Arxiu d'etiquetes: assaig

La trampa

Em fa l’efecte que el llibre de Pierre Bayard té trampa. Una trampa més o menys evident que està fent de la lectura del llibre una mena de discussió continuada entre ell i el lector —en aquest cas, aquest humil servidor. No només els marges estan plens d’asteriscos i signes d’admiració per destacar paràgrafs i frases subratllats, sinó que els espais buits a l’encapçalament i al peu de la pàgina s’estan omplint de notes pròpies. Em sembla que feia temps que un llibre no em despertava un afany subratllador i anotador tan gran. M’empipa, però alhora em diverteix, l’argumentació de Bayard. I amb tot no deixa de ballar-me pel cap la sensació que aquest senyor, que es presenta com a professor de literatura a la universitat, és una mica cínic -si es pot qualificar així qui fa gala d’ignorar allò que ensenya…

Tot i això està essent una lectura molt interessant. De tant en tant va bé posar a prova les conviccions pròpies i veure fins on podem aguantar que ens contradiguin.

Tanmateix, cal tenir en compte que això ho escric quan porto llegida només una tercera part del llibre; qui sap si d’aquí al final no hauré canviat radicalment d’opinió.

Sala de lectura, lxxxix: Planta cara a la mort, de Francesc Torralba

No hi ha vida autèntica, real, veritablement humana si s’amaga la certesa més gran que hi ha, la de la mort. Cal pensar-la, però no per angoixar-se; no per obsessionar-s’hi, sinó per a viure més plenament, per a fruir més intensament de tot el que se’ns dóna a cada instant. Com escriu Marcial, «no és de savi dir: “viuré”. És molt lluny la vida de demà. Viu avui». [p. 21]

Francesc Torralba. Planta cara a la mort. Ara Llibres, 2008

Francesc Torralba. Planta cara a la mort. Ara Llibres, 2008

Feia temps que cercava, sense gaire insistència tot s’ha de dir, algun llibre que parlés de la mort. No pas una història de la mort i dels ritus funeraris, ni un assaig que intentés respondre a aquella pregunta que l’home no ha deixat de fer-se des que va començar a pensar (si l’home pensa o desbarra és una qüestió que podríem discutir en una altra ocasió): què hi ha després de la mort? No, el que cercava era més aviat un llibre que parlés de la mort d’un punt de vista més terrenal: què és, com la vivim, com ens hi enfrontem… I no fa gaire el vaig veure anunciat al diari: Planta cara a la mort, de Francesc Torralba.

El llibre està dividit en tres apartats. Al primer, «Contrastos», parla de la mort en si. No només la mort dels altres, sinó també de la nostra pròpia mort. Si fins no fa gaires decennis el gran tabú a la cultura occidental era el sexe, comença, ara ho és la mort. Hem deixat de parlar-ne, hem deixat de reflexionar-hi, malgrat que és present a les nostres vides constantment: no només perquè néixer és començar la cursa cap a la mort, sinó perquè assistim constantment a l’espectacle de la mort a través dels mitjans de comunicació i d’entreteniment, que l’han banalitzada fins al punt que, realment, no hi pensem com una realitat que ens ha d’afectar un dia o altre.

El segon apartat, i el més breu, es titula «Actituds» i el dedica a parlar de la reacció davant de la mort, tant de la persona que sap que ha de morir com de la persona que s’enfronta a la mor d’un ésser estimat. Fuga, rebel·lió, angoixa, desesperació, alliberament, calma i esperança són, segons l’autor, les set reaccions més habituals quan hom s’enfronta a la mort. Reaccions que poden ser úniques o que poden combinar-se o succeir-se.

El tercer apartat està dedicat completament a l’art de consolar («L’art de consolar» n’és el títol). Hi reflexiona l’autor sobre el consol, què és, qui pot consolar, com s’ha de consolar i, sobretot, dedica força a espai a la que potser és la conclusió més dessassogadora del llibre: en realitat, no hi ha res que ens pugui consolar de la mort d’una persona estimada. Ni la filosofia, ni l’art, ni la ciència, ni la tecnologia no sóc capaços d’oferir-nos consol, un consol del qual, segons l’autor, tenim una necessitat és insaciable. Però, tanmateix, n’hi ha un de consol: una raó per viure, un sentit. Però això segons un escriptor suec, Stig Dagerman, que va dedicar un text de dotze pàgines abans de suicidar-se a parlar del consol, perquè segons l’autor

l’únic que realment consola és que es faci realitat l’esperança d’un anhel, la cristalització d’un desig que batega en el fons del cor humà; que hi hagi una nova naixença, que l’ésser que ha creuat el portal de la mort torni a néixer, que torni a viure, però no en aquesta vida, sinó en una vida més gran. [p. 177]

El llibre avança barrejant l’assaig, amb l’autoajuda i el testimoni personal, sense que el segon element enterboleixi el contingut dels altres dos. El testimoni personal no és sobrer i està introduït amb cura, si més no fins al darrer capítol on la cosa comença a lliscar cap a terrenys dels quals l’autor semblava haver defugit amb força èxit durant bona part del text. Torralba parla de la mort en general, i no en circumscriu els plantejaments a una única religió, sinó que intenta oferir allò que té de comú la idea de la mort. És, crec, un llibre vàlid per a tothom, encara que molts dels exemples de pensadors que posa són de la tradició grecoromana i cristiana. Al llibre hi ha moltes preguntes, però també respostes i suggeriments sobre com ens hem d’enfrontar a la mort —a la mort d’algú estimat i a la idea de la nostra mort.

Però cap al final, al darrer capítol, malgrat que no ho digui clarament, sembla que aquell «anhel d’una nova naixença» de la citació de més amunt es refereixi a la vida eterna promesa per determinades religions. O potser és només que, en tractar-se d’una idea tan subtil, no li he sabut captar l’essència. Davant d’aquesta conclusió, jo no he pogut estar de preguntar-me a quina nova naixença es refereix, si hom no creu en la ressurrecció ni en la vida eterna ni en la transmigració de les ànimes, quina és la nova naixença? No tenim consol davant de la mort, els no creients?

Jo tinc la meva resposta. O almenys crec tenir-la i molt del que he llegit en l’assaig de Francesc Torralba m’ho confirma. Excepte el darrer capítol, que o no he entès, o traspua una determinada concepció religiosa de la vida… sense dir-ho. Però tampoc no ho puc afirmar perquè no conec l’autor i, com ell diu, és la seva resposta, el que ell pensa.

I acabo amb una altra citació del llibre (l’he deixat ple de subratllats i paràgrafs marcats):

Contràriament al que sempre pensem, la mort ens fa, alhora, preciosos i patètics. Preciosos perquè la mort futura és com un segell que de caducitat que dóna valor a cada ésser. Patètics perquè aquest futur implacable ens commou. [p. 67]

El llibre:

  • Francesc Torralba. Planta cara a la mort. Badalona: Ara Llibres, 2008. 188 p. ISBN 978-84-92406-97-5.

Sala de lectura, lxxxvi: Lili Marleen, de Rosa Sala Rose

Rosa Sala Rose. Lili Marleen. Global Rhythm, 2008.

Rosa Sala Rose. Lili Marleen. Global Rhythm, 2008. (cliqueu a la imatge per anar a l'editorial)

Comencem pel final? Per un final sorprenent o, més ben dit, una afirmació sorprenent que tanca el llibre —també sorprenent, d’altra banda. Diu Rosa Sala Rose al final de l’assaig: «Si la etérea Lili Marleen ha sido olvidada, dejemos que descanse en paz». I la trobo sorprenent per dues raons: perquè no crec que sigui una cançó oblidada i per la contradicció que hi ha en la frase: l’hem de deixar descansar… però en fem un llibre? Un llibre sorprenent, d’altra banda: no sembla que una cançó pugui donar lloc a un llibre de més de dues-centes pàgines. Però aquesta ho fa, potser perquè Lili Marleen no és una cançó qualsevol, no és una cançó més, sinó que és una cançó que va marcar tota una època i que, d’una manera o altra, s’ha mantingut viva fins als nostres dies.

I això és el que explica aquest llibre, la història d’una cançó que va néixer com un poema dedicat a dues dones, segons el seu autor, el poeta alemany Hans Leip, durant la Primera Guerra Mundial i que a la Segona Guerra Mundial va passar de ser l’himne dels soldats alemanys a ser l’himne de tots els soldats, d’ambdós bàndols, i una arma de propaganda i desmoralització utilitzada per tots els bàndols. Una cançó que va tenir dues intèrprets clau, Lale Andersen i Marlene Dietrich, que alhora representaven dues visions diferents de la cançó: Andresen, que popularitzà la cançó a l’Alemanya nazi i que arribà a ser considerada la Lili Marleen de què parla, fins a tal punt que se li prohibí cantar-la; Marlene Dietrich, que la popularitzà fora d’Alemanya. També representen dues relacions diferents amb la cançó: Andersen fou fagocitada per la cançó, Dietrich dominà la cançó i la va fer seva. I hi ha una tercera dona en joc, Lilly Marlé Freud, neboda del psicoanalista vienès, que intentà debades demostrar que ella era la Lili Marleen a qui Heip havia dedicat el poema.

No defuig, aquest assaig, parlar de l’ambivalència de la cançó i de les persones que hi tingueren relació pel que fa al nazisme. Si bé era la cançó de l’exèrcit alemany, no es pot negar que estigué lligada estretament a l’Alemanya nazi i que alguns dels personatges que hi tingueren relació (Heip, Schultze, Andersen) estigueren vinculats d’una manera o altra al Tercer Reich. La cançó esdevingué un èxit, de fet, amb la música de Norbert Schultze i la interpretació de Lale Andersen a partir de 1941.

En cierto modo, se puede considerar que Lili Marleen es una criatura nacida entre los lodos de la adaptación y el oportunismo en una época especialmente proclive a la flaqueza moral. En mayor o menor medida, los tres protagonistas de la canción  (Leip, Schultze y Andersen) se movieron en la ambivalencia, en ese extenso territorio de grises donde a pesar de lo que transmiten las películas y los mitos, suelen desarrollarse las actuaciones de la mayor parte de los hombres. Aunque sólo Schultze, el compositor, pueda ser abiertamente calificado de nazi, los tres, ya sea por ambición o por necesidad, hicieron concesiones al régimen de Hitler. [p. 57]

L’evolució de la cançó no s’aturà al final de la guerra, sinó que encara donà lloc a versions o reelaboracions de la cançó, sense comptar les nombroses traduccions que se n’havien fet. Bona mostra dels estadis pels quals passa és el CD que acompanya el llibre, amb deu enregistraments diferents de la cançó: des d’un en què canta el mateix Leip, a diverses versions amb música de Schultze, passant per la versió més liederística amb música de Rudolf Zink (que m’ha semblat molt més bonica que la de Schultze), fins arribar a dues cançons «inspirades» en Lili Marleen que poc hi tenen a veure.

El llibre està, a més, ben escrit, amb un estil fluid que no entorpeix ni fa pesada la lectura, i prou ben lligat perquè no es notin massa les transicions entre els diversos aspectes de què parla. La documentació, àmplia, i amb moltes referències a textos originals dels protagonistes principals.

En resum, una lectura força recomanable si teniu curiositat per saber què fa que triomfi una cançó com ho va fer Lili Marleen.

El llibre:

Sala de lectura, xxiii: L’ombra del vent i Una historia de la lectura

«El virus aquest que corre pel món» —paraules textuals de l’amable metgessa que em va visitar al CAP— m’ha tingut un parell de dies al llit. No s’hi està malament, al llit, no… si més no fins que et comencen a fer mal tots el racons del cos i ja no saps com posar-te per estar una mica còmode. Almenys m’he estalviat les pluges i, com que tenia el cap clar, he pogut aprofitar per acabar de llegir L’ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón, aquest llibre blau i gros que tothom porta al metro i a l’autobús i que tant d’èxit està tenint. Èxit que es mereix, no ho poso en dubte: és una bona història, ben explicada, intrigant… i, si em permeteu, una mica fulletonesca. I no dic perquè en un moment donat de la novel·la vaig incapaç de reprimir l’exclamació «si això és un fulletó!», perquè per fer-ho hauria de donar alguns detalls que espatllarien la novel·la a qui no l’hagi llegida i la vulgui llegir. I no és per manca de ganes, no: des que uns xitxarel·los van espatllar-me El sisè sentit, que tinc ganes de venjança i de posar-me a cridar «l’assassí és el majordom!»… però me’n guardaré prou, no patiu. I l’argument de la novel·la? Doncs no l’explicaré, perquè en podeu trobar-ne ressenyes a qualsevol llibreria amb pàgina a internet.

Dies abans havia acabat de llegir, finalment, Una historia de la lectura, d’Alberto Manguel. M’hi he estat uns quants mesos, amb aquest llibre, perquè cal poder concentrar-se per l’allau d’informació que conté cada capítol. I com que quan anava més o menys per la meitat vaig aturar-ne la lectura per llegir altres coses, en lloc de continuar-lo vaig tornar a començar. A l’últim capítol, l’autor afirma que entre els llibres que no ha escrit hi ha La historia de la lectura. Un llibre que no s’ha escrit per causa de la complexitat d’un acte aparentment tan simple com és llegir, però que en realitat és molt complex, com es veu al llarg del llibre que sí ha escrit.

La lectura és un acte personal, i Manguel aprofita la seva experiència com a lector per il·lustrar alguns passatges del llibre, però també la utilitza com a punt de partida d’alguns altres. Però no es limita a això: recorre a tot tipus de fonts (literàries, històriques, mèdiques, filosòfiques, religioses, pictòriques, etc.) de les quals pugui treure informació sobre la lectura i la seva evolució, al llarg del temps i arreu del món. Així el llibre es converteix en un assaig multidisciplinar, ple de referències a personatges famosos del món de la literatura, de la pintura, de l’Església, etc.; ple de referències a la història, a les ciències mèdiques, a l’etnologia, a la filosofia… Al llibre no hi ha només una història de la lectura, sinó també de l’escriptura i del llibre, en un autèntic bombardeig d’informació: com es llegia; qui llegia i per què; qui prohibeix la lectura i per què; què en pensaven escriptors com Kafka, Whitman o Colette, de l’acte de la lectura; què en pensaven els filòsofs antics i els pares de l’Església; quina imatge tenen dels lectors els no-lectors; quan es va començar a escriure, com i per què; com funciona l’acte de la lectura… són alguns dels interrogants als quals l’autor intenta donar una resposta.

Hi he trobat molts passatges interessants que, armat del meu inseparable tros de llapis, he anat subratllant. Però per no fer aquest text massa llarg només en copiaré un que, curiosament, no havia subratllat, sinó que només l’havia marcat amb un asterisc. Si en voleu més, ja sabeu: biblioteques i llibreries!

Pero la lectura no aterra solo a los gobiernos totalitarios. En los patios de las escuelas y en los vestuarios de los clubes se intimida a los lectores tanto como en los despachos gubernamentales y en las prisiones. En casi todas partes, la comunidad de los lectores tiene una reputación ambigua que proviene de la autoridad inherente a la lectura y del poder que se le atribuye. En la relación entre lector y libro hay algo que se reconoce como acertado y fructífero, pero también como desdeñosamente exclusivo y excluyente, quizá porque la imagen de una persona acurrucada en un rincón, olvidada al parecer del «mundanal rüido», sugiere una independencia impenetrable, una mirada egoísta y una actividad singular y sigilosa. […] El miedo de la gente a lo que un lector pueda hacer entre las páginas de un libro es semejante al temor eterno que tienen los hombres a lo que puedan hacer las mujeres en los lugares secretos de su cuerpo, o a lo que las brujas puedan hacer en la oscuridad, detrás de puertas cerradas con llave. (p. 41-42)

Carlos Ruiz Zafón. L’ombra del vent. Barcelona: Planeta, 2004. 485 p. ISBN 84-9708-104-8. Alberto Manguel. Una historia de la lectura. Madrid: Alianza, 2002. 494 p. ISBN 84-206-7261-0.

Sala de lectura: Hasta en las mejores familias

De llibres, xv

Preparant la secció de llibres per al proper número de la revista Lambda, m’enfronto a un exemple més d’aquestes guies divulgatives dedicades a l’homosexualitat que últimament comencen a abundar en resposta tan a la creixent presència dels homosexuals en la societat com en resposta als encara massa nombrosos prejudicis que es tenen sobre nosaltres. Perquè una cosa és veure el Boris Izaguirre fent el ximple a Crónicas marcianas i al Jesús Vázquez presentant un concurs de televisió i una altra molt diferent haver-te d’enfrontar al fet que el teu fill o la teva germana són homosexuals.

Però aquestes guies no només són lectures recomanables per als heterosexuals, sinó també per als mateixos homosexuals, que no estem lliures de prejudicis ni de desconeixement de la nostra realitat. Un dels apartats més interessants d’aquesta última, Hasta en las mejores familias,1 fa referència a l’adolescència i a l’escola, un àmbit on l’homosexualitat és encara poc més que invisible i on no es prepara els joves per a l’assumpció lliure de prejudicis, per por o per prejudici, d’una realitat viva i a la que tard o d’hora s’hauran d’enfrontar. Un àmbit on no es té en compte (amb excepcions, és clar), que molts dels joves que estan rebent una educació encara clarament heterosexista i sense referents homosexuals positius, són homosexuals i se’ls està educant per a l’ocultació i la negació dels seus sentiments.

La lectura d’aquestes guies té un altre efecte: la de trobar per escrit i d’una manera objectiva situacions que has viscut i que, tot i haver superat, continuen provocant-te un amarg regust: els silencis, la por, el disgust amb tu mateix per no ser capaç d’enfrontar-te a la gent que t’envolta i desmuntar els seus prejudicis, la mentida mantinguda per por i que et va corsecant… fins al dia que trobes la força necessària, no per reconèixer davant dels altres que ets gai, sinó per reconèixer-ho tu mateix i obrir d’aquesta manera la porta de la cel·la que t’has anat construint.

1. Jesús Generelo. Hasta en las mejores familias. Barcelona; Madrid: Egales, 2004. 172 p. ISBN 84-95346-60-5.

De fons, Coplas de madrugá, de Martirio.

Sala de lectura: Historia universal de la destrucción de libros

De llibres, viii

La culpa del que ve a continuació la té el senyor David Chacobo que em va picar la curiositat amb aquesta entrada del bloc que escriu amb l’Ana Perpiñán (gràcies, David). També n’han fet comentaris Álvaro Roldán («La otra desclasificación de documentos») i J. A. Merlo («La destrucción de bibliotecas»).

Un dels elements destructius més terrible del planeta, sense tenir en compte les anomenades catàstrofes naturals com ara huracans, inundacions, incendis o terratrèmols, és l’home mateix, potser l’arma de destrucció massiva més potent mai creada. I aquesta arma no ha tingut pas poc a veure amb la destrucció dels llibres, com ens explica Fernando Báez en aquest interessant assaig sobre les causes de la destrucció de llibres i biblioteques al llarg de la història.1

Per què l’home ha destruït llibres? Doncs gairebé sempre, exceptuant accidents fortuïts, per intentar eliminar les paraules, les idees, la memòria d’aquells que no pensaven com ell. I aquesta terrible activitat destructiva l’han practicat tots els pobles, totes les religions, totes les ideologies polítiques. Canvia un règim polític i el nou intenta esborrar l’anterior destruint els llibres que en parlin; algun pensador elabora una teoria que contradiu el saber establert, i els seus llibres acaben coma combustible de les fogueres de la intolerància… i, amb una mica de mala sort, ell també. Perquè la destrucció de llibres molt sovint ha comportat la destrucció dels seus autors o dels que els guardaven. Ni tan sols els bibliotecaris se salven: també n’hi ha hagut que s’han erigit en gardians de la moral i han destruït els llibres que creien perillosos.

Hipatia fue la primera mujer asesinada en la historia por ser una invetigadora de la ciencia. Era la hija más hermosa de Teón, bibliotecario en Alejandría. Su padre había escrito tratados sobre geometría y música, era un erudito reconocido, pero ella lo aventajó en todo y llegó a poseer el dominio total de la astronomía y las matemáticas de su tiempo. Escribió textos densos. Se sabe, por ejemplo, que fue autora de un Comentario sobre la Aritmética de Diofanto, un Comentario sobre las Crónicas de Apolonio, y una edición del tercer libro de un escrito donde su padre divulgó el Almagesto de Ptolomeo. Lamentablemente no queda absolutamente nada, porque sus escritos fueron destruidos.Durante la primavera del año 415 d.C., una muchedumbre de monjes devotos, liderados por un tal Pedro, seguidor del venerable Cirilo, obispo de Alejandría, la secuestró. Hipatia se defendió y gritó, pero nadie se atrevió a ayudarla. El temor se impuso y, de esta forma, los monjes pudieron llevarla hasta la iglesia de Cesario. Allí, a la vista de todos, comenzaron a golpearla brutalmente con tejas. Le arrancaron los ojos y la lengua. Cuando ya estaba muerta, llevaron el cuerpo a un lugar llamado Cinaro y la despedazaron, le sacaron los órganos y los huesos y finalmente quemaron los restos. La intención final no era otra que la total aniquilación de todo cuanto significaba Hipatia como mujer.

Cirilo era sobrino de Teófilo, el causante de la destrucción del Serapeum. Tenía un destino pendiente y lo cumplió. Entre el 412 y el444 d.C., rigió los destinos espirituales de los alejandrinos. No soportó la sabiduría de Hipatia, capaz de poner en duda las doctrinas cristianas al practicar, con modestia, el método científico. Damascio contó lo siguiente: «Cirilo se carcomía hasta tal punto en su ánimo que tramo el asesinato de esta mujer de manera que sucediera lo antes posible […]».

El prefecto de la ciudad, avergonzado, ordenó una investigación sobre la muerte de Hipatia, y se designó como coordinador a Edesio, quien no tardó en recibir dinero de Cirilo para olvidarlo todo. El crimen de Hipatia quedó, así, impune, por ese bochornoso soborno. [p. 97; la negreta és meva]

I no es tracta d’un acte propi d’estadis menys desenvolupats de la civilització: durant els últims anys s’han continuat destruint biblioteques i museus deliberadament.

Però no només l’home ha estat el causant de la destrucció de llibres: incendis, inundacions, terratrèmols o simplement l’oblit, ha provocat també la desaparició de llibres, de còdexs, de manuscrits.

Fernando Báez comença la seva crònica de la biblioclàstia a l’antic orient proper, fa cinc mil tres-cents anys i la va desgranant fins als nostres dies, explicant com i per què van ser destruïdes obres com els clàssics grecs (dels quals només se n’ha conservat un nombre molt petit), les obres de Miquel Servet (que va acabar, ell mateix, a la foguera), els còdexs amb la història i creences dels maies, el llibre de Darwin Sobre l’origen de les espècies i molts d’altres, a més de nombroses biblioteques, com ara la d’Alexandria o la Vijecnica, la biblioteca nacional de Bòsnia i Herzegòvina.

L’últim capítol el dedica a la destrucció massiva i indiscriminada de béns culturals a l’Irak l’any 2003, que coneix bastant bé ja que va participar en diverses expedicions al país com a expert en l’àrea d’història de les biblioteques. Aquestes són les paraules amb què tanca el llibre:

Irak, por eso que he descrito y todo, es ahora una nación árabe ocupada por la fuerzza extranjera más repudiada en el Medio Oriente, una nación empobrecida por décadas de guerra, asediada por conflictos religiosos y atentados terroristas, en crisis económica, que sufre racionamientos de alimentos, sin medicinas en los hospitales y, como si eso no fuera suficiente, su memoria ha sido borrada, expoliada y sometida. En Irak se ha cometido el primer memoricidio del siglo xxi. ¿Podría imaginarse un destino peor para la región donde comenzó nuestra civilización? [p. 308; la negreta és meva]

No em puc estar de recomanar-vos que llegiu aquest llibre, val la pena.

1. Fernando Báez. Historia universal de la destrucción de libros. Barcelona: Destino, 2004. 386 p. ISBN 84-233-3596-8.

Actualització 24.04.2004: l’Ana d’Alas y balas em diu als comentaris que hi ha una ressenya del llibre a Babelia, suplement cultural del diari El País (com que no es pot consultar sense subscripció, no poso l’enllaç), el 17 d’abril, escrita per Alberto Manguel, en què recomana coplementar el panorama que ofereix Báez amb la lectura del llibre següent: Historia de la edición y de la lectura en España: 1472-1914. Dir. Víctor Infantes, François López i Jean François Botrel. Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez, 2004 (té 862 p.). També ha aparegut una ressenya del llibre de Báez a l’especial Llibres de El Periódico de Catalunya del dia 22 d’abril, signada per Carles Geli: «Crims de paper» (p. iv-v), precedida del reportatge «Els altres dracs» (p. ii-iii), també de Carles Geli, on parla dels agents naturals que fan malbé els llibres.

De llibres, v (Sala de lectura)

Feia dies que no parlava de llibres, tot i que els que passeu per aquí habitualment haureu comprovat que la llista de lectura ha anat canviant (amb bastanta rapidesa en algun moment). Us en faig cinc cèntims, per allò d’anar omplint el bloc amb alguna cosa…

El nom d’Armand de Fluvià és possible que us soni com a heraldista (fou una de les parts, en tant que president de la Societat Catalana de Genealogia, del polèmic procés de canvi de l’escut de la ciutat de Barcelona), però més enllà d’aquesta ocupació, Armand de Fluvià és un personatge històric dins del moviment homosexual a Catalunya i a Espanya, ja que és el fundador de la primera associació gai del país, el Movimiento Español de Liberación Homosexual, que més endavant esdevingué el Front d’Alliberament Gai de Catalunya. Aquesta experiència l’acaba de posar per escrit en un llibre, El moviment gai a la clandestinitat del franquisme (1970-1975), publicat per Laertes, en què ens explica aquests primers anys del moviment homosexual tal com ell els va viure.

És una lectura que complementa el llibre d’Arturo Arnalte que comentava fa uns dies, encara que tan l’estil com l’estructura són completament diferents: el llibre d’Arnalte, tot i la seva longitud, és més fàcil de llegir que el de Fluvià, principalment perquè la primera part d’aquest és una panoràmica de la situació de l’homosexualitat en la societat de l’època, amb llistes de llibres, de pel·lícules, de sentències judicials, lleis, etc., que en tracten. La segona i la tercera parts són més fàcils de llegir, i constitueixen el testimoni de l’època: en primera persona el que va viure i protagonitzar l’autor a la segona part, i mitjançant una sèries d’entrevistes a altres persones que van viure aquella època de canvi. Al número 49 de la revista Lambda hi trobareu una entrevista amb l’autor (p. 23-24).

L’anterior era una d’aquelles lectures que podríem qualificar com a oligades. Una altra font de lectures és la recomanació, i en aquest sentit jo tinc un recomanador oficial que, fins al moment, no m’ha donat motius perquè li retiri el títol, i que no és altre que la Ceba Negra… o el Blackonion que escriu The Daily Black Cebolleta. És directament responsable que hagi llegit els llibres que comentaré a continuació.

El primera és La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol. Una sopresa força agradable sobre la condició humana i com l’home reacciona davant situacions adverses, amb un argument de novel·la fantàstica que ens porta a una illa deshabitada a l’Atlàntic sud, prop de l’Antàrtida, on el protagonista s’haurà d’enfrontar al seu únic veí, un faroner anomenat Batis Caffó, i a uns estranys natius. L’aïllament, la por, la voluntat de viure faran que estableixi una estranya aliança amb Batís i que s’enfronti no només al seu brutal veí, sinó també a les seves pors i contradiccions. És una d’aquelles novel·les que t’enganxa des de la primera línia i que no pots deixar de llegir fins que arribes al final, i després et deixa aquella sensació de pena perquè ja s’ha acabat.

La segona és Ciudadano de la galaxia, de Robert A. Heinlein. És una de les novel·les juvenils que va escriure Heinlein i que s’han convertit en clàssics de la literatura de ciència ficció. Thorby és un esclau que és comprat per un captaire que resultarà ser alguna cosa més, i que educarà l’esclau i el llançarà a la recerca de la seva veritable identitat després d’alliberar-lo. Ens podríem arriscar a dir que és una novel·la d’aprenentatge, en la qual el protagonista, completament ignorant al començament, anirà desenvolupant-se com a persona a mesura que va canviant de companys de viatge, fins a arribar al coneixement de qui és i decidir què vol fer amb la seva vida. És, també, una reflexió sobre la llibertat individual, amb la presència constant del tema de l’esclavatge. La novel·la no costa gaire de llegir, gràcies a un estil senzill i àgil que aconsegueix captar l’atenció del lector.

I ja per acabar, que aquest text comença a ser massa llarg, Middlesex, de Jeffrey Eugenides. La història de Calliope Stephanides i la seva família, una família grega emigrada als Estats Units d’Amèrica que guarda un secret que marcarà la vida de tots els seus membres, sobretot la de Calliope, que s’haurà d’enfrontar, a la seva adolescència, al descobriment que no és la nena que tots creien que era, sinó el nen que la seva àvia havia predit abans de néixer que seria. La història d’una família, sí, però també la història d’Europa i dels Estats Units durant el segle XX i la història de les dificultats de l’emigració i de l’adaptació a noves societats, estructurada en flaixbacs que ens van introduint en la història dels Stephanides i en el desenvolupament de Calliope/Cal.


Armand de Fluvià. El moviment gai a la clandestinitat del franquisme (1970-1975). Barcelona: Laertes, 2003. 278 p. ISBN 84-7584-513-4.
Albert Sánchez Piñol. La pell freda. 11a ed. Barcelona: La Campana, 2003. 307 p. ISBN 84-95616-25-4 [en castellà: La piel fría. Barcelona: Edhasa, 2003. 288 p. ISBN 84-350-0892-4]
Robert A. Heinlein. Ciudadano de la galaxia. Barcelona: Ediciones B, 1989. 389 p. ISBN 84-406-0897-7.
Jeffrey Eugenides. Middlesex. Barcelona: Empúries, 2003. 590 p. ISBN 84-9787-000-X [en castellà: Middlesex. Barcelona: Anagrama, 2003. 580 p. ISBN 84-339-7010-0].

De llibres, iv (Sala de lectura)

Com que algú s’ha queixat que no canviava els llibres de la columna del costat, li he fet cas i he tret el d’Arturo Arnalte Redada de violetas… no per res en especial, només perquè ja he acabat de llegir-lo.

No és un llibre de lectura difícil, ni de llenguatge d’especialitat, ni dens o avorrit, tot al contrari: és un llibre escrit en un estil planer i directe, força irònic quan és el cas tot i que no és un tema divertit, documentat sobre bibliografia i testimonis reals, sobre un tema del qual no s’acostuma a parlar gaire i que, en els últims anys, amb la florida dels estudis gais i lèsbics al nostre país, està prenent embranzida: la política repressora contra els homosexuals durant el franquisme, que representa el moment culminant d’una repressió iniciada molt abans amb les mesures contra l’escàndol públic, la Llei de «vagos y maleantes» i que culmina amb la Llei de perillositat social de començament dels anys setanta. Lleis que permetien que els gais i les lesbianes fossin empresonats només pel fet de ser-ho i per l’arbitrarietat dels jutges, en una societat on l’homosexualitat estava prou estigmatitzada des dels àmbits polític, religiós, científic, legislatiu, periodístic, etc., com perquè, en alguns casos, les mateixes famílies denunciessin els seus membres homosexuals.

Aquesta repressió no va afectar tots els homosexuals. Una gran majoria van poder viure amagant la seva orientació sexual, i crearen tot un submón de signes evidents només per a ells per poder-se reconèixer i comunicar. Les lesbianes foren les que menys patiren aquesta repressió, per un fet que encara ara dura: la seva invisibilitat (només hi ha un únic testimoni oficial de l’empresonament d’una lesbiana pel fet de ser-ho). El món gai sempre ha sigut més visible, però el lèsbic no: en una societat clarament patriarcal i masclista, les dones no existeixen. I les lesbianes, encara menys. Que dues dones passegessin agafades de la mà no era un comportament considerat estrany, ni que dues dones visquessin juntes ja que se les consideraba dones soles que vivien juntes. Però si es descobria alguna dona lesbiana, tampoc se les detenia i jutjava: potser pitjor encara, se les lliurava a la família, que sovint les enviaven al manicomi on eren «tractades» per mitjà d’electroxocs.

Dels que patiren la repressió, Arnalte ofereix testimonis dels que passaren pels calabossos de la cèlebre comissaria de la Via Laietana de Barcelona, i dels que passaren pels centres de rehabilitació d’homosexuals posats en marxa quan la ciència començà a plantejar la possibilitat de rehabilitar els homosexuals; més o menys a la mateixa època, final dels anys seixanta, les tècniques aversives (corrents elèctrics, vòmits o dolor provocats per la ingestió forçada de fàrmacs davant la visió de nus o escenes sexuals entre persones del mateix sexe) foren introduïdes al nostre país.

Amb la mort de Franco i el final de la dictadura, les coses comencen a canviar i els homosexuals comencen a manifestar-se públicament. La primera organització homosexual nasqué l’any 1971, de mans d’Armand de Fluvià. El 1977, un jutge de perillositat social, Manuel Rico Lara, era el primer en demanar la modificació de la llei. Després de les primeres eleccions democràtiques, els socialistes demanaven la modificació de la llei, però sense excloure els homosexuals del grup de conductes perseguibles. Però l’any següent, els comunistes feien el pas que quedava i els socialistes s’hi van afegir, i el 1979 l’homosexualitat desaparegué de la Llei de perillositat social.

La investigació, amb tot, no ha estat fàcil, reconeix al mateix autor. Molts testimonis encara no s’atreveixen a donar el seu nom i que es faci públic; d’altra banda, les lleis d’arxius impossibiliten la consulta dels registres penals de finals anys seixanta i començaments dels setanta. De tota manera, l’estudi és força exhaustiu i va acompanyat d’una extensa bibliografia sobre l’homosexualitat, la legislació que la té en compte, les teories científiques que en parlen, etc.

Arturo Arnalte. Redada de violetas. La represión de los homosexuales durante el franquismo. Amb pròleg de Jerónimo Saavedra i epíleg de Pedro Zerolo. Madrid: La Esfera de los Libros, 2003. xviii, 305 p. ISBN 84-9734-150-3.

De fons, Arcadia, amb Andreas Scholl i l’Accademia Bizantina, dirigida per Ottavio Dantone. Amb obres de Francesco Gasparini, Benedetto Marcello, Bernardo Pasquini, Arcangelo Corelli, Pietro Paolo Bencini i Alessandro Scarlatti. (DECCA 470 630-2).