Arxiu d'etiquetes: autobusos

El conductor

La rutina té cara de conductor d’autobús. No, però, la d’un conductor qualsevol, ni la de tots els conductors: la nostra té cara de senyor entrada la cinquantena, cabell cendrós que ja clareja per damunt del crani, rostre rodó i bonhomiós malgrat l’expressió seriosa. Sempre ben assegut al seient, l’esquena ben dreta, atent al carrer i al trànsit i als semàfors i als passatgers. Amatent quan condueix, sense frenades brusques ni arrencades de cursa de fórmula 1 d’aquelles que llancen els viatgers distrets d’una punta a l’altre del passadís i, amb una mica de mala sort, a terra. El conductor que quan et saluda veus que et reconeix, i si un dia fas tard i perds l’autobús, a l’endemà la seva mirada et diu: «Ahir no vas venir».

I un dia va ser ell, qui no vingué. Al començament, no ens n’adonàrem. Faltava alguna peça, algun element que feia els dies iguals, i ja no hi era. Trigàrem a adonar-nos-en: era el conductor. La primera arrencada brusca ens ho va advertir: ell ja no hi és. I llavors cada matí miràvem qui conduïa aquell dia: i en va passar un de més gran, i un altre de més jove, i també hi passà una conductora. Fins que arribà ell.

Assegut de gairell al seient del conductor, amb el fil de l’auricular penjant-li sempre de l’orella esquerra, somriure insolent, mirada escrutadora… Més jove que l’antic, més atractiu que cap, cada matí ens rep amb un lleu somriure irònic, com si per endavant comencés a gaudir del viatge que ens espera. Perquè tot el que té d’atractiu, ho té de conductor agressiu: i quan frena ens fa anar endavant, i quan accelera ens fa anar endarrere; i el molt murri, cada vegada que ens sacseja, mira pel retrovisor cap al passatge… i el seu somriure insolent ens desarma.

La rutina té cara de conductor d’autobús. No, però, la d’un conductor qualsevol, ni la de tots els conductors: la nostra té una cara de somriure insolent i mirada escrutadora.

Niño, deja de joder con la pelota

Pugen a l’autobús: el nen, que com tots els nens va directe al final del vehicle; darrere, el cotxet de la germaneta; finalment, la mare empenyent del cotxet. El nen mentrestant ja ha recorregut el passadís d’una punta a l’altra dues vegades.

«Mira el nen que graciós que bé que s’ho passa».

La mare paga el bitllet i se situa estratègicament a la zona reservada per als cotxets i les cadires de rodes. El nen, mentrestant, fa una nova expedició al fons del vehicle, i en torna perseguint una mosqueta que, aliena a l’interès que desperta, vola de barra a seient i de seient a barra.

«Quin gràcia, com persegueix la mosqueta».

La mare, que ignora el nen com l’ignora la mosqueta, està pendent de la petita del cotxet, que comença a ploriquejar. El nen, després d’una nova excursió de punta a punta del passadís, s’atura a la plataforma central, mira cap amunt i… d’un salt es penja a la barra i comença a anar d’un extrem a l’altre de la barra, fent ballar les cames, com un mico.

«Com es diverteix el nano aquest. I va sol a l’autobús? On deu ser sa mare?».

Descoberta la nova utilitat de les barres, el nen no para de penjar-se ara aquí ara allà, llançant les cames amunt i avall i repartint alguna puntada de peu.

«Diantre de nano, no pararà quiet, no!».

La nena plora a cor què vols i el nen no para d’anar amunt i avall penjant-se de les barres i donant cops. S’ho passa d’allò més bé, el seu somriure ho diu tot. I, mentre, sa mare com si no hi fos, que prou feina té amb la plora. Fins que, de sobte, se sent una veu:

«Senyora!».

El conductor ha tret el cap i diu alguna cosa en veu baixa a la senyora, que fa anar el nen al seu costat. Més d’un passatger ha somrigut, content que finalment algú hagués posat ordre. No hem sentit què deia, el conductor, però bé podria haver estat allò que deia Serrat: «Niño, deja de joder con la pelota».

La línia 67 i els bucles temporals

L’home és un animal de costums, de rutines. Només cal enfrontar-lo dues vegades a la mateixa activitat perquè a la tercera repeteixi exactament el mateix que ha fet la primera vegada i la segona. Només cal observar les persones que cada matí es congreguen a la parada de l’autobús per comprovar que actuen sempre de la mateixa manera.

Servidor de vostès, per exemple. Hom és incapaç de sortir de la rutina «autobusera» si no és amb molt d’esforç. Com que per anar a treballar, si hi va en autobús, ha d’agafar un autobús amb una freqüència de pas diguem-ne gasiva (si tenim en compte que freqüència és la «repetició reiterada i a curts intervals d’un acte o un esdeveniment», podem dir que l’autobús és gasiu, perquè els intervals de pas no són precisament curts, com si volgués estalviar-se’ls…), segueix tot un ritual per estar segur de no perdre’l: abans de sortir de casa, hom envia un missatge SMS per saber quan passarà el proper autobús, acaba de preparar-se per marxar, surt al carrer, arriba a la parada sempre pel mateix costat, només arribar-hi mira a la pantalla quan falta perquè arribi l’autobús, mira l’hora al rellotge, mira carrer avall per si de cas, torna a mirar la pantalla i llavors es posa a llegir mentre s’espera.

No és l’únic que segueix una rutina: la senyora pèl-roja una mica distreta que sempre per l’autobús, també arriba a la parada sempre pel mateix costat, mira la pantalla, mira carrer avall i es posa a passejar carrer amunt i carrer avall. La noia rossa que agafa el mateix autobús que un servidor, arriba a la parada, mira la pantalla i s’asseu al banc, on pot fer dues coses: o es retoca el maquillatge o es posa a fumar. El noi de la bossa d’esport i vestit de corbata fa el mateix cada dia, i podria continuar amb tots els que agafem un autobús o altra a la mateixa parada més o menys a la mateixa hora.

Però de tots ells, només nosaltres, els que esperem el 67, patim cada matí els mateixos fenòmens de dejà vu i de bucles temporals. Perquè el 67,  a més de ser gasiu, és entremaliat i li agrada jugar amb nosaltres. Hom arriba a la parada i mira la pantalla: falten 20 minuts perquè arribi el proper autobús. Es distreu mirant al voltant, llegint o fent el que acostumi a fer i, quan torna a mirar la pantalla, falten 15 minuts. Cinc minuts més tard, encara falten 15 minuts perquè arribi. I deu minuts després, encara en falten 15… Hom comença a pensar que allò no funciona, que s’ha quedat aturat, que no rep bé el senyal… I llavors comencen els fenòmens temporals: quan torna a mirar la pantalla, falten 10 minuts («Al·leluia, s’ha acualitzat la informació», pensa). Cinc minuts més tard, en falten 19, de minuts. I només cinc minuts després, falten 24 minuts perquè arribi l’autobús.

I hom ja no sap què fer. Si mira la pantalla, es desespera; si mira carrer avall, no veu res. Torna a mirar la pantalla i… això ja ho ha vist abans: falten 15 minuts. I embadocat mirant la pantalla, no s’adona que el 67 acaba d’aturar-se davant de la parada i per poc que no el perd.

I tot això, què ho provoca? Les obres del carrer Balmes, segur, que a part de fer emergir exèrcits de rates, deuen haver provocat alguna alteració en el contínuum espai-temps de les línies d’autobusos de Barcelona. O això, o que el 67 pot «aparetre» i «desaparetre» a voluntat i fer tornar boja la pantalla d’informació.. serà que el 67 és la línia de Hogwarts i no ho sabíem?