Arxiu d'etiquetes: Béatrice Uria-Monzon

L’ària del diumenge: «Près des remparts de Séville» (Béatrice Uria-Monzon)

Més o menys on sóc aquests dies (perdoneu si algun comentari queda sense resposta). Béatrice Uria-Monzon canta la seguidilla de Carmen «Près des remparts de Séville».

(vídeo pujat per myyellowlabfan)

Nits d’Òpera, 72: Carmen, de Georges Bizet

Coberta del programa de mà de Carmen

Carmen, programa de mà

A vegades penso que els aficionats a l’òpera ens ho hauríem de fer mirar. Ens passem la vida criticant allò que no ens agrada i quan ens ho posen al davant hi correm com si ens hi anés la vida. Des que es va fer pública la temporada 2010-2011 del Liceu i sabíem que ens hi «queia» una òpera amb direcció escènica d’aquest enfant terrible (passeu-me el francès, que queda més fi: en realitat, ni és enfant ni terrible) d’en Calixto Bieito, un senyor amb una flaca per la sang, el fetge, el porno amateur i la violència, i una tendència al lletgisme quan es tracta de posar una òpera en escena, des que ho vam saber, deia, que no hem parat d’especular què ens oferiria i de criticar el que ja ens ha ofert abans. Però, ah amics, que dimarts hi érem tots, «a veure què». I la veritat és que comparat amb altres muntatges seus, aquesta Carmen que s’està representant al Liceu no està tan malament.

Vejam, que l’òpera està plena de tòpics i canviar-los per altres tòpics, per reals que siguin, tampoc no trobo que sigui el súmmum de l’originalitat: que els Dragons del Regiment d’Alcalà es converteixen en uns legionaris una mica passats de volta, passi; que les cigarreres podrien ser senyores de fer feines o treballadores d’una maquila, passi (una de les apostes era que la fàbrica de tabac s’hauria reconvertit en laboratori il·legal de drogues); i els contrabandistes no deixen de ser contrabandistes. Ara, no espereu que text i escenari coincideixin: la famosa taverna de Lillas Pastia no és altra cosa que un descampat amb un arbre de Nadal, una gandula i un cotxe. De fet, hi va haver qui després del segon acte encara esperava que aparegués la taverna… La posada en escena es lletjota, ordinariota, grollerota… vaja, és el que podríem esperar de Calixto Bieito, però rebaixat: tinc pitjor record de Don Giovanni i, fins i tot, de Wozzeck. Una mamada, una pallissa molt violenta, una violació i un torero nu completaven el quadre. Ara, vam riure i molt; l’escena de la reunió dels contrabandistes és hilarant: l’un comptava els cotxes que apareixien, l’altre anava exclamant «el saló de l’automòvil, la fira del cotxe d’ocasió» i el tercer pensava que allò semblava un «botellón».

Tanmateix, res d’això no molestava ni semblava sobrer en una òpera a la qual la violència no li és aliena.

Quant als cantants, tant Béatrice Uria-Monzon com Roberto Alagna va cantar molt bé, més passionalment ella que no pas Alagna —que acostuma a deixar-me bastant indiferent, malgrat tot—; l’Havanera va ser una mica desangelada, però la resta de moments estelars de Carmen no. Marina Poplavskaya no em va agradar al començament: potser perquè el personatge de Micaëla el veig més innocent i pur del que es veia a l’escenari; per contra, al tercer acte la seva veu madura i plena no desdibuixava el personatge. De la resta, qui més destaca és el personatge d’Escamillo, que ahir el cantava Erwin Schrott. El cor, com sempre, magnífic, tot i que desfermat en molts moments. I el Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya, deliciós.

Val a dir que Carmen té moments de musicalitat brillant i abassegadora, d’aquells que t’empenyen a posar-te dret i a cridar i saltar, i l’energia que venia de l’escenari en aquests moments era irresistible. Tanmateix, potser l’orquestra s’encomanava d’aquests moments i semblava una mica escassa de matisos en d’altres.

Sigui com sigui, l’espectacle valia la pena. Les posades en escena de Calixto Bieito continuen sense agradar-me, tot i que no diré que no m’agradaran mai, qui sap. Potser el dia que faci una mica més de cas al text —si Carmen diu que Don José la porti amb el seu cavall, i no hi ha cavall i hi ha un cotxe… bé, fa estrany— i deixi d’intentar épater le bourgeois (més francès, tu: deu ser cosa de la inflació)*, potser llavors m’agradarà. Ara, siguem justos: aquest pecat, ignorar el text, Bieito no és l’únic que el comet. Sembla que darrerament el text de les òperes no importa gaire als directors d’escena.

* Aquest «txist», perquè això no arriba ni a la categoria d’acudit, aviat no tindrà sentit… millor il·lustar-lo: la inflació de l’exministra.

L’ària del diumenge: «L’amour est un oiseau rebelle»

A la primera aparició de Carmen, la famosa cigarrera canta l’ària l’havanera «L’amour est un oiseau rebelle». L’ària del diumenge d’avui és un tast del que escoltarem els propers dies al Liceu: Béatrice Uria-Monzon.


(vídeo pujat per Foly90)

Nits d’Òpera, LI: Tannhäuser, de Richard Wagner

Un dels avantatges de no veure les primeres funcions d’una òpera és que cantants i orquestra han tingut temps d’anar polint els problemes que hagin sortit a les primeres funcions. Tanmateix, també hi ha desavantatges: les primeres crítiques ja han sortit i si no has tingut prou força de voluntat per evitar-les, vas a la funció amb una idea preconcebuda i unes expectatives que a vegades es confirmen i a vegades no. En aquest cas, els comentaris que havia llegit eren força favorables als cantants i al muntatge (n’havien parlat en Wimsey, en Ximo, la Mei i en Jaume Radigales) i reconec que la sensació final va ser, també, positiva.

Pel que fa al repartiment, poca cosa puc afegir al que ja s’ha dit. Dijous vam tenir la sorpresa que el tenor que havia de cantar el paper de Tannhäuser, Robert Gambill, estava malalt i va ser substituït per Peter Seiffert, que malgrat les reticències del meu veí de butaca, va arribar al tercer acte amb les forces intactes i fins i tot em va semblar més brillant que al començament. Petra Maria Schnitzer em va agradar, tot i que en algun moment amb prou feines se la sentia, i em va decebre Bo Skovhus, de qui tenia un record millor: Die Tote Stadt. De la resta del repartiment només destacaré Béatrice Uria-Monzon i Vicente Ombuena, no perquè els altres no cantessin bé, sinó perquè em van sorprendre, sobretot Vicente Ombuena, i això que no era la primera vegada que el sentia cantar.

L’escenografia no m’ha acabat de fer el pes. La tendència actual —i sembla que futura, perquè no hi ha indicis que hagi de canviar— és la dels escenaris buits i en aquest cas s’acompleix en el primer i el tercer actes, que transcorren en un escenari buit on només hi ha un matalàs i un cavallet de pintor. El del segon no era tan minimalista, però em sonava a «ja vist», potser també en part pel moviment escènic: l’escena de l’acte de fe del Don Carlos, amb entrada de cantants per platea inclosa. En canvi, la conversió dels músics, els minnesänger orignals del llibret wagnerià, en pintors no resta credibilitat a la història ni més inversemblança que convertir un torneig de cant en un concurs de pintura.

La sorpresa més gran, però, va ser descobrir que coneixia més fragments d’aquesta òpera del que pensava, malgrat que no sabia que pertanyien a Tannhäuser. Què hi farem, sempre s’aprèn alguna cosa nova. I el moment més estrany, després del final de l’òpera: després d’haver-nos tingut tot el segon acte amb els llums de la sala encenent-se i apagant-se, un cop va caure el teló no es van encendre el llums i els cantants van sortir a saludar… i van continuar sortit quan la major part del públic ja havia marxat, sense que al teatre ningú encengués els llums de la sala. Va ser com si s’hagués produït un desajust entre unes expectatives de llargs aplaudiments i la realitat.

Enllaços relacionats: Tannhäuser (Gran Teatre del Liceu)

Technorati Tags:

Una nit a l’òpera, II (20.10.2003)

Amb els peus sobre el sofà, abraçada als genolls, Ofèlia s’ha tret el virginal vestit nupcial que portava; del casament promès amb Hamlet només en queda la corona de flors que li cenyeix els cabells. A part del sofà, entre les dues parets que marquen l’espai, només hi ha rams de flors. S’estira al sofà i comença a cantar. La seva solitud fa més palès el desequilibri a què l’ha arrossegat el rebuig de Hamlet i canta, canta a uns companys que no hi són, i els ofereix flors, i els diu que és la muller de Hamlet. I els canta la història de la dama del llac blau… Finalment, desesperada, treu un ganivet, s’obre les venes i cau desmaiada a terra. Se sent un brava i el teatre sencer es posa a aplaudir, interrompent la bellíssima ària de la bogeria d’Ofèlia al Hamlet d’Ambroise Thomas.

Tot i l’afonia del barí­ton protagonista, Jean-Luc Chaignaud, i d’uns moments inicials en què l’orquestra no semblava anar gaire a l’hora, va ser una nit especial, de descobrir una òpera molt bella, i escoltar veus magní­fiques com les de Mary Dunleavy (Ophélie), Alain Vernhes (Claudius), Markus Hollop (el difunt rei), Lluís Sintes (Horatio) i Béatrice Uria-Monzon (la reina Gertrude), que va protagonitzar una molt realista caiguda a l’escenari.

Aquesta temporada el Liceu sembla haver apostat per posades en escena senzillí­ssimes: si a Wintermarchern hi havia poc decorat, enaquesta òpera encara n’hi havia menys: nomé dues parets flexibles, mòbils, que per un costat simulaven la paret (buida) d’una cambra i per l’altra la muralla exterior d’un palau. I res més, només els cantants.

Va ser una llàstima, però, que el barí­ton tingués la veu tan malament. I, també, que la Nathalie Dessay, que feia el paper d’Ophélie, només cantés fins el dia 15.

Hamlet, de Charles Louis Ambroise Thomas. Òpera en cinc actes. Llibret de Jules Barbier i Michel Carré, basat en la tragèdia homònima de William Shakespeare. Amb Jean-Luc Chaignaud (Hamlet), Alain Vernhes (Claudius), Daniil Shtoda (Laërte), Markus Hollop (l’espectre del rei difunt), Gustavo Peña (Marcellus), Lluí­s Sintes (Horatio), Celestino Varela (Polonius), Joan Martí­n-Royo (primer enterramorts), Francesc Garrigosa (segon enterramorts), Béatrice Uri­a-Monzon (la reina Gertrude) i Mary Dunleavy (Ophélie). Direcció musical, Bertrand de Billy. Direcció d’escena, Patrice Courier i Moshe Leiser. Producció del Grand Théâtre de Genève. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Barcelona, dilluns 20 d’octubre del 2003.