Arxiu d'etiquetes: Begoña Alberdi

Nits d’Òpera, VIII (21, 25 i 26.03.2004)

I mai millor dit: nits. Perquè avui no us parlaré d’una sola nit, sinó de tres.

Tenir un abonament té els seus avantatges, no diré que no; però també té els seus inconvenients: el principal, que no tries quina funció de cada òpera vols veure. I així et pots trobar que vingui un cantant o una cantant que t’agraden molt, però que no canti el dia que et toca anar-hi a tu. Solució? Si coneixes algú que tingui més d’un abonament (n’hi ha, de debò; jo en sé d’un que en té quatre —i no sóc jo, eh, que prou feines tinc per pagar el meu) o fas un esforç extra i compres una entrada per aquell dia.

L’any passat vaig assistir a un recital de la soprano ucraïnesa Maria Guleghina, cantant que m’agrada força i que enguany venia a interpretar el paper de lady Macbeth al Macbeth, de Verdi. Com podeu imaginar, jo estava contentíssim, fins el dia que em vaig mirar amb calma el calendari i vaig adonar-me que a mi em tocava funció amb el segon repartiment. I vaig decidir fer l’esforç i comprar una entrada per sentir la Guleghina…

I va valer la pena. La primera sorpresa va ser l’òpera, que no coneixia, i que em va agradar molt (debilitat per Verdi, ho reconec). La segona, la posada en escena: dintre de la línia econòmica, era un muntatge sobri i efectiu, amb jocs de llums molt ben trobats. La tercera, els cantants: el primer repartiment el formaven Maria Guleghina (lady Macbeth), Carlos Álvarez (Macbeth), Roberto Scandiuzzi (Banco) i Marco Berti (Macduff), en els papers principals, i tots quatre van estar formidables. No només ells, és clar, també els companys de repartiment (Begoña Alberdi, Javier Palacios, Stefan Kocan), i el cor, amb aquell exèrcit impressionant de bruixes que avisen Macbeth del seu futur… Va ser un d’aquells espectacles impressionants des del detall més petit al més gran, amb unes veus magnífiques i segures que transmetien els sentiments dels personatges d’una manera impactant.

I dijous hi vaig tornar, per sentir el segon repartiment, que era el que em tocava. D’entrada, no hi havia d’haver sorpreses desagradables: Carolyn Sebron com a lady Macbeth, Joan Pons com a Macbeth, Stefano Palatchi com a Banco i Vicente Ombuena com a Macduff… però, per començar, a l’últim moment Carolyn Sebron, malalta, va ser substituïda per Susan Neves; i, a més, els dos protagonistes no van estar gaire fins a l’hora de cantar. A veure, no dic que siguin mals cantants: em sembla que d’en Joan Pons, ningú no ho diria; però no van estar a l’altura dels papers que havien de representar. El paper de lady Macbeth no és fàcil, cal un bon domini dels registres greu, mig i agut, i una veu potent que pugui també mostrar moments de subtilesa, i si bé Susan Neves té una bona veu, potent i bonica, té (o almenys va mostrar) considerables dificultats per evitar que els aguts no se li converteixin en esgarips de gat trepitjat. I alguns d’aquests esgarips van estar a punt d’arruinar alguns dels moments més bells de l’òpera, com l’escena del sonambulisme de lady Macbeth al quart acte. I a Joan Pons li va passar una cosa semblant, rascant algunes notes de tal manera que només la seva experiència dalt d’un escenari va fer que no s’estrellés aquella nit.

I la tercera de les nits va ser ahir mateix. Era el debut al Gran Teatre del Liceu d’una altra cantant que admiro, Angela Gheorghiu, que va oferir un recital deliciós que començà amb arie antiche (àries barroques) i cançons de Bellini, Donizetti i Verdi, i que va continuar amb cançons de Gounod, Massenet, Bizet i Delibes, i de quatre compositors romanesos (Alfred Alessandrescu, Tiberiu Brediceanu, Diamandi Gheciu i Gherase Dendrino, tot i que o em vaig distreure, o aquesta última se la saltà). Era un recital condemnat a l’èxit, atesa la magnitud de la figura principal; i així se li va demostrar, amb aplaudiments i crits de brava després de cada peça. De crits, n’hi va haver d’altres també, com un «bravi, Angela» molt original, o un no menys original «Angela, tu sei un angelo», que la soprano va respondre immediatament amb un «voi siete i miei angeli». Els bisos, només tres a més dels tres habituals, i la sorpresa, almenys per a mi, que no hi cantés ni una sola peça de les òperes que l’han feta famosa.

Angela Gheorghiu, a més d’una excel·lent cantant, és una dona molt atractiva, i no es va estar de demostrar-ho amb el canvi de vestuari que va fer a la mitja part, deixant enrere el senzill vestit gris i blanc del començament, per aparèixer amb un vestit de color taronja metàl·lic que ressaltava tots els racons de la seva anatomia, i que de ben segur va fer les delícies de molts senyors del públic.

Avui no hi ha enllços, estic mandrós.

«Until the Borough hate poisons your mind»

Nits d’Òpera, V (22.01.2004)

Ja ho deia Rossini a l’ària de la calúmnia de Il barbiere di Siviglia, que la calúmnia és un airet que mica en mica es fica en el cervell de la gent fins que explota amb tota la seva força i acaba amb la vida de la víctima de la calúmnia. Però aquesta ària de Rossini pertany a una opera buffa, i els autors de la calúmnia acaben sortint-ne esquilats. No passa el mateix a Peter Grimes, de Benjamin Britten, on la dura vida dels pescadors, la força de la calúmnia i la irracionalitat de les masses es posen en joc per acabar amb la vida d’un dels seus, Peter Grimes, personatge incòmode per a la comunitat perquè no s’avé a fer el que la comunitat (el Burg, a l’òpera) vol que es faci, sinó que vol fer la seva vida.

No és difícil, encara que no sigui el tema d’aquesta òpera, veure-hi una certa reflexió sobre el fet homosexual i la dificultat que té per encara per encaixar en la societat, una societat que, massa sovint, veu els homosexuals com a personatges pintorescos que ensenyen el cul a televisió mentre fan gala de la ploma que tenen. I no és difícil perquè Britten, era gai i va viure en parella als Estats Units durant molt de temps, tot i les lleis repressores contra l’homosexualitat que hi havia a mitjan segle XX als Estats Units.

Peter Grimes és l’altre, el desconegut, el que no encaixa en l’ordre social. Els accidents amb què perd els seus aprenents no són considerats com a tal per la comunitat, sinó com a assassinats; i encara que el jutge l’hagi exonerat de culpa, hi ha elements del Burg que el volen culpable, per treure-se’l del davant. De qui obté l’única ajuda? Del seu amic Balstrode i d’Ellen, la mestra del poble, dona solitària i també en certa manera marginal.

Però la calúmnia, un cop explota, no té aturador i la massa perd el control. La vida de Peter Grimes no és la correcta, Peter Grimes no pot seguir vivint a la seva manera, Peter Grimes és un element incòmode i pertorbador. Peter Grimes ha de morir.

No tinc prou coneixements de música per jutjar aquesta òpera de Benjamin Britten. És la primera òpera del compositor anglès que sento completa (només havia sentit algun fragment de Billy Budd i de Glorianna) i vaig sortir del teatre sense decidir si m’havia agradat o no. Fragments dissonants, d’altres molt melòdics, fragments cantats sense acompanyament musical, i, sobretot, la presència contínua i sobrecollidora del cor, la veu del poble.

Afortunadament, els cantants escollits tenien un nivell bastant igualat, sense sentir-se grans diferències en les diverses veus. El tenor Christopher Ventris (Peter Grimes), la soprano Gwynne Geyer (Ellen Orford) i el baríton Robert Bork (capità Balstrode) van cantar molt bé, sobresortint només una miqueta per sobre d’altres membres del repartiment com Francisco Vas (Bob Doles) o Rebecca de Pont Davies (Mrs. Sedley).

La posada en escena és força curiosa, ja que reprodueix el mateix teatre del Liceu (l’amfiteare del primer pis, amb els seus angelets daurats i els llums), però amb les parets com si fos el teatre cremat. I la il·luminació juga amb els llums dels diferents pisos del teatre, el que unit amb els freqüents moments en què els personatges es dirigeixen cap al pati de butaques com si fos part de l’escenari, provoca la sensació que tots som part de l’argument, que tots els membres del públic som part d’aquesta societat hipòcrita i cruel que no permet dissidències al seu interior. M’agradaria saber si algú es devia sentir al·ludit.

Peter Grimes, de Benjamin Britten. Òpera en un pròleg i tres actes. Llibret de Montagu Slater basat en el poema «The Borough» (1810) de George Crabbe. Estrena al Gran Teatre del Liceu. Amb Christopher Ventris (Peter Grimes), Nicolau Bassó (John, el seu ajudant), Gwynne Geyer (Ellen Orford), Robert Bork (capità Balstrode), Susan Gorton (Auntie), Heather Buck i Begoña Alberdi (nebodes), Francisco Vas (Bob Doles), Mark S. Doss (Mr. Swallow), Rebecca de Pont Davies (Mrs. Sedley), Jürgen Sacher (reverend Adams), Markus Eiche (Ned Keene), Tobias Schabel (Hobson) i Santi Sans (Dr. Crabbe). Direcció musical, Josep Pons. Direcció d’escena, Lluís Pasqual. Escenografia, Enzo Frigerio. Producció del Gran Teatre del Liceu. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Direcció del cor, William Spaulding. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Direcció del cor, Jordi Casas i Bayer.