Arxiu d'etiquetes: Any Rodoreda 1908-2008

Aloma, al Teatre Nacional de Catalunya

Carme Sansa i Julia Möller

Carme Sansa i Julia Moller (foto: David Ruano / TNC)

Encara em balla pel cap la musiqueta amb què entonen a l’Aloma en versió musical la frase leitmotiv de la novel·la: l’amor em fa fantàstic. És clar que encara m’esgarrifo cada vegada que recordo que en aquesta mateixa cançó feien rimar «tonto» amb «toronto»… que no una és mala rima, d’altra banda, només que no és català (podríem dir que és «jonosóctontès»). I tractant-se de l’adaptació d’una novel·la d’una escriptora que estimava i cuidava tant la seva llengua, aquest tonto i algun altre barbarisme dels grossos que s’hi poden sentir tenen més de poca cura i falta de respecte per l’obra de Rodoreda (i pel català) que d’altra cosa. Com deia en Joan Solà aquest dissabte al suplement Cultura de l’Avui: si nosaltres no respectem la nostra llengua, com volem que la respectin els que no hi tenen cap interès?

Però deixem enrere aquest atac de rabiola lingüística i anem per feina. Mentre veia l’espectacle divendres passat no podia deixar de pensar en el prejudici que em va portar, quan vaig saber que es faria un musical sobre Aloma, a pensar que era una idea de bomber i que seria un desastre. I això sense tenir en compte que hi ha grans musicals basats en no menys grans novel·les (pensava en Cabaret, però també en La Traviata… va, deixeu-me passar bou per bèstia grossa i ficar l’òpera al sac dels musicals). I pensava en tot això mentre no podia deixar de repetir-me que Aloma, el musical, és un bon espectacle.

I ho és. Un bon espectacle i una bona adaptació de la novel·la. Curiosament, amb el mateix recurs que es va veure a Un dia. Mirall trencat, de posar en escena alhora el mateix personatge en dos moments de la seva vida. A Aloma, l’Aloma gran que ens explica la història (Carme Sansa) i l’Aloma jove que la viu (Julia Möller); molt ben acompanyades per Josep Julien (Joan), que em sembla que és l’únic que no canta; Anabel Totusaus (Anna); Carlos Gramaje (Robert); Gisela (Coral); Ferran Farruca Frauca (el vell Cabanes); Anna Moliner (Maria), Marc Pujol (Daniel) i la nena Maria Codony (el petit Dani). L’escenografia està ben aconseguida i mostra el petit món d’Aloma (les quatre parets de casa seva) i el vestuari també evoca els diferents mons (el d’Aloma i la seva família, per una banda; el de Coral, per l’altra). I que la música sigui en directe encara fa l’espectacle més interessant. Música (d’Alfonso de Vilallonga) que ret un homenatge als musicals de tota la vida (spoiler: el número de ball d’Aloma i Robert imitant Ginger Rogers i Fred Astaire a Roberta) i a la música popular, amb un cuplet amb totes les lletres i totes les lectures que se n’espera.

Una de les coses que més em va sobtar fou com de diferent havia vist el personatge de Joan quan vaig llegir la novel·la respecte de com el representen a l’obra. Per mi, en Joan és un pobre home que fracassa perquè no es pot enfrontar a unes responsabilitats que li vénen grans; a l’adaptació de Lluís Arcarazo, en canvi, és un personatge més aviat cínic al qual només li importa el que li passi a ell, i que li és igual sacrificar la família si ell se salva. En fi, lectures diferents que no afecten l’essència del drama d’Aloma.

Si no l’heu vista encara i el que hi ha al web del TNC us enllamineix, no us la perdeu. Aquí en teniu un tast: La pantomima de l’amor, cantada per Anna Totusaus, Carlos Gramaje i Julia Möller.

Enllaços relacionats:

Un dia, Mirall trencat, al Teatre Borràs

Un dia, Mirall trencat, al Teatre BorràsNo va ser premeditat. De fet, ni m’havia adonat de la coincidència quan vam comprar les entrades per anar a veure Un dia, Mirall trencat al Teatre Borràs. Fou divendres mateix, en treure les entrades del «sobre de les entrades» (com que no tinc un bon cap, quan compro una entrada per Internet de seguida la recullo al caixer i la deso a casa, que alguna vegada m’ha passat que he hagut de córrer al teatre perquè ja no podia recuperar l’entrada pel caixer automàtic), deia que fou divendres en mirar l’entrada que hi vaig caure: anàvem a veure l’obra el mateix dia del centenari.

La vetllada prometia: al nostre voltant, dos grups diferents d’espectadors d’aquests que van al teatre en bloc. No em sembla malament, que consti; però no sé perquè sempre que he coincidit amb grups d’aquests han estat dels que fan xivarri gairebé fins que els actors comencen a parlar. I bromes, perquè vull pensar que ho deia en broma, com el que cridava que «l’any del centanari era l’any passat, que aquest era l’any de l’astronomia».¹ Per què ha de cridar tant, la gent, sempre? Misteris de la naturalesa humana.

Deixant de banda aquesta anècdota, de cop vam veure un moviment estrany, aquell girar el cap consecutiu que demostra que l’ésser humà és curiós de mena i sempre segueix algú altre. Totes les mirades van convergir en el mateix punt: el senyor alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, assistia a la funció, acompanyat d’en Ricard Salvat i de Manuel Royes, expresident de la Diputació de Barcelona qui, per una confusió en l’agenda, arribava tard. I mentrestant, no sé si per fer temps que arribés o perquè era el dia del centenari, en Ricard Salvat va pujar a l’escenari i va fer un breu discurs sobre Mercè Rodoreda i la seva obra.

Quant a l’obra en si, em va agradar. No conec Un dia, però el que recordo de Mirall trencat estava prou ben reflectit en el text. I dic prou ben reflectit amb tota la intenció, perquè hi va haver un detall que no em va fer el pes, que em va xocar: la riallera i sarcàstica Teresa gran, ja invàlida i alcohòlica. Potser em cal una nova lectura de la novel·la, però recordo Teresa més aviat com un personatge greu, melangiós. En tot cas, Rosa Novell fa una actuació magnífica, igual que l’Enric Majó (el notari Riera), la Rosa Vila (Armanda), Anna Sahun (Teresa jove), Araceli Bruch (Eulàlia) i Daniela Freixas (Sofia). D’aquesta, sobretot, em va agradar l’aire trastocat que dóna a Sofia, la filla de Teresa.

Vaig trobar molt encertada la posada en escena: la casa i el jardí són el centre de l’acció, i els altres escenaris als laterals, en una mena de llotges (teatre dins del teatre?). L’únic inconvenient és en algun moment on hi ha personatges als tres llocs i has d’anar movent el cap com en un partit de tennis. També em van agradar els canvis d’escena, amb els personatges entrant mig a les fosques a l’escenari per retirar attrezzo ben coreografiats (en algun moment semblava que dansessin). Només em va sembla una mica excessiu el recurs al nu, que no sempre semblava ser-hi adient.

En resum, que em sembla que l’obra reflecteix bé l’univers rodoredià i les obres en què es basa el text, si més no Mirall trencat. I és un text assequible a tothom, fins i tot a persones que no coneixen l’obra de Mercè Rodoreda.

1. O feia broma o no sabia de què parlava, perquè l’any de l’astronomia és el 2009. O que la frase, descontextualitzada i dita a crits, obeïa al comentari d’algun altre membre del grup…

De quan la Mercè Rodoreda va visitar el Basar de les espècies

Feia dies que no passava per El basar de les espècies i avui, en dedicar-li una estona, he vist que en Jacme ha fet un podcast en el qual recita un fragment de Mirall trencat acompanyat d’un nocturn de Chopin. He enllaçat el podcat aquí sota, però us recomano que aneu a escoltar-lo al Basar, on trobareu també el fragment recitat.

Al final, encara haurà servit d’alguna cosa, l’Any Rodoreda!

Estimada Rodoreda, a Catalunya Ràdio

Logo Estimada Rodoreda Tant parlar de la Rodoreda i de l’Any Rodoreda i vet aquí que em més de la meitat de la informació relacionada amb l’esdeveniment. Deu ser per la meva mandra a revisitar pàgines web amb agendes a les quals no et pots subscriure (potser m’equivoco, però al web de l’Any Rodoreda no he trobat la manera de subscriure’m a actualitzacions; el més probable és que estigui tant a la vista que no l’he vist…). Com que tampoc no sóc gaire freqüentador de llocs web de ràdios (ni oient habitual de programes de ràdio), no havia vist aquesta iniciativa de Catalunya Ràdio de l’any 2002 dedicada a Mercè Rodoreda.

És una sèrie de cinquanta-dos enregistraments de fragments d’obres de Mercè Rodoreda i de cartes que va escriure o que va rebre l’escriptora (hi ha força fragments de la correspondència que va mantenir amb l’editor Joan Sales i d’altres personatges relacionats amb ella com ara Anna Murià, Josep Tarradellas, Armand Obiols, etc.). Anna Lizaran posa veu a Mercè Rodoreda, però no hi ha informació sobre la veu masculina (i no l’he reconegut). Aquests enregistraments, d’una durada d’uns deu minuts, es poden escoltar directament al web de Catalunya Ràdio a «Estimada Rodoreda».

I tot just fa una estona en Jesús M. Tibau parla al seu blog d’una auca dedicat a l’escriptora: «Auca de Mercè Rodoreda» a Tens un racó dalt del món i l’enllaç directe a l’auca: «Auca de Mercè Rodoreda 1908-1983» a La paret de les auques.

Exposició «Mercè Rodoreda: La mort de la innocència»

Un laberint de fusta ple d’objectes quotidians —unes tasses, un embut, un sac de vesses… bé, alguns potser no ho són gaire, de quotidians— mena a un bosc de troncs d’arbre etiquetats amb noms de pronúncia difícil. D’allà passem al jardí d’una gran torre reproduïda com a casa de nines de l’opulència de la qual passem al paisatge devastat de la guerra.

Quatre espais, quatre novel·les. Quatre ambients diferents, quatre escenaris que intenten reproduir l’essència de quatre de les novel·les de Mercè Rodoreda: La plaça del Diamant, La mort i la primavera, Mirall trencat i Quanta, quanta guerra. És una exposició per als sentits, per tots els sentits: la vista que ens ensenya els objectes que identifiquen passatges essencials de les quatre novel·les; l’olfacte que ens fa reconèixer els espais per on passem (l’olor de fusta d’un envelat, potser d’un colomar; l’olor de bosc; l’olor lleugerament picant, especiada, dels llibres vells i els espais tancats); l’oïda, que ens porta els fragments recitats de les novel·les, els sons dels escenaris on transcorren i la veu de Rodoreda mateixa explicant, entre altres coses, que la casa de la primera part de La plaça del Diamant és la casa on ella visqué abans de la guerra; el tacte, per què qui podria resistir la temptació d’enfonsar els dits en els sacs de vesses de l’exposició o acaronar els troncs dels arbres?

L’exposició intenta evocar «en tres dimensions uns universos creats per la paraula», reproduir «l’atmosfera verbal particular, que depèn tant de la textura de la veu que parla com de la naturalesa de l’experiència que evoca» dels quatre universos representats, en paraules del llibre que acompanya l’exposició. I ho aconsegueix, en la mesura que es pugui aconseguir representar l’experiència o una cosa tan subtil com la paraula.

Tanmateix, en sortir-ne, el que me n’emporto sobretot són les penetrants aromes de les tres primeres sales. De la tercera, no en recordo l’olor; no recordo si feia cap olor especial.

L’exposició «Mercè Rodoreda: La mort de la innocència», es pot visitar al Palau Robert fins el dia 15 de juny del 2008. N’és la comissària Marina Gustà, autora també dels textos que acompanyen els textos de Rodoreda al catàleg.

Presentació de Rodoreda. Exili i desig

Una cinquantena de persones, comptant llarg, omplíem l’auditori de l’FNAC de l’Illa Diagonal ahir al vespre. Ens hi havia reunit l’esquer de la presentació del llibre de Mercè Ibarz Rodoreda. Exili i desig, publicat per Empúries, presentació que faria l’autora mateixa acompanyada d’Imma Monsó i Jordi Cornudella. Va començar Mercè Ibarz donant la benviguda als assistens i presentant els seus companys de taula, a qui havia reunit més com a escriptors que com a altra cosa: volia, va dir, que a la presentació hi hagués escriptors que parlessin de Rodoreda, més que no pas estudiosos de la literatura.

Imma Monsó va ser la primera en parlar, primer del llibre, del qual va dir que tenia un to sobri, elegant, el mateix de la narrativa de Mercè Ibarz; després de la seva experiència com a lectora de l’obra de Mercè Rodoreda: va reconèixer no haver-la llegit en la seva època de lectora voraç, influïda pel prejudici que La plaça del Diamant era una obra cursi, però que quan va llegir-la es va adonar que no ho era ni de bon tros, sinó una novel·la d’atmosfera inquietant, sinistra i trista.

Jordi Cornudella va parlar sobretot dels prejudicis que han marcat la recepció i la lectura de l’obra de Mercè Rodoreda, el que ell anomena molt gràficament la «crosta»: la capa de prejudicis i de lectures «canòniques» de l’obra, d’una part de l’obra de Mercè Rodoreda, molt sovint basades en factors extraliteraris, que molt de mica en mica, en els darrers anys, els lectors actuals estan aconseguint eliminar, en part gràcies a obres com el llibre de Mercè Ibarz. Un llibre que conjuga la màxima reserva respecte de les qüestions íntimes de la vida de l’autora, però sense obviar tot allò que té a veure amb el procés creatiu i el bastiment de l’obra de Rodoreda.

A continuació els tres autors van iniciar un petit debat, en el qual van sortit altres aspectes de l’obra rodorediana, com el fet que els temes que tracta són els temes que tractava la literatura europea de la seva època (Cornudella), igual que l’estil corresponia al de la literatura de la seva època (puntualització d’Ibarz); l’aïllament de l’escriptora a l’exili; o el fet que li imposessin creu i ratlla, en paraules d’Ibarz, la Guerra Civil i l’exili que la van allunyar del món que coneixia, però la creu i ratlla que ella mateixa es va imposar, rebutjant tot el que havia escrit abans de la guerra i, més tard, rebutjant el que havia escrit a l’exili.

La presentació va acabar amb la lectura que va fer la Tina Vallès de «Flor negra» i la que féu Mercè Ibarz de «Viatge al poble de vidre». Curiosament la participació del públic començà amb una pregunta sobre la vida privada de Mercè Rodoreda, tot i la voluntat expressa de defugir d’aquesta mena de detalls si no tenien a veure amb el procés creatiu. Per sort, la cosa no anà més enllà i es parlà de la relació de Julio Cortázar amb Mercè Rodoreda, o més ben dit, amb Joan Prat.

Abans d’acabar he de dir que encara vaig tenir temps de parlar una mica amb la Tina Vallès, autora de la traducció al català del llibre, sobre la presentació, sobre la miqueta de llibre que ja he llegit i sobre  el fet que ja ens coneixíem —encara que, mal m’està el dir-ho, ella ho recordava millor que no jo. Serveixi de disculpa que quan ets darrere del taulell d’una biblioteca, et passen per davant tantes persones que no les recordes totes. Al Copilot de la Tina sí que no el coneixia i avui n’he tingut la oportunitat.

El llibre:

  • Mercè Ibarz. Rodoreda. Exili i desig. Tr. Tina Vallès. Barcelona: Empúries, 2008. 258 p. ISBN 978-84-9787-292-8.

Enllaços relacionats:

Blog sobre Autoretrat de Mercè Rodoreda

El mes d’octubre passat vaig escriure una entrada al blog titulada «Quanta, quanta Rodoreda», que vaig canviar poc després per «Més Rodoreda encara» arran de la constatació que el primer títol podia ser llegit en sentit pejoratiu, constatació més o menys confirmada per un comentari de la Tina Vallès (el títol original es manté, però, a l’adreça de l’entrada, que no vaig canviar). La setmana passada, en obrir l’Avui, vaig tenir la sorpresa que havien escollit el mateix títol per al suplement Cultura, que conté un avançament editorial del llibre Autoretrat, a cura de Mònica Miró i d’Abraham Mohino, un recull de fragments de textos de Mercè Rodoreda a manera d’autobiografia. La coincidència del títol no és altra cosa que una curiositat, ja que el joc de paraules és ben fàcil. Fins i tot vaig pensar a fer-ne una entrada al blog, però al final tot va quedar amb un comentari entre la Tina i jo (suposo que no li farà res que reveli aquestes «intimitats») sobre el títol del suplement i el llibre que s’anunciava.

I si avui trec el tema al blog és perquè m’ha tornat a arribar notícia d’aquest Autoretrat rodoredià. De tant en tant trobes petites sorpreses a la safata d’entrada del correu electrònic; sorpreses pel contingut o pel destinatari: en aquest cas es tracta d’Abraham Mohino mateix (si ningú no n’ha suplantat la identitat) que m’envia l’adreça d’un blog dedicat, precisament, a aquest llibre, suposo que per fer-ne una mica de difusió i propaganda: Mercè Rodoreda: Autoretrat,

bloc destinat a la difusió i a la recepció de l’obra Autoretrat, de Mercè Rodoreda (Barcelona: Angle Editorial, 2008)

que es podrà trobar a les llibreries a partir de la propera setmana.

Technorati Tags:

Mercè Rodoreda a L’hora del lector

Ahir a les onze em vaig asseure com cada dijous davant del televisor per mirar L’hora del lector, un dels pocs programes de televisió que em miro amb interès. Ahir, a més, tenia un al·licient especial: el programa estava dedicat a Mercè Rodoreda. No me’l podia perdre, no ho vaig fer i celebro no haver-ho fet: va ser un dels millors programes de la temporada, per no dir que va ser el millor. Va valer la pena. Escoltar Maria Campillo i Biel Mesquida parlar de Mercè Rodoreda i sentir la passió amb què ho feien. Conèixer una mica, gràcies a Mita Casacuberta, aquell Viatges i flors que reposa a la pila i que algun hauré d’obrir. Escoltar les paraules de la vídua de Julio Cortázar que va portar en Carles Álvarez. I riure amb la coincidència que en Victor M. Amela, que en el programa anterior no havia pogut parlar de Jaume I, escollís parlar del mateix episodi que vaig escollir per a l’entrada de celebració del 8è centenari: el llegendari engendrament del rei Jaume.

Tanmateix, veient el programa vaig haver de reconèixer que he bastit la meva admiració per l’obra de Mercè Rodoreda en poques obres (els contes, Aloma, sobretot Mirall trencat) i que me’n falten moltes encara per conèixer. Propòsit d’esmena, doncs: rodoreditzar-me. Perquè és l’Any Rodoreda, sí; perquè vull fer-ho, sobretot.

El vídeo del programa, en obert de moment, el podeu veure aquí: Especial Mercè Rodoreda.

Afegitó: en el moment d’escriure i publicar aquesta entrada, encara no n’havien parlat ni a El blog del sr. Boix ni a la Plagueta de Bord. Ara ja ho han fet: «08/02/2008: Alguns llibres esmentats i fins i tot comentats al programa del 7 de febrer» i «Quin programasso! L’hora del lector dedicada a Mercè Rodoreda».

Col·laboració en el 42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda

A petició del blog Tens un racó dalt del món, torno a sumar-me a la iniciativa d’un joc literari escampat per diversos blogs. En aquesta ocasió, el joc és en homenatge a Mercè Rodoreda amb motiu del centenari del naixement d’aquesta autora.

Som una seixantena els blogs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s’han repartit fragments de textos inventats per l’organitzador del joc i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, el dia 6 de febrer, buscant la referència al 42è joc literari.

Aninmeu-vos a participar-hi, hi ha premis com ara lots de llibres o diccionaris.

Aquest és el fragment que em correspon:

2. I va venir el casament. Tota la nit havia plogut i a l’hora d’anar a l’església queia l’aigua a portadores.

Comença l’Any Rodoreda

Comencem l’any rodoredià amb un especial Mercè Rodoreda al canal televisiu del 25è aniversari, els mateixos que van ser líders d’audiència la nit de cap d’any i que tenen no-sé-quants-programes entre els més vistos l’any passat ?i un televident avorrit de sentir repetir a tort i a dret aquestes tres dades—, un especial que consistí en el passi de la versió cinematogràfica de La plaça del Diamant, la reemissió del capítol d’El meu avi dedicat a l’escriptora («Mercè Rodoreda, vida secreta») i un capítol especial de l’Aleph sobre l’autora.

Com que tinc per principi no mirar programes televisius gaire més enllà de les dotze de la nit, aquest últim no el vaig veure. Sí que vaig mirar la pel·lícula i el programa que venia a continuació, amb por que la primera em provoqués el mateix rebuig que em provocà fa anys. Però no; sembla que l’avorriment que sentia per la Colometa s’ha esvaït amb el pas dels anys i, fins i tot, vaig arribar a emocionar-me amb algunes escenes de la pel·lícula. Tot plegat fa que que s’esvaeixi la recança de tornar a llegir la novel·la, una de les de l’autora que fins ara m’havia negat a rellegir. I també m’ha servit per adonar-me que la que fins ara creia coincidència temporal de la lectura de la novel·la (a l’institut, per obligació) i la visualització de la pel·lícula (o de la sèrie que se’n feu, que és el que recordava) no ho fou, ja que aquesta s’estrenà anys abans que hagués de llegir la novel·la a l’institut. Caldrà començar a atipar-se de cues de pansa…

Quant al programa següent, em donà la sensació que hi havia la voluntat de presentar Rodoreda negativament, com algú que abandonà el fill i el marit per viure amb l’amant: tot i els testimonis dels que la conegueren i de la seva biògrafa, semblava que el guió volia remarcar les conseqüències negatives de l’opció de vida de l’escriptora més que no pas les causes que la portaren a prendre determinades decisions. Però sempre serà millor que se’n parli i se’n coneguin les diferents versions que no que s’oculti informació o que es doni esbiaixada.

A partir d’aquest dissabte també es reemetrà l’adaptació de Mirall trencat, que segur que no miraré: per impossibilitat horària, però també i sobretot perquè m’agrada massa la novel·la per atrevir-me a enfrontar-me a l’adaptació televisiva. I també perquè cal començar a dosificar, no sigui cas que tanta Rodoreda com ens espera ens la faci avorrir…

Una estona més tard: I quina ha estat la primera recomanació de la primera Hora del lector del 2008? Quanta, quanta guerra, de Mercè Rodoreda.

 

Technorati Tags: