Arxiu d'etiquetes: aniversaris

I nou

Si avui és divuit, llavors estem de celebració: tal dia com avui fa nou anys va néixer Un que passava.

És, tanmateix, un aniversari una mica agredolç: el bloc fa una temporada que està més mort que viu. No és només que després de nou anys hom ja no sàpiga què escriure —crisis d’inspiració tots els blocaires en patim un dia o altre—; no són només les noves aficions a què dediques el teu temps, ni al fet que el poc temps que tens te’l deixis robar per collonades (de les quals, per sort, he aconseguit desenganxar-me); ni a haver obert un altre bloc… no és només això i és tot alhora.

Ara que, amb la cabuderia que em caracteritza, encara em resisteixo per donar-lo per acabat. Això sí, em prenc oficialment unes vacances del bloc, mentre reuneixo les ganes de tornar a donar la tabarra. La qual cosa no vol dir que, de tant en tant, no em despengi amb alguna nota. Com aquesta, per exemple.

Així que gràcies a tots per acompanyar-me i fins aviat.

Septenni

A l’hora del començament cal anar amb cura, tot i que massa sovint ens llancem de cap a la piscina i no sabem si picarem de cap al fons, si fotrem una planxa o si aconseguirem surar i nedar una mica. Però encara no ens n’hem adonat i, qui dia passa any empeny, ja fa un any que nadem, i dos i tres, i no ens cansem de i de cop i volta t’adones que ja en portes quatre. Nedar no és fàcil, a vegades et canses i voldries tornar a la platja, ajeure’t i mirar passar els núvols… però enganxa i cinc anys després mires enrere i veus tot el que has fet i el que has après, i continues amb més ganes. Les forces van fallant i quan arribes al sexenni has de cercar estímuls que et facin tirar endavant, un canvi, un nou tema, nous colors, nous companys de viatges… i un dia et despertes i veus que ha arribat el divuit de juny. Sense saber molt bé com, has complert un septenni.

I malgrat la mandra, la manca de temps, la vacil·lant inspiració i les distraccions mundanes, decideixes continuar.

Moltes gràcies a tots per haver-me acompanyat fins aquí. Moltes gràcies a tots els que continueu aconmpanyant-me.

Frikitecaniversari

Al costat obscur estem d’aniversari: avui fa quatre anys que els Frikitecaris intentem aconseguir portar a terme vam posar en marxa la Dominació Mundial Frikitecaria. Sembla que no tinguem gaire èxit, però no us refieu de les aparences: sabem qui sou i on us amagueu, només estem esperant el moment oportú per manifestar el nostre poder. I ja que hi érem, hem canviat la façana. Tot i més a «Apio verde», al bloc dels Frikitecaris.

Sexenni

Ja hi som: sis anys de blog ens contemplen des d’aquí al darrere. Sis anys de paraules, d’imatges i de música. Sis anys amb la vostra companyia: la dels que hi sou ara, però també de la dels que han passat en algun moment per aquest racó. A tots, el meu agraïment.

I ara que la criatura ja camina, a veure si aprèn a escriure.

Així era de petit, quan estava a can Blogger

Així era de petit, quan estava a can Blogger

Segon aniversari del blog Frikitecaris

El maig de fa dos anys naixia a la blogosfera una cosa anomenada Frikitecaris que, ves per on:

  • parlava de biblioteques,
  • en parlava des d’un vessant ludicofestiu, i
  • s’encomanava com la grip.

Sí, s’encomanava: perquè un cop començaves a llegir el que escrivien els seus autors, no podies parar; i de sobte t’agafaven ganes de fer-hi comentaris; i abans que no te n’adonessis, zap!, t’havien atrapat i et convertien en un més dels perpretadors del blog bibliotecari més rebel, trapella i friqui de l’anomenada biblioblogosfera (encara que alguns no ho vulguin reconèixer). Un blog que, a més, com a bona folklòrica celebra els anys quan vol, perquè sí, «porque yo lo valgo».

Les celebracions comencen avui amb un meme («Meme a La Famiglia»), continuaran amb les biofrikitegrafies dels perpetradors, un tesaure, un canvi d’imatge i acabaran divendres amb una trobadeta frikitecària de col·laboradors i amics per menjar peix cru amb bastonets i no morir en l’intent, mentre intentem una vegada més posar en marxa un nou ordre mundial, basat en la CDU: l’arxiconeguda Dominació Mundial Frikitecària.

Qui dia passa, any empeny

Després de descobrir l’ent, el navegant va començar a explorar aquell nou i estrany món a què havia arribat. Trobà un bibliotecari desordenat (ara Catorze), i tres noies que anaven d’aquí a allí demanant informació per fer un tesaure… diguem-ne picant. Elles el van guiar cap a altres ports, on a vegades deixava la seva signatura, un que passava (o uno que pasaba), perquè creia que només era un que passava, i no volia deixar massa de si enrere.

Però un dia es va adonar que viatjava molt, però sense company de viatge amb qui parlar. I es va decidir: si tenia res important a dir no ho sabia, ni li importava gaire. Només volia omplir un buit, i abocar totes aquelles coses que li passaven pel magí de tant en tant i que no sabia què fer-ne. No tenia gaire clar què volia que fos ni cap a on volia que anés aquell nou projecte, però sabia, sense cap mena de dubte, com l’anomenaria: Un que passava.

Des de llavors hem perdut comentaris i companys de viatge, d’altres han canviat de nom o de bloc, hem descobert nous continents i hem anat canviant d’aspecte. I avui la criatureta fa un any. I no ho hauria aconseguit sense tots els que, en silenci o deixant-hi una mica de la vostra pròpia veu, heu passat per aquí en algun moment.

A tots, gràcies.

Tras descubrir al ent (barbol.com), el navegante empezó a explorar aquel nuevo y extraño mundo al que había llegado. Encontró a un bibliotecario desordenado (ahora Catorze), y a unas chicas que iban de aquí a allí pidiendo información para hacer un tesauro… digamos que picante. Ellas lo guiaron hacia otros puertos, dónde a veces dejaba su firma, un que passava (o uno que pasaba), porque creía que sólo era uno que pasaba, y no quería dejar atrás demasiado de si.

Pero un día se dio cuenta que viajaba mucho, pero sin compañero de viaje con quien hablar. Y se decidió: si tenía algo importante que decir no lo sabía, ni le importaba demasiado. Sólo quería llenar un hueco, y volcar todas aquellas cosas que le pasaban por la mente de vez en cuando y que no sabía qué hacer con ellas. No tenía muy claro qué quería que fuera ni hacia dónde quería que fuera aquel nuevo proyecto, pero sabía, sin la menor duda, como lo llamaría: Un que passava.

Desde entonces hemos perdido comentarios y compañeros de viaje, otros han cambiado de nombre o de blog, hemos descubierto nuevos continentes y hemos ido cambiando de aspecto. Y hoy la criaturita cumple un año. Y no lo habría conseguido sin todos los que, en silencio o dejando algo de vuestra propia voz, habéis pasado por aquí en algún momento.

A todos, gracias.