Arxiu d'etiquetes: Anne Fadiman

Sala de lectura, 97: Ex-libris. Confessions d’una lectora, d’Anne Fadiman

No sé què vaig llegir o què vaig sentir que em va fer pensar que aquest llibre era una novetat de l’any passat, i vet aquí que en obrir-lo descobreixo que ja fa nou anys que es publicà. En qualsevol cas, això no canvia el fet m’interessés principalment pels temes que tracta: l’amor al llibre i el gust per la lectura, dels quals per aquests verals n’anem sobrats. I no només ens agraden els llibres i llegir, sinó també llegir sobre llibres i sobre lectura (encara que siguin llibres tramposos com el de Pierre Bayard, al qual li tocarà el rebre properament).

Ex-libris. Confessions d’una lectora, d’Anne Fadiman, és un recull d’alguns articles que l’escriptora nord-americana publicà a la revista Civilization, de la Library of Congress. Tots tenen en comú el gust per la lectura i l’amor pels llibres i la paraula, una afició que comparteix amb tota la seva família. Lectors compulsius i col·leccionistes de llibres, aquestes activitats l’han fornit d’un bon nombre d’anècdotes que desgrana en aquests articles, cadascun dels quals toca algun aspecte relacionat amb la lectura i els llibres. Des de les diverses manies a l’hora d’ordenar els llibres, en què ella divergeix del seu marit  a «Casant biblioteques», on llegim

Jo sóc una classificadora. Els seus llibres [d’en George, el seu marit] es barregen democràticament, units sobta la bandera dels-tots-inclosos de Literatura. Alguns estan drets, d’altres ajaguts i alguns, simplement darrere dels altres. Els meus van ser balcanitzats per nacionalitat i tema. Com tanta gent amb una gran tolerància pel desordre, en George manté una fe elemental als objectes de tres dimensions. Si li cal alguna cosa, creu que la cosa mateixa se li farà present, i normalment és així. Jo, per contra, crec que els llibres, els mapes, les tisores i la cinta adhesiva són tots estris desvagats amb tendència a desaparèixer per racons inconeguts, tret que se’ls confini en els seus quarters. Per això, els meus llibres han estat sempre rigorosament controlats. [p. 14]

a l’afició malaltissa de tota la família Fadiman a corregir qualsevol paper que se’ls posi a tret (no tornaré a insistir en el tema de la correcció, que ja ho vaig fer ahir: «La maledicció del lingüista»); passant per allò que en una biblioteca ens diu més sobre el seu propietari («L’infern de la biblioteca»); per un divertit i interessant article sobre com tractem els llibres els lectors («Això, no ho facis mai a un llibre»);  un altre sobre les dedicatòries («Mots a les guardes»), i un altre, que crec que és evidentment paròdic, sobre el plagi (o intertextualitat, com l’anomenen alguns barruts enganxats amb les mans a la massa) i la citació d’autoritats («Res de nou sota el Sol»), per esmentar-ne només alguns.

Són textos breus, basats en l’experiència de l’autora, escrits amb humor i de manera senzilla, en els que alhora que reflexiona es riu una mica de si mateixa i de la seva família, en la línia de l’autoparòdia que podem trobar en Gerald Durrell (no sé perquè he fet aquesta associació, però no em sembla poc encertada). Els protagonistes són els llibres, però també els Fadiman, una família amb un punt d’excentricitat pel que fa a la seva relació amb els llibres i la lectura. Ara bé, em sembla que qualsevol de nosaltres es pot sentir identificat amb algunes de les coses que hi podem llegir, encara que sigui del reflex distorsionat i divertit que ens torna la lectura de les anècdotes de l’Anne Fadiman. Qui no ha discutit alguna vegada si els llibres s’han de subratllar o no, i, si es fa, si se subratllen amb llapis, bolígraf o retolador? Que no ha defensat aferrissadament que no s’han de doblegar les cantonades de les pàgines sinó utilitzar punts de llibre… o el contrari?

La cambrera creia en una amor cortès. Per a ella el llibre físic en si mateix era un objecte sacrosant, la forma inseparable del contingut; la seva obligació com a amant era adorar-lo platònicament, un intent nobles però estúpid de preservar per sempre l’estat de castedat perfecta amb què l’havia deixat el llibreter. La família Fadiman creia en un amor carnal. Per a nosaltres, les paraules d’un llibre eren sagrades, però el paper, la tela, el cartró, la cola, el fil i la tinta que les contenien eren un pur receptacle i no era cap sacrilegi tractar-los de la manera més capritxosa, tant com el desig i el pragmatisme dictessin. L’ús barroer no era falta de respecte sinó d’intimitat. [p. 46]

Altres articles són més seriosos, però tots mantenen el punt d’humor i lleugeresa dels més divertits.

El llibre acaba amb un capítol titulat Lectura recomanada, que consisteix en una bibliografia sobre el llibre i la lectura (en la qual hi ha, per exemple, Una historia de la lectura d’Alberto Manguel). I de mà de la traductora, un apèndix amb notes que fan referència a noms i fets esmentats per Anne Fadiman que el lector d’aquí potser no coneix i algun aclariment propi (com l’origen de les traduccions al català d’obres citades als articles, sobrer si tenim en compte que ja ho ha dit en nota a peu de pàgina) i la llista completa de les obres esmentades per Anne Fadiman als articles.

El llibre:

  • Anne Fadiman. Ex-libris. Confessions d’una lectora. Tr. Carlota Torrents. Vic: Eumo Editorial, 2000. 168 p. ISBN 84-7602-726-5.

La maledicció del lingüista

No hi ha res pitjor que ser llicenciat en filologia (la que sigui) i haver-se dedicat a la correcció, perquè la gent et prengui per una mena de diccionari ambulant i creguin que tens totes la normativa i les regles ortotipogràfiques al cap. «Com es diu això?», «Aquesta paraula, com és en català?» ,«Això ho puc escriure així?», «Quan he d’escriure x en lloc d’y?»… són algunes de les preguntes que et poden caure al damunt quan menys t’ho esperes. I és que la gent no se sol fer càrrec que per molta intuïció lingüística que tinguis, per molt que t’hagis dedicat a corregir i per molta filologia que hagis estudiat, no ets un ordinador que es dediqui a aplicar uns algoritmes que t’ajudin a respondre una pregunta com qualssevol de les anteriors, sinó que ets una persona, que pots tenir una memòria limitadeta, que hi ha regles que no te les has après perquè tenen tantes excepcions que les has de consultar cada vegada que t’hi trobes, i, sobretot, que no et saps el diccionari de memòria i no sempre tens el xip corrector activat.

Jo no l’hi tenia mentre llegia Ex-libris, d’Anne Fadiman, si més no fins que no vaig arribar al capítol en què parla, precisament, de la malaltissa afició correctora d’ella i la seva família. Ja m’havia fixat en alguna coma mal posada, o que faltava, en les pàgines anteriors, però crec que en llegir aquest capítol alguna cosa s’activà dins meu i, de cop i volta, vaig començar a veure errors (i alguns horrors, si em permeteu el rídicul joc de paraules) en el text. No només comes que falten o que no les han tret d’on sobren, no; també manca de punts finals, accents impossibles en català en termes prou estranys com perquè qualsevol corrector una miqueta competent s’aturi a comprovar que el terme està ben escrit, noms propis d’autors clàssics mal escrits, barbarismes que una consulteta de no res al diccionari hauria pogut evitar, manca de concordança entre subjectes i verbs, et alii.

Sembla mentida que un llibre sobre l’amor als llibres i a la lectura, hagi estat editat amb tan poca cura. I encara s’entén menys si aquesta editorial és a) una editorial universitària, b) l’editorial que ha publicat un famós i molt utilitzat manual d’estil.

Apa, ja van dos desfogaments en una setmana. El proper apunt prometo que serà una lloança ben merescuda al llibret de l’Anne Fadiman.

Això que he escrit és com escopir enlaire, ja ho sé: més d’una vegada he hagut d’editar un apunt del blog on hi havia algun error d’aquells que fan basarda. Que ningú no hagi de pagar per llegir el blog no és una excusa, però no deixa de ser un atenuant (igual que ho és la manera com escric els apunts: normalment a raig i sense revisar-los abans de publicar-los; que lluny queda el temps en què els escrivia a mà i després els passava a net al blog).