Arxiu d'etiquetes: Bálint Szabó

Nits d’Òpera, XLVIII: Lucrezia Borgia, de Gaetano Donizetti

Després de llegir la crònica d’en Ximo («Lucrezia Borgia segons Edita Gruberova») poca cosa més queda per dir. La nit prometia; encara que fos en versió concert, l’òpera de Donizetti Lucrezia Borgia comptava amb veus de primera fila: Edita Gruberova en el paper de Lucrezia, Josep Bros en el de Germanno, Ewa Podles en el de Maffio Orsini, Ildebrando d’Arcangelo com a Alfonso d’Este (debutava al Liceu, vegeu el comentari d’en Ximo), a més de Roger Padullés, de Jordi Casanova, Alberto Feria, Francisco Javier Santiago Heras, Roberto Accurso, Bülent Kulekçi i Balint Szabo. El públic que hi va assistir (el teatre estava pràcticament ple), anava majoritàriament a veure i sentir cantar la Gruberova (fins i tot va aparèixer, al final de la representació, una pancarta que deia «Edita simply de best» amb lletres de colors sobre un llençol blanc i que la Gruberova no va veure fins que la Podles l’hi va assenyalar); al final, ni tan sols van deixar que l’orquestra acabés de tocar les últimes notes: tan bon punt la Gruberova va acabar de cantar, bona part del públic es va posar a cridar i a aplaudir (cosa que va provocar un considerable disgust a la veïna de butaca, ja considerablement emprenyada pels nombrosos atacs de tos que va patir la sala, que es va girar cap a mi i em va dir “es que oyen el piñol y hala, a aplaudir, sin dejar que los otros disfruten de la música”).

I la veritat és que veure actuar la Gruberova és un espectacle, encara que ja no s’arrisqui tan com abans —coses de l’edat, suposo— i malgrat que faci amb els papers que canta el que li doni la gana per ajustar-los a la seva manera de cantar. Al seu costat, els altres cantants corren el risc de quedar eclipsats, però afortunadament ahir això no va passar: Josep Bros, Ewa Podles i Ildebrando d’Arcangelo es lluiren i foren, al meu parer, superiors a Gruberova. He de dir, de repetir (perquè ja ho he dit sovint), que les veus greus cada vegada m’agraden més, sobretot mezzos i barítons; i ahir, entre Podles i D’Arcangelo en vaig tenir una bona dosi: de fet, són amb Bros els que més em van agradar.

Peròs i malgrats a banda, va ser una nit d’aquelles que segur que no oblidarem cap dels que hi vam assistir.

Apunt frívol: visca els baix-barítons! (amb tots els respectes per la resta…)

Ildebrando d’Arcangelo, imatge de IMG Artists

Feu clic a la imatge per veure una biografia del cantant i la imatge més gran.

Nits d’òpera, XXXVIII: Les italiens à Paris

Tot i que les temporades del Liceu no només les formen espectacles d’òpera, hi ha una part del públic —inclosos molts abonats— que només van al teatre quan hi ha òpera. Es nota en la buidor de la sala quan hi ha determinats recitals, ballets i concerts. I és una llàstima, sobretot perquè a vegades els concerts consisteixen en recitals d’àries i fragments d’òperes que poden ser una bona manera de conèixer òperes que potser no es representen gaire i, també, una bona manera d’acostar-se a l’òpera per aquells que no s’atreveixen amb una òpera sencera. A més, alguns d’aquests recitals poden arribar a ser sorprenents i extraordinaris.

Com Les italiens à Paris, l’últim que hi ha hagut al Liceu, amb un programa format per fragments de les versions franceses d’òperes de Cherubini, Rossini, Donizetti, Spontini i, sobretot, Verdi, interpretats per la Orquestra Simfònica i el Cor del Gran Teatre del Liceu i cinc solistes, tres dels quals debutaven al Liceu: la soprano Iano Tamar i la mezzosoprano Mariana Pentcheva i els debutants Kaith Ikaia-Purdy (tenor), George Petean (baríton) i Bálint Szabó (baix).

El concert constava de dues parts, a la primera de les quals es van interpretar obres de Cherubini, Rossini, Donizetti i Spontini i van començar amb les de Verdi, que van ocupar tota la segona part del concert. Van destacar el tenor Ikaia-Purdy, sobretot per la interpretació de la cavatina «Je veux encore entendre», de l’òpera de Verdi Jérusalem, i Mariana Pentcheva, que no sé si esperonada per l’ovació que havia obtingut el seu company d’escenari va cantar a continuació «Douce lumière», de Macbeth, tan bé que es va acabar de ficar el públic a la butxaca —quins greus que gasta la paia! A mi em va agradar més que la Iano Tamar, però és una qüestió de gustos. I el cor, és clar, protagonista en tres ocasions a la segona part del concert i que va fer vibrar el públic amb el cor dels gitanos de Le trouvère.

A mi aquests concerts m’agraden i m’ajuden a conèixer obres que potser d’una altra manera no arribaria a conèixer o trigaria a fer-ho, com la Médée de Cherubini o Le trouvère de Verdi.

I per ara prou òpera. Fins d’aquí a un mes, amb la segona versió de la història de Manon Lescaut que veurem aquesta temporada al Liceu.