal per a la descàrrega de capítols tècnics, però que s’ha de renegociar les condicions amb els editors.

A la tarda hem seguit amb l’eix temàtic d’Espais i usos, al diàleg «Nous espais, nous usos. Nous usos, nous espais», en el qual una bibliotecària i un arquitecte havien de plantejar quines són les perspectives de canvis en els usos de les biblioteques i en les activitats que s’hi porten a terme (la bibliotecària) i com han de respondre els arquitectes per satisfer aquestes noves necessitas a l’hora de construir nous edificis de biblioteques. Els participant eren Carme Fenoll, de la Biblioteca de Palafrugell, i Ramon Sanàbria, arquitecte amb experiència en biblioteques, i moderava el diàleg Santi Romero, arquitecte, del Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona. S’hi han plantejat idees molt interessants, sobretot m’ho ha semblat les idees que ha exposat Ramon Sanàbria sobre els edificis públics, com han de ser —edificis que no caduquin, que es puguin aprofitar a mesura que sorgeixin noves necessitats—, què és l’arquitectura sostenible —la que està en relació amb l’entorn, la que està ben feta— i, dels dos punts de vista, que la relació entre bibliotecaris i arquitectes hauria de ser més estreta, tot i que de vegades no és possible. Ramon Sanàbria ha dit també que els edificis públics estan obsolets perquè hi ha una nova manera d’entendre els usos, i que els arquitectes, ara, van per darrere, en lloc d’anar per davant com havien fet. Carme Fenoll també ha insistit en el fet que s’ha copiat molt el model nòrdic de biblioteca, sense tenir en compte que estem en un entorn mediterrani, amb condicions climàtiques ben diferents.

En el torn de preguntes, en Daniel Gil ha posat de manifest que s’ha copiat el model nòrdic pel que fa a edificis, però no pel que fa a serveis. També ha fet notar que a Catalunya totes les biblioteques s’assemblen, cosa que Ramon Sanàbria, sense voler-ho reconèixer obertament, atribueix a una tradició arquitectònica determinada.

I aquest és el resum del primer dia de les jornades, resumit i simplificat. Les piulades a Twitter poden ajudar a completar-ne el contingut. Demà n’hi haurà més.

I abans d’acabar, només en queda dedicar un línia a l’Eli Ramírez, que m’ha portat uns quants punts de llibre de Dixit per la meva col·lecció (Eli, encara serà més d’una línia i tot!).

PS. No hi ha enllaços, ja ho sé… em fa mandra…