Arxiu d'etiquetes: Benjamin Britten

Nits d’Òpera, XXIII: A midsummer night’s dream, de Benjamin Britten

No sé si s’acomplirà la previsió, però la buidor del cafè del Liceu fa pensar que no hi haurà gaire gent a la sala. Si no recordo malament, a les altres representacions de Britten tampoc no aconseguiren gaire públic. I no serà perquè en aquesta A midsummer night’s dream no hi hagi bons cantants —el contratenor nord-americà David Daniels i la soprano valenciana Ofèlia Sala—, ni perquè les crítiques hagin estat dolentes —la de Roger Alier de la setmana passada era elogiosa, encara que deia que el primer acte era una mica avorrit—, sinó que diria que és més aviat perquè l’òpera contemporània costa una mica al públic. Ja ho veurem. De moment, sec al cafè, esperant el moment de pujar, mentre prenc aquests apunts i observo la gent que va arribant.

I vaig demanant, a qui sigui que s’encarrega d’aquestes peticions, que no m’agafi un atac de tos enmig de la representació. No és broma, no: que porto un refredat a sobre que m’ha convertit en una arma biològica amb potes, i que en aquest punt de la seva evolució es manifesta en: una percepció atenuada dels sons, una considerable pèrdua líquida per les fosses nasals i tos de gos. O cavernosa. De fet, l’estat ideal per cantar el tercer acte de La Traviata. Si fos soprano, és clar. I si sabés cantar, també.

I sí, el primer acte es fa una mica avorrit, tot i les magnífiques veus del repartiment. Una mica fluix en Daniels, no que canti malament, sinó que no sembla tenir una veu gaire potent: si canta sol el sentim bé, però a la que canta a duo amb l’Ofèlia Sala o acompanyat de l’Escolania de Montserrat, costa de sentir-lo. La soprano valenciana cada vegada que la sento m’agrada més. Però fer seguits dos actes de cinquanta minuts sense entreacte és una mica massa dur… més per a mi, que de cop i volta em converteixo en un d’aquells tossidors que tan he blasmat en altres ocasions: a la mitja hora de funció començo a nota una coïssor al coll que va augmentant d’intensitat, i per molt que intento convènce’m que no tinc tos i que no tossiré, al final he de tossir. No serà l’única vegada, però he criticat prou per saber com fer-ho i quan fer-ho perquè no es noti massa.

Al segon acte es va animant l’acció, i al tercer el públic riu i tot amb la representació de la comèdia de Píram i Tisbe, molt divertida. El muntatge remarca força el contingut sexual de l’obra, i al segon acte em sorprèn força veure que en Bottom, convertit en ase i vestit amb uns calçotets d’aquells de cos sencer, mostra una considerable dotació ubicada al camal esquerra dels calçotets. Primer penso que el pobre cantant, amb tan de fregament, ha tingut una reacció prou natural, d’altra banda, però cap al final el mateix text fa veure que no, que era un postís… Ja deia jo que la soprano s’ho prenia amb molta naturalitat! El més divertit de tot, però, va ser l’únic paper parlat d’aquesta òpera, que és el del personatge de Puck, interpretat per Emil Wolk.

Ara, a l’entreacte la sala, que no era plena al començament, va buidar-se considerablement. I no puc deixar de donar la raó al senyor que seia al meu costat, que li va dir a la seva muller: «Ells s’ho perden». I tenia tota la raó, perquè va ser un Somni d’una nit d’estiu divertit, refrescant i ben cantat.

«Until the Borough hate poisons your mind»

Nits d’Òpera, V (22.01.2004)

Ja ho deia Rossini a l’ària de la calúmnia de Il barbiere di Siviglia, que la calúmnia és un airet que mica en mica es fica en el cervell de la gent fins que explota amb tota la seva força i acaba amb la vida de la víctima de la calúmnia. Però aquesta ària de Rossini pertany a una opera buffa, i els autors de la calúmnia acaben sortint-ne esquilats. No passa el mateix a Peter Grimes, de Benjamin Britten, on la dura vida dels pescadors, la força de la calúmnia i la irracionalitat de les masses es posen en joc per acabar amb la vida d’un dels seus, Peter Grimes, personatge incòmode per a la comunitat perquè no s’avé a fer el que la comunitat (el Burg, a l’òpera) vol que es faci, sinó que vol fer la seva vida.

No és difícil, encara que no sigui el tema d’aquesta òpera, veure-hi una certa reflexió sobre el fet homosexual i la dificultat que té per encara per encaixar en la societat, una societat que, massa sovint, veu els homosexuals com a personatges pintorescos que ensenyen el cul a televisió mentre fan gala de la ploma que tenen. I no és difícil perquè Britten, era gai i va viure en parella als Estats Units durant molt de temps, tot i les lleis repressores contra l’homosexualitat que hi havia a mitjan segle XX als Estats Units.

Peter Grimes és l’altre, el desconegut, el que no encaixa en l’ordre social. Els accidents amb què perd els seus aprenents no són considerats com a tal per la comunitat, sinó com a assassinats; i encara que el jutge l’hagi exonerat de culpa, hi ha elements del Burg que el volen culpable, per treure-se’l del davant. De qui obté l’única ajuda? Del seu amic Balstrode i d’Ellen, la mestra del poble, dona solitària i també en certa manera marginal.

Però la calúmnia, un cop explota, no té aturador i la massa perd el control. La vida de Peter Grimes no és la correcta, Peter Grimes no pot seguir vivint a la seva manera, Peter Grimes és un element incòmode i pertorbador. Peter Grimes ha de morir.

No tinc prou coneixements de música per jutjar aquesta òpera de Benjamin Britten. És la primera òpera del compositor anglès que sento completa (només havia sentit algun fragment de Billy Budd i de Glorianna) i vaig sortir del teatre sense decidir si m’havia agradat o no. Fragments dissonants, d’altres molt melòdics, fragments cantats sense acompanyament musical, i, sobretot, la presència contínua i sobrecollidora del cor, la veu del poble.

Afortunadament, els cantants escollits tenien un nivell bastant igualat, sense sentir-se grans diferències en les diverses veus. El tenor Christopher Ventris (Peter Grimes), la soprano Gwynne Geyer (Ellen Orford) i el baríton Robert Bork (capità Balstrode) van cantar molt bé, sobresortint només una miqueta per sobre d’altres membres del repartiment com Francisco Vas (Bob Doles) o Rebecca de Pont Davies (Mrs. Sedley).

La posada en escena és força curiosa, ja que reprodueix el mateix teatre del Liceu (l’amfiteare del primer pis, amb els seus angelets daurats i els llums), però amb les parets com si fos el teatre cremat. I la il·luminació juga amb els llums dels diferents pisos del teatre, el que unit amb els freqüents moments en què els personatges es dirigeixen cap al pati de butaques com si fos part de l’escenari, provoca la sensació que tots som part de l’argument, que tots els membres del públic som part d’aquesta societat hipòcrita i cruel que no permet dissidències al seu interior. M’agradaria saber si algú es devia sentir al·ludit.

Peter Grimes, de Benjamin Britten. Òpera en un pròleg i tres actes. Llibret de Montagu Slater basat en el poema «The Borough» (1810) de George Crabbe. Estrena al Gran Teatre del Liceu. Amb Christopher Ventris (Peter Grimes), Nicolau Bassó (John, el seu ajudant), Gwynne Geyer (Ellen Orford), Robert Bork (capità Balstrode), Susan Gorton (Auntie), Heather Buck i Begoña Alberdi (nebodes), Francisco Vas (Bob Doles), Mark S. Doss (Mr. Swallow), Rebecca de Pont Davies (Mrs. Sedley), Jürgen Sacher (reverend Adams), Markus Eiche (Ned Keene), Tobias Schabel (Hobson) i Santi Sans (Dr. Crabbe). Direcció musical, Josep Pons. Direcció d’escena, Lluís Pasqual. Escenografia, Enzo Frigerio. Producció del Gran Teatre del Liceu. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Direcció del cor, William Spaulding. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Direcció del cor, Jordi Casas i Bayer.