Arxiu d'etiquetes: Anthony Michaels-Moore

Nits d’Òpera, 66: Il trovatore, de Giuseppe Verdi

L'ària d'Azucena "Stride la vampa". Foto: Antoni Bofill

D’aquesta òpera només en coneixia el cor dels gitanos —tot i que mai no l’hi associava— i l’escena de l’acte II en què Azucena explica a Manrico que, per error, quan intentava venjar la mort de la seva mare va llançar a les flames el seu propi fill en lloc del fill, que havia segrestat, del comte de Luna. Però aquesta escena la coneixia per la paròdia que feien The Grand Scena Opera a l’espectacle que presentaren a Barcelona ja fa uns quants anys, i no tenia, precisament, el to de l’original. Il trovatore és com La venganza de Don Mendo: no se salva ni l’apuntador, i l’argument és força inversemblant, tirant a fulletó —mal que pesi a algunes persones, els arguments d’òpera tendeixen al «fulletonisme». Manrico, trobador del bàndol del comte d’Urgell, està enamorat de Leonora, a qui també pretén el Comte de Luna, però ella està enamorada del primer. Aquest ha estat criat per la gitana Azucena, a qui el Comte acusa d’haver assassinat al seu germà —en venjança de la mort de la mare d’Azucena, cremada a la foguera pel pare del Comte… i embolica que fa fort. El que cap d’ells sap, és que Manrico és el germà del Comte, ja que Azucena, plena d’ira i de desesperació, havia llançat a les flames per error el seu propi fill. Azucena és empresonada pel Comte, que l’utilitza com a esquer per capturar Manrico; Leonora s’ofereix al Comte a canvi de la llibertat del trobador, però amb la idea de suicidar-se per no haver de casar-s’hi: s’enverina i mor als braços de Manrico, que és assassinat pel Comte, ple de despit. Azucena també mor. Teló —i sort, o encara acabaria morint algú més.

El públic també  corregué un cert risc, no de morir, sinó d’acabar amb un bon mal de cap, per culpa d’aquest desastre de baríton anomenat Anthony Michaels-Moore que es va dedicar a desafinar a tort i a dret, excepte al final de l’òpera, on podríem dir que va estar correcte. Passeu-me que el qualifiqui de desastre, però és que encara és hora que li escolti una funció on estigui bé del començament al final (i aquesta és ja la quarta!). Afortunadament, la resta del repartiment cantà molt bé: Krassimira Stoyanova féu una dolça i apassionada Leonora; Paata Burchuladze va fer realitat la dita que on n”hi ha sempre en queda; em sorprengué molt Ana Puche, en el paper d’Inés, l’amiga de Leonora; i si deixo pel final Manrico i Azucena no és perquè estiguessin per sota del nivell dels altres, sinó per tot el contrari: diuen que falten bons tenors, i espero que ningú no posi Alfred Kim en el sac dels dolents perquè no ho entendria. Amb Stoyanova i Irina Mishura (Azucena) van ser el millor de la nit. Mishura representà una Azucena viva, turmentada, carinyosa, venjativa, no només amb els gestos, sinó també amb la veu. Els entesos segur que posareu peròs al meu entusiasme, però jo ahir vaig gaudir com poques vegades.

I si algú espera que carregui contra l’escenografia… la no-escenografia, que segui, es posi còmode i esperi. Vet aquí que em va agradar. Partint del fet que s’han vist coses pitjors amb més decorats i que d’escenaris buits ja n’hem vist força, no entenc l’enrenou d’una escenografia que feia el fet i transmetia perfectament l’oposició dels dos mons que encarnen els dos bàndols i els gitanos. Almenys no hi havia res que molestés…

En resum, que això ja s’allarga: visca Verdi! Ara a veure si ens programen una traviata, que ja en tinc ganes (en alguns moments, per cert, el trobador traviateja. Sembla que Verdi també reciclava compassos i temes…).

PD. A can LiceuOperaBarcelona han penjat el vídeo del cor dels gitanos. Ja que són tan gentils… l’aprofito!

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=aHe3BEb7GFg]

Nits d’Òpera, LVII: Simon Boccanegra, de Giuseppe Verdi

Simon Boccanegra, acte I

Simon Boccanegra. Foto: Antoni Bofill

Fa una colla d’anys, vaig trobar a casa dels avis un llibre amb un títol força ridícul que, en aquella època, em va semblar misteriós i tot: Los crímenes de Diavolina,¹ d’una tal Carolina Invernizio. L’havien publicat al diari Las Noticias i el meu besavi s’havia entretingut a retallar cada un dels lliuraments i els va fer enquadernar. La novel·la és un fulletó amb el sentit més pejoratiu que vulgueu donar-li, ple de girs inversemblants i personatges que no saps d’on surten. Simon Boccanegra m’ha fet recordar aquest llibre, perquè és, també, un mal fulletó fet òpera —com, d’altra banda, n’hi ha moltes.

A veure si me’n surto: Simon Boccanegra és un corsari que gràcies a un a conxorxa del seu amic Paolo es converteix en dux de Gènova. Simon està enamorat de Maria, filla del noble Jacopo Fiesco, i han tingut una filla que tenen amagada. Maria mor i Jacopo diu a Simon que només el perdonarà (per haver prenyat la filla sense estar casats, se suposa) si li porta la filla. Però resulta que la nena ha desaparegut. Passen vint-i-cinc anys: Jacopo (ara anomenat Andrea) cuida una noia anomenada Amelia Grimaldi i conspira amb Gabriele Adorno (enamorat d’Amelia) contra Simon. Aquest es presenta a casa d’Amelia amb el perdó per als germans d’ella, exiliats. Gabriele parla amb Andrea, que li explica que Amelia no és una Grimaldi, sinó una òrfena que ocupà el lloc d’Amelia quan aquesta morí en un convent i fou recollida pels Grimaldi per evitar el el dux confisqués els seu béns. Arriba Simon, per demanar la mà d’Amelia per Paolo, però quan parla amb la noia descobreix que és la seva filla desapareguda vint-i-cinc anys abans, i es nega a demanar-la per a Paolo. Aquest, ressentit, intenta segrestar Amelia, que aconsegueix fugir i denunciar que no ha estat Simon qui l’ha segrestada, com deia Gabriele, i que qui ho ha fet és amb ells. Paolo intenta escapar-se, cosa que tothom veu, i intenta que Andrea o Gabriele assassinin Simon: Andrea s’hi nega i llavors diu a Gabriele que Simon i Amelia són amants. Per si de cas, posa verí a la copa de Simon i deixa sol Gabriele. Aquest està convençut que Amelia estima Simon i intenta matar-lo, però li expliquen que són pare i filla. Hi ha una revolta contra Simon, aquest venç, però ja està morint enverinat; finalment s’explica que Maria és filla de Simon i néta de Jacopo-Andrea, Simon i Jacopo es perdonen, Maria i Gabriele es casen, Paolo és executat i Simon mor, no sense haver nomenat abans de morir Gabriele com el seu successor.

Heu arribat fins aquí sense haver-vos saltat ni una coma? Doncs us felicito. Al web del Liceu està més ben explicat, però en el fons ja és això: un fulletó d’embolica que fa fort… amb una música bellíssima. I amb un gran repartiment, malgrat el risc que corríem que el tenor que va cantar ahir, Stefano Secco, que substituïa Neil Shicoff, tingués una mala nit. Anthony Michaels-Moore (Simon Boccanegra) va començar una mica fluix al pròleg (m’acabo d’adonar que aquesta frase és un clàssic en aquest blog),  però després va lluir-se, malgrat alguna petita fallada cap al final; Giacomo Prestia (Jacopo Fiesco-Andrea) va demostrar que té un doll de veu impressionant i que sap controlar-lo; Krassimira Stoyanova (Amelia Grimaldi-Maria Boccanegra) va cantar d’una manera espectacular, de fet no semblava la mateixa que a Luisa Miller; i Stefano Secco (Gabriele Adorno) no va desmerèixer gens al costat dels altres i va convertir un paper secundari en gairebé un paper principal. Marco Vratogna (Paolo) va començar a agradar-me al segon acte, al pròleg i al primer el vaig trobar força irregular, i a Pavel Kudinov (Pietro, amic de Paolo) pràcticament no el vaig sentir fins al final. Kudinov i Vratogna van ser, almenys per mi, el més fluix del repartiment. El cor, com sempre, espectacular, malgrat que en l’escena de l’entrada al palau del dux potser van cantar amb massa potència i contradeia les iròniques paraules del dux: «És aquesta, doncs, la veu del poble? De lluny tro d’huracà, de prop cridòria de dones i nens…».²

I és que amb aquesta òpera, només val la pena fixar-se en la música i en el cant, perquè l’escenografia és ridícula, una presa de pèl: un cub de miralls amb uns envans que s’obren i es tanquen i res més, excepte les dues grades on seuen els braços del govern de Gènova i, a l’acte segon, un llit amb la copa amb què Paolo enverina Simon: un llit de vellut vermell amb una copa daurada al damunt, que semblava més  aviat el Sant Graal sobre un altar.

Això sí, va tornar a emocionar-me com ho va fer quan la vaig veure en DVD: no coneixia l’òpera, només l’ària d’Amelia que obre el primer acte («Come in quest’ora bruna»³), i la vaig voler veure per familiaritzar-m’hi una mica. Em va emocionar llavors i ahir va tornar a fer-ho. Un nou descobriment verdià reeixit… malgrat l’argument i el decorat.

Notes:
1. A la pàgina de la Wikipedia no hi trobareu la Diavolina, segurament el títol original no deu tenir res a veure.
2. Del llibret publicat al programa de mà del Liceu, traducció de Jaume Creus i del Castillo (p. 133).
3. La versió enllaçada és una interpretació de Victòria dels Àngels; moltes de les àries que «em sonen» ho fan gràcies a un CD d’àries d’òpera interpretades per ella que va ser dels primers que vaig escoltar.

P.S. I a l’entreacte vaig tenir el plaer de conèixer finalment l’altre Ferran, que ja era hora.

Nits d’Òpera, XLIV: Andrea Chénier, d’Umberto Giordano

La primera òpera de la temporada 2007-2008 del Gran Teatre del Liceu, Andrea Chénier, és una història d’amor ambientada en els anys de la Revolució Francesa, amb un personatge basat en un personatge real, el poeta André Chénier. Chénier compartia els principis de la Revolució però criticà els excessos del Terror i fou guillotinat. A l’òpera, Chénier és presentat al palau dels comtes de Coigny, on coneix Maddalena, de qui s’enamora. De Maddalena també n’està enamorat Carlo Gérard, majordom del palau que n’és expulsat i que, amb la Revolució, es converteix en un personatge poderós. Chénier i Maddalena perden el contacte, i Gérard no para de buscar-los perquè si troba Chénier creu que trobarà Maddalena: el fa detenir i, evidentment, Maddalena recorre a Gérard per intercedir per Chénier. Gérard, que tot i la seva nova posició no ha oblidat allò que el fa humà, commogut per l’amor de Maddalena —disposada a lliurar-se-li si així salva la vida de Chénier—, decideix defensar Chénier als tribunals de l’acusació que ell mateix ha redactat. No se’n surt: la massa necessita víctimes i Chénier és condemnat a mort. Maddalena decideix compartir el destí del poeta i, amb l’ajut de Gérard, es canvia per una altra condemnada i moren junts.

L’òpera té quatre actes: en el primer, encara al començament de la Revolució, assistim a la festa de la comtessa de Coingy, on Chénier coneix Maddalena de Coigny i Gérard s’enfronta a la comtessa. Al segon han passat cinc anys, Chénier està en perill i un seu amic li porta un passaport perquè pugui fugir, però Chénier no vol a causa de les cartes que una dona misteriosa li envia. La dona és Maddalena. Quan es retroben, però, arriba Gérard, advertit per l’espia que seguia Chénier, i intenta separar-los. Chénier el fereix, però Gérard no el denuncia. A l’acte tercer, Gérard convenç els ciutadans que hi ha a la sala del Tribunal de donar diners i oferir-se voluntaris per lluitar per la pàtria. Gérard rep la notícia que Chénier ha estat fet presonar i se li demana que redacti l’acusació; però Gérard ja comença a tenir dubtes sobre el camí que ha pres la Revolució. Arriba Maddalena, que li explica el que ha passat durant els últims anys i que estima Chénier, i li demana que el salvi. Gérard, commós, decideix ajudar-los, però al judici acaba amb la condemna de Chénier. Lúltim acte transcorre a la presó, on els enamorats es retroben i Maddalena substitueix una altra condemnada a mort per poder morir al costat d’Andrea.

Aquesta òpera havia començat amb mal peu al Liceu, ja que una de les Maddalenes principals, Deborah Voight, va haver de ser substituïda en algunes funcions per una altra Maddalena: Daniella Dessì. A la cinquena funció, la que vaig veure, cantaven la Dessì i el seu marit, el Fabio Armiliato, i en tenia ganes, ja que els havia vist anteriorment (a Aida i a Tosca) i havia gaudit de les seves veus (menys en el cas d’ella, que té un timbre de veu que no m’acaba d’agradar; això no vol dir, tanmateix, que cantés malament, que no ho va fer). També cantava Anthony Michaels-Moore, que em va semblar una mica irregular al començament, però que després es va posar a l’alçada dels altres.

L’escenografia em va agradar: un conjunt de parets inclinades de diferents alçades sobre un terra giratori que van marcant els diferents espais on es desenvolupa l’acció i que em van semblar una metàfora d’un món que s’enfonsa per donar lloc a una nova realitat que, al final, acaba torçant-se. No obstant, és un decorat que a còpia de l’excés de color blanc de vestits i decoració dóna una sensació de fredor que, en algun moment, em va semblar que es traslladava a l’actuació dels cantants.

En general em sembla que ha estat un bon començament de temporada, almenys superades les primeres funcions, les quals, segons he llegit aquí i allà, no van ser gaire reeixides: en Jaume Radigales també parla de la fredor a «Andrea Chénier o fredor tallant al Liceu» i en Ximo de In fermen land ha escrit uns quants textos sobre aquesta òpera que podeu trobar aquí: Andrea Chénier.

 

Technorati Tags:

Nits d’Òpera, XXXIV: Lucia di Lammermoor, de Gaetano Donizetti

Quan vaig saber que la Lucia di Lammermoor que em tocava era l’Edita Gruberova, vaig respirar alleujat. Tot i l’edat, la soprano eslovaca conserva una agilitat que li permet el luxe de lluir-se amb les colorature davant d’un públic, a més, que li té una estimació considerable –encara recordo amb sorpresa els gairebé vint minuts d’aplaudiments després d’una de les escenes que cantà a l’Ariadne auf Naxos de fa uns anys, en el paper de Zerbinetta.

Però ve’t aquí que en començar les representacions s’anuncia que la soprano està malalta i fins abans d’ahir no es va saber amb certesa qui faria el paper en el seu lloc. La substituta va ser Mariola Cantarero. Em sembla que l’he sentit en algun paper secundari, però no en tenia un record gaire ferm. Suposo que tots els que havíem d’assistir a la representació d’ahir estàvem igual: expectants. No sé si per saber si ho faria tan bé com la Gruberova o només per si no ho faria gaire malament. I ens va sorprendre a tots, vaja si ho va fer.

Ja des de la primera escena en què apareix Lucia, al segon quadre del primer acte, va deixar anar una veu potent, controlada, de nets i bells aguts i greus suaus, amb una agilitat fora de dubte. Cada ària del personatge es va tancar amb una ovació, afavorida per les pauses entre quadres per modificar l’escenari, que feia sentir el públic més lliure per aplaudir. La prova de foc, però, era l’escena de la bogeria, plena d’ornamentacions, i la va superar amb nota. Amb molt bona nota. De fet, encara haurem de dir que va ser una sort que no cantés la Gruberova…

La resta del repartiment no va desmerèixer l’actuació de Mariola Cantarero. Josep Bros (Edgardo) va fer gala d’una veu sensacional, malgrat que cap al final de l’òpera li sortís una mica enrogallada. Anthony Michaels-Moore (Enrico) també semblava que tenia algun problema al coll, però va defensar el personatge i es va lluir en força moments (com al duet amb Edgardo al tercer acte). Giacomo Prestia (Raimondo) va brodar el seu paper amb uns greus potents i en algun moment va semblar que allargava les notes finals com dient «mireu què sóc capaç de fer».

La posada en escena és una mica freda, de color gris, amb un cub inclinat per marcar l’espai, al qual s’afegien elements per darrere per donar sensació de profunditat o se li canviava la paret del fons segons l’escena. Gens de mobiliari, només un llit i un mirall en la primera escena de Lucia (que no transcorre als jardins del castell, com és habitual, sinó a la cambra de Lucia), i una taula amb una cadira al començament de l’acte segona. El vestuari, gris per a tothom excepte el negre d’Enrico i Raimondo, el blanc de Lucia i el blau d’Edgardo, i el sangonós i premonitori granat d’Arturo. Tanmateix l’absència d’elements escènics i de colors vius feia més viva encara la presència dels cantants i més vives les seves emocions, amb els dos punts culminants de l’òpera: la bogeria de Lucia i la mort d’Edgardo.

Només quedava una manera d’acabar de fer rodona una nit magnífica: saltar-me la dieta al Viena amb un zipizape amb ceba i formatge…

Technorati tags: ; ; ; ; ;