Arxiu d'etiquetes: Barcelona

11è Concurs Internacional de Roses Noves de Barcelona

Les roses: núm. 59

Rosa "Grand Award (Poulcy-014)" - Premi Rosa Ciutadana 2011

Els darrers 6, 7 i 8 de maig se celebrà a Barcelona l’onzena edició del Concurs Internacional de Roses Noves de Barcelona, al Roserar del Parc de Cervantes. De roses no és que hi entengui gaire, però m’agraden i a casa sempre n’hem tingut. Ara, no em pregunteu per noms científics i varietats: fora de la Chrysler no sóc capaç de distingir-ne cap altra, i l’apreciació que en pugui fer es redueix a si m’agrada o no el color, la forma, el tipus de pètals i si fa olor o no. Tanmateix, cada any quan arriba el Concurs me’n vaig cap al Roserar armat de càmera i paciència, a fer una mica de reportatge fotogràfic i, sí, també a votar la Rosa ciutadana.

Enguany hi he anat dues vegades: divendres, quan vaig votar, i diumenge a acabar de fer quatre fotografies i, ja que hi era, escoltar en directe el veredicte de la votació popular. Cap de les dues vegades, però, he aconseguit cap de les roses que regales: divendres, perquè una horda de jubilats i jubilades havien arrasat amb totes les roses que regalava l’organització; diumenge perquè la cua era tan llarga, que vaig decidir anar per feina… i, al cap i a la fi, de roses en tinc a casa.

Un dels peròs del concurs, al meu entendre, és que quan obren el Roserar al públic, algun rosers ja porten el cartellet del premi que li ha atorgat el jurat professional i això, crec, deu influir en els votants. He de confessar que enguany, després de donar unes quantes voltes i anar descartant roses («Aquest color no m’agrada», «Aquesta s’obre massa», etc.), vaig acabar optant per un roser enfiladís d’un vermell intens i una olor delicada i exquisida. Semblava que molta gent es decantava per la rosa que havia rebut el premi «Rosa de la gent gran», i molta altra per una híbrida de te anomenada Meybonenuy, però finalment el veredicte descartà aquesta primera impressió: les tres classficades pel premi Rosa ciutadana foren la Rosa de la gent gran, en tercer lloc; una rosa francesa anomenada Meimozahiq, de la categoria de «Floribundes i poliantes», en segon lloc; i el roser enfiladís vermell que m’havia agradat, en primer lloc i, per tant, guanyador del premi Rosa ciutadana d’enguany.

Per no atapeir massa l’apunt amb fotografies només n’hi he posat una de la rosa guanyadora; si en voleu veure més, tant de les van guanyar algun premi com de les que no, feu clic a l’enllaç següent: «11è Concurs Internacional de Roses Noves de Barcelona».

(H)indignats

Des de fa anys, al restaurant Horiginal s’hi celebraven recitals poètics tots els dimecres al vespre, però ara ja no es fa. Per què? Doncs perquè la llicència d’activitat del local no ho permetia i l’Ajuntament va obrir un expedient administratiu contra el restaurant perquè cessés l’activitat no autoritzada. Malgrat els intents, no hi ha hagut cap acord per poder continuar, i és emprenyador que un ajuntament tan permissiu amb altres violacions de normatives —durant quants anys hem hagut d’aguantar cotxes aparcats sobre les voreres de la Diagonal en dies de futbol fins que hi han intentat posar fre?— es mostri tan inflexible en aquest aquest cas.

Per intentar fer una mica de pressió, s’ha posat en marxa un bloc, (H)indignats, on podeu trobar un manifest de denúncia dels fets, al qual us podeu adherir si us sembla i un grup a Facebook. Copio el començament del manifest, i si us vaga cliqueu l’enllaç que us portarà al text complet:

DENUNCIEM que Barcelona ha perdut l’espai capdavanter dels recitals poètics, l’anomenada per molts “Catedral” de la poesia a la ciutat. Des de fa 9 anys, amb l’obertura del bar-llibreria “l’Horiginal”, Barcelona ha gaudit d’un espai sociocultural inèdit que ha dinamitzat el teixit urbà del Raval. De llavors ençà, el barri ha disposat d’un punt de trobada on s’han trenat sinergies literàries provinents del món acadèmic, institucional, editorial i contracultural.

El manifest»).

10è Concurs Internacional de Roses Noves de Barcelona

Aquest matí, aprofitant que no plovia i que semblava que faria una estona de solet, ens n’hem anat xino-xano al Roserar del Parc de Cervantes a veure les roses que es presentaven a la 10a edició del Concurs Internacional de Roses Noves de Barcelona. Hi anàvem amb la intenció de passar una matí agradable i, també, de votar per la Rosa Ciutadana 2010, que l’any passat no vam poder fer-ho. Malauradament, més de la meitat de les roses d’enguany eren fora de concurs, ja que no havien florit. Hem pogut votat, però, i ho hem fet per la número 27, que al matí era la preferida de la gent que també havia votat, seguida per la 38. El parc estava magnífic, si bé moltes roses estaven capiculades pel pes de l’aigua de la nit passada. Si hi voleu anar, encara teniu temps de fer-ho avui i demà; si voleu votar, teniu temps fins les 12 h de demà diumenge.

Les roses: núm. 27 Les roses: núm. 38

Podeu veure algunes fotos més del concurs a: 10è Concurs Internacional de Roses Noves de Barcelona (a Flickr).

Editat 09.05.2010: la Midsummer (la núm. 27) ha estat escollida Rosa Ciutadana 2010.

Maria del Mar Bonet al Palau de la Música

Un concert al Palau de la Música sempre és una experiència especial, per no fer servir la trilladíssima expressió experiència màgica. És difícil que en una sala com aquella no es gaudeixi de l’espectacle que sigui, o que no ens arribi d’una manera especial. Almenys a mi em passa cada vegada que hi vaig, i l’experiència no és igual que en altres auditoris de la ciutat. Si, a més, vas a un concert d’algú que t’agrada i que tens ganes d’escoltar i de veure —de tornar a escoltar i de tornar a veure—, encara ho és més.

Ahir a la nit, Maria del Mar Bonet presentava a Barcelona el seu darrer disc, Bellver, en el marc de l’11a edició del Festival Mil·lenni. Dic que presentava perquè aquest era el motiu oficial del recital, però la realitat és que el recital va ser un recital més de Maria del Mar Bonet. M’explico: el disc l’ha enregistrat amb una orquestra simfònica, amb les cançons adaptades a la sonoritat i els ritmes d’una orquestra d’aquest tipus; guanya en majestuositat, però perd en frescor i ritme. Ahir a la nit, però, amb un grup de només set músics, el recital fou més semblant als seus recitals de sempre: ple de ritme i d’energia en les cançons més alegres i ràpides, més tradicional en les més lentes. I això és el que fa que el públic acabi seguint el ritme picant de mans, i no la música simfònica. Amb això no vull dir que el disc sigui dolent o un error, no: és un conjunt magnífic de cançons, amb una sonoritat diferent —sense perdre en cap moment, però, els aires tradicionals, mediterranis, de la música de Maria del Mar Bonet.

El recital, però, no començà amb Maria del Mar Bonet. Hom veu anunciat un recital de la cantant, comprova a la programació del teatre que el recital és de la cantant, compra entrades per al recital de la cantant, va al recital de la cantant… i es troba que, durant mitja hora, actuen uns músics que a ca seva els coneixen. Ep, que no dic que ho fessin malament o que no agradessin; només que de vegades els programadors haurien de ser una mica més honestos amb la publicitat —i amb la visibilitat dels grups que contracten. Eren Jaume Compte & Nafas Ensemble, grup que fa una música d’arrels tradicionals i sonoritats mediterrànies —combinaven molt bé amb el recital de Maria del Mar Bonet—, que interpretaren tres peces del seu repertori.

Després de deu minutets de pausa perquè es col·loquessin els músics que l’acompanyaven, començà el recital  de Maria del Mar Bonet. Foren dinou cançons en total (comptant els tres bisos), en unes dues hores de recital, acompanyada per set músics. Començà amb «Merhaba»* (vídeo)¹ i, després d’un breu parlament d’introducció al recital (on no faltà l’esment als fets que han tingut el Palau de protagonista darrerament), continuà amb «Sempre hi ha vent» (vídeo), «Epitalami», (vídeo) «Camí florit», «El salt de la bella dona»*, «La platja»*, «Per una cançó», «Salònica», «La dama d’Aragó»* (vídeo), «Tots dos ens equivocàrem»*, «La dansa de la primavera»* (que ja als primers acords provocà uns quants aplaudiments del públic), «Per Hipòcrates»*, «La dansa d’amor» (vídeo), «La música»*, «Des de Mallorca a l’Alguer»* (vídeo) i «Den itan nisi» (‘No era una illa’). Els bisos començaren amb una cançó que no vaig reconèixer i no he pogut trobar (prendre notes a les fosques no és fàcil… no entenc la meva lletra!), seguida evidentment de la «Jota marinera»* (vídeo) —dic evidentment perquè des del començament del recital hi havia una guitarreta als peus del faristol de la cantant i tard o d’hora l’havia de fer servir, o no?— i acabà amb «La balanguera»* (vídeo). I hauríem continuat demanant-ne més, però els senyors del Palau van encendre els llums de la sala i tots, molt obedients nosaltres, vam començar a desfilar cap a la sortida.

1. Els vídeos no són del concert, els he «pescats» a Youtube.

*Les cançons marcades amb asterisc són al disc Bellver.

** Imatges del concert a Vilaweb: «Maria del Mar Bonet presenta…», i vídeo de la notícia a BTVNotícies: «Maria del Mar Bonet presenta Bellver…».

Neva a Barcelona

No hi estem acostumats, i tant bon punt la neu fa acte de presència, tot gira al seu voltant: els estudiant deixen els llibres i surten de la biblioteca, els bibliotecaris s’acosten a les finestres; les converses, com s’ha dit al Twitter, es converteixen en converses d’ascensor. Com babaus anem seguint cada canvi de la consistència de la neu i enumerem les conseqüències del canvi del temps: ara quatre flocs, ara ja en cauen més, però no quallen, que si van en totes direccions i els paraigües no serveixen per a res, i la neu que no qualla, i quin fred que fa, i que si la sopa (sí, servidor s’ha fotut un bon plat de sopa per treure’s el fred del damunt), i que si no qualla… I van passant les hores i la decepció et venç: no quallarà, aquest any no. I te’n distreus, i passada l’estona treus el cap per la finestra i què veus? Que la neu ha decidit que faria de les seves i ha cobert els terres, els arbres, els cotxes, les baranes, d’un capa blanca.

Neu a Barcelona

I és que la neu, si cau a Barcelona, és notícia i motiu de distracció. Tot i que em sembla que darrerament hi neva més sovint que abans.

I mentre escric i carrego les fotografies, va i diuen que els autobusos de la ciutat van a cotxeres. Encara prendrem mal!

Pont

Mentre esperem que arribi la resta de la família, ens dediquem a observar la gernació que va baixant cap a la plaça de la Catedral. Cada minut que passa, més i més gent arriba al portal de l’Àngel i emprèn la cursa d’eslàlom humà que els portarà fins a la fira. El sol i els núvols, mentrestant, mantenen el seu pols per veure de qui serà el matí: sembla, per sort, que el sol va guanyant. Finalment l’espera acaba i emprenem el mateix eslàlom portal avall, esquivant turistes badocs, compradors indecisos, «contracorrentistes» (d’aquests sempre n’hi ha a totes les gernacions), vehicles de neteja i cotxes dels mossos sense ningú a dins. Al capdavall de l’avinguda, el corrent es divideix: una part tira pel carrer de Cucurulla —de ben segur que aquests van a gastar-se els quartos al carrer de Portaferrissa—, l’altra part tirem pel carrer dels Arcs, cap a la fira de Santa Llúcia o cap a la catedral o la plaça de Sant Jaume.

La fira, com cada any, és una riuada de gent entre marges de colors: vermells, daurats, verds… Afilerats seguim la processó que va de parada a parada, mirant aquí uns avets, allà unes molses, i a tocar unes branques de vesc i també de boix grévol. I les garlandes, i boles, i corones per la porta, i llums, i gent i més gent intentant trobar el detall que li falta. Finalment arribem a les parades de figuretes de pessebre —doncs sí, som d’aquests incoherents que malgrat no ser creients, cada any munten el pessebre; Nadal no és Nadal sense arbre ni pessebre, i al cap i a la fi venim d’on venim. Una filadora, un pastor, un home que carrega unes gerres d’aigua; i un pont i un pou i una font, que enguany sembla que ens guiï l’aigua.

Ja ho tenim tot. Retrobem la família i tirem cap a la Catedral, però al migdia tanquen i ens quedem sense veure el pessebre i les oques. (I no, senyor turista desinformat, no és «la cattedrale del mare», és la Catedral, amb majúscula). I a la plaça Sant Jaume la cua per veure el pessebre és tan llarga que decidim que ja hem tingut prou pessebres, nadal i gent, i que ja és hora de tornar a casa. Però encara ens queden les Rambles; i les figures que no fan gens de gràcia a la petita, que xala més a les parades d’animals veient hàmsters i esquirols, tortugues i camaleons, conills nans i conillets d’Índies.

La línia 67 i els bucles temporals

L’home és un animal de costums, de rutines. Només cal enfrontar-lo dues vegades a la mateixa activitat perquè a la tercera repeteixi exactament el mateix que ha fet la primera vegada i la segona. Només cal observar les persones que cada matí es congreguen a la parada de l’autobús per comprovar que actuen sempre de la mateixa manera.

Servidor de vostès, per exemple. Hom és incapaç de sortir de la rutina «autobusera» si no és amb molt d’esforç. Com que per anar a treballar, si hi va en autobús, ha d’agafar un autobús amb una freqüència de pas diguem-ne gasiva (si tenim en compte que freqüència és la «repetició reiterada i a curts intervals d’un acte o un esdeveniment», podem dir que l’autobús és gasiu, perquè els intervals de pas no són precisament curts, com si volgués estalviar-se’ls…), segueix tot un ritual per estar segur de no perdre’l: abans de sortir de casa, hom envia un missatge SMS per saber quan passarà el proper autobús, acaba de preparar-se per marxar, surt al carrer, arriba a la parada sempre pel mateix costat, només arribar-hi mira a la pantalla quan falta perquè arribi l’autobús, mira l’hora al rellotge, mira carrer avall per si de cas, torna a mirar la pantalla i llavors es posa a llegir mentre s’espera.

No és l’únic que segueix una rutina: la senyora pèl-roja una mica distreta que sempre per l’autobús, també arriba a la parada sempre pel mateix costat, mira la pantalla, mira carrer avall i es posa a passejar carrer amunt i carrer avall. La noia rossa que agafa el mateix autobús que un servidor, arriba a la parada, mira la pantalla i s’asseu al banc, on pot fer dues coses: o es retoca el maquillatge o es posa a fumar. El noi de la bossa d’esport i vestit de corbata fa el mateix cada dia, i podria continuar amb tots els que agafem un autobús o altra a la mateixa parada més o menys a la mateixa hora.

Però de tots ells, només nosaltres, els que esperem el 67, patim cada matí els mateixos fenòmens de dejà vu i de bucles temporals. Perquè el 67,  a més de ser gasiu, és entremaliat i li agrada jugar amb nosaltres. Hom arriba a la parada i mira la pantalla: falten 20 minuts perquè arribi el proper autobús. Es distreu mirant al voltant, llegint o fent el que acostumi a fer i, quan torna a mirar la pantalla, falten 15 minuts. Cinc minuts més tard, encara falten 15 minuts perquè arribi. I deu minuts després, encara en falten 15… Hom comença a pensar que allò no funciona, que s’ha quedat aturat, que no rep bé el senyal… I llavors comencen els fenòmens temporals: quan torna a mirar la pantalla, falten 10 minuts («Al·leluia, s’ha acualitzat la informació», pensa). Cinc minuts més tard, en falten 19, de minuts. I només cinc minuts després, falten 24 minuts perquè arribi l’autobús.

I hom ja no sap què fer. Si mira la pantalla, es desespera; si mira carrer avall, no veu res. Torna a mirar la pantalla i… això ja ho ha vist abans: falten 15 minuts. I embadocat mirant la pantalla, no s’adona que el 67 acaba d’aturar-se davant de la parada i per poc que no el perd.

I tot això, què ho provoca? Les obres del carrer Balmes, segur, que a part de fer emergir exèrcits de rates, deuen haver provocat alguna alteració en el contínuum espai-temps de les línies d’autobusos de Barcelona. O això, o que el 67 pot «aparetre» i «desaparetre» a voluntat i fer tornar boja la pantalla d’informació.. serà que el 67 és la línia de Hogwarts i no ho sabíem?

Tots els busos que baixen per Balmes

A l’estiu, tota cuca viu, diuen; però a Barcelona a l’estiu el que està més viu són les obres. Obres per tot arreu, a tots els barris. I no, no és cosa d’ara d’aquests plans del govern per revifar l’economia, no: la culpa la tenen els Jocs Olímpics. Sí, els Jocs Olímpics, aquells, els mítics: des que el senyor Samaranch digué allò de «à la ville de Barcelona», que les obres no s’han aturat. Han aparegut barris sencers, places noves i avingudes, han desaparegut edificis i carrers, com un allau sense aturador les obres continuen i continuen com si als treballadors els haguessin posat les piles aquelles del conillet rosa.

I tard o d’hora li tocava al carrer Balmes: aquest estiu, per ser més exactes. Que si li eixamplem les voreres, que si hi plantem arbres (això de l’arbrat viari que tan li agrada a l’Ajuntament que em perdonin però ho trobo una collonada: tan difícil era dir «els arbres dels carrers»: no, ells reguen l’arbrat viari i poden l’arbrat viari; arribarà el dia que els nens de ciutat, tan llestos ells, aniran a la muntanya i diran: «goita, sí que n’hi ha d’arbrat viari al bosc!»)… però on era? Ah, sí, al carrer Balmes: i a tot això cal afegir-hi les obres de l’intercanviador de la Diagonal, que comencen a semblar les obres de la Sagrada Família, que tots sabem quan van començar però ningú no sap quan acabaran. Que si és per millorar, no hi tinc res en contra, de les obres ni de les molèsties que causen.

Però les obres tenen efectes secundaris curiosos: agafar qualsevol dels autobusos que baixen per Balmes és com una rifa, un viatge a l’aventura que no saps mai on et portarà. Que si un dia el 7 passa Balmes de llarg i baixa per Passeig de Gràcia, que si el 67 i el 68 es dediquen a baixar per Muntaner en lloc de fer-ho per Balmes, que si un dia la parada de sempre ja no hi és i en tens una de nova uns metres més amunt, a pocs metres de la parada anterior… I això, que ni a can TMB ho saben, sense un trist anunci a l’autobús per avisar-te.

En fi, que ja ni et pots abstraure llegint perquè no saps on aniràs a parar si et descuides una mica.

(I si algú fos tan amable d’explicar-me per què s’està asfaltant de nou un tros de carrer que segurament d’aquí uns dies tornaran a rebentar, que ho faci, que jo no hi trobo l’explicació…).

«Picture, money, bonita!»

Tots els camins porten a Roma, diuen; i jo afegiria que tots els carrers porten a la Rambla. O hi desemboquen i hi afegeixen riuades de gent que camina, que bada, que passeja, que s’afanya, que s’asseu, que fotografia, que xerra, que observa, que compra, que mira, que ven, que fa cua, que cerca en un mapa on és i on ha d’anar. «¿Qué son tantas tiendas de animales?» pregunta un turista distret que no deu saber que les paradetes d’animals són tradició. «Testos no en tinc, però sap on en trobarà? Al carrer Hospital», diu una florista a un client mentre li posa un romaní dins d’una bossa. Un turista fa fotos a la casa Bruno Cuadros, potser preguntant-se que pinten tantes ombrel·les i paraigües sobre una caixa d’estalvis. Uns trilers han obert la paradeta al bell mig de la rambla dels Estudis i els envolta una colla de badocs (i d’esquers, esclar) que ja voldrien algunes estàtues humanes del passeig: el cap servit en safata, els monstres que no se sap què són, les figures d’època, en Jack Skellington, i un senyor vestit de blanc que, mentre agafa per l’espatlla un jove turista, s’esgargamella dient a un altre:

— Money! Picture, money, bonita!